Monthly Archives: Agost 2007

Amsterdam-Alemanya

Ja he tornat de vacances!!! unes vacances genials, primer amb el Joel i després amb ell i els meus pares voltant per Alemania i descobrint coses genials…i no tant genials…

Els primer dies els vam passar a Amsterdam, descobrint els seus canals i la seva recent història ( doncs al ser una ciutat que guanya el terreny al mar només comença a fer-se sentir a partir del segle XVI ). Allà hem pogut veure la vida dels comerciants al canal dels caballers, les cases torçades, la lluita per la majestuositat dels burgesos, el munt de bicis que abarrotaven el carrer… també hem pogut veure el barri jueu, amb una sinagoga inspirada en el temple de Jerusalem, el museu de història jueva, la vida caritativa de les Beguines, dones que volien viure com a monges però sense haver de complir els vots ( no eren llestes ni res), i també elements de la història més recent: la casa on es va amagar l’Anna Frank, el monument al caiguts a la SGM, el monument als pescadors que van revoltar-se contra la deportació dels jueus i l’homomonument, el monument als homosexuals ( n’hi havia molts! vam veure un munt de dracqueens al barri vermell!!! ara les prostitutes són bastant horroroses ehhhh, quines ganes ¬¬ )

Després d’Amsterdam vam quedar amb els meus pares a Berlín, on ells ens esperaven amb l’autocaravana i amb la nostra tenda i vam allotjar-nos a un camping a una hora i picu de Berlín agafant el bus, el metro, el tram i tots els transports inimaginables. A Berlín el millor va ser el Pergamon Museum, on es pot veure l’altar de Pergam amb una explicació d’audioguia genial (en castellà, que és el que importa allà perquè són tots uns nazis que no es dignen a parlar en anglès (amb perdó) !!!!).

tiomirant.jpg

Altar de Pergam

També vam poder contemplar el bust de Nefertiti, sembla mentida que ben conservat està!! i vam flipar amb els collars que feien ja al 1000 abans de Crist, riu-te de les boles d’ara!

20070824_0823.jpg

Bust de Nefertiti

També va estar molt bé veure Postdamer Platz, una paça que va quedar dividida amb la construcció del mur de Berlí i que a l’actualitat conserva alguns trossos de mur rodejats d’un munt d’edificis nous fruit d’un concurs d’arquitectura que es va fer amb la caiguda del mur.

lumuru.jpg

Un troç del Mur de Berlín

sonycenter.jpg

Sony Center, a Postdamer Platz

Si hagués de destacar tot el que hi ha a Berlín no acabaria mai, Nicolaivirtel, l’església destrossada que queda al costat del Zoo,  la Dom, les altres dues catedrals, l’opera, el Reichstag, el nou parlament amb la D enorme que es veu segons l’angle on estàs… però tot això queda eclipsat anant a Dresde, on vam passar mig dia baixant ja cap a casa. Dresde és tot magestuositat,  es com entrar a una ciutat on encara hi ha present el segle XVIII. Cada carrer té amagada una sorpresa, les esglésies, la “ronda” on el rei celebrava festes de fins i tot setmanes, l’església protestant, la desfilada de la dinastia, el pont del riu…tot és magestuós! però quasi tot és reconstruït ja que la guerra va arrassar amb tot el que allà hi havia, matant a 35.000 civils.

palau.jpg

La “ronda” d’August el Fort

I després de passar per Bamberg i veure el seu ajuntament, la seva gent, la seva festa amb bratsburds i cerveses, per últim vam anar a Dachau. I potser vam fer ver de deixar-ho pel final del viatge, perquè segurament hagués agafat més rabia de la que he agafat als alemanys, que són uns bordes la gran part ( i no sóc molt d’anar posant etiquetes, ho dic perquè semblava que fossis subnormal per no parlar l’alemany…si féssim això a Catalunya…)

Dachau va ser el primer camp de concentració nazi que es va fer. Hitler el va manar construïr només arribar al poder, l’any 1933 (ja sabia al que anava el molt…) i va ser el camp en que es va inspirar la resta. Allà van “viure” com a presoners preventius primer i com a mà d’obra gratuïta després milers de persones, patint humillacions, càstigs al Bunker, treballs forçats i desnutrició, per acabar morts en camares de gas, amb experiments químics, disparats o obligats a penjar-se ells mateixos. A Dachau és on els americans en arribar van trobar un tren ple de cadàvers. El lloc on per falta de carbó no es van incinerar molts cossos, permeten que els aliats comprovéssin la gran quantitat de morts que s’havien originat allà dins.

dachau.jpg

crematoris de Dachau

En definitiva, unes vacances que han donat molt de sí. Que m’han fet pensar molt, en les meravelles que l’home pot arribar a fer, però també en les seves atrocitats. Tinc ganes de tornar a Alemanya! fer la ruta de cerveseries on es reunien després de la PGM els oradors i el mateix Hitler amb els seus partits. Aprendre més sobre l’Holocaust, sobre la SGM, sobre com ha arribat Europa a ser fins com és ara.

cuiijo.jpg

Joel i jo a Dachau

Anuncis

La Máquina de Ajedrez- Robert Löhr

maquinaajedrez.jpg

A finals del segle XVII va aparèixer a la cort Austro-hungara “El Turc”,un autòmata capaç de jugar a escacs. El genial invent però, en realitat amagava un secret en el seu interior: un nan amagat a dins era el veritable cervell de la màquina. Quan la nit de presentació a Viena apareix el cos sense vida d’una aristòcrata a la mateixa habitació on està el turc aquest és el principal sospitós i s’inicia una trama d’intrigues i violència que tenen com a protagonistes el mateix creador de la màquina, Wolfang Von Kempelen, el germpa de l’aristocrata morta i, entre d’altres, una cortesana que amaga un gran secret.

turco.jpg

La máquina de Ajedrez de Robert Lörh està basada en fets reals, i explica com Von Kempelen va aconseguir enganyar a tots els seus contemporànis amb la presentació d’aqeust autòmata en una època en que ciència i “divertimento” tenien fronteres poc precises i on la gent volia creure tot allò a que estava exposada. La màquina va aconseguir guanyar fins i tot a Bonaparte, o Benjamin Franklin, però si voleu saber més coses sobre “El Turc” us recomano que les llegiu després del llibre, per a saber la realitat de la fi d’aquest autòmata que va crear un mite a la cort.

Puntuació: 8/10

T’agradarà si t’agrada: la intriga i la novel·la històrica

El millor: els conflictes entre religions i l’amistat

El pitjor: Sexe gratuït que no du enlloc de la trama


Cubreombligo, la última moda a Itàlia

sembla mentida, mentre a la majoria de passareles s’entesten en que ensenyem tot l’estomac i si pots ser, els mugrons gràcies a les transparències (ara la “hucha” ja no està de moda, venen els pantalons alts) a l’ebay podem trobar uns accessòris d’allò més peculiars. A la pàgina posa que són fabricats a Itàlia, pel que es pot dir que segurament arribaràn ben aviat a totes les cases dels fashionvictims. Es tracta d’això:

vaya.jpg

 

kcutre.jpg

otro.jpg

Què és això? doncs sí, un cubreombligo… una peça de tela per a tapar una part que pel que es veu ara, és massa “púdica! per poderla ensenyar. Esperem que aquestes noies no vagin així a la platja amb el bikini, o si més no, que si ho duen no fassin top-less (almenys que també duguin cubrepezones) la imatge que donarien seria bastant…subrealista…


Harry Potter y las reliquias de la muerte

deathly-hallows.jpg

El bo de tenir un nòvio a qui li encanta la informàtica és que navegant per internet et pot trobar el pdf en castellà de l’últim llibre de Harry Potter. I és així com he pogut llegir i acabar la saga d’aquest mag.

Després de 6 llibres, Potter, ja amb 17 s’enfronta a mort amb el terrible Voldemort, en una trama que a vegades recorda a bola de drac ( en lloc de buscar 7 boles busquen 7 horrocruxes). La trama del llibre tracta sobre el que Dumbledore va demanar a Harry i als seus inseparables amics que féssin per acabar amb Lord Voldemort. Com és habitual, Harry haurà de lluitar amb els Mortífagos, tindrà baralles amb els seus companys i intentarà no veure el que Voldemort fa. En aquest llibre també s’acaba desenvolupant el que tots els seus lectors sabiem, la història d’amor entre 2 dels 3 amics (ja era hora home!) i el fet de si Harry està eternament lligat a l’innombrable o no.

El llibre, però, és bastant més fluix que la resta de la saga. No aconsegueix posar la pell de gallina com ho va fer “Harry Potter y la camara secreta” i les emocions no són tan intenses com per plorar com molts vam fer amb “Harry Potter y el cáliz de fuego”. Amb aquest llibre Rowling ens permet una lectura tranquila, on cada capitol ens permet entrar en una història i mig acabar-la. No és que aquest llibre no enganxi com els altres, però permet endinsar-te més dins la descripció, intimar més amb els pensaments que no pas estar absort en l’acció i en l’adrenalina que aquesta representa, és a dir, et permet estar relaxat mentres llegeixes.

Puntuació: 7/10
T’agradarà si t’agrada: El senyor dels Anells, la novela fantàstica
El millor: El moment en que Harry queda flipant amb Ron i Hermione

El pitjor: El final no s’entén gaire

Llibres de la saga:

1- Harry Potter i la pedra filosofal

2- Harry Potter i la cambra secreta

3- Harry Potter i el presoner d’azkaban

4- Harry Potter i el calze de foc

5- Harry Potter i l’ordre del Fènix

6- Harry Potter i el príncep mestís

7- Harry Potter i les reliquies de la Mort


La contra d’avui

tubaubabau.jpg

Sorprenent. Això és el que ha estat avui llegir la contra de La Vanguardia. Per què? perquè justament a qui entrevistaven era al meu professor de cultura, a l’Ivan Tubau!!!

La veritat és que no sé perquè li han fet, potser és un personatge més important del que hem pensava, però que jo sàpiga no ha descobert res relacionat amb el càncer com va fer l’entrevistat d’ahir, o no ha explicat perquè cauen els ponts, com l’enginyer de la setmana passada. Més aviat sembla una entrevista de la linia de la Posadas, on podem veure la passió que en Tubau té pel sexe, fet que a la universitat de periodisme va quedar ben patent en moltes de les seves intervencions. Com expliqueu sinó que a classe de cultura ens expliqués que es fotia al llit amb deumil, que practicava el sexe oral i que encara cardava tot i els seus 69 anys (fet que no fa falta, ja que tots sabem què és el sexe i no anem fardant de fer-lo, no és necessàri!!!) Suposo que el seu problema era que li donava massa importància a aquest fet, perquè sinó quina necessitat de compartir-ho amb el seu públic? Hagués preferit molt més que m’ensenyés a fer bones crítiques de cinema, o també de literatura, fet pel que hem vaig apuntar a periodisme ESPECIALITZAT en cultura XDDD. però bé, el fet és que vaig aprovar, i vaig estar també en la última classe que com explica a la Contra, va impartir a la gespa.

En aquesta entrevista, no he descobert res que no sapigués d’ell, es pot dir que les classes consistien en una mena de autobiografia, explicant la vida de la seva avia, que volia tornar a fer teatre, que havia estat a l’institut, que havia estudiat 3 carreres, que era l’intel·lectual del seu poblet quan era petit, que li tenia por a la immortalitat, …potser és la seva cultura i vida el que ell considera cultura?

“Yo quiero ser actor de culebrón”

IVÁN TUBAU · POETA

VÍCTOR-M. AMELA  – 03/08/2007

Tengo 69 años, bonito número. Nací en un bombardeo de Barcelona. Me jubilo como catedrático de Periodismo Cultural en la UAB: ¡quiero interpretar otros papeles! No soy ni soltero, ni casado, ni viudo, ni separado, ni divorciado. Tengo tres hijos, Natalia (45), Daniel (44) y Omar (19). Defiendo el pasatiempo ilustrado y combato la fe

– Sus clases en el césped son míticas.
– No eran ni orgía ni merendola. Comprobé que ahí bullían mejor las ideas, los alumnos se soltaban más, eran más creativos. Una cosa socrática y gestáltica. ¡Mi última clase la he impartido sobre el césped!

– ¿Se jubila?
– Sí. Después de 32 años de interpretar el papel de profesor de universidad, ahora quiero interpretar otros papeles.

– ¿Está definiéndose como actor?
– Sí. Lo fui ya antes de ejercer de profesor (por su buena ratio tiempo libre-sueldo) lo mejor posible, y aún sigo siéndolo.

– Interpretó películas pornográficas, creo.
– Eróticas (malas, porque les faltaba sentido del humor). Algunos profesores de universidad dejaron de saludarme por ello…

– ¿Qué papel le apetece interpretar ahora?
– Cualquier personaje de una película o de un culebrón televisivo. ¡Culebrones como Ventdelplà o como Hospital Central son mejores obras que las de Kiarostami!

– ¿Qué tiene contra Kiarostami?
– Que la peor muerte es la muerte por aburrimiento. Hay pesadez para papanatas.

– Es actor… y crítico de cine, veo.
– Mi tesis doctoral versó sobre la crítica de cine francesa y española. Fui crítico de cine.

– Vaya, no sabía. ¿Y qué más ha hecho?
– Dibujé viñetas de humor gráfico en La Codorniz,viví de hacer caricaturas por toda Europa, hice radio en 1956, me doctoré en Literatura Francesa y en Periodismo, me licencié en Arte Dramático, fui reportero y entrevistador en TVE, escribo poesía, publico artículos en prensa…

– De todo, ¿qué ha sido lo más importante?
– La vida misma: es decir, tener sexo. He escogido trabajos que me permitiesen tener sexo en mañanas de días laborables.

– Ah… ¿Sexo a toda costa?
– ¡Cuanto más, mejor! Libre, adulto y consentido. Y, de entrada, heterosexual (pero no soy dogmático).

– ¿Sexo, más que amor?
– El amor existe cuando lo hacemos. Si no, no existe. Soy antirromántico, abomino del sentimentalismo. Y de la fidelidad.

– Es usted infiel.
– No, pues como no creo en la fidelidad, ¿cómo traicionar algo en lo que no creo? No engaño: a los 30 y pico dejé de enamorarme.

– ¿Qué les ha enseñado a sus alumnos en su última clase?
– Les he pedido que contasen en voz alta sus planes profesionales. Mehe limitado a escuchar, haciendo alguna apostilla.

– ¿En qué lengua?
– Yo siempre en la de mi interlocutor. En catalán y castellano, indistintamente. A veces he publicado artículos escritos en parte en catalán y en parte en castellano.

– En plan Ciutadans.
– He votado a este partido, y opino que ahora debería convertirse en apéndice catalán del partido de Savater. Entre tanto, apoyo al Partido Antitaurino: ¡odio que se torture a un ser vivo por mero espectáculo!

– En eso coincide con ERC.
– Y hasta entiendo su proyecto de independencia. ¡Lo que execro es el nacionalismo!

– ¿Por qué?
– Porque el nacionalismo, como el comunismo, como el islamismo, como el cristianismo, te dice que hay algo por encima del individuo. La nación, en este caso. ¡¡Me niego!!

– ¿No hay nada por encima del individuo?
– Poner al individuo en función de un dios, un partido o una nación es aberrante, inhumano. Yo milito sólo en el pensamiento ilustrado, en la razón y el empirismo.

– Bien, pero ¿se siente catalán? ¿Se siente español?
– ¿Sentir? ¡Yo me identifico con la razón, no con eso de “sentir”! Todos mis apellidos son catalanes desde hace siglos, ¿y qué? Soy catalán por padrón y español por DNI. ¡Y basta! Odio las banderas. Odio los himnos. Y el español tenía la ventaja de no tener letra… ¡y ahora quieren metérsela, claro!

– Pero tendrá usted una identidad, Tubau…
– Sí. Soy Pastecca.

– ¿Perdón?
– Así firmé mis caricaturas humorísticas de jovencito. Creo que sigo siendo Pastecca. Y lo que nunca dejaré de ser es periodista.

– Y un punto anarquista.
– Libertario. Mi padre, cofundador de la FAI, era nudista, naturista, esperantista… Quizá se me pegó algo… Y mi abuela materna, Maria Bellapart, fue cofundadora del PSUC: la buena mujer creía en San Lenin.

– ¿Y eso no se le pegó?
– Pues no: ella tenía fe, y yo, en cambio, he combatido la fe. En Mayo del 68 compartí en París barricada con Cohn-Bendit por eso: combatíamos todo dogma. ¡Allí, allí empezamos a minar el muro de Berlín!

– ¿Batallitas, Tubau?
– ¡El pasado me importa un bledo! Vivo en el siglo XXI y soy de izquierdas – para mí, equivale a usar la razón-, y por eso me resultan tan execrables Chávez, Evo Morales…

– ¿No le entristece dejar las aulas?
– El mundillo universitario me asquea tanto como el de los poetas. Pero sí siento cierto pesar por dejar de ver cada año a un grupito de personas que siempre tienen 20 años.

– ¿Los alumnos son el mejor formol?
– Aún tienen idealismo…, hoy encauzado hacia la suprema idiotez del nacionalismo, tan reaccionario. O al onegeísmo, que al menos algo ayuda… Siempre ha sido así.

– Y los profesores ¿en qué han cambiado durante estos 32 años?
– Antes éramos pintorescos, y ahora son típicos.

– Fin de curso: póngase nota.
– No. Ya me suspenderá la vida.


Assassini- Thomas Guifford

assassini.jpg

En l’època actual, en que està de moda la intriga i misteris del Vaticà, Assassini és una obra imprescindible de llegir. Thomas Guifford va escriure aquesta novela l’any 1990 i encara que ha trigat una mica en apareixer traduïda en castellà, supera de llarg moltes de les noveles de mateix tema, com per exemple El Codigo da Vinci. Segons diuen, Guifford va trigar 9 anys en unir tota la informació i en redactar aquest best seller en que explica de manera ficticia les trames de la església catòlica per a sobreviure en una europa en guerra i amb el nazisme dominant el continent.

El llibre comença amb l’assassinat de tres religiosos, un dels quals es tracta de Val Driskill, germana del protagonista, que intentarà, arriscant la seva vida, saber el perquè de la mort de la seva germana, arribant fins a la profunditat dels secrets del Vaticà a la Segona Guerra Mundial, uns 40 anys més enllà, quan el Papa vigent era Pio XII, un personatge proper al nazisme i capaç d’aliar-se a ells per al seu benefici.

El llibre intercala les narracions del propi Ben en primera persona amb la tercera persona i es distribueix en 3 parts. Cal dir que la primera part es fa una mica pesada, però un cop acaba la presentació del munt de personatges que apareixen, es fa ràpid de llegir gràcies a la seva intriga i a les apostes que mentalment et fas sobre quin serà el desenllaç.

Puntuació: 8/10

T’agradarà si t’agrada: El codigo da Vinci, les intrigues sobre l’església

El millor: La fredor que mostra per part de la església

El pitjor: les primeres 300 pàgines


Top 5 of the Week

1- Sun is Shinning- Finley Quaye

2- Seven Nation Army- The White Stripes

3-  Eagle-Eye Cherry- Save Tonight

4- Hey Ya- Outkast 

5- Read my Mind- The Killers