Category Archives: escrits

Un corredor de fons

Avui he vist una parella al parc. Una parella que deixava de ser-ho. Ell es mirava la noia com un estaquirot davant seu, i pujava la mà i se la posava a la boca en una contorsió de dolor que mostrava als allà presents el que estava sentint de veu de la seva estimada.

Les bicis estaven al seu costat, una d’elles amb una cadireta… parella, pare i mare… una altra història que anava per llarg i que acaba truncada. I dins meu sento una veu que em relata el que està veient el noi ara mateix: Un huracà d’emocions que s’ho endú tot per endavant. Un tsunàmi que està destrossant els seus principals puntals i que el deixa quasi en estat de coma. Veig la tristor d’ell plorant sobre el seu llit. La necessitat de sentir l’escalfor d’algú que abans tenies a l’abast i que de sobte ha passat a ser un estrany. La sensació recorrent de tenir un nus a l’estómac, i les setmanes vivint i actuant com un zombie, sentint que estàs buit, incapaç de retenir res més que imatges de records antics.

I m’imagino el seu futur: una cursa d’obstacles per endavant. Una cursa llarga, i que pot ser més o menys ràpida d’acabar però que té final.

I he volgut cridar-li “Resisteix!” Que tot això es basa en no enfonsar-se! Que en aquell moment, les 9 del matí d’un dia laborable, en aquest parc devíem ser pocs, però segurament, molts dels que hi érem hem viscut aquesta situació que ara el devasta.

I que passaran els anys i, que ja ho sabem, que res serà igual. I les ferides hi seran però, amb el temps, cicatritzades. I en un raconet del seu cor tindrà una crosta, una línia fina que delatarà una part del que va viure aquell 2017, però que no l’impedirà seguir bategant, vivint, gaudint. Passaran els anys i arribarà altre cop la calma.


Lliure

WhatsApp Image 2017-04-08 at 12.23.33

Poses una cama, després l’altra, buscant amb les mans aquell espai en què et puguis trobar segur per poder donar un pas més i avançar. No és molt diferent de la vida: buscar punts de suport, puntals que et sostinguin quan et falti la força o que et serveixin per agafar impuls quan vegis que pots tirar endavant.
Ets allà, de cara a la paret, et sents tu sol, analitzant el teu voltant. No hi ha res més que l’instant present, només existeixes tu i el marc mental que et fas analitzant allà on pots arribar amb les proporcions del teu cos i les eines que tens per trobar la fórmula per continuar.

I per molt estrany que sembli quan hi ets no pots deixar de sentir-te com jugant als escacs. Pura estratègia. Pura supervivència. Els peons, la reina, els cavalls, són el teu cos, les teves mans, els teus dits que busquen desesperadament com enganxar-se a la roca, els teus peus que ballen juganers buscant un lloc on poder sostenir-se uns moments per seguir endavant.

I a poc a poc la paret va acabant, com també ho farà la vida, però lluny d’entristir-te acabes amb un salt, satisfet, pensant en tot el que has donat, sentint els músculs, com sentiràs les penes, les tristeses les coses que t’han fet més fort al llarg del trajecte, a la teva esquena, però vivint-les no com un pes, sinó com un aprenentatge. Un aprenentatge que t’ha fet ser tu, que t’ha permès descobrir-te, acabar sense tocar de peus a terra i sent tu l’amo de tu mateix, estar allà on volies. Ser lliure.


Un relat

L’altre dia vaig veure a La Vanguardia que estan realitzant un concurs de relats i vaig pensar en escriure el meu. Ben bé no és un relat, és una reflexió, però tenia ganes d’escriure alguna cosa i em va anar bé l’excusa del concurs. Us el còpio aquí, a veure si penseu el mateix que jo sobre la natura!

Mariposa Groove

Una mezcla de humedad, hierba recién pisada y pinaza se cuela por tu nariz. Notas el aire perfilando tu silueta. Suave pero a la vez denso. Te cubre, te abraza y te guía en medio de los enormes soldados de madera que están a tu alrededor. Tienen más de mil años y cientos de metros. En sus pies pareces una hormiga. Una pieza tan y tan pequeña del engranaje del mundo que comprendes que la visión que tiene el hombre sobre la humanidad dista mucho de la realidad: el mundo no somos nosotros. Es la naturaleza. Una naturaleza que lleva miles de años  dándonos cobijo. Que nos ama, que nos ha hecho de madre, pero que nosotros, como hijos rebeldes, nos entestamos a contradecir. En medio de tanta grandeza te das cuenta que llegará el día en el cual, como el hijo prodigo, tendremos que volver a su regazo. Pedirle perdón y hacer lo posible para no llegar al extremo de tener que cuidar-la, cuando ya vieja y desgastada, esté dando sus últimos suspiros.

Esto es lo que te transmite Mariposa Groove, en el parque Nacional de Yosemite. Lo que te hacen sentir las impotentes Sequoias gigantes. Árboles que si hablaran nos podrían explicar cómo ha evolucionado la humanidad. Que al abrazar-los descubres sus arrugas, su aspereza, su fortaleza…lo que con el paso de los años los ha ido forjando y haciendo fuertes. Su sabiduría. Uno no siente más su vida que cuando está en la naturaleza. No experimenta la serenidad que se consigue sintiéndose pequeño. En una sociedad en la que lo importante es ser el mejor, tener más que el vecino, no deja de ser irónico que dónde el ser humano puede conseguir sentir-se mejor sea en el lugar donde descubre que no es “nada”.


Caront

Mai m’hagués esperat això del cel. Un lloc insalubre i desendreçat en que la gent pul•lulava d’una banda a l’altra sense ordre ni sentit. Tots perduts entre un munt de cossos humans: persones amb trajos que havien passat de moda ja a l’època victoriana, dones quasi nues, nens amb els genolls i els colzes tots pelats, homes amb armadures, o amb casaques o vestits que semblavenfets en un altre planeta. La ferum era insoportable, o el meu nas eduardià em tenia educat a olors més refinats. El cas és que no hagués pensat mai que arribar al cel, a la vera de Nostre Senyor fos com estar en un dels pitjors barris de la meva ciutat natal, Londres. De sobte es va fer un silenci sepulcral. Davant nostre es movia alguna cosa. entre els rumors de la gent vaig sentir el so d’uns rems i el regalimeig constant del riu que avançava a uns metres d’allà on era. Un cop sec ens va indicar que la barca havia parat. L’expectació es palpava en l’ambient. I una veu glacial, profunda i atronadora a la vegada va dir un nom. I un altre, i un altre. D’entre la gentada alguns van començar a demanar pas. Els altres els esgarrapaven, desesperats demanaven compassió al barquer, mossegaven als agraciats, que entre empentes i trepitjades es van anar apropant a la barca mentre es seguien cridant persones: Sandra Borghese, Thomas Malon, Edward Smith. Aquest era jo. Vaig iniciar el seguit d’empentes de tibades a l’esquena i excuses per la trepitjada de peus que vaig haver de donar per poder arribar al costat d’aquella veu, i perfi vaig veure aquell riu que havia sentit abans. Una aigua tèrbola i negra, de la que sortien remolins sincronitzadament, com si cantéssin una melodia silenciosa i armònica. Vaig alçar el cap, la barca començava a estar plena, i vaig mirar el que ens faria creuar aquella massa fosca: era Caront! era un avi, esprimatxat, amb la barba blanca i grisa, llarga, despoblada i bruta. Vestit tansols amb un drap que li tapava les parts. Se li podien contar tots els ossos del cos. La pell era cetrina, verdosa, el cap despoblat, amb una ínfima quantitat de pels grisos i mal posats. L’única brillantor que denotava vida eren els seus ulls, negres, foscos i brillants, emmarcats per unes parpelles que li queien, cansades, amb ganes d’apagar-se ja. Quants anys debia haver fet aquell mateix recorregut? El que jo faria per no tornar mai més? el que m’havia enviat el majestuos Déu Titànic? Caront em va posar la mà sobre l’espatlla i amb força em va fer parar. “Les 2 monedes” de la butxaca de la levita vaig agafar un feix de bitllets i li’n vaig allargar un. Darrera meu notava els ulls fixes al meu clatell dels milers d’ànimes que encara no havien pogut passar perquè no tenien res per donar al barquer. Em vaig girar per donar-los el que tenia “Fes-ho, dona’ls tot el que tens. Un acte caritatiu però, no et salvarà del teu destí” m’etzibà el barquer.

La mitja hora que va durar el traspas d’una banda del riu a l’altre va ser una de les pitjors de la meva existència: la imatge del que tansols ens havia passat feia unes hores a uns quants dels que estavem allà seguia ben present a la meva retina. veia els plors dels nens petits, agafant-se fortament al coll de les seves mares, treient fum per la boca pel fred que tenien, flotant en el gèlid mar que poc a poc els anava congelant fins a deixar-los sense vida. recordava els crits dels que encara erem al vaixell mentre aquest s’enfonsava. Mentre ens deien que no hi havia bots salvavides suficients, i enmig de la foscor, sols acompanyats de les estrelles que ens feien sentir encara més petits, sentiem els crits d’agonia de la maquinària. El trencament de les peces del tità que ens havia transportat fins a la mort. Sons que ressonaven a les nostres orelles i que ens feien desesperar.

Quan finalment vam arribar a l’altra banda tots estavem glaçats. El silenci s’havia apoderat de nosaltres i caminavem lentament, un rere l’altre com ànimes en pena, pujant el camí rocós que s’aixecava davant nostre.  El camí serpentejava d’un cantó a l’altre, rodejat d’esquelets de pins i altres arbres secs i fantasmagòrics. Al girar l’últim revolt es va erigir davant nostre una mena de castell negre, gegant, imponent.

De la porta entreoberta sortia una llum esperançadora: ja acababem l’excursió. Vam entrar tots entre suspirs de tranquilitat i ens vam anar aseient als racons que ens oferien les columnes de metres d’alçada, que estaven dispersades per l’estança. Semblava una mena de catedral. L’alçada immensa, les llums de les espelmes que dibuixaven ombres a les parets, es reflectíen en els ulls de l’enorme figura que davant, asseguda en un tro ens vigilava.

No. Això no era el cel. Em vaig disposar a girar cua abans que Caront marxés d’aquella illa, quan una veu fantasmal em va aturar. “Edward. Para”. Les cames van fer el que el meu cor no volia que féssin: es van quedar clavades, i un ploriqueig va sortir dels meus llavis: “Però per què? què he fet jo? he deixat el lloc a les dones, he mort! he mort com tanta altra gent en aquest enorme vaixell maleït! per què em castigues?”. Tu ho saps molt bé. No has mort per pietat, per compassió, per voler ajudar a l’altre, sinó per un pecat capital mólt més fort del que ets capaç de reconèixer, la Sobèrbia. Ets tan orgullós, tan poc modest, que devies deixar veure la teva valentia davant els altres, i això és el que t’ha portat aquí”


Al divan

El meu psicòleg sempre diu que m’enamoro d’homes que necessitarien visitar-lo. Potser és que sóc una mica com Woody Allen i m’agrada mantenir relacions amb un divan que es trobi entremig.

I és que si  recordo la meva “filmografia” amorosa, certament que el bon home té raó: el meu primer nòvio tenia un transtorn obssessiu  compulsiu sobre la situació en que devien col·l0car-se les coses a cada moment. Les sabatilles devien posar-se a la tercera rajola contant per l’esquerra de la porta de l’entrada de l’habitació, mirant cap a fora del llit per poder-se llevar i col·locar-se-les sense tocar el terra amb els peus descalços. A més, el nòrdic havia d’estar perfectament alineat, fins tal punt que un dia em vaig despertar i s’havia dedicat a fer quadrar les línies de l’estampatdels llençols de forma que seguíssin perfectament la línia imaginària que aniria del meu nas fins a la “cueta” del final de l’esquena.

El meu segon nòvio era un artista melancòlic que necessitava estar trist per poder-se inspirar. Així que la seva vida quotidiana es basava en la cerca de la infelicitat humana per a poder dibuixar el “sublim” la” bellesa de la desgràcia”. Però com més desgràcies veia més immune es tornava. Era com si el seu cor cada cop es fes més dur a l’horror. L’últim cop que el vaig veure marxava a la India a buscar la seva “musa” i havia decidit anar-hi sense res més que el que li entrava a la seva bossa de mà i sense bitllet de tornada, per veure si així descobria la seva pròpia desgràcia. Encara deu ser allà, revolcant-s’hi.

El meu tercer nòvio estava enamorat del seu llit. Volia passar-se la vida dormint i vivint dels seus pares. Considerava totalment innecessàri treballar perquè pensava que gràcies als avenços de la medecina els seus pares viurien el suficient com per poder-se tirar una bona vida sense esforçar-se almenys fins els 60 anys. Després s’imaginava que els seus germans per pena l’acollirien a casa, o que potser tindria un fill que no seria com ell i aconseguiria pagar els seus capricis sense haver de retocar ni una mica la seva passivitat. Ara, hi havia un problema, això suposava no poder gastar en les coses innecessàries: no cinemes, no sortides, no concerts i no petits luxes que fan més alegre la vida. La relació va acabar quan per reis em va caure una cafetera italiana. Vaig considerar que ja n’hi havia prouno em podia fer un cafè al bar per estalviar-me l’euro… potser si hagués estat una Nespresso…

I el quart nòvio…el quart nòvio me l’he buscat que tingui un divan pròpi, però no que s’hi assegui ell, sinó que sigui el que et mira des de l’altra cadira, t’escolta i et diu el que has de fer o no has de fer amb la teva vida. El meu psicòleg segueix tenint raó, és un noi que si, necessita anar a la consulta, però a obrir-la ell  i a treballar-hi!


Millorar

L’altre dia van dir-me que calia que m’esforcés una mica més.És cert que la feina no havia rutllat com al principi pensava. Semblava com si el món s’hagués confabulat per ser diferent a com ens havien explicat a classe de Marketing. Però és que és especialment horrorós haver-se de llevar a les 6 del matí per poder aprofitar els matins i fer almenys un client. No és digne de persones de la nostra qualitat, amb traje d’Armani i sous que arribaran en poc temps al milió de dòlars al mes, el llevar-nos com la plebe.

Per això havia decidit adoptar una postura més còmoda, i fer targetes a l’espera que algú truqués a la meva porta i fer-me d’or. Però a l’empresa no entenen això com una nova tàctica de vendes. Tenen el cap quadrat. No veuen que així la gent se n’adona de la importància del que els volem vendre? Per molt que els hi vaig dir que l’eslògan era “És tan imprescindible que no ens fa falta ni oferir-t’ho, vindràs tu a buscar-ho” em van dir que era una manera de justificar la meva falta de motivació i la vagueria acumulada. El cap va venir i em va dir que no rendia prou a la feina, que si no entenia el mot “millorar”. Millorar? vaig estudiar 3 anys a una de les més prestigioses facultats de Harward, pel màster se’m rifaven a 3 campus nord-americans, els meus pares tenen contactes amb els homes de pasta de Silicon Valley i el meu cap em demana Millorar?

“No en tens prou amb els meus credencials?”, vaig dir-li després d’enumerar-li la meva vida estudiantil, i ell, que ja s’havia allunyat en direcció a la porta del meu despatx, es va girar i, lentament va treure de dins de la butxaca de la seva jaqueta un paper doblegat. Dels llavis se li escapava mig somriure irònic “si aquestes són les teves cartes, aquí te’n regalo una altra” i em va estirar el full de fi del contracte i un boli.