Una aproximació a la UE – viatge a Brussel·les

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar en un viatge de periodistes i blocaires polítics a Brussel·les per parlar amb portaveus, diputats i treballadors de les institucions europees i palpar l’ambient pre-eleccions que ja es respira a la ciutat.

Aquests tres dies han estat molt intensos i plens d’experiències i coneixements nous, però també un punt, crec molt important, de reflexió sobre com he d’enfocar el meu futur professional i personal. He tingut molta sort de poder formar part d’una expedició amb gent molt interessant i amb molt coneixement de causa, que m’ha ensenyat un munt de coses en un curs intensiu de periodisme i política que m’ha ajudat a entendre quina és la situació actual del nostre país, d’Europa i de la professió.

Què vam fer a la capital d’Europa? doncs descobrir que més del 70% de les lleis que es legislen al Parlament de Catalunya, per exemple, són transposicions de les que s’han legislat al Parlament europeu, que gran part dels diners invertits en la construcció d’infraestructures provenen de fons europeus, que el que es decideix a Europa no és una cosa llunyana, sinó que afecta a gran quantitat d’aspectes de la teva vida quotidiana: l’etiquetatge dels productes, l’energia que utilitzes, les tarifes de roaming, el valor de la teva moneda..etc.

També hem parlat sobre la crisi econòmica i el G-20, les comparacions amb USA, el paper dels mitjans alhora de fer veure als ciutadans la importància de creure en la UE, etc. i hem pogut veure com aquesta UE és un element complex i ple de matissos, amb una gran diversitat que la fa avançar lentament i, fins i tot, encallar-se algunes vegades.

A mi m’ha donat la sensació que és un instrument econòmic però que encara falta molt per a que poguem presumir de ser també un instrument polític i social important. S’han fet moltes coses gràcies a la UE, però la gran majoria són avenços en matèria econòmica (moneda única, mercat comú…etc). En definitiva, crec que falta que s’ho creguin tots una miqueta més, i això amb la crisi potser es fa més difícil, doncs tothom mira per casa seva, la seva pàtria i no la “pàtria comuna”.