Guapa

L’altre dia anava caminant pel carrer amb el meu fill i un home en una moto em va cridar “guapa!”. No és que sigui el primer cop que em passa, de fet a totes les dones els ha passat més d’un cop i de dos i de tres.

Si avui ho escric és perquè el meu fill quan vam arribar a casa l’amiga amb la que haviem quedat es va afanyar a explicar-li: “A la mama un senyor li ha dit guapa pel carrer”. La resposta de la meva amiga va ser “Aii! siii?? que bé!” amb una evident alegria i una cara que deia sense paraules “veus tu quina pujada d’autoestima”?

I això em desperta diferents pensaments:

Per què?

Per què necessitem l’aprovació de l’altre per sentir-nos bé amb nosaltres mateixes?

Per què els homes es veuen amb la potestat de cridar així pel carrer a una dona? O encara pitjor, mirar-la amb aquells ulls que la despullen integralment i la fan incomodar?  Imagineu a una dona fent el mateix? aleshores es veuria com una aberració  i es parlaria d’ella com a una pervertida sexual segurament.

Però segueix passant que moltes dones no veuen aquest abús de poder dels homes, i contentes marxen a casa amb l’ego una mica més amunt perquè sent mames de més de 30 anys – vaja, unes pàries quasi- una persona que ni coneixen els ha dit “una cosa bonica” pel carrer.

No, dir-te guapa no és violar-te, però és un abús de poder i amaga una concepció de dona com a objecte que no podem permetre i que és urgent de trencar.

Anuncis

Sembles o ets?

DSC00115

Segurament sou d’aquelles persones que quan aneu a Youtube eviteu mirar els anuncis que us apareixen, o aprofiteu quan apareixen a la tele per apropar-vos a la cuina a buscar alguna cosa per menjar, o per anar al bany. Si. Sou d’aquelles persones que penseu “a mi no m’enganyen” que us creieu crítics amb el sistema. Que penseu que esteu per sobre d’aquells reis del màrqueting que intenten que per a tu una simple samarreta de mala qualitat però amb el nom estampat d’algun dissenyador famós sigui un objecte necessari per a la teva vida.

Però ull! Toquen al timbre i un  missatger t’entrega una capsa. És el teu “Bookish” mensual, perquè si,  ets súper culte i estàs a l’última de qualsevol novetat cultural que hi hagi.  Obres i et trobes pel “mòdic” preu de 22 euros un llibre sorpresa, que tu no has triat, però que et prometen que et farà passar el millor moment de relax d’aquest mes. Corres a publicar-ho a les teves xarxes socials, que els teus “amics” vegin que bé que estàs estirada al sofà amb un llibre que no coneixies fins que has vist fa 3 minuts i que ara mateix és la demostració del teu gran intel·lecte.

Segons ells, la seva caixa és perquè tornis a il·lusionar-te llegint, però jo em pregunto: i no seria més fàcil haver anat a la llibreria i remenar, tocar els fulls, mirar les portades de la infinitat de móns que et trobes a les estanteries, i triar, segurament per menys d’aquests 22 euros, un llibre que realment t’interesses. No ho sé. Potser un clàssic. Potser una història d’amor, o potser una comèdia lleugera. És igual. Agafar el teu cervell i esprémer-lo. Obligar-te a triar, o fins i tot anar a la secció de butxaca i poder agafar-ne dos pel mateix preu que un que t’envien que potser ni t’interessa!

En quin moment els éssers humans vam deixar de ser crítics, ens va interessar més semblar que ser. En quin moment vam decidir que rebre una caixa amb un llibre desconegut era glamurós i susceptible de ser ensenyat i anar a la llibreria i triar un llibre qualsevol no era postejable? I realment, cal postejar tant una com l’altra cosa?

Creiem que el màrqueting i la publicitat ja no ens afecten però res més lluny de la realitat. Hem arribat al moment que fins i tot comprem coses sense saber què són. Els llibres de Bookish no són una excepció, també passa amb capses de maquillatge o fins i tot de fruites ecològiques! Consumim per consumir i ens anem endinsant cada cop més i amb alegria, en el món de la frivolitat, perdent la nostra essència a base de no utilitzar-la.


Deixem de parlar de gèneres per parlar de persones

Jennifer-Lopez-1024x759

L’altre dia anava en cotxe i va sonar una cançó de 2016, “Ain’t your Mama” de la Jennifer López. Sóc una tia fàcil perquè se m’enganxin les cançons i vaig estar cantant-la el que quedava de trajecte, per, arribar a casa i buscar el videoclip. Veient-lo és quan em vaig adonar que ja el 2016 la Jennifer López cridava per anar a la Woman’s march, però, malauradament no ha estat fins un any després, amb l’escàndol dels abusos sexuals de Hollywood i amb l’aparició de Trump, jo diria que un dels millors representants del masclisme que ens podríem tirar a la cara, que les dones per fi hem “mundialitzat” el problema que vivim.

I és una llàstima.

No em mal-interpreteu. És un triomf, però també una llàstima, perquè sembla que o parlem d’abusos o de violència de gènere o les dones som unes exagerades quan reivindiquem la igualtat. Si cantem una cançó reclamant la igualtat a les tasques de casa, en la vida quotidiana, a la feina, no és suficient com per prendre consciència.  (Obro parèntesi “Pot ser que sigui per la nostra manera de ser? el voler complaure sempre? O és una cosa que la societat hetero-patriarcal ens ha posat a l’ADN?). Tenim molts anys d’aprenentatge erroni i costa canviar vells hàbits apresos. Per què una dona que fa poc que és mare, si decideix sortir dues hores a desconnectar és una mala mare, i un per un pare és normal que com a molt (MOLT) en tornar de treballar, del gimnàs, o de la cervesa amb els seus amics, o de satisfer les seves necessitats, siguin quines siguin, aleshores faci cas a una criatura que és tant d’ell com ho és d’ella? Per què els homes tenen drets i les dones tenim obligacions? 

Per què fins i tot se’ns escapa quan parlem? “el meu home m’ajuda molt a casa”: de qui és la casa? no és dels dos? per què la dona ha d’assumir-ne el manteniment quotidià? Per què ha de carregar-se tota la feina mental que comporta? I direu que és que les dones ho saben fer millor…doncs a partir d’ara, ensenyem a nens i nenes d’igual manera!

(Torno a obrir parèntesi, pot ser que ja no sen’s prengui seriosament perquè quan ho fem transparent, quan ens desfoguem,  verbalitzem aquesta discriminació ho fem ja amb una gran càrrega interior i per tant amb acritud i crispació d’haver aguantat molt?). No hauríem d’haver arribat a aquest nivell. Com no hauríem d’haver arribat a què a una persona se li acudís que és normal tractar a la dona per la força, sigui físicament o sexualment.

I crec que no menteixo si dic que moltes de nosaltres quan parlem d’això, quan ho volem treure, tenim aquella espina dins que ens punxa dient-nos “sóc una nazi?” o aquell patiment de “em consideraran una exagerada i una pesada”. Fins i tot dubto de sé si algun home pot haver arribat fins aquí o si ha decidit etiquetar-me de feminazi directament al veure de què anava el tema. I és que a més les veritats dolen.

Resumint, que escoltant la cançó recordo que en aquells moments de 2016 en què va començar a sonar, estava en parella, i que moltes de les coses que deia em feien sentir identificada amb la cançó: la càrrega mental de portar la casa, la feina fins l’extenuació fent que els dies se’m fessin curts fent rentadores, rentant plats, planificant menjars, cuidant al nen, i sense tenir temps per ser una mica “jo”, fins el punt d’haver-ho verbalitzat, sense arribar enlloc, i d’explotar.

Però tot i això, crec que cal seguir dient-ho més i cal que no frivolitzem amb el que els drets de la dona comporten. No són només que no ens violin o no ens peguin, coses que són de calaix. Són també aconseguir una igualtat real en el dia a dia. Que no hi hagi diferències de gènere. Ser éssers humans amb els mateixos drets i les mateixes obligacions.

I ain’t gon’ be cooking all day, I ain’t your mama
I ain’t gon’ do your laundry, I ain’t your mama
I ain’t your mama, boy, I ain’t your mama
When you’re gon’ get your act together?

 

Actualització:

Per sort encara hi ha homes que veuen aquest problema, i no només el veuen i es queixen sinó que reconeixen com de difícil és per ells afrontar els canvis que cal fer:

¿Por qué los señores no hablamos de cuidados en redes sociales?

 

 


Tres anuncios en las afueras

1366_2000.jpg

Si has seguit la filmografia de Martin McDonagh, segurament ja t’esperaves l’humor negre que destil·la Tres anuncios en las afueras, i que McDonagh ja el va utilitzar al 2012, amb “Seven Psycopaths”, així com també aquell caire de Western i la presentació de personatges rudes i irreverents made in America profunda.

I si has seguit la filmografia de Frances McDormand sabràs de l’impecable de la seva posada en escena. McDormand es menja la pantalla, la il·lumina amb tota la seva interpretació i fa que aquesta pel·lícula sobre l’odi, la venjança i la redempció penetri al teu cos i et deixi aquell malestar que les males sensacions deixen a qualsevol persona normal. Però tot això és insuficient per a una pel·lícula que, pel meu gust, fluixeja en la construcció de personatges i en algunes trames del guió massa impossibles per a considerar-se creïbles. Per no caure en spoilers, només posaré sobre la taula algunes preguntes: realment era necessari el paper de Peter Dingklage? I és possible fer el gir repentí que fa Sam Rockwell? I no es podria haver tret més suc a Woody Harrelson?

És cert que l’estètica de la pel·lícula és impecable, i que els diàlegs són mordaços i sarcàstics, i tenen el punt d’humor necessari per pair una història que costa d’explicar sense caure en la depressió, com és la necessitat de trobar els culpables que t’han matat a la filla. Però també és veritat que peca de pretenciosa i introdueix pinzellades de temes que no acaba desenvolupant i que acaben sent “bolets” en una història que per si sola ja funcionaria.

Potser McDormand mereix guanyar l’Òscar com a millor actriu, però segurament la resta de nominacions als Òscars resulten excessives.

 


L’Emma vol viure: buscar el morbo a partir de l’anorèxia

1516006223441

Qualsevol persona que hagi viscut l’anorèxia es sentirà identificada amb la protagonista del documental que va oferir el 30 minuts la setmana passada, l’Emma vol viure. Segurament entendrà com ningú pot entendre la lluita interna que té aquesta noia quan li posen una cullerada de puré enfront de la cara, i l’estrès i ansietat que et provoca empassar-te aquella miserable porció de nutrients que a tu et sembla una bomba nuclear que causarà que et posis com una bola en uns segons i, el més important, que perdis el control de tu mateixa i, en paraules de la mateixa Emma, “et deixis anar”. Perquè l’anorèxia no és tant ser un esquelet, és el control per tot, la necessitat de tenir tot estipulat, marcat, saber que ets tu el que tens la paella pel mànec, i una de les coses que més fàcilment pots controlar és què et dus a l’estómac, que et poses al teu interior.

I això és el que lamento del documental. Que et presentin l’anorèxia com una decisió entre l’espasa i la paret, entre viure i morir. D’extrems. L’anorèxia comença molt abans, comença amb la teva no acceptació. Comença quan busques una manera de tenir les coses controlades per pensar que així seràs millor. I comença també fent el que calgui per entrar dins els cànons del que diu la societat que has de ser.

I sobretot, no acaba menjant i agafant el pes per no morir-te. No acaba prenent una cullerada de puré, que molts cops et prens per no veure patir als teus éssers estimats, acaba (si és que mai acaba) estant tranquil i no pensant quan et poses una cosa a la boca, quan perds la necessitat de controlar tot perquè entens que la vida no és controlable. Quan te n’adones i deixes de lluitar per voler agradar a tothom i per ser la persona 10 que creus que has de ser per ser acceptada. L’anorèxia no es cura amb “experts per experiència personal” tot i que sí que ajuda a poder parlar amb gent que ha viscut la mateixa situació que  i saben fins quin punt poden ser de doloroses moltes coses. No es cura només amb amor i tendresa. També cal ser dur. I t’han d’obrir els ulls amb mala hòstia si cal.

Crec que “l’Emma vol viure” té bones intencions, intentant posar un tema que afecta molts nens i nenes i no tant nens i nenes al punt de mira, però al final no deixar de ser un bon exercici de morbositat i fracassa estrepitosament a l’hora de presentar una malaltia que no cal semblar un pres d’Auschwitz per estar patint, i que per tant, en certa manera “menysprea” o considera “de segona” a molts i molts malalts, justament els que sí que poden curar-se més fàcilment, a l’hora de veure que si, que estan malalts, i que poden tractar-se per sortir d’aquest pou profund i fosc que és l’anorèxia.

 

 


The Danish Girl

the_danish_girl-635017188-large

En veure “The Danish Girl” el primer que penses és com Tom Hooper ens ha colat una història transgressora d’una manera amable i empàtica, treient-li tota la controvèrsia que té, encara malgrat haver passat ja quasi 100 anys, la vida d’Einar Wegener, la primera dona transgènere que es va sotmetre a una reasignació de sexe, als anys 20.

La pel·lícula es basa en el llibre “Man to a Woman”, escrit a partir dels diaris que el propi Einar va anar redactant plasmant les seves sensacions i experiències al llarg de tot el procés, tant psicològic com mèdic, en el que va passar de ser Einar a Lili Elbe. I el film ho fa cuidant molt els detalls, posant el punt de mira en les emocions i en els gestos que Redmayne fa cada vegada que es sent més dona. I també amb el simbolisme, com el de les pintures de paisatges que Einar pot fer sent home, melancoliques i retornant a la seva infància i inocència,  i que, posteriorment, com a Lily ja no sap plasmar.

Els dos actors principals estan perfectes, però si en alguna cosa he de criticar  la cinta és la gesticulació i somriures de Lili Elbe. Crec  que ha estat la manera fàcil de feminitzar un personatge masculí, però que peca d’excés i que transmet el cliché de dona bleda i coqueta que no té res a veure amb per exemple la pròpia Gerda Wegener, i per tant, no sé si és encertat tampoc per a les dones d’aquella època. Aquest excés de gesticulació és el que, per mi, difumina en part l’enorme treball fet per Eddie Redmayne.

Però qui realment mereix un aplaudiment a part és Alicia Vikander, que va rebre un merescut Oscar per posar-se en la pell de Gerda Wegener i transmetre’ns tot el patiment que pot portar l’amor per una parella que no ho pot ser, l’amor que traspassa els límits per arribar a convertir-se en quasi amor maternal, totalment sincer i altruista, i entregat simplement a que l’altre sigui feliç. Un amor que no tothom pot donar i que fa de Gerda un personatge interessantíssim i una dona inigualable per la seva i per a qualsevol època.

Per últim, dir que el film és una aproximació a un tema que caldria treure més a la llum i normalitzar, però potser es queda curt per por a desagradar a una gran part del públic. Tot i així, la subtilesa amb que tracta el tema transgènere, crec que tot i ser molt light pel col·lectiu segurament, és una bona manera per què el públic en general prengui consciència i poder, posteriorment, “treballar” altres temes igual o més controvertits amb una mirada més oberta al respecte.

Nota: 7/10

Els protagonistes reals de la pel·li, Gerda y Einar, davant d’una de les pintures de Gerda, on se la veu amb Lili Elbe

d28bdc95-280f-4e4d-9e50-b3a829229b12-2060x1236.jpeg


The end of the f***ing world

the_end_of_the_f_ing_world_tv_series-750078085-large

Els trajectes en tren a la feina donen per a moltes coses, una d’elles la de baixar-te sèries de netflix des de la seva aplicació, posar-te uns cascos i gaudir de la vida d’algú altre que t’explica el seu creador. Això és el que he fet aquesta setmana per descansar de la darrera novel·la que estic llegint, i ho he fet amb una sèrie de 8 capítols, cadascún de 20 minuts de durada, que ha estat una grata sorpresa, per la seva frescor, per la potència dels dos protagonistes i per la humanitat que darrera aquest pretès nihilisme que aparenta, hi ha: The end of the f***ing world.

Perquè tot i que he llegit diverses crítiques parlant del nihilisme que traspúa aquesta sèrie, que ens parla de dos adolescents que decideixen abandonar les respectives cases per fer un viatge a ninguna part i sense cap propòsit final més que el de fugir dels seus monstres, la veritat és que la història de James, psicòpata autodiagnosticat, i Alyssa, una noia de tornada de tot i cabrejada amb la humanitat, conté molta més tendresa i humanitat que el que els diàlegs entre els dos nois deixen entreveure.

La recerca d’un mateix, els dubtes existencials de l’adolescència, com et construeix psicològicament el teu voltant, s’enllacen amb reflexions sobre el bé i el mal i  pensaments filosòfics de Nietzche o Maquiavel, sense abandonar però la part còmica i de paròdia, com la que encarnen les dues detectius a càrrec del cas de James i Alyssa, que m’han portat a pensar en una versió de riure de True Detective, o els pares dels dos joves, demostrant que la maduresa no té perquè venir amb l’edat i que ser pare és d’allò més difícil.

Nota: 8/10