El problema no és si hi ha gana

malnutrició  Consum insuficient deproteïnes

desnutrició Estat de debilitat general de l’organisme per falta d’una alimentació suficient i adequada : molts nens de l’Àfrica pateixen desnutrició .

segons http://www.diccionaris.cat/

Els que ahir varem seguir la compareixença del síndic de Greuges al Parlament de Catalunya varem ser testimonis de l’enorme màscara que s’ha posat CiU per no haver d’acceptar la realitat que s’està trobant a Catalunya: la MALNUTRICIÓ infantil.

Amb gran tossuderia Meritxell Borràs va assegurar que a Catalunya no hi ha un problema de gana i fins i tot va arribar a dir que en tot cas hi ha obesitat. I té tota la raó a aquesta senyora: és ben cert que una de les epidèmies i malalties de més calada als països desenvolupats és l’obesitat. Però això no treu que malauradament també estiguin apareixent casos d’una de les epidèmies que pateixen els països subdesenvolupats: la GANA. No, no estem com a l’ Àfrica, per sort; però com a societat ens hem de plantejar una cosa: els nostres dirigents han de negar un fet sols perquè no hem arribat a l’extrem? La senyora Borràs m’està dient que no faran res fins que no hi hagi nens que moren de fam? negaran el problema perquè no té els nivells d’afectació que hi ha a l’Àfrica?

Segons les dades de la Història clínica informatitzada de l’ Atenció Primària de I’Institut Català  de la Salut, a juny de 2013 s’han diagnosticat 751 persones fins 16 anys amb codis diagnòstics relacionats amb la pobresa i la desnutrició infantil, 555 relacionats amb ingressos baixos, quasi un 74%. Això no vol dir que tots aquests nens passin gana, és cert. Molts d’ ells vol dir que duen una mala dieta, no perquè els seus pares els hi deixin menjar el que volen sinó perquè no els hi poden garantir una dieta equilibrada i saludable.

D’altra banda, el problema principal no és si es passa o si no es passa gana. El problema rau en que hi ha nens que potser no passen gana perquè els seus pares poden comprar menjar escombraria (molt més barat, i que, sincerament, jo no consideraria menjar…) però que amb aquesta dieta estan posant en perill la seva salut. S’ha de permetre que el govern s’escudi en això per a no fer res? La senyora Borràs permetria que els seus fills mengessin cada dia una hamburguesa del Mc Donald’s perquè així no tenen gana malgrat i saber les serioses mancances nutricionals que això comporta?

És cert  que a la societat ens falta cultura de la nutrició i que molts no veuen que l’alimentació forma part de la nostra salut. Per això  les societats riques patim malalties que s’aguditzen degut a la mala alimentació: cardiopaties, càncers, diabetis, obesitat… però el que s’ha de fer és lluitar per a fer entendre a la gent com d’important és que vigilin allò que es posen a la boca. Una cosa que sembla evident, que això no passarà si tenim en compte que és més important amagar la malnutrició que existeix a Catalunya per així evitar crítiques que et poden fer perdre vots,  que acceptar aquesta realitat i actuar-hi amb contundència.


Antes del…

Imatge

Imatge

Antes del Amanecer y Antes del Atardecer són dues pel·licules que m’han fet entrar en un estat de reflexió i estranya tensió en calma després d’haver-les vist. Uns personatges que sols els conec d’un parell d’hores, i que ells sols es coneixen per un parell de dies, però que se’ns mostren completament desenvolupats, amb tota la seva complexitat i expressant temes d’una profunditat que jo sols he aconseguit treure amb les meves amistats més antigues. 

L’amor, la il·lusió, la vida i la mort, la necessitat de canvi, la casualitat… és cert que en un món replet d’éssers humans, són poques aquelles persones amb les que pots ser tu al 100%? amb les que pots viure de forma plena? I que en diries si et dic que la història no és més que una historia d’amor que s’allarga durant els dècades? que és una de les pel·lícules romàntiques per excel·lència? En realitat definir-la així és quedar-se curt, perquè només amb dues persones, aquest film transmet molt més que la majoria de films que he vist últimament.

El que tinc clar és que ara Jesse i Céline ja han entrat a la meva vida i que han trasbalsat els meus pensaments. Dos personatges hipnòtics, que per mi ja són completament indisolubles de la imatge dels seus actors,que han participat en la realització del guió, un guió que flueix i que és senzill i simple malgrat tota la complexitat que té (supera amb escreix a Woody Allen, i ja sabeu que en sóc molt fan!).

No puc esperar més per veure l’últim capítol de la trilogia. Per saber com els ha anat, per veure quina avaluació fan de tots els  pensaments filosòfics que ens han exposat fins ara! 

 


Record per la iaia

Queríamos expresar todo lo que significa la yaya, pero las letras no pueden abarcar los recuerdos, anécdotas, que hemos tenido la suerte de poder vivir con ella. 

Las sensaciones de bienestar, de tranquilidad que sentimos al recordar su sonrisa: ella al lado de la puerta cuando nos despedida los martes después de cenar.

El tacto suave de sus manos cuando se las hemos cogido en el hospital. Sus finas uñas. Las arruguitas de sus dedos, la suavidad de sus mejillas.

Tenemos suerte de haber podido tener una persona así a nuestro lado durante tantos años. Una persona que nos ha hecho crecer como personas a nosotras. Que nos ha cuidado, que ha tejido una familia a su alrededor de la que estamos orgullosas de formar parte. Que ha contribuido a hacer de nosotros personas de buen corazón.

Necesitábamos despedirnos de la yaya dándole las gracias por estar ahí siempre. Por sufrir cuando sufríamos y estar con nosotros en los buenos momentos. Por el chocolate con churros de Alicante; por tomarnos la lección del cole todas las tardes, por ver 500 veces Mary Poppins sin protestar.

Por ayudarnos a crecer y ser hasta el último momento la yaya de siempre. Un beso yaya, te queremos.

Como dice David, cuídanos desde tu estrellita

 


Decebuda amb els mitjans de comunicació

Estic molt decebuda amb la meva professió (o més ben dit, amb els meus estudis). Què significa que amb la que està caient, els mitjans de comunicació es dediquin sols a la premsa més groga i no es vegi per enlloc la seva vessant més social que seria la de denunciar de debò el que li passa a la societat. que hi ha gent que s’està morint de gana, que no sols hi ha dades fredes d’atur, d’empreses que tanquen…sinó que darrera de tot això hi ha històries de gent, misèries… em sembla que tot és tan “twitter”…no sé com explicar-ho, tot es presenta amb una pàtina d’acció, d’aventura, de informació a l’instant que no penetra dins les persones, que no ens arribem a imaginar com està l’altre, no aconseguim empatitzar amb ells perquè tenim altres tuits a seguir. Ens queixem si, però amb la boca grosa i fent molt de soroll en un moment determinat, el minut de glòria. Necessitem que la política es centri si, però els mitjans també. No dic que no s’expliqui què està passant. És molt indignant el tema de l’espionatge, la corrupció…cal seguir parlant de la independència però crec que cal prioritzar, i que els mitjans no ho estan fent bé. La pressió l’han de posar en intentar canviar la situació, en intentar fer que la societat estigui millor, no en criticar, criticar, criticar el gran culebrón de la política, el camí més fàcil

Mentres, hi ha gent que si que fa coses: http://www.lavanguardia.com/vida/20130222/54365642156/comedor-social-en-plena-rambla-de-barcelona.html però els mitjans sols serveixen per mostrar-nos-ho com un gran circ…


Django Unchained – Quentin Tarantino

django

Com li agrada abusar de la salsa de tomàquet a Tarantino. Li agrada tant que deixa de ser gore per ser un “venga, a veure quien da más!” digne dels millors aplaudiments dels espectadors del Festival de Cinema de Sitges.

Djanto Unchained és l’última de les propostes de Tarantino, una pel·lícula a cavall entre Kill Bill i Malditos Bastardos, crítica amb el racisme i l’esclavitutt però amb un aire molt més festiu que altres films del director.  Quasi 3 hores de spaghetti western antiracista amb bons tocs d’humor com el diàleg entre els KKK, el despotisme de Django, la trobada triumfal amb un típic sheriff del far west…

D’altra banda, s’han de destacar les actuacions de tot. Des del despreciable i més que despreciable que et venen ganes de trencar-li la cara Samuel L.Jackson fins a Leonardo Di Caprio, que ha confesat que ha estat un dels papers més difícils de la seva carrera per l’enorme odi que ha arribat a agafar al seu personatge ( pel meu gust, tampoc és per tant). Potser si que he trobat teatral en excés el paper de la germana de Calvin Candie i algunes de les criades. No són tan fifis les dones!

L’única pega per a mi va ser l’idioma. Si us plau, aneu a veure-la en versió original!! Han de guanyar molt les actuacions de tots ells sentides amb la seva pròpia veu, més que res per no posar a Dicaprio la cara de Jack Sparrow, veure a Django com un cubà o saber des d’un principi que el company d’aventures de Django és alemany (alemany que, potser per compensar a Malditos Bastardos no és gens racista)


Amour – Michael Haneke

Imatge

No anava gaire predisposada a veure Amour, doncs Haneke no em va agradar gaire, per no dir gens a “La cinta blanca”. Em va semblar en excés desagradable, tot i que és cert que el tema no permetia que fos una cinta “amena” per dir-ho així.

Però va ser que s’apaguéssin els llums i veure a Anne i Georges i sentir-me inmediatament identificada amb ells. Jo voldria ser així de gran, vaig pensar. Una parella d’avis independents, amb ganes de seguir gaudint de la vida, amb inquietuds. Una parella que fa el que fem la meva parella i jo amb 50 anys menys.

Aquesta identificació va fer que quan Anne té la paràlisi al cos i Georges comença a cuidar-la, en un dels actes d’amor més poderosos que pot haver i més difícils d’acceptar per la persona que està sent necessitada, m’enfonsés. Vaig sortir del cinema plorant a singlotades. Com pot ser així la vida? Que difícil és veure la degradació del cos humà, i que difícil és no veure que per l’altre potser no és degradant cuidar-te i que tots fariem el mateix en una situació semblant.

Amour és una pel·licula dura, molt dura, justament perquè expressa la realitat de molta gent. Per què tots de joves tenim aquesta por d’acabar no sent res al arribar a vells. Per què ens fa lluitar contra la dignitat, o el que s’entén com a dignitat, i contra la fe i els bons moments, perquè posa a prova l’amor en la seva llavor, perquè et fa demostrar quant de profunda és l’estima per l’altre.

Però no decidiu no anar a veure-la per això. A banda de les actuacions magistrals de Jean- Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, Amour fa patir però val la pena. Perquè agafes consciencia de com de curta és l’existència. Perquè valores la teva situació actual i t’anima a seguir vivint i gaudint de tot el que pots fer ara; i et fa reflexionar sobre una desgràcia que, volguem o no, és present a moltes cases, i sobre com la societat podem fer-ho per posar un granet de sorra i ajudar a que aquesta situació sigui millor per qui la pateix.


algunes reflexions després d’uns mesos una mica estressada

Després de l’intens octubre i novembre estic traient temps per intentar fer algún hobbie que no sigui estudiar (i això que tinc deures de secretariat i del postgrau de nutrició xd). Però em fa mandra estar al tren estudiant i l’altre dia a casa la meva tieta em van ensenyar a fer punt. Total que em vaig comprar llana i amb els tutorials de les blocaires especialistes en crochet m’he fet una bufanda i una gorra! Em sembla que ja sé què portaran els reis aquest any jajaja

Imatge

Imatge

Realment la cultura del handmade s’està tornant a posar de moda. Per què deu ser? potser perquè  cada cop necessitem tornar més als origens, connectar amb el nostre jo més profund, donar-nos una dosi de nosaltres mateixos… o almenys jo ho noto en la meva persona. Des del canvi de dieta (farà ja mig any d’aquí res, que sóc vegetariana) a plantar enciams o fer una bufanda a ganxet,són coses per a allunyar-me d’aquesta societat que ens manipula i ens porta per on ella vol.

Aquesta distància em fa estar una mica més tranquila amb mi mateixa, em sento més part de la natura, dels animals, de la “puresa” i sí, segueixo tenint tics de societat estil “sexo en NY”, no puc evitar veure un vestit i tot i saber que en tinc mil a l’armari, comprarme’l, o reaccionar de forma salvatge en segons quines situacions sense abans parar-me a respirar, i no m’agrada fer-ho, però cada cop intento allunyar-me més d’aquestes coses.

El meu objectiu no és arribar al Nirvana, ni convertir-me en un hermità o en una mena de budista zen allunyada de la realitat i amb una visió una mica “enlairada” de les coses. Vull veure la realitat, però no vull estar tan dins d’ella com per perdre les meves arrels. Vull formar part del tot que representa la natura, no de l’immediat que representa la societat, la política, l’economia, l’estrès, la roba fosca i grisa de l’executiu… quan penso en el que anomenem “civilització” a vegades m’espanto…és depriment, li manca llum, felicitat. Està plena de nervis, mals de panxa, mals de cap, falta d’amor…no hem de perdre el nostre ser més “animal”; el nostre ser més humà en definitiva…i si puc aportar un petit granet de sorra per tal que això no passi ho vull fer. Ja sé que una persona no canvia el món, però si totes les persones que pensem que ha de canviar féssim petites modificacions, segurament alguna cosa es mouria!