Monthly Archives: Setembre 2012

Desmuntant en Harry – Woody Allen

L’altre dia al twitter em van escriure un comentari preguntant-me si m’interesaria participar al web www.laculturanovalres.com/ i els vaig contestar que estaria encantada de escriure-hi les meves crítiques!! Així que ahir els vaig enviar la primera, que publicaran quan comenci la temporada. Us deixo el meu escrit a veure si us agrada i si opineu el mateix!

“Deconstructing Harry”:  Woody Allen en un dels seus millors moments

Que Woody Allen es reitera en tots dels seus films és cert. Però que és tan esplèndid guionista que fa que cada film t’aporti coses noves no se li pot negar. Ho confesso sóc fan incondicional de Woody Allen i em puc veure els seus films milers de cops que sempre hi ha una frase nova que m’havia perdut o un detall en la forma de gravar o en la mirada d’algun personatge que m’endinsa més en la trama de la historia.

L’ última pel·lícula que he recuperat d’ell (ara que puja el cinema s’està molt bé veient pel·lis a casa) és “Deconstructing Harry”, un film que va fer el 1997 i al que van nominar a l’Òscar com a millor guió original. Una pel·licula complexa que ens parla del significat de la vida, dels objectius, i de les percepcions de cadascú, de la  línia que separa realitat i ficció. Harry és un escriptor que ha utilitzat la seva pròpia vida per a redactar les seves reconegudes novel·les però des que la seva última parella el deixa per casar-se amb un dels seus millors amics es troba en plena crisis creativa. Si li sumem a aquest fet els seus problemes amb les seves ex dones, cabrejades per haver vist la seva vida esbombada a la resta de la humanitat, la seva manca de maduresa, les visites al psicòleg, la família jueva i les seves tradicions i l’al·lèrgia al compromís, ja tenim al personatge de sempre, és a dir, el mateix Woody Allen i les seves neures. Un Harry embolicat en assumptes amorosos sabent  clarament què vol però amb por per afrontar-ho, posant-se en situacions absurdes sense voler-ho, visitant psicoanalistes que semblen més ocupats en dibuixar cosetes a la llibreta que en fer cas al seu pacient o fent amistat amb prostitutes que acaben agafant-li carinyo al veure la quantitat de pastilles antidepressives que té a la tauleta.

El que més em fascina d’Allen és que tots els seus personatges són interessants. Sempre les persones dels seus guions t’aporten alguna cosa, tenen profunditat. Tots són peces necessàries pel desenvolupament del film que,malgrat sostenir-se sovint en situacions absurdes, et recorda a la teva pròpia realitat i a les qüestions que tu també has reflexionat en un moment o altre de la teva vida: el sentit de l’existència, el poder de la religió, el matrimoni, la por…

I mentre vas desmuntant a Harry veient el film penses que potser estàs desmuntant el propi director. I et preguntes…i si ell fa el mateix que fa Harry a la pel·lícula? I si t’està explicant situacions reals simplement amb una mica de maquillatge? Tant al·lèrgic al compromís és? Tant promiscu? Potser la vida que ha portat ho demostra, doncs no tothom es casa amb la seva filla (i ja es veu amb la seva filmografia que li agraden les jovenetes!)… El que està clar és que aprofita els seus films per reflexionar i fer-nos reflexionar sobre  temes recurrents que el porten atabalant durant dècades i que malgrat anar a molts psiquiatres, veu a aquests professionals més com a eina per desfogar-se que per a solucionar els seus problemes!

Podeu trobar la pel·lícula a la xarxa municipal de biblioteques


Obsolescència programada: Comprar, tirar, comprar

Avui us escric un post en castellà aprofitant una entrada que he fet per un altre bloc, però he cregut necessàri posar-ho aquí, doncs a mi m’ha semblat un documental molt bo com per deixar de difondre’l!

Comprar, Tirar, Comprar

Citando a Mahadma Gandhi: “El mundo es suficientemente grande para satisfacer las necesidades de todos, pero siempre será demasiado pequeño para satisfacer la avaricia de algunos”.

I es que vivimos en un mundo de avariciosos aunque,  por suerte, cada vez  más la gente está cobrando conciencia y viendo que el mundo no es ilimitado, que tenemos de cuidarlo porque teniéndole respeto nos cuidamos a nosotros mismos.

Es por eso que documentales como “Comprar, Tirar, Comprar” son tan necesarios para hacer ver a la gente cosas que los avariciosos se empeñan en que no sepamos. “Comprar, Tirar, Comprar” nos habla de la obsolescencia programada de los productos que compramos y nos muestra cómo las presiones económicas nos han llevado a una sociedad de consumo que no respeta el medio ambiente y cuyo único fin es crecer por crecer. Una sociedad basada en la publicidad, la obsolescencia y el crédito con el argumento principal y completamente erróneo de que los recursos son ilimitados y vivimos en un planeta infinito.

Pero ni los recursos son ilimitados ni el planeta es capaz de aguantar esta situación.

¿Cómo se ha llegado a este punto? Cuándo al crear productos con una larga vida útil se vio que los beneficios no serian tantos como los que se podrían tener al crear productos con una vida limitada que permitieran que el comprador tuviera de volver a comprarlos continuamente. Por ejemplo medias menos resistentes a las conseguidas en las primeras pruebas con hilo de nylon, para que si que tuvieran carreras, impresoras con un chip que al contar  “X” horas de uso las bloquean para que no sigan  imprimiendo aún y tener todas las piezas perfectas, baterías de Ipod diseñadas para durar 18 meses… Así se consigue  seguir fabricando de forma masiva y para los defensores de este estilo de vida, mantener puestos de trabajo, y seguir activando la economía. Pero… ¿ no será que, sobre todo, lo que se consigue es… maximizar beneficios?

Aun hay más, y es que con el paso de los años el problema se agravó puesto que  nosotros mismos nos hemos puesto un chip que limita la vida útil de las cosas que compramos. Ahora ya no hace falta que se estropeen. Simplemente ya no nos gustan cuándo la empresa saca un diseño más actual y por lo tanto “más bonito”.  Ah! Dices que a ti no te pasa… ¿en serio? Quizás eres de los pocos afortunados que han conseguido evitar entrar en este bucle pero la gran mayoría se encuentra entre los que va a buscar los “must” de la temporada comprándose ropa innecesaria  o el móvil de última generación la mitad de los gadgeds del cuál no usaré nunca etc. Los que habéis leído “Un mundo feliz” ¿no os recuerda perversamente a la sociedad dibujada por Aldous Huxleyen la cual la gente estaba programada para que no intentara arreglar las cosas que se rompían sino que fuera directamente a comprarlas de nuevo?

Y dónde van a parar todos esos residuos de cosas que nosotros ya no queremos? a países en desarrollo, que se están convirtiendo en nuestros vertederos sin nuestro conocimiento. Llevan los deshechos lejos, dónde no los podamos ver para que así no seamos conscientes de las consecuencias medioambientales que nuestras decisiones y nuestro estilo de vida actual conlleva a nuestro planeta. Nos vuelven más ilusos, menos críticos con este sistema insostenible al enseñarnos sólo la cara bonita de él.

Os recomiendo de veras que veáis si tenéis tiempo este documental, es una buena forma de abrir los ojos y entender un poco más por que nos hemos de implicar todos con nuestro planeta, que sólo tenemos uno…