Category Archives: cinema

Manipular el temps o simplement viure’l?

bloc

L’altre dia vaig veure “About Time” o “Una cuestión de tiempo“, una pel·lícula que ens parla sobre un noi que té la possibilitat de viatjar enrere en el temps per així poder solucionar (o intentar-ho) aspectes del seu present o simplement “millorar” actes quotidians que considera que podria haver gestionat millor.

I no ha donat voltes i més voltes sobre una escena de la seva vida personal o social en què es veu actuant d’una manera massa nyonya, estúpida o simplement s’ha considerat deplorable? Qui no li agradaria anar a aquell instant i saber exactament l’acudit que havia de dir, o allò que s’hauria d’haver callat? Segurament els psicòlegs perdrien molts pacients si la gent tinguéssim aquesta capacitat.

I també segurament les persones ens estancaríem en un bucle infinit de repeticions d’accions que no ens portarien enlloc… imaginem que som dues persones en una primera cita: al llarg del dia vas donant voltes de què parlaràs, busques temes, imagines com es desenvoluparan aquelles hores (si tot va bé) junts, i et fas la teva pel·lícula mental que, com és lògic pot variar molt de la pel·lícula que s’ha fet l’altre.

Imagina el caos que seria voler que la cita transcorregués tal com la tens planejada i que els dos anéssin anant i venint en el temps per poder-ho dur a terme com tenien planejat. I un dels dos havia pensat que “Primer parlarem del concert en què ens vam conèixer, després li diré que estic nerviosa i ell em dirà que no m’he de preocupar i anirem a fer unes cerveses a un lloc amb la llum tènue parlant de la música que ens agrada i dels darrers llibres que hem llegit, i de la propera obra de teatre que podríem anar a veure junts… i després ja seran les dues del matí i sortirem a fumar i li proposaré que m’acompanyi a casa…” però arribes allà on has quedat i resulta que l’altre tenia pensat que “Primer parlarem de la feina, li explicaré que he tingut un dia bastant tens i així podré ja preguntar-li com li ha anat la seva i saber de què treballa i quins amics té; i li diré d’anar a sopar i la portaré a aquell restaurant tailandès que hi ha a la cantonada i estarem tranquil·lament fins a les 12 en el local provant sabors nous, parlant de viatges i d’altres cultures i ens imaginarem anant a visitar llocs llunyans i, sortirem i anirem caminant sense pressa fins arribar al seu cotxe i ens acomiadarem amb un petó tendre i amb el desig de tornar-nos a veure”

I resulta que a tu no t’agrada el menjar exòtic, i que ell odia les cerveses, però que us encanta viatjar i descobrir llocs nous, i que teniu gustos similars pel que fa a la lectura, i que podríeu parlar de milers i milers de coses sense un ordre preestablert i que viatjant en el temps i intentant fer la situació òptima no aconseguiríeu mai descobrir-vos com us podríeu descobrir deixant fluir.

I és que potser sí que és “Qüestió de temps”, l’adonar-te que el present és el temps vital i que viure del futur o del passat, o poder manipular-lo no té per què fer que el present i el futur que t’esperin siguin millors. Perquè realment el que és viure és una qüestió d’actitud.

Anuncis

Django Unchained – Quentin Tarantino

django

Com li agrada abusar de la salsa de tomàquet a Tarantino. Li agrada tant que deixa de ser gore per ser un “venga, a veure quien da más!” digne dels millors aplaudiments dels espectadors del Festival de Cinema de Sitges.

Djanto Unchained és l’última de les propostes de Tarantino, una pel·lícula a cavall entre Kill Bill i Malditos Bastardos, crítica amb el racisme i l’esclavitutt però amb un aire molt més festiu que altres films del director.  Quasi 3 hores de spaghetti western antiracista amb bons tocs d’humor com el diàleg entre els KKK, el despotisme de Django, la trobada triumfal amb un típic sheriff del far west…

D’altra banda, s’han de destacar les actuacions de tot. Des del despreciable i més que despreciable que et venen ganes de trencar-li la cara Samuel L.Jackson fins a Leonardo Di Caprio, que ha confesat que ha estat un dels papers més difícils de la seva carrera per l’enorme odi que ha arribat a agafar al seu personatge ( pel meu gust, tampoc és per tant). Potser si que he trobat teatral en excés el paper de la germana de Calvin Candie i algunes de les criades. No són tan fifis les dones!

L’única pega per a mi va ser l’idioma. Si us plau, aneu a veure-la en versió original!! Han de guanyar molt les actuacions de tots ells sentides amb la seva pròpia veu, més que res per no posar a Dicaprio la cara de Jack Sparrow, veure a Django com un cubà o saber des d’un principi que el company d’aventures de Django és alemany (alemany que, potser per compensar a Malditos Bastardos no és gens racista)


Amour – Michael Haneke

Imatge

No anava gaire predisposada a veure Amour, doncs Haneke no em va agradar gaire, per no dir gens a “La cinta blanca”. Em va semblar en excés desagradable, tot i que és cert que el tema no permetia que fos una cinta “amena” per dir-ho així.

Però va ser que s’apaguéssin els llums i veure a Anne i Georges i sentir-me inmediatament identificada amb ells. Jo voldria ser així de gran, vaig pensar. Una parella d’avis independents, amb ganes de seguir gaudint de la vida, amb inquietuds. Una parella que fa el que fem la meva parella i jo amb 50 anys menys.

Aquesta identificació va fer que quan Anne té la paràlisi al cos i Georges comença a cuidar-la, en un dels actes d’amor més poderosos que pot haver i més difícils d’acceptar per la persona que està sent necessitada, m’enfonsés. Vaig sortir del cinema plorant a singlotades. Com pot ser així la vida? Que difícil és veure la degradació del cos humà, i que difícil és no veure que per l’altre potser no és degradant cuidar-te i que tots fariem el mateix en una situació semblant.

Amour és una pel·licula dura, molt dura, justament perquè expressa la realitat de molta gent. Per què tots de joves tenim aquesta por d’acabar no sent res al arribar a vells. Per què ens fa lluitar contra la dignitat, o el que s’entén com a dignitat, i contra la fe i els bons moments, perquè posa a prova l’amor en la seva llavor, perquè et fa demostrar quant de profunda és l’estima per l’altre.

Però no decidiu no anar a veure-la per això. A banda de les actuacions magistrals de Jean- Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, Amour fa patir però val la pena. Perquè agafes consciencia de com de curta és l’existència. Perquè valores la teva situació actual i t’anima a seguir vivint i gaudint de tot el que pots fer ara; i et fa reflexionar sobre una desgràcia que, volguem o no, és present a moltes cases, i sobre com la societat podem fer-ho per posar un granet de sorra i ajudar a que aquesta situació sigui millor per qui la pateix.


Festival de cinema de Sitges (I)

La nostra cita anual amb Sitges ja és aquí i ens hi hem endinsat de ple els dos caps de setmana del festival, més avui dijous i demà divendres, aprofitant el pont!

Després de planejar entre els dos les pel·lis que voliem veure i quadrar horaris el resultat va ser el següent:

Divendres 5: Holy Motors

Potser em faltava una mica de preparació mental prèvia però, per mi, una raresa que et deixa sense paraules per què l’únic que et surt del cap és “what?!” Desagradable pels més sensibles i sense cap mena d’argument (palpable a simple vista, almenys), Holy Motors ens ensenya un dia de feina d’un home amb la capacitat de transformar-se en diferents persones depenent les cites programades que li passa la seva assistenta. Amb petits homenatges a altres pel·lícules tant diferents entre elles com “Alicia al país de les Meravelles” o “cars”, és un film no apte per a gent que vol veure una història, cal anar amb la ment ben oberta, a descobrir coses que no has vist mai.

Nota: 5

Dissabte 6: John dies at the end

Vam tenir l’honor que ens la presentés el mateix director amb el seu molt ben aconseguit espanyol d’accent llatí. John dies at the end està basada en un llibre de David Wong i explica la història d’uns joves adolescents que descobreixen com una droga pot ajudar a un món paral·lel a entrar al nostre món. Per salvar la humanitat hauran de posar la seva vida en perill. Pels habituals a Sitges segurament us recordarà a Attack the block .

Nota: 6

Berserk. The golden Age Arc I

Per mi de les millors del cap de setmana. Una història que t’enganxa malgrat tenir alguns moments de vergonya aliena,: una princesa pànfila a més no poder i la relació “gaiquenoacavadefluir” dels dos protagonistes: Guts i Griffith. De fet, jo no sabia res del còmic i quan vaig veure en Griffith vaig pensar que era una tia molt guapa. (per cert, algú té una explicació sobre per què es dona aquest tipus de relació en moltes històries èpiques medievals, per donar més morbo?, quina relació dirieu que tenen Frodo i Sam?).

Nota: 7,5

Maniac

Tenir a Elijah Wood al teu costat mentre veus que a la pantalla es dedica a arrancar les cabelleres de les dones a qui s’apropa és una experiència fantasmagòrica. Sort que el miraves i veies que ell també feia cara de fàstic cada cop que se sentia el trencament de pell, músculs i tendrums del cap quan tirava per fer-se amb una nova perruca per algun dels seus maniquís. Frodo serà Frodo per sempre quan el veiem de carrer, però té la capacitat de canviar i adoptar perfectament el paper del seu personatge en la ficció i fer-te oblidar aquesta careta de nen bo del hobbit. Una visió del psicòpata des de dins i mostrant més que la seva satisfacció per la mort, la seva angoixa. Molt recomanable tot i que alguns cops vaig enretirar els ulls de la pantalla per no veure més sang.

Nota: 6,5

Diumenge 7: Lo Imposible

Què dir de “Lo imposible” que no s’hagi dit ja? realment és un film per anar a veure. Si, juga amb els sentiments dels espectadors, i sí, es fàcil que t’agradi un film que et fa plorar, però també és fàcil caure en els tòpics, o passar-se en el punt de sensibleria i que et quedi un film molt tou que aconsegueix més aviat el contrari al que pretenies aconseguir. Però Bayona ha sabut calcular les mesures exactes per mostrar-nos la història real d’una família que sorprenentment sobreviu al tsunami del 2004. Una bona manera d’humanitzar el que a base de veure-ho repetidament a les noticies acabem deshumanitzant. Una forma d’apropar-se al patiment de molta gent, de recuperar la empatia. Un cop de realitat i una mostra del valor que pot tenir una persona en moments de dificultat. Prepareu-vos però per una bona dosi d’angoixa…jo vaig sortir marejada i tot del cine!

Nota: 7,5


Desmuntant en Harry – Woody Allen

L’altre dia al twitter em van escriure un comentari preguntant-me si m’interesaria participar al web www.laculturanovalres.com/ i els vaig contestar que estaria encantada de escriure-hi les meves crítiques!! Així que ahir els vaig enviar la primera, que publicaran quan comenci la temporada. Us deixo el meu escrit a veure si us agrada i si opineu el mateix!

“Deconstructing Harry”:  Woody Allen en un dels seus millors moments

Que Woody Allen es reitera en tots dels seus films és cert. Però que és tan esplèndid guionista que fa que cada film t’aporti coses noves no se li pot negar. Ho confesso sóc fan incondicional de Woody Allen i em puc veure els seus films milers de cops que sempre hi ha una frase nova que m’havia perdut o un detall en la forma de gravar o en la mirada d’algun personatge que m’endinsa més en la trama de la historia.

L’ última pel·lícula que he recuperat d’ell (ara que puja el cinema s’està molt bé veient pel·lis a casa) és “Deconstructing Harry”, un film que va fer el 1997 i al que van nominar a l’Òscar com a millor guió original. Una pel·licula complexa que ens parla del significat de la vida, dels objectius, i de les percepcions de cadascú, de la  línia que separa realitat i ficció. Harry és un escriptor que ha utilitzat la seva pròpia vida per a redactar les seves reconegudes novel·les però des que la seva última parella el deixa per casar-se amb un dels seus millors amics es troba en plena crisis creativa. Si li sumem a aquest fet els seus problemes amb les seves ex dones, cabrejades per haver vist la seva vida esbombada a la resta de la humanitat, la seva manca de maduresa, les visites al psicòleg, la família jueva i les seves tradicions i l’al·lèrgia al compromís, ja tenim al personatge de sempre, és a dir, el mateix Woody Allen i les seves neures. Un Harry embolicat en assumptes amorosos sabent  clarament què vol però amb por per afrontar-ho, posant-se en situacions absurdes sense voler-ho, visitant psicoanalistes que semblen més ocupats en dibuixar cosetes a la llibreta que en fer cas al seu pacient o fent amistat amb prostitutes que acaben agafant-li carinyo al veure la quantitat de pastilles antidepressives que té a la tauleta.

El que més em fascina d’Allen és que tots els seus personatges són interessants. Sempre les persones dels seus guions t’aporten alguna cosa, tenen profunditat. Tots són peces necessàries pel desenvolupament del film que,malgrat sostenir-se sovint en situacions absurdes, et recorda a la teva pròpia realitat i a les qüestions que tu també has reflexionat en un moment o altre de la teva vida: el sentit de l’existència, el poder de la religió, el matrimoni, la por…

I mentre vas desmuntant a Harry veient el film penses que potser estàs desmuntant el propi director. I et preguntes…i si ell fa el mateix que fa Harry a la pel·lícula? I si t’està explicant situacions reals simplement amb una mica de maquillatge? Tant al·lèrgic al compromís és? Tant promiscu? Potser la vida que ha portat ho demostra, doncs no tothom es casa amb la seva filla (i ja es veu amb la seva filmografia que li agraden les jovenetes!)… El que està clar és que aprofita els seus films per reflexionar i fer-nos reflexionar sobre  temes recurrents que el porten atabalant durant dècades i que malgrat anar a molts psiquiatres, veu a aquests professionals més com a eina per desfogar-se que per a solucionar els seus problemes!

Podeu trobar la pel·lícula a la xarxa municipal de biblioteques


The Dark Knight Rises – Christopher Nolan

Sense paraules! Així és com et quedes després dels 164 minuts en que Christopher Nolan et manté captivat veient les peripècies de Bruce Wayne i el seu alterego Batman. No sé com ho fa Nolan però, al contrari que algunes crítiques que he llegit, aconsegueix anar-se superant capítol a capítol en aquesta trilogia, que parla més de l’actualitat del que un en un principi es pot pensar.

En aquesta tercera part, Batman se les veurà amb Catwoman, una lladre que el fa despertar de la seva reclusió de 8 anys ni més ni menys que perquè se n’adoni que ja va sent hora de tornar a agafar la màscara, doncs un terrorista, amagat sota una màscara amb reminiscències a Hannibal Lecter, anomenat Bane, intentarà tornar a atemorir la ciutat de Gottam. El motiu? instaurar un govern del poble i governat pel poble, acabant amb el sistema actual (us sona? o sóc jo que ho relaciono amb les revoltes actuals?què estrany eh, que siguin els dolents de la pel·licula…)

Si ja vaig quedar encantada amb “The Dark Night” i la magnifica actuació de tots, i en especial del Joker i els seus esquizofrènics “ha haa, jee ji jaa juu” ; aquest cop és Anne Hathaway la que em sorprèn en el paper d’una sexy cat woman que no li hagués donat mai. Però convenç, i molt, Com també convencen els imprescindibles Michael Cane i Morgan Freeman.M’ha encantat també trobar a dins el càsting a Joseph Gordon-Lewit i Marion Cotillard, ambdós amb papers imprescindibles en el seu paper d’inspector i de nòvia i membre del consell de l’empresa Wayne, respectivament.

Potser qui més m’ha fallat és el terrorista amb qui ha de lluitar el fantàstic Christian Bale (per cert, m’encanten les seves dents xd) , que torna a demostrar que sota aquesta mirada xulesca i aquests cabells d’estar per damunt de tot i tothom s’amaga una moral incorrompible i una enorme set de justícia.

Us la recomano moltissim! Per què, com va dir el Pol “per fi una pel·li que no has pogut saber el final!”, és un final que segur segur que ni t’esperes!


La Delicadeza – David Foenkinos

Estic feta caldo per culpa d’una pel·licula que vam veure dissabte i que em va transmetre tot un seguit de sensacions que no em puc treure de dins. I estic confosa, perquè aquesta tristor prové d’una pel·licula francesa, quan, normalment els films francesos et fan reflexionar però estan vestits d’humor.

La delicadeza és la història d’una noia que perd la seva parella en un accident i es tanca en la feina i en la soledat per poder tirar endavant. Però incomprensiblement un dia el seu subconscient li juga una “mala” passada i ha de replantejar-se tot allò que ha triat.

Si bé és cert que és un film una mica irregular, i que es sosté majoritàriament pel gran apreci que els espectadors tenim per Amelie (Audrey Tautou, que per cert, que algú li doni un plat de macarrons, pobra), l’altre gran protagonista, François Damiens, ens revela tot el tacte i l’encant que pot contenir una persona amb una aparença completament contrària al que dins seu té i es guanya l’interès de l’espectador, que s’identifica amb ell fins el punt de sentir ràbia, de pensar que és a un mateix a qui jutgen.

Un film  sobre la vida quotidiana, que recorda més a “Pequeñas mentiras sin importancia” que a “Intocable” o “La cena de los idiotas“; que demostra com cal desconfiar del sentit de la vista i anar més enllà, i que la felicitat pot sorgir quan menys t’ho esperes.

Per cert, senyors francesos, què us han fet els suecs?