Monthly Archives: Març 2011

En el mar hay cocodrilos – Fabio Geda


No és que aquestes setmanes no estigui llegint, de fet porto uns quants llibres, i bastant interessants, però no tinc temps per fer les crítiques! Però avui faig una excepció i faré la crítica del llibre que em van regalar els meus companys de feina pel meu aniversari: “En el mar hay cocodrilos” de Fabio Geda.

Aquest escriptor italià ens presenta la història real d’Enaiatollah Akbari, un jove afganès que, al no pertanyer a la ètnia majoritària i degut a la presió dels talibans, es veu obligat a marxar del país amb 10 anys a la recerca d’una vida millor.

La història de com la mare l’enganya per marxar, les peripècies del seu viatge, la seva forma de subsistència, l’engany de les autoritats… tot això explica Enaiatollah a Geda, que ho escriu de forma senzilla, intercalant en alguns moments trossos de l’entrevista que considera importants per entendre el pensament del jove immigrant.

Per mi la redacció no és del tot acurada, massa centrada en ser una conversa informal i tampoc m’ha agradat del tot la introducció de fragments de converses per a fer-te reflexionar, però el que si que s’ha de valorar és com et posa dins la tragèdia. Et veus a dins d’un camió arraulit, sentint els resos i les queixes dels teus companys, sense aigua, amb sed i amb falta d’oxigen. També et veus atravessant les onades que separen Turquia de Grècia, patint pels cocodrils… sabent que potser no arribaràs a la terra promesa… és realment angoixant i un exercici que hauriem de fer tots, doncs què ens pensem? que no saben com patiran? que venen perquè si?


Chico & Rita

A la meva boca de metro hi havia un cartell de Chico & Rita. Mostrava a la parella nua, abraçada mentre ell tocava el piano. I jo pensava: “no pot ser gaire bona si et venen ja el sexe com a reclam sent una pel·li de dibuixos animats”.Després vaig veure el trailer i vaig canviar d’opinió: “potser li hauriem de donar una oportunitat”. I l’oportunitat va ser aquest divendres, després de sopar a un recomanable restaurant xinès (Memorias de la China).

Chico & Rita és un viatge al passat d’un antic músic que recorda la seva joventut i la seva història d’amor amb Rita, una cantant de jazz que té la voluntat de convertir-se en estrella mundial. La història transcorreix ràpida però suaument enmig del so de la trompeta i el piano, i la veu de bolero de la Rita. Però el més impactant és com el dibuix aconsegueix reflexar fidelment el panorama de colors, sensacions i cultura de La Habana i de Las Vegas o Nova York. En una simple ullada, una vista de l’skyline ja et sents dins la ciutat. Ja entens l’aire que es respira en el bar on Rita canta o en el barri on viu.

Plena de calidesa i nostàlgia, arribes als 94 minuts de film amb un somriure i sentin-te ple, content de poder ser espectador de les intimitats de Chico, de l’apassionant vida que s’amaga sota l’home que treballa d’enllustrador de sabates. Mai res és el que sembla, mai podem infravalorar a ningú o simplificar les coses pel fet que el que veiem creiem que és simple.


Perquè invertervenir a Libia (i les limitacions que calen)

22 dies després del primer atac de Gadafi als civils que es manifestaven a favor del canvi, el Consell de Seguretat, mitjançant la resolució 1973, va decidir que “prendria totes les mesures necessàries per garantir la protecció dels civils”. En altres paraules: es materialitzava l’exclusió aèria i es permetia bombardejar tancs i tropes; però no es permetia – sota expressa demanda de la Lliga Àrab i el poble libi-entrar tropes de terra al territori.

Això què és una acció invasiva? una intervenció humanitària? és un nou Irak? quins arguments hi ha a favor i quins en contra per a dir si és una acció legitima i necessària o no?

A favor de la intervenció:

1- Va ser una petició expressa del poble Libi juntament amb la Lliga Àrab: no és un debat civilitzatori com ho ha estat altres cops i no és una acció invasiva o injustificada. Neix per protegir als civils davant de la seva demanda d’ajut (no és una guerra preventiva).D’altra banda la Lliga Àrab ha posat unes normes (es nega a l’entrada de tropes de terra) que s’han acatat.

2- Calia impedir l’abortament del moviment democràtic que pretenia Gadafi: imagineu si no es fa res i Gadafi guanya mitjançant la repressió i la violència. Això dona força a altres dictadors per aplacar les revoltes mitjançant la sang. Seria fer entendre als dictadors que l’error de Ben Ali i de Mubarak va ser no utilitzar la força i a més, desanimaria als altres processos de revolta com a Siria i el Yemen.

3- Ca ser el mateix Gadafi el que va començar a tirar bombes contra els manifestants – que no anaven armats en un primer moment. A més havia amenaçat en no tenir pietat amb “les rates”. No es veia voluntat de diàleg

6- El pacifisme no és dir NO a qualsevol intervenció: tenim els exemples de Rwanda o Sarajevo. De fet, la mateixa Fundació per la Pau no diu explicitament que estigui en contra de la intervenció.

4- És legal

5- es van intentar altres formes i Gadafi va negar-s’hi i va mentir ( alto al foc que no va fer, etc)

En contra de la intervenció:

1- És pel petroli: Gadafi amenaçava amb la nacionalització al 2009

2- És justícia selectiva: per què a Libia si i no a Bahrein, Costa de Mafil, Yemen…

3- Part dels revoltats són Seroussi, seguidors del rei que va derrocar Gadafi (guerres tribals)

4- Quan es diu “prendre totes les mesures necessàries” dóna molt marge de maniobra.

5- els objectius són poc clars

6- pot sentar un precedent per intervenir a altres llocs

7- és hipòcrita: nosaltres els hem venut les armes, li hem donat suport durant anys

Davant tots aquests punts, considero que sí calia actuar. Ja sabem que els governs mai fan res que no els reporti interessos però per mi això no és un argument per a deixar que Gadafi faci una masacre. És hipòcrita l’us d’aquesta justícia selectiva però es pot dir: “com que no actueu a 3 llocs on cal que actueu, aleshores no impediu la matança en 1?”. En tot cas, cal lluitar per aconseguir que aquesta justicia selectiva desapareixi, i que s’actui als llocs on cal.

D’altra banda, el tema del petroli no crec que sigui un element  molt important. De fet amb Gadafi el pastís del petroli estava controlat, la major part anava a Europa i no a Asia i tots sabem els contactes i les fotos de tots els representants europeus amb el dictador Libi. D’altra banda, el petroli és la principal font d’ingressos a Libia i seguirà venent-se hi hagi qui hi hagi al govern.

Crec que sí que s’ha actuat per a protegir als civils perquè ho demanava la opinió pública, per netejar imatge (no volien una nova Rwanda), perquè tenen interessos…si també, però no caiguem de la parra ara, això ho fan sempre! El bàsic és que en altres moments ells han posat l’excusa i han anat allà a “civilitzar a aquests energumens”. en aquest moment ens han demanat ajut però a més ens han dit “i no volem que us aprofiteu de nosaltres” i ens han limitat.

Per tant la intervenció és correcta. Fins i tot es podia haver actuat abansEl que cal evitar és si posteriorment volem treure “tajada” – molt dificil d’evitar però què hem de fer deixar que Gadafi els massacri?. I això és el que més por fa, que la resolució 1973 és molt oberta, i dóna marge per establir “els mitjans necessàris” i podrien ser perfectament tropes de terra en un moment determinat. Però això encara no ha passat, i per ara, per mi pesa més el fet que ens van demanar ajuda i que és legal que no pas les elucubracions que puc fer sobre més endavant.

Si voleu saber-ne més, us deixo uns links d’opinió sobre el conflicte:

Reflexiones ante el septimo de caballeria – Juan José Tellez

Libia y la izquierda mundial – Rosa Maria Artal

La izquierda y la intervención militar en libia – Vicenç Fisas

Por qué Libia no es Irak – Maria Torrens

Es el petroleo, claro que si – Luis Bassets

Libia: prueba de fuego para la comunidad internacional – Jesús A. Nuñez

Arcadi Oliveres: ‘Una intervenció militar servirà per fer més víctimes civils i prou’

 


Restaurant Can Jubany – cap de setmana a Vic

Aquest cap de setmana el Pol i jo hem anat a Vic per fer una volta en globus! Era el meu regal d’aniversari i wah! m’ha encantat. No només la volta en glòbus, el mas on dormiem i també el restaurant on vam anar a sopar: Can Jubany.

Can Jubany es troba molt a prop de Vic, a Calldetenes i és una masia que va obrir les seves portes com a restaurant el 1995 i que en poc més de 10 anys ja ha aconseguit una estrella michelín.

Com que el millor per veure com de bo és un restaurant és poder fer un tast de primers, carns i peixos, vam demanar el seu menú degustació i el maridatge de vins i ens van portar tot de virgueries que barrejaven la cuina tradicional amb la innovació, donant una volta de modernitat a plats que ens recorden al menjar de la iaia. La diferència bàsica de Can Jubany amb d’altres restaurants com per exemple “El capritx” de Terrassa, és que alguns plats són molt originals i d’altres no busquen l’elaboració i l’estudi de tots els ingredients perquè al fondre’s al paladar trobis un nou gust sinó que busquen el gust de la tradició i tansols innoven en la presentació, que cal dir que tot i l’aparença de ser molt senzilla, està molt treballada.

Pel que fa al maridatge de vins: es va basar sobretot en vins blancs i vam poder apreciar la gran varietat d’aromes i gustos que ofereix aquest tipus de vi, molt sovint menystingut. El vi negre es va reservar pel final, per la llebre com era lògic. L’explicació d’això és que els tamins del vi negre amaguen a les papiles gustatives els sabors del mateix vi i al cap de tres copes ja ets incapaç de poder gaudir del sabor del vi i del menjar.

Per últim destacar el servei, que va ser molt correcte i fins i tot es podria considerar personalitzat però que en un principi pot abrumar: se’t presenten 3 cambrers davant la taula per preparar les copes, l’aperitiu i els coberts i pots sentir-te una mica massa observat potser, però després veus que tot transcorreix amb total naturalitat i et relaxes.

 

Gin Fizz fet amb nitrògen

mini baguettes amb pernil joselito i cruixent de careta de porc

sopa de carxofa amb bunyols de bacallà i cruixent de pernil

coca de full amb poma caramelitzada i foie

Gnochis de carbassa amb tòfona, pernil ibèric, mouse de patata i escuma de parmesà

pèsols a la brasa fets a la seva baina

caneló de pollastre rostrit trufat

ou ferrat amb patates sufflé i tòfona

arròs sec amb espardenyes

ventresca de tonyina amb mojama i fruites


llebre amb peres

el postre sorpresa

 

 


10 milles per veure una bona armadura – Manel

Per fi tenim el nou disc de Manel! que sí que hi ha hagut molt bombo, massa màrqueting i potser s’han sobrevalorat, perquè serà que no tenim grups que van ser bonissims com Els Pets, Sopa de cabra, etc etc. però la veritat és que em moria de ganes de sentir el nou disc! i no l’he pogut baixar – no es preocupi senyora Sinde- però l’he escoltat pel Youtube (ai, això també és delicte?).

I M’agrada! m’agrada perquè és animat, perquè puc cantar les lletres, perquè m’agrada el que expliquen i per què potser, si són rares, saps que t’agradaran només perquè fan gràcia, com la de “deixa-la Toni” -Fes el favor d’estar content que per somriure  la vida és suficient . Ara només em falta estudiar-les pel proper 9 d’abril! que venen a Terrassa i tenim entrades!!

A mi m’agraden sobretot “El gran salt” i “El Miquel i l’Olga”.  i “El Boomerang” no us recorda una mica a Antonia Font per la psicodèlia?

1- Benvolgut

2- La cançó del soldadet

3- El gran salt

4- Boomerang

5 – La bola de cristal

6- Aniversari

7- Flor groga

8- Criticarem les noves modes de pentinats

9- El Miquel i l’Olga tornen

10 – Deixa-la Toni, deixa-la


Ens prenen el pèl

M’ha fet rabia veure com Joana Ortega és capaç de dir que ha estat un Error involuntari, un error de transcripció, el fet que en diversos llocs aparegués com a Llicenciada en Psicologia.

Em fa rabia sobretot veient en el seu bloc, on es pot posar alguna cosa sobre tú, ella escriu: “em vaig llicenciar en Psicologia” just després de llegir “els pares em van educar despertant-me la curiositat pel món, l’entorn, el valor de l’esforç i el respecte”. Doncs dues coses:

1- que s’esforci més i acabi una carrera abans d’autodonar-se un títol

2- una mica de respecte i que no ens digui que ha estat un error involuntari quan ella mateixa ho escriu en primera persona!

i per últim, no n’aprenen? no veuen el que li va passar al ministre de defensa alemany al saber-se que havia plagiat en la seva tesi doctoral?

Quina cultura de l’esforç i del respecte! mare meva! tindrà raó Eva Illouz de la contra d’ahir, (per cert La Contra de la Vanguardia, on la noticia sobre Ortega apareix a sota de tot, per dissimular) que deia que els dirigents ens imposen el model capitalista de l’esforç i el treball són el que fan que triomfis, quan realment el que funciona és el “mamoneo” i els contactes….


Delitos y Faltas – Woody Allen

Com que últimament arribava tant cansada del postgrau i sabia que el divendres no podria fer la migdiada, vam decidir aturar durant un temps les sessions dels dijous de cinema Woody Allen . Però com que avui ja no vaig a anglès (aquest dissabte tinc la segona part de l’exàmen del FCE…aish) ahir vam aprofitar per veure una de les millors pel·lis d’aquest director: “Delitos y Faltas”.

En aquest film Allen aborda el tema de la moralitat, la religió, la repressió i la culpa d’una forma meravellosa. Des del primer moment ja et fa plantejar possibles situacions i com et sentiries estant en la pell dels personatges.

Judah és un oftalmòleg que té una vida molt allunyada de la realitat de la majoria de nosaltres: tranquila i luxosa. L’únic problema és la seva amant, que vol treure a la llum el seu affaire quan ell intenta deixar-la. Què podrà fer Judah per evitar que la seva vida es desmunti?

Clifford és un director de documentals en plena crisi matrimonial que es veu obligat a rodar una pel·lícula sobre el seu triomfador cunyat, a qui desprecia. Allà coneixerà a una interessant documentalista amb qui començarà a compartir les seves idees i pensaments, lluitant per aconseguir els seus favors mentre el seu cunyat flirteja amb ella.

No puc dir res més de Woody Allen que no hagi dit ja: diàlegs molt bons, actors brillants, la música, ja la sabeu… el pensament… el pensament es va dirigir cap a la següent pregunta: Podries viure amb la càrrega de consciència que suposa fer una cosa que sempre has considerat horrible? o potser les coses que per principis creus que no has de fer, un cop les fas deixen de ser tant importants i fins i tot pots oblidar que tú mateix les has comès? I quina força té la religió i la fe en nosaltres per a fer-nos sentir culpables? És potser la religió un fre a la maldat humana en certes situacions? (no entrarem en les guerres per religió, això seria un tema a part).