Un dia fosc

No sé perquè hi ha dies en què, sense que hagi passat res, vas amb un biorritme més baix.

Hi ha dies en els que sembla que el teu cos faci excedent de llàgrimes i a qualsevol oportunitat s’obren les comportes dels ulls per treure aquesta sobreproducció.

Hi ha dies en què no sortiries del llit adormida en els teus pensaments, i dies en que no obriries la boca. Dies en els que no veus més enllà dels teus peus i que sents un núvol negre dins la teva ment que no et deixa pensar amb coherència.

Per sort aquests dies sempre hi ha llums que els fan més lleugers. Somriures que s’enganxen, abraçades que escalfen, acudits que et desperten, o simplement companyies que en silenci et reconforten.

I aleshores entens que aquesta negror és sols la negror d’un moment. Un punt negre dins la teva claredat quotidiana. I valores aquests moments perquè t’ajuden a posar els peus a terra i veure qui hi ha al teu costat i com d’afortunada ets en realitat. I l’únic que pots pensar és: gràcies!!


Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit

descarga (2)

Si ets dona ho saps. Saps que molts cops has hagut de callar davant l’arrogància d’algun home que paternalment t’ha volgut explicar alguna cosa que tu coneixies amb més profunditat.

I segurament pots comptar amb els dits de més d’una mà els cops que t’han dit “Histèrica”

I has tingut por de tornar tard a casa a la nit, i has buscat estratègies per tal d’evitar que algun home, dit així crua i clarament, et violés.

I el fort és que això sembla normal. És normal que les dones tinguin por a ser violades. I ho vivim tant feliçment i encara hi ha gent que fins i tot justifica aquestes atrocitats amb un “es que anava provocant”. És lògic que la dona, és a dir, una meitat de la societat, senti por d’anar pel carrer de nit? no ens coarta això la nostra llibertat? no ens fa ser més esclaves? Per què no es fa res per a solucionar-ho?

I més preguntes: és lògic que quan ens queixem hi hagi homes que ens diguin que “no tots els homes són iguals?” Ja ho sabem que no però el fet de defensar que no tots els homes són iguals perquè aquests visquin tan tranquils, no fa que la violència vers les dones disminueixi.

Podem tractar el problema real i arrencar-lo d’arrel?

A moltes reflexions ens porta el llibre de Rebecca Solnit “Els homes m’expliquen coses”. Ens parla del paternalisme, del sentiment de superioritat de l’home, del sentiment de possessió sobre la dona i del poder. Ens fa reflexionar sobre el que s’ha aconseguit fins ara i el que queda per endavant.  Ens incita a seguir lluitant per, ni més ni menys que ser IGUALS. I ens fa sentir part d’un col·lectiu del que, en siguem conscients o no, en formem part, patint les conseqüències del que això suposa.

Solnit ens vol fer prendre consciència. I ens explica que hi ha alternativa. I que hi ha coses que no, no són normals. Potser seria hora de començar a fer-ne més cas…


Un fil

Sento un fil, transparent, llarg i prim, tant prim que és imperceptible però que no sé perquè com una tela d’aranya s’ha format entre nosaltres.

N’és només un, i quan l’imagino em fa pensar en els tradicionals jocs de nens en els què amb dos pots de yogur i una corda simulavem un telèfon. Tu i jo tenim aquest telèfon ara mateix, un telèfon que diu poc, en el que no pots fer conferències internacionals, però amb el que ens sentim l’un a l’altre i en el que ens diem, com nens petits,coses superflues, petites històries, tonteries que ens fan sentir més units.
És un fil que té la capacitat de generar un somriure a la cara. Un fil que com un interruptor, il·lumina els ulls i escalfa el cor, i genera una esperança.
Un fil que amb el temps pot anar-se allargant, i fent-se més gran i a la vegada més bonic; Un teixit complex amb matissos, amb colors i materials diferents que escriuen els diferents estats d’anim; les diferents proves que porta tota relació. Un fil que pot acabar sent un tapís. Un tapís que expliqui tota una vida.

Meditar día a día, de Christophe André

Si ets 2763una persona més o menys normal segurament has tingut algun cop a la vida un “bajon” d’aquells en el que et qüestiones el perquè de tot plegat, o et sents sense forces i amb l’únic objectiu vital d’estar al llit el que queda del dia.

I si ets d’aquesta galàxia segurament hauràs intentat o t’hauran animat a intentar buscar una solució a aquest estat que, al final, com tot, acaba desapareixent. La qüestió és però com superar aquest atzucac* (*nota a peu de pàgina: a la meva feina els encanta aquesta paraula!) . I és que hi ha tantes maneres de superar un mal moment com persones hi ha al món, però si generalitzem podríem establir alguns tipus bàsics:

ELS NEGACIONISTES : Aquelles persones que decideixen que el que està passant… NO ESTÀ PASSANT! Són una mena de Rajoy que amaguen el cap sota terra i que esperen que passi la tempesta sense tenir en compte que...el cap potser si que el tenen ben protegidet però el que és el cos està patint totes les onades d’aire hagudes i per haver. Aquesta gent és la que tard o d’hora han d’acabar sortint del seu amagatall i si la tempesta ha estat forta, passar un temps en quarantena per acabar guarint les ferides. El problema? El fet de no mirar de cara què era el que estava passant els fa no poder extreure’n conclusions per així no tornar a caure en els mateixos errors

ELS PARÀSITS EMOCIONALS: Són aquells que saben com enganxar-se com a paparres per tal d’expandir amb tot el seu enorme potencial dramàtic el seu dolor i mala sort. Amb les seves queixes i autocompassió aconsegueixen traslladar-te a tu el seu mal rollo, ja que sembla que tot el positivisme que li pretenies traslladar per animar-lo el transformin en més energia per a seguir dient fàstics o plorant. I veus que com més l’intentes animar més et desanimes, però a la vegada veus que el seu desànim en realitat és una manera d’autoplaer flagel·lant del que no vol escapar. Com més es queixa més feliç està i si li treus els motius per deixar de preocupar-se serà com més buit se sentirà.

ELS METAFÍSICS: N’hi ha de diversos tipus, però entre ells voldria destacar aquelles persones que no ha tingut gaires problemes a la vida i que els hi ha vingut tot fet. Normalment aquesta gent quan es troba un problema real no està acostumada a lluitar-hi i per aquest mateix motiu prefereix encarar-ho de perfil. I de perfil significa atribuir el problema a forces transcendentals, al destí, a les energies que flueixen de l’interior de tots els objectes, a la divina providència, al que sigui, a la mosca que està passant en aquell moment per allà, per tal de no haver d’assumir que nosaltres mateixos som els responsables dels nostres actes i per tant de molts dels problemes en què ens posem. Però és normal…construir una realitat paral·lela sempre és més fàcil que reconèixer que ets humà i t’equivoques…

ELS HÍPER-RACIONALS EN BUCLE: Són aquells que volen trobar resposta a tot i pel mateix fet de voler raonar tant acaben caient en una espiral irracional. Hem de tenir en compte que el cervell té dues parts: una més lògica/matemàtica i l’altra més emocional i molts cops quan les coses tenen a veure amb les emocions no tenen per què tenir una fórmula lògica.

Aquests són alguns dels tipus bàsics que existeixen a l’hora d’afrontar un mal moment i després hi ha el que crec que hauríem de ser tots i el que ens ensenya a fer el llibre que vull “publicitar” en aquesta entrada: “Meditar día a día: 25 lecciones para vivir con Mindfulness de Christophe André.

André sense parlar-ne, i a través de 25 meditacions explicades amb l’ajut d’una obra d’art on podem reconèixer la lliçó que ens vol donar, ens presenta el tipus INTEGRADOR, que és aquell que no amaga la realitat ni la hipertextualitza, simplement l’observa, la contempla i l’assimila.

Una persona que no s’aïlla del món, sinó que intenta entendre’l i busca la manera més serena de viure’l. I ho fa meditant, que, com diu Thich Nhat Hanh “No és una evasió, sinó una trobada serena amb la realitat”.

Així doncs no cal que si tens un problema t’imaginis vestit de monjo budista, amb el cap rapat o levitant; Imagina‘t prenent consciència de la teva respiració, aprofundint sobre cada part del teu cos i descobrint gustos i textures que segurament mai has observat amb consciència; Pren una distància prudencial sobre allò que t’amoïna i assimila-ho a poc a poc per cada porus de la teva pell.


Psicologia i història d’un llibre

1492199978909-Xi4BkE6_1

S’apropa Sant Jordi i comencen a aparèixer als mitjans recomanacions literàries per poder després fer el rànking dels més venuts, explicant i deixant pels núvols els best sellers més comprats gràcies, ni més ni menys, que a l’spam literari al que ens han tingut subjectes durant dies, i evitant explicar però que el futur de moltes d’aquestes adquisicions serà el d’omplir les estanteries de casa sense ser mai obertes.

Perquè malauradament hi ha molta més gent de la que ens pensem que es pregunta el mític “Què és llegir?” del Messi de Polònia, amb els ulls mig clucs i el seu accent català-argentí. Però…sí…què és? Si hi reflexionem veurem que és molt més que el simple fet de saber interpretar un conjunt de símbols que anomenem lletres i que ens transmeten una informació.

Llegir és obrir els ulls a noves visions i perspectives. És descobrir els valors, la cultura i els  coneixements d’aquells valents que han escrit una història i la comparteixen amb nosaltres.

És sortir per un moment, llarg o curt, de la teva “xarrera” mental per endinsar-te en la “xarrera” mental d’un altre, i ja només per aquest motiu, obrir la teva ment a un munt de possibilitats per a comprendre el món en què vivim i a tu mateix.

Diuen que llegir ens fa lliures, i és ben cert. Ens fa lliures per a conèixer, explorar i descobrir coses que d’altres maneres potser ens serien de més difícil comprensió. Llegir ens fa prendre les nostres pròpies decisions ja només triant el llibre que agafem. Ens fa viatjar pel món, ens fa entendre altres cultures i apropar-nos-hi; Posar-nos en la pell d’un personatge sense tenir en compte edat, sexe o color de pell.
Ens fa veure que, si volem, podem empatitzar amb l’altre, i ens descobreix que, malgrat la nostra història, les nostres diferències culturals, les nostres vivències, no som tan diferents a la resta de la gent.

Per tot això jo també cauré en el tòpic de les recomanacions, compartint-vos un mapa sobre les obres més representatives de cada país, per així descobrir i empatitzar una mica més amb perquè són com són els seus habitants, ja siguin el president d’Estats Units (que malauradament podria llegir una mica més) o una familia a la India vivint en unes condicions impensables a occident.

 

 


Micromasclismes

“No et pintes les ungles?” , “No m’agraden les noies amb el cabell curt”, “Per què no et poses més sexy?” “Ei això està brut!”, “porta el nen al pediatra que jo no puc deixar la feina” ,”No cridis que no és femení”, “No em prepares el sopar?”,  “Les hormones et fan ser massa sensible”, “Aixo és un joc per nenes”, “Els nens no ploren”, “Aquesta pel·li ves-hi amb les teves amigues”, “Els tios no sabem opinar sobre si un home és guapo o no!”, “Aquesta tia va massa curta”, “Aquesta amiga teva és una fresca, no?”…

Això volem ensenyar-los als nostres fills? així volem que tractin a les nostres filles? Però tot això comença per un mateix. Per no pensar nosaltres mateixes que una mare que torna a treballar al cap de poc perquè és el que li toca està deshumanitzada; Per no voler ser les superwoman que la societat ens està venent que hem de ser: súper executives , súper mamis i súper màquines sexuals.

Perquè posar límits i de tant en quant donar un cop a la taula per dir Prou! (al més estil Cuní) no és ser poc femení. Perquè ser sensible no és ser dèbil, i perquè ser dèbil no és una cosa de dones i ser fort una cosa d’homes.


Desitjos

Avui he vist passar una parella en bici. La noia anava davant del noi, que pedalejava com podia amb un somriure als llavis, Se’ls veia contents, còmplices, es notava què havien fet la nit abans, i com aquell enamorament que sents al principi els enganxava sense remei. I m’ha fet somriure, i seguir-los amb la mirada fins perdre’ls entre la gent, esperant que aquesta sensació no els desaparegués mai, no acabés perdent-se amb el pas dels anys, dissolent-se entre la quotidianitat i les valls fosques que les relacions passen.

He desitjat que la seva complicitat superés fronteres, anys, que no acabés en un desengany…
He desitjat que la meva complicitat fos més forta que la realitat. I he recordat que, de la nostra, feia molt que la realitat l’havia guanyat…
He desitjat tornar a sentir una complicitat…
He desitjat sortir al carrer i que algú ens veiés , a tu i a mi, i l’omplís el desig de tenir la nostra complicitat.