Monthly Archives: Juny 2010

La dignitat de Catalunya avui

4 anys han tardat per fer el que tothom sabia: retallar l’Estatut. L’ Estatut, que va ser ratificat pel poble català,  va passar pel Parlament i  pel Congrés i que va aconseguir que la premsa catalana s’unís per fer una editorial conjunta (La dignitat de Catalunya), s’ha vist retallat en 14 articles i en 23 més se’n reinterpreta el contingut.
Immediatament els partits polítics han dit la seva, PP obviament no es sent perdedor. La resta no el consideren guanyador (tan previsibles com sempre) però no estàn d’acord amb la sentència i han cridat a  tots els catalans a mobilitzar-se en una manifestació el pròxim 10 de juliol a Barcelona.

Val a dir que, si ho mirem estadisticament, s’ha aprovat el 95% de l’Estatut, però fa molta rabia que declarin inconstitucional el 5% restant. Ens toquen la nostra llengua:

– El català NO serà la llengua “preferent” de les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya

– S’anul·la l’article 206.3 sobre la solidaritat amb la resta de comunitats, en el que s’establia que la Generalitat aportaria recursos financers per garantir la nivelació i solidaritat a les demes comunitats autònomes (…) sempre i quan realitzin un esforç fiscal  similar, per així no veure’s descompensada després del repartiment de recursos financers, com passa actualment.

– El Consell de Justicia de Catalunya, lluny de ser un òrgan descentralitzat i desconcertat del Consell General del Poder Judicial (CGJP), queda supeditat a ell, i no podrà participar en la designació i nomenamen tdel president del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, ni proposar i nomenar a jutges i magistrats, expedientar-los o sancionar-los.

A més, i el que ha tocat més el crostó als independentistes -segurament, i encara que es podia preveure- el Constitucional ha dictaminat que les referències en el preàmbul de l’Estatut a “Catalunya com a nació” i “la realitat nacional de Catalunya” no tenen cap eficàcia jurídica interpretativa.

Personalment crec i repeteixo que ja se sabia, podrem dir que el tribunal estava deslegitimat: per la tardança ( fins a 7 vegades ens han tingut esperant davant el bunker a veure si dictaven sentència), perquè molts dels seus membres ja havien expirat el seu mandat, perquè ha demostrat la seva clara decantació política… però es sabia que un tribunal ESPANYOL acabaria fent una sentència d’aquest estil.Per sort els partits polítics estan responent (per ara) correctament i, cosa poc habitual, inclouen a la ciutadania a la seva lluita. Criden a una manifestació el 10 de juliol. Criden a que el tribunal vegi que no es pot riure de la dignitat de Catalunya sense que hi hagi una resposta forta de la societat catalana.

D’altra banda, m’agradarà veure què passarà amb els referèndums per la independència que s’han anat fent al llarg de Catalunya. Motivats en gran part per partits polítics d’esquerres per fer campanya, però també gràcies a la lentitud d’aquest òrgan, que ens ha fet exasperar. Està clarissim que aquesta sentència és un polvorí que encendrà encara més als independentistes (i als que no ho eren però poc a poc es van decantant per aquesta opció).

La sentència tansols servirà per fer més fràgil la relació ja per si difícil dels catalans i els espanyols. Per radicalitzar posicions. Ja veurem com això es reflexa a les pròximes eleccions catalanes i a la mani del 10 de juliol. Al web www.somunanacio.cat podeu accedir a la informació sobre aquesta i veure si surten autocars des de la vostra població.


Crònica del viatge a Menorca

Sona el despertador, a les 10.30 surt el nostre avió així que ens afanyem per arribar aviat a l’aeroport. Ens apropem al mostrador perquè ens validin els bitllets i ens diuen que el vol està cancelat degut a la vaga de controladors aeris francesos. Ens envien al mostrador d’informació de vueling. Allà estàn donant l’opció de canviar de vol i agafar el de les 15h. Ens expliquen que hi ha 3 vols a Menorca aquest dijous: a les 15h, a les 17h i a les 21h. mentalment ja em vaig despedint de veure el Jaleo però mantinc les il·lusions, tampoc hi ha tanta gent davant nostre, la majoria de passatgers de l’avió encara no han arribat i per tant potser tindrem places! Quan queden unes 5 persones davant nostre l’agent de vueling ens diu que a partir d’ara el canvi de bitllet es farà en un altre lloc, que ens dirigim a la finestreta de facturació 413. Ens indignem! la gent que ha arribat després que nosaltres ha estat avisada abans i ara tenim com unes 30 persones o més fent cua davant nostre i ocupant places que nosaltres hauriem d’haver ocupat abans que ells!!! Passa una estona: el vol de les 15h ja està ple.

L’agent que fa la facturació ens diu que, veient la cua que hi ha, no creu que entrem al vol de les 17h. Tot el dia a l’aeroport per res!! escoltem una conversa d’uns del costat: intentaran buscar bitllets a Spanair. Per què no fem el mateix? jo em quedo fent cua aquí i el Pol busca un vol a les 15h cap a Menorca amb Spanair. Dit i fet, mitja hora després truca el Pol per demanar-me el DNI, marxem a les 15.40h!!  Demanarem a vueling que ens torni els diners.

Un cop arribem a Menorca i deixem les coses a l’hotel (impressionats vistes de Cala Galdana) ens dirigim a Ciutadella. Les festes duren tota la setmana així que segur que encara hi ha ambient. Aparquem per posar els peus a tot de carrerons plens de sorra (suposo que perquè els cavalls caminin millor) i tot de gent amb gotets de plàstic plens de pomada. Anem a la vora del port allà hi ha un munt de gent cantant i jugant amb una pilota enorme, mentres esperen que els cavallers es facin lloc entre ells per arribar a l’ajuntament. Els cavalls comencen a passar entre la gentada, van adornats amb teles de color blau, verd, vermell… però sobretot daurat.

Un cop els cavallers han convidat a l’alcaldessa a “es pla” anem en manada cap a una plaça grandiosa que va omplint-se de gent a poc a poc. La banda segueix tocant la mateixa cançó sobre ciutadella, animant al personal. Els balcons, les terrasses cada cop semblen més petites de la gentada que està reunint-se per veure el Jaleo.

Arriben els caballers i fan les tres voltes reglamentaries, es presenten a tota la gent, fent salts, i saludant als que volen tocar de prop el cavall.

Un cop han fet les tres voltes, preparen les llances i un passadís pel que aniràn corrent cap a una diana a la que han d’encertar.

Ja són les 23.30 i a la plaça encara hi ha marxa, però nosaltres ens n’anem a sopar i a passejar una estona per la ciutat per després tornar a Cala Galdana i prepararnos per veure l’endemà les restes arqueològiques escampades per tota l’illa.

Divendres ens dirigim cap a Torretrencada, situada al vell mig d’un camp ple de vaques. Mentre una vaca ens observa, saltem una tanca de pedra per arribar a un pou d’aigua. Hi ha un munt de libel·lules horribles! i la calor fa que se senti el cant de les cigales.

Passem per Torrellafuda, amb un aire místic, sembla que et sortirà d’entre les pedres un druida en qualsevol moment.

Parem també a la Necròpolis de Cala Morell, per acabar descansant a la mateixa cala, d’aigues cristalines.

Dissabte ens posem les bambes per fer una excursió a la muntanya cap a la Macarella. Ens n’han parlat molt bé, tant d’aquesta cala com la seva germana petita, la Macarelleta. Per anar-hi s’ha de fer una passejada per un cami de cavalls al mig de la natura, fins a trobar-te amb unes escales que t’obren la porta a la següent imatge:

Quan arribes a peu de platja tot segueix sent així d’idílic, amb alguns passatges graciosos, com els ciclistes perduts que travessen la sorra de la platja cridant “cocos, sandia, donuts!” o el mestre del tai-chi que fa una demostració magistral a uns nens que el miren bocabadats

A la tornada de la cala ens trobem amb una imatge espectacular,vaixells que sembla que volin enlloc de flotar; sentim comentaris de gent que, mentre passeja, diu que aquest paisatge els recorda Tailàndia.

Ja és l’última tarda i decidim passar-la a la Cova de’n Xoroi, un possible supervivent d’un naufragi que va anar a parar a aquesta espectacular cova. Allà hi va viure amb la seva dona i fill fins que un dia, uns homes van veure que a la neu hi havia petjades que duien a la cova, hi van entrar i van trobar-se allà en Xoroi, que espantat es va llançar al mar, juntament amb el seu fill, sense que se’n tornés a saber res més. Ara la cova de’n Xoroi és una discoteca de nit i un esplèndid mirador a les tardes on prendre un bon mojito.

L’últim dia, diumenge, l’aprofitem visitant la naveta des tudons, prop de Ciutadella, per després tornar el cotxe i anar cap a l’aeroport. ara ja…el pròxim objectiu: Mallorca!!

Gràcies per les vostres recomanacions! i si en teniu de Mallorca, no dubteu en dir-nos-ho! =)


Se sabrà tot, de Xavier Bosch

“Se sabrà tot”no podia ser un llibre millor per mi: parla del món del periodisme, la política i la immigració, justament tots els àmbits que toco a la feina ( menys la corrupció, oju!). No és d’estranyar perquè com dicta la tradició periodisme i política van agafats del bracet, per molt que molts reporters intentin evitar-ho. I van agafats del bracet perquè política, economia i el alguns casos, malauradament, corrupció, també es donen la mà i interessa tenir collats als mitjans.

Amb “Se sabrà tot” Bosch explica les relacions entre la política i els interessos econòmics d’uns quants i la lluita dels mitjans, tant externa com interna, per dir la veritat. Res que no haguem estudiat els que som periodistes a la facultat (és el primer del que t’avisen: no et pensis que podràs fer el que voldràs, el diari està collat pel que paga) però segurament desconegut per molta gent del carrer, que potser llegeix innocentment i sense pensar que moltes de les coses que surten i són per alguna finalitat i que hi ha altres coses que no poden veure la llum per pressions de tot tipus.

El periodista escriu un llibre de rabiosa actualitat en què denuncia temes com la prostitució, l’especulació urbanistica, el paper que ha de fer cada membre d’un diari… temes que encara estan candents a Barcelona; situacions que van sortir a la llum fa relativament poc als mitjans, i vivències que, curiosament, s’assemblen molt a la seva biografia recent (Bosch va dimitir com a director de l’Avui al cap d’un any de ser-ne nomenat, igual que el protagonista de la novel·la, Dani Santana).

Però malgrat això, “Se sabrà tot” no m’ha acabat d’arribar. Ha guanyat el premi Sant Jordi 2009 però considero que no és un llibre que enganxi facilment. Crec que jo m’hi he enganxat per la proximitat que tinc amb els temes que toca, però alguns cops la redacció és fa poc comprensible, no saps si parla el protagonista o la veu en off. Altres cops et trobes amb escenes que ,segons la forma com t’has imaginat el personatge, et deixen de pedra i creus que no li lliguen. I el final potser és molt Hollywoodià.

Nota: 6/10
El millor: entendre una mica més el “rotllo” de la política i els seus “xanxullos”
El pitjor: la trama d’Al-qaida està molt agafada amb pinces


Airdoll – Kore-eda Hirokazu

Ets una nina inflable. Tansols serveixes per satisfer les necessitats sexuals frustrades de la persona que et té. Ets un simple objecte. Però…i què passa quan de sobte, et lleves un matí i has trobat un cor?

Això és amb el que es troba Nozomi, una nina inflable que  un dia es desperta i descobreix un món nou, fora del pis del seu amo. Per ella s’obre una baralla de posibilitats: pot moure’s, pot sortir al carrer, veure el mar, caminar, aprendre coses…

Quan arriba per casualitat a un videclub sent que ha trobat una caixa plena de sorpreses i veu en Junichi, el dependent, la seva ànima bessona. La nina decideix aleshores començar a treballar al videoclub (si tot fos tant fàcil… oi?). Tot s’embolica quan Junichi descobreix el seu secret , quan ella es comença a desinflar davant seu… Aleshores s’uniràn més que mai i ell li farà de guia de la ciutat, li ensenyarà quin actor ha fet què, la diferència entre drames i comèdies, què és la terra i com és de gran l’univers. Nozomi intenta descobrir quin és el significat d’estar viu, d’envellir, de sentir-te ple, i aprèn que tenir cor és més dolorós del que pensava…

Una història d’amor poc tradicional que es reforça per la poesia visual de totes les seves escenes i que és l’excusa per parlar-nos de la vida i la mort. Del sentit de viure. De la buidor de l’ésser humà i de com està estructurada la societat. de la hipocresia. de la manca de comunicació, de molts temes que a vegades ens assetgen per la nit, quan pensem en què estem fent, com duem la nostra vida, o si realment l’estem duent nosaltres o ens porta ella per on vol.

Potser una mica llarga pel meu gust (les pelis japoneses ja tenen això del tempo una mica retardat) però amb imatges molt poètiques. Jo he trobat alguns punts de semblança amb Amelie (la inocència de la nina, l’estat en que et deixa el film mentre el veus) i, sorprenentment, amb El club de la lucha (pel fet que la nina extrapola els seus pensaments i sentiments com fa Jack. Si el que busques és relax, originalitat, bellesa, i un film en que passin poques coses, te la recomano!

Edito: després d’escriure la meva critica n’he trobat una altra a jenesaispop. Aquí teniu l’enllaç per si us interessa:

Airdoll: el despertar a la vida de una muñeca hinchable


Menorca!

Aquest pont de Sant Joan me’n vaig a Menorca! i no, per estrany que sembli no sóc de les moltes persones que han caigut a la rendició de l’anunci d’estrella Damm, però si que és veritat que veure el Jaleo motiva a anar a ses illes!!

No hi he estat mai, i el Pol tampoc, així que…teniu alguna recomanació per fer-nos? on hem d’anar, dinar, sopar, banyar-nos…

Vaa ajudeu-nos!:P


Feminisme i factoria Disney

Molts cops em sentit que per culpa de les pelis de Disney les dones busquem un princep blau. Que el cine ens ha fet pensar que l’amor és acabar amb un “y vivieron felices comiendo perdices” i tot són flors i violes. Pensem que l’home ens ha de portar en bandeja, protegir i tractar com a princesetes. I tot això ho veiem súper bonic però no tenim en compte que això ens porta a haver d’actuar amb sumissió en molts casos i que estem perpetuant així el model de dona guapa, tonta i que sols serveix per fardar davant dels teus amics.

Però pensant en què cruels de mostrar-nos a princeps blaus no veiem que en realitat el que estan fent es ensenyarnos models de dones que no voldriem ser ni per tot l’or del món. Si miressim més entre linies veuriem què ens estan dient les princeses de Disney en realitat i si volem seguir expandint aquests models:

La Bella Dorment: les noies boniques ni necessiten estar vives per aconseguir certs actes “calents” dels seus princeps

Aladin: com a dona el teu valor polític es redueix a les teves possibilitats d’estar ben casada.

La Bella i La Bèstia: Les aparences no importen, el que conta és el que hi ha al teu cor. Menys si ets una noia

La ventafocs: Si ets prou bonica pots ser capaç d’escapar-te de les teves terribles condicions de vida aconseguint un home ric que s’enamori de tú.

Blancaneus: Al principi pot semblar-te horrible ser tan bonica que altres dones es posin geloses de tu i intentin matarte. Però no et preocupis, a partir del moment que la teva bellesa atregui a un home, ell et protegirà.

La Sireneta: Està bé abandonar la teva familia, cambiar drasticament el teu cos i abandonar el teu talent més destacat per aconseguir el teu home. Un cop ell vegi la teva bonica cara tansols un embruixament podrà fer que ell aparti els seus ulls de tú.


5 anys!

Avui per casualitat he buscat quan vaig començar aquest bloc i… MEEEERDA! me n’he adonat que el 8 d’abril va fer 5 anys! un lustre! Això és molt de temps! i jo sense celebrar-ho!

La meva relació amb el bloc ha tingut alts i baixos, moments en que no podia parar d’actualitzar i d’altres que pensava “per què no el tanques?” però no el tanco, no (almenys de moment) perquè és una finestra més al món. Aquí puc escriure el que penso, puc jugar a fer opinions (encara que algunes no les pensi del tot, però ens hem de posicionar a la vida) puc desfogar-me, explicar coses que tinc ganes d’explicar a tothom… i veure com he crescut. 5 anys són molts i més a la meva edat. Dels 20 als 25 he fet un canvi espectacular en la forma de pensar. Han canviat moltes coses del meu voltant i m’he forjat com a persona. Segurament si fes un estudi psicològic de les entrades personals que hi ha al bloc quedaria parada del que pensava abans i el que penso ara.

Un resum d’aquests anys (tenint en compte que em vaig passar de blogspot a wordpress el novembre de 2006) seria el següent:

579 entrades

30 categories

818 comentaris

43.413 visites totals

no guanyaré cap premi ni em faré famosa com el Perez Hilton amb aquest bloc, però… i la teràpia alternativa que suposa escriure’l?


El retrato de Dorian Gray – Oliver Parker


“Mi querido amigo, ninguna mujer es genial. Las mujeres son un sexo decorativo. No tienen nunca nada que decir, pero lo dicen de un modo encantador. Las mujeres representan el triunfo de la materia sobre la inteligencia, exactamente como los hombres representan el triunfo de la inteligencia sobre las costumbres” – Lord Henry Wotton

Per ser que Oliver Parker ja tenia experiència portant a la gran pantalla les obres d’Oscar Wilde, ( An ideal Husband (1999), The importance of being earnest (2002) amb El Retrato de Dorian Gray el director sembla ser un principiant que cau en el tòpic i en l’acció fàcil i barata de les pop corn pictures.

El retrato de Dorian Gray és una obra que, per damunt de tot, ens vol transmetre una crítica a la bellesa, a l’art, a la societat hedonista. Per contra,  per motius purament professionals (al fer encarrec li van demanar a Wilde una història amb elements extraordinaris i sorprenents), està disfressada sota un vel rocambolesc i sobrenatural molt temptador pel cinema. I aquest pot caure facilment en el parany de mostrar l’irrellevant i perdre de vista el tema central. I, justament això és el que li ha passat a Parker amb un resultat que, si has llegit el llibre, et deixa bastant indiferent.

Sense pretendre ser cruel, hi ha tot un seguit de despropòsits en el film: Ja la primera escena està totalment inventada i, a partir d’això ja saps que, o la cosa canvia, o no pots esperar gaire d’una pel·li que es basa més en el sexe i l’assassinat que en l’estudi de les sensacions, en l’estranya fascinació de Dorian Gray per contemplar la seva pròpia decadència, malgrat odiar el cuadre i a ell mateix per aquest motiu.

Pel que fa a com el director ens construeix la imatge mental de l’ànima de Gray, crec que la idea està poc espremuda: opta per un recurs fàcil: fer fàstic. Cada crueltat del jove es transforma en un cuc, un escarabat… i si, quan les coses es podreixen els apareixen bitxos, però per mi l’ànima podrida es basa més en gestos, en menyspreu, en l’expressió de la cara d’algú que disfruta fent mal fet.

Una altra pífia és la construcció dels personatges principals, tots poc estudiats:

El paper de Dorian li queda gran a Ben Barnes: no te’l creus quan fa la cara d’innocència que se suposa que estova a tot aquell que la veu. No te’l creus quan Lord Henry li diu que  amb la fesomia que té no el veu capaç de matar una mosca. El personatge està sobreactuat i poc explotat; tant  per part de l’actor com pel guió: basat en les orgies i bacanals que l’aristòcrata és monta sense tenir en compte sexe, edat ni repercussions socials.

Un altre personatge mancat d’essència: Lord Henry Wotton, l’amic cínic i hedonista de Gray que resulta no ser tan hedonista com inicialment volia fer creure. Les frases punyents de Wotton (extretes del llibre tal com les escriu Wilde) són, sense exagerar, el millor de la pel·licula , i Colin Firth, en la meva opinió, el clava. Però si al principi Wotton entra per la porta gran, arriba un moment que el seu paper va quedant en segon pla , quan es podria seguir treient molt de suc.

Pel que fa al final, aquest queda desvirtuat per la necessitat d’unir elements que el guió ha anat inventant(sense que sortissin en el llibre) i que cal solucionar d’alguna forma.

En conclusió, i després de tot aquest seguit d’errors, tampoc us penseu que si us gasteu 6 euros per anar a veure l’adaptació de Parker, quedareu decepcionats. Parker aconsegueix el que vol: una pel·licula per passar l’estona. Un ambient lúgubre i gòtic. Escenes de sexe, tensió i certa agonía per veure com es va transformant el cuadre de Dorian Gray.


Cineclub – David Gilmour

Cada cop que el crític de cine David Gilmour veia al seu fill, Jesse, fent els deures li feia un “ai” el cor: el veia encongit, amb el cos aquí però la ment a un altre lloc, fastiguejat d’haver d’aprendre coses que ell considerava inútils. Per això, un dia el va mirar als ulls i li va proposar un tracte: “si no vols, no cal que tornis a la universitat. Podras llevar-te tard, no treballar, no pagar cap lloguer però a canvi només vull dos coses: res de drogues i hauras de veure 3 pel·licules a la setmana, que triaré jo especialment. Aquesta serà la teva única educació”. Jesse no ho va dubtar ni un segon i la mateixa setmana començava el cineforum amb “Les cuatre cents coups”, film autobiogràfic de Francois Truffaut.

Després de “Les cuatre cents coups” van seguir Annie Hall (Woody Allen), Reservoir Dogs (Quentin Tarantino), La Dolce vita (Federico Fellini), psicosis (Hitchcock), Bullit (Peter Yates), Lolita (Adrien Lyne), Ciudadano Kane (Orson Welles)… pel·licules que ensenyaven l’amor i l’odi, la passió, la bogeria, la forma de ser de la gent, les situacions que et pots trobar al llarg de la teva vida… films que eren un aprenentatge de situacions en que ens podem trobar mentre passen els anys, però també un aprenentatge a la història del cinema dels últims 50 anys, passant per la nouvelle vague,  el nou cine alemany, cinema d’autor…

Durant 3 anys Jesse i David es passejen per les últimes 5 dècades del cinema treient una (o diverses) conclusions sobre cada film que han vist:

Chungking Express (wong Kar-Wai, 1994): en paraules de Gilmour “ un  somni poètic basat en la feliç noció de que l’amor et pot atrapar a qualsevol lloc i moment, no sols a casa teva“, i la que es posava Jesse per oblidar a la seva manipuladora ex-novia, Rebecca.

Un Tranvía Llamado Deseo (Elia Kazan, 1951): Per veure com “els tios heteros poden tenir males formes, però segueixen sent la millor aposta per una noia” i aprendre també una mica de la història d’Amèrica i de la seva por al comunisme: a Elia Kazan li deien “bocazas Kazan” perquè es creu que va donar alguns noms de companys seus durant la caça de Bruixes de McCarthy

¡Que bello és vivir! (Frank capra, 1946): “una recomanació per aquell que estima i cuida més el seu cotxe que a la seva pròpia nòvia

Showgirls“(Paul Verhoeven, 1995): “La pitjor pel·licula de la història, però també cal saber disfrutar les pel·licules dolentes

Jess va rebre una educació molt poc convencional durant els 3 anys que va durar l’experiment, i va unir-se molt més al seu pare del que s’hagués pogut preveure tenint en compte la seva edat, 16 anys.

A l’actualitat Jess està estudiant a l’escola d’art dramàtic i ja ha escrit el seu primer guió (no us fa qüestionar el nostre model educatiu? no hauriem de començar a revisar el que ensenyem als nens i si és realment necessàri aprendre segons quines coses?)

Si us agrada el cine us recomano llegir-la, recordareu films que segurament ja heu vist i els voldreu rescatar de l’oblit. I si no us heu fixat mai en el setè art, també llegiu-lo: us entraran ganes de comprar les pel·licules de les que parla, llegir les biografies dels seus directors, actors i actrius i descobrir entre linies el que descobreixen pare i fill a les seves sessions.

Nota: 7/10
T’agradarà si t’agrada: és difícil de comparar, però potser per la forma en que està escrit …” El curiós incident del gos a mitjanit”
El millor: si ets neòfil en el tema (com jo) aprens a veure el cinema amb uns altres ulls
El pitjor: la frase que m’ha sortit immediatament és que és “molt pel·liculero” valgui la redundància: el final es pot predir facilment.


Three beautiful things 2

Les 3 coses boniques d’avui! em sembla que faré una categoria per guardar aquests posts:

1- el meu cap m’ha regalat una rosa!

2- dinar amb els companys de feina

3- aprendre a fer vichisoise a classes de cuina 😛