Monthly Archives: Octubre 2009

Malditos Bastardos

brad-pitt-en-malditos-bastardos-poster

Per què Brat Pitt es passa tota la pel·li de Malditos Bastardos fent d’ “anxovita?” (terme utilitzat al meu grup per aquella gent que té la mandibula de tal manera que té la facilitat per menjar anxoves sense que li gotegi a la camiseta i que podeu observar a la imatge). Segurament quan es va veure a postproducció va adonar-se que tota la seva intencionada pose sexy no era tal, però ja era massa tard per canviar-ho!

Deixant de banda això… Malditos Bastardos és una nova onada de sang, fetge i trets d’en Tarantino. Un film molt del seu estil i amb un argument fluixet però que enganxa (malgrat potser durar massa temps).

El millor de malditos bastardos és l’alternativa que ofereix a la fi de la segona guerra mundial i el nazisme…perquè és ben cert que per a que el mal triomfi tansols falta que els bons no facin res per evitar-ho, i aquí els “bons” fan, encara que acabin situant-se al mateix nivell dels nazis. La interpretació de Hitler és genial, fa realment por, i ens mostra tota la seva paranoia, com també la de Goebbels.

El pitjor? que el nazi súper intel·ligent va perdent la seva intel·ligència per minuts i això treu gracia a l’argument.

Anuncis

Agora

agora-cartel

Seguim amb les critiques de cine! Aquest cop li toca el torn a l’última pel·licula d’Alejandro Amenabar: Àgora, un film que barreja amor, filosofia i disputes religioses.

Àgora és una novetat dins el cinema espanyol: uns decorats, una fotografia  i un vestuari dignes de hollywood. Una història èpica atrevida en un cinema que es basa més en la mala vida o la normalitat del dia a dia espanyol: la historia d’Hipàtia, una filosofa pagana en un món que està veient canviar els seus ciments religiosos i morals és, certament, una aposta arriscada.

El film ens presenta el paganisme com la base cap el futur, cap el coneixement, mentre que la religió, i els cristians, són la foscor, l’estancament de la cultura i el barbarisme. Un cop els cristians aconsegueixen el poder cometen les més grans barbaritats.Però malgrat tot el suc que es podia treure d’aquesta època de canvis, el film es fa en alguns moments massa lent. Les dues parts en que està dividit tenen gran contrast: el principi, amè i interessant, perd força en la segona part, amb la violència i la falta de força d’una filòsofa que ha aconseguit arribar lluny en les seves idees i coneixements com per demostrar-se tant dèbil davant els entrebancs de la nova societat que s’està configurant i la trajectòria política que això comporta.

D’altra banda, la imatge té alguns moments fluixos, en la meva opinió, escenes com el moment en que intenten treure els rotlles de la biblioteca i aquests surten volant, o els allunyaments de la camara cap el cel, el món i l’univers, són massa preparades per mi.

El que més em va agradar de la pel·licula és la duresa amb que tracta la religió cristiana. No sóc historiadora i no sé si això és cert, però és un dels primers cops que es presenten els cristians com a bàrbars, són simples hooligans d’una fe per la pura necessitat de sobreviure. Són cruels, com demostren amb els pagans i els jueus, i es mostra com el poder corromp el que es creia més incorrompible.


La cruda realidad

La cruda realidad

Es nota que ja comença el fred i la gent ja no va a la platja, perquè les sales de cinema comencen a tenir més d’un film que dius “aquest el voldria veure!”. Per això últimament no paro d’anar al cinema i se m’estan acumulant els comentaris de les pel·licules que he vist. Començaré amb la última, la que he anat a veure avui i que no pot tenir millor nom: “THE UGLY TRUTH”.

TIOS: no negareu que no és veritat tot el que diu el Mike Chadway: us enamoreu de l’aspecte físic, quan us atreu una tia mentre aneu caminant amb ella pel carrer o us està confessant les seves inquietuds, vosaltres esteu pensant en tota la varitetat de posicions i coses que podeu fer amb ella en un llit (o qualsevol altra banda, no serem puritans ara); us espanta infinit sentir-hos controlats i, PER SOBRE DE TOT, us aterra el compromís (en el cas d’excepcions siusplau poseu-vos en contacte amb mi, vull conèixer aquest nou especímen únic en el gènere masculí!)

Però en part teniu raó,pensar en el compromís espanta…en que pot sortir malament d’un moment a l’altre i, com diu el Mike, “un dolor de huevos dura unas horas, un corazón roto puede durar años”. També és cert que les ties som més organitzades i controladores que els del sexe oposat i potser hem d’aprendre a ser una mica més espontànies.

La cruda realidad també m’ha portat a una altra reflexió…abans al cinema es veien princeps blaus, moltes noies han viscut traumades buscant el seu princep  i, en canvi, ara (suposo que veient la proliferació de meetics, solters i families monoparentals) les Majors han decidit mostrar la realitat de la vida en parella, LA CRUA REALITAT, que és que tots tenim les nostres coses i que no hi ha ningú perfecte, però aquí està la gracia no?


independentistes, corrupció i salsa rosa

Fa molt de temps que no escric, bàsicament per falta de temps, però en tot aquest període han passat bastantes coses. En el panorama polític sobretot s’està liant una de grossa: primer de tot el referèndum d’Arenys de Munt, que ha fet que els partits polítics s’apuntin al carro de “a veure si així esgarrapem algún vot” (cosa que sempre fan…no és novetat).

D’altra banda, Carretero ha estat elegit president de Reagrupament.cat. És molt recomanable l’entrevista que li fan a l’Avui. En ella es llegeixen frases com:

Tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.”

La veritat, això de TOT CATALUNYA em sembla una mica fatxenda. per ell tot catalunya són tots els que vivim en aquest país o solsament els que pensen com ell? perquè si tot Catalunya ho sap…per què els partits independentistes no són els majoritaris?

No sé de números i per tant no podria dir per què és millor o pitjor la independència de Catalunya, i és ben cert que Espanya no ens tracta bé, però cal ser tan radical? estem treballant per aconseguir una Unió Europea que sigui més que una unió econòmica, és a dir un sentiment de pertànyer a tota una comunitat, Europa, i ara els catalans hem de lluitar per no ser espanyols? No podem trobar una solució més fàcil que tallar amb la peninsula? jo em sento catalana, estic súper orgullosa de dir que sóc catalana, i quan estic a l’estranger dic: “i’m from Catalonia” (o “from Barcelona” que és més conegut! ) però no per això parlo maldats dels espanyols i sóc independentista, simplement sóc d’europa. En aquest sentit, i sobre independentistes, està molt bé l’article  “Reagrupament o dispersió”, i és que té raó, falten més sigles per a definir l’independentisme?

Un altre tema ja menys polític i més salsa rosa és el dels mòbils al parlament. Deixant de banda si és ètic o no que hagin aparegut als mitjans missatges personals dels nostres diputatsés, és normal que els nostres polítics ens amaguin les seves opinions reals sobre temes que ens afecten a tots per igual? per què  si el PP és una mierda per Cirera, com es pot sentir un militant del PP al saber que qui el representa i a qui ha votat creu això? Això ens allunya més de la política del que ja ho estem. No diguem doncs com ens decepciona el cas Millet, o la trama Gürtel, cada dia hi ha una nova declaració, més proves, més imatges de corrupció.

Com deia el meu avi: “no te creas que… estamos apañaos”