Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.

Anuncis

Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Malenconia

maxresdefault

Asseguda al tren plorava, silenciosa, eludint les mirades incòmodes i interrogatòries d’alguns dels companys de vagó que havien vist com li brillaven els ulls. Des de la nit havia arrelat una malenconia dins seu i la cançó de la pel·lícula que li havia provocat aquest estat de tristesa sonava en la seva ment un cop rere l’altre. “City of stars are you shinning just for me?” Algun cop durant el trajecte caminant cap a l’estació fins i tot l’havia cantat fluix, quasi sense separar els llavis, aguantant-se el plor. L’amor era cruel. Trist. No només calia conjugar tots els factors imprescindibles perquè nasqués. L’exterior havia d’ajudar també a què creixés. I cada petita errada era com un dia menys regant aquella planta que vols que floreixi. I aquestes dècimes, aquests dies robats a la xifra del tot, anaven reduint aquest fins al punt de poder fer trontollar els seus fonaments i esfondrar-se.

I ella volia aquest amor. Volia tota la suma de factors. Volia l’estímul intel·lectual, els somriures, aquella compenetració amb algú, però no era suficient. També li calia aquella màgia, aquella guspira d’il·lusió. I es recordava constantment que l’amor romàntic no existia. I rellegia aquella definició que havia trobat al llibre de Marc Pastor, en la que parlava de l’amor:

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

I s’emplaçava a seguir llegint: “L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

I pensava si potser era una frívola. I després es veia perduda. No estava preparada encara per a això. No es podia anar més de pressa que el propi cos. I el seu cos, tot i demanar amor, reclamar afecte, instar-la a descobrir, a gaudir, a passar a l’acció, en realitat necessitava calma. I es preguntava si no podria tornar mai a estar amb algú. Si havia desenvolupat una mena de barrera psicològica que li impedia reacotar els seus límits i adaptar-los a l’aparició d’un altre. Si havia perdut la capacitat de renunciar a unes coses, a les seves coses, per a compartir-ne d’altres amb algú. I després es deia que potser és que no havia arribat la persona que li ho faria fer per voluntat pròpia, amb il·lusió, amb ganes.

Els japonesos tenen una paraula per a definir quan dues persones saben que acabaran enamorant-se perdudament: “Koi No Yokan“. Ella havia volgut pensar que havia arribat a aquest punt, però les seves reaccions posteriors li havien fet veure que no. I resultava frustrant. Frustrant pensar que trobar la suma d’un tot no significava “el tot”. I que l’amor no es podia forçar. I que l’admiració no sempre és suficient per a substituir aquell pessigolleig que tens a la panxa quan et mires als ulls amb algú sabent perfectament què està pensant l’altre.

Perquè en realitat encara era un gerro trencat, en procés de reparació; de “Kintsukoroi“. De restauració de manera que les seves peces es tornessin a unir, però no barroerament i amb pegats; sinó amb subtilesa, amb paciència, recol·locant-les suaument i enganxant-les amb or o plata perquè així, les ferides provocades per la trencadissa adquirissin un sentit més sublim. La fessin millor, més sensible i fràgil, però també més resilient i més bella.


Farishta – Marc Pastor

FARISHTA

 

“Quina diferència hi ha entre amor i admiració?”

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

“I el físic? vull dir, l’atracció física és important”

“L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

Em va passar ja amb “La Mala dona” i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la d’intriga i conspiració: la manera d’escriure de Pastor m’enganxa. I m’enganxa tot i que Farishta no m’hagi acabat de fer el pes: algunes incoherències temporals i potser alguna cursilada -per a mi excessiva tot i comprensible tenint en compte que l’heroïna de la història té 18 anys- unit a un final que em fa pensar que l’autor no sabia com acabar la història, ha diluït l’eufòria inicial amb la que vaig començar la lectura.

He de reconèixer però que escriure sobre el tema que aborda Pastor és molt complex, i que, vulguis que no, tot aquell que s’hi ha endinsat ha acabant patint “lapsus”; és molt difícil jugar amb els temps. Però, i només com a anècdota, si la nostra història està escrita al 1993 no podem dir que Woody Allen és un vell (aleshores ara, 24 anys després, què és?). D’altra banda el recurs musical, que primer em va sorprendre, després se’m va acabar fent pesat. Potser era una manera d’anar re-ubicant el personatge en la seva edat, ja que el tema que tracta en ocasions et pot generar la imatge mental d’una Farishta més madura, però hagués preferit no tenir sensacions d’estar llegint “Crepúsculo” i altres sagues adolescents per l’estil. Sobretot per què Farishta tracta temes profunds que potser s’han reflexionat poc. Què faries si no poguessis tenir fills. Ho donaries tot per ells? Fins on estàs disposat a sacrificar-te per tenir-ne?  i és sa fer-ho? reflexions a les que porta el llibre en un moment en què el debat sobre la gestació subrogada està a l’ordre del dia.

Potser Farishta per mi no és el millor llibre de Marc Pastor, i sé que vaig en contra de molts altres lectors, que el consideren la seva obra mestra, però no per això deixaré de recomanar-lo. Potser és que per mi Pastor és com (el vell) Woody Allen, que té pel·lícules boníssimes i d’altres sublims, però cap d’elles baixa del notable.

Nota: 7/10

 


Intuïcions

foto

Pluja. Un tamborineig persistent que ressona en el sostre del seu cap. Això són els seus pensaments. Una banda sonora interna, una mena d’instrument que, a segon terme, acompanya els elements principals del dia, amb una melodia invariable, un toc-toc-toc-toc ràpid, que es fa més o menys intens en funció de les circumstàncies externes, arribant en alguna ocasió a ocupar tot el protagonisme.

I a part de pluja, foscor. Nit. Sembla com si mirés la vida des d’un ull de peix. Enfocant-ho tot en un sol punt, i distorsionant, allargant, tensant la resta de coses per a deixar-les en un sense sentit, tan sols per poder dilucidar amb certesa aquell punt que, aleatòriament, el seu “jo xerraire” intern ha decidit magnificar, intentant poder donar-li una explicació plausible. entendre’l.

Però aleshores allò que està veient, analitzant amb lupa, aquella raó que ha descobert a còpia d’enfocar, enfocar i enfocar les lents fins a l’extrem, és tan real com ella creu? Ha tensat tant la corda que l’objectivitat ha passat a un altre terme, que la realitat ha quedat completament distorsionada. I que allò que pot extreure de la seva anàlisi extenuant no es troba en el seu context.

I per això, a voltes, els clars-obscurs. Aquelles aparicions, dins la foscor, dins l’angoixa, de petites ombres, de tènues intuïcions, de certeses que volen fer-se pas entre el barull de caos que el seu jo ha generat.

Aquella sensació que ella, per molt que el món s’entesti a manipular, en definir, en semblar; per molt que prediqui coses diferents a les que fa, que s’entossudeixi a ser estrany, complicat d’entendre, inabastable, en realitat i per molt petita que es pugui sentir, n’ha fet una anàlisi correcta. Una anàlisi sobre el terreny, sense necessitat de passar per laboratori, aïllant el concepte, depurant-lo, llimant-lo i fent-lo asèptic, digerible, incolor i indolor. I que això és el correcte. Que no, no existeix res més amagat. Que les coses “en brut” també expliquen coses, i en el terreny de l’amor i de les sensacions, moltes més que no pas les preparades pel consum.


L’amic retrobat – Fred Uhlman

portada_lamic-retrobat_fred-uhlman_201703271104

L’any 1971 Fred Uhlman va escriure “Reunion” traduït en català com “L’amic retrobat” i que es presenta al món com una història sobre els valors de l’amistat. Què dir d’una història que té més de 40 anys i que parla sobre successos tan transcendentals com són la segona guerra mundial i la infantesa robada? Doncs que te n’adones de com en aquest quasi mig segle han canviat les coses, no només històricament – tenim la sort (aquí a Europa) de no viure en el món d’entre guerres – sinó moralment.

L’amic retrobat és la història d’uns valors que amb el pas del temps sembla que s’hagin anat fonent entre nosaltres, que vivim en un món cada cop més connectat i en canvi més aïllant. És la definició de la companyonia, dels descobriments que fas quan ets jove, de les pors que t’assetgen a la nit i que la manera que les resolguis conformaran el teu jo futur. I és la història de l’honestedat, del compromís, de les relacions forjades a càmera lenta. I és nostàlgia. No només nostàlgia per com evoluciona la vida i com hi ha persones que apareixen i desapareixen de la teva pròpia història deixant una empremta més o menys profunda. Nostàlgia pel que suposava abans i el que suposa ara tenir un amic.

Tenim amics? Facebook em diu que uns 360, quasi un per a cada dia de l’any. Whatsapp, Skype i Hangouts em permeten que em comuniqui amb algunes persones amb qui fa anys que no he compartit una taula, però la veritat és que a l’hora de trucar per telèfon, quan tinc una tarda lliure (de les poques que tinc) algun cop em sento buida. A qui puc dir que m’acompanyi al cinema? Si aquest amic treballa fins tard, l’altre no fa res sense la seva parella i a aquesta no li va el plan, el de més enllà viu lluny i quedar ens suposa un trasbals d’horaris i certa mandra que provoca que el tan comú “hem de quedar” es vagi allargant en el temps… Tenim “amics” sí, però estem cada cop més sols, i som cada cop més egoistes.

És per això que trobar un llibre així, més enllà de comprovar com n’era de diferent la manera d’escriure de fa 40 anys, i com diferent també era la manera de divertir-se, de conèixer a l’altre abans de tants imputs externs que ens fan interactuar de manera superficial, et reconnecta amb el teu propi jo i et reclama tornar a buscar relacions reals. No cal buscar mitges taronges, ni a l’amor ni a l’amistat, però sí que hauríem de començar a dir les coses pel que són, i tornar a esforçar-nos a assolir, més enllà de la quantitat, la qualitat.

L’amic retrobat et retroba amb una necessitat humana que hem de regar i alimentar per a tenir. Si, necessitat, perquè som éssers socials vivint en un univers infinit, i necessitem tenir arrels, coses que ens enganxin al present, a la vida. Amistats que ens enriqueixin, però que també ens demanin un esforç de nosaltres mateixos per fer-nos sentir vius en vida, que som escriptors de la nostra pròpia història i no pas els simples espectadors que ens estem convertint.

Fred Uhlman ens presenta una petita reflexió sobre l’amistat i el creixement personal. Sobre com tothom tenim alguna cosa a oferir a l’altre, i sobre com els altres poden influir en nosaltres mateixos.

Nota: 7’5

 


La Mala Dona – Marc Pastor

maladona

“Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d’algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d’estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera (…) ”

Un inici així tan sols pot ser el preludi d’una bona novel·la i així és com comença “La Mala dona” de Marc Pastor, la reconstrucció dels terribles crims comesos per Enriqueta Martí, la vampira del carrer ponent, una assassina en sèrie (diuen) que va atemorir la Barcelona de principis de segle XX.

I si ja la primera pàgina promet, la resta de pàgines ens transporten a una Barcelona fosca, que recorda a la que ens descriu Carlos Ruiz Zafón a la trilogia “El cementiri dels llibres oblidats”: fosca, sòrdida, freda i decadent, la Barcelona de les llums i les ombres, dels rics i els pobres, dels silencis dels oblidats. I en aquest ambient és en el que es mouen dins la foscor l’Enriqueta i els seus còmplices, per arraconar a les seves víctimes, per a torturar-les, assassinar-les, prostituir-les i fins i tot  convertir-les en ungüents per acontentar a una alta societat que veu en els infants com a objecte per a consumar les seves perversions més profundes, com a solució miraculosa a les seves malalties, o ambdues coses.

I dins aquest ambient també si mouen en Moisès Corvo i Juan Malsano, antiherois que buscaran malgrat les dificultats que trobaran pel camí, tant de la màfia com les mateixes autoritats policials, qui s’amaga darrera les estranyes desaparicions d’infants que assolen la ciutat.

 

La Mala Dona és un llibre que enganxa. Enganxa per la manera de ser dels personatges, per l’aire de màgia negra que respira, pel morbo d’algunes escenes que posen els pèls de punta, per les salvatjades que explica que poden ferir més d’una sensibilitat,i per la perfecta atmosfera enigmàtica i expectant que crea de la nit de la ciutat.

 

Nota: 8’5