Category Archives: escrits

Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.

Anuncis

Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Malenconia

maxresdefault

Asseguda al tren plorava, silenciosa, eludint les mirades incòmodes i interrogatòries d’alguns dels companys de vagó que havien vist com li brillaven els ulls. Des de la nit havia arrelat una malenconia dins seu i la cançó de la pel·lícula que li havia provocat aquest estat de tristesa sonava en la seva ment un cop rere l’altre. “City of stars are you shinning just for me?” Algun cop durant el trajecte caminant cap a l’estació fins i tot l’havia cantat fluix, quasi sense separar els llavis, aguantant-se el plor. L’amor era cruel. Trist. No només calia conjugar tots els factors imprescindibles perquè nasqués. L’exterior havia d’ajudar també a què creixés. I cada petita errada era com un dia menys regant aquella planta que vols que floreixi. I aquestes dècimes, aquests dies robats a la xifra del tot, anaven reduint aquest fins al punt de poder fer trontollar els seus fonaments i esfondrar-se.

I ella volia aquest amor. Volia tota la suma de factors. Volia l’estímul intel·lectual, els somriures, aquella compenetració amb algú, però no era suficient. També li calia aquella màgia, aquella guspira d’il·lusió. I es recordava constantment que l’amor romàntic no existia. I rellegia aquella definició que havia trobat al llibre de Marc Pastor, en la que parlava de l’amor:

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

I s’emplaçava a seguir llegint: “L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

I pensava si potser era una frívola. I després es veia perduda. No estava preparada encara per a això. No es podia anar més de pressa que el propi cos. I el seu cos, tot i demanar amor, reclamar afecte, instar-la a descobrir, a gaudir, a passar a l’acció, en realitat necessitava calma. I es preguntava si no podria tornar mai a estar amb algú. Si havia desenvolupat una mena de barrera psicològica que li impedia reacotar els seus límits i adaptar-los a l’aparició d’un altre. Si havia perdut la capacitat de renunciar a unes coses, a les seves coses, per a compartir-ne d’altres amb algú. I després es deia que potser és que no havia arribat la persona que li ho faria fer per voluntat pròpia, amb il·lusió, amb ganes.

Els japonesos tenen una paraula per a definir quan dues persones saben que acabaran enamorant-se perdudament: “Koi No Yokan“. Ella havia volgut pensar que havia arribat a aquest punt, però les seves reaccions posteriors li havien fet veure que no. I resultava frustrant. Frustrant pensar que trobar la suma d’un tot no significava “el tot”. I que l’amor no es podia forçar. I que l’admiració no sempre és suficient per a substituir aquell pessigolleig que tens a la panxa quan et mires als ulls amb algú sabent perfectament què està pensant l’altre.

Perquè en realitat encara era un gerro trencat, en procés de reparació; de “Kintsukoroi“. De restauració de manera que les seves peces es tornessin a unir, però no barroerament i amb pegats; sinó amb subtilesa, amb paciència, recol·locant-les suaument i enganxant-les amb or o plata perquè així, les ferides provocades per la trencadissa adquirissin un sentit més sublim. La fessin millor, més sensible i fràgil, però també més resilient i més bella.


Intuïcions

foto

Pluja. Un tamborineig persistent que ressona en el sostre del seu cap. Això són els seus pensaments. Una banda sonora interna, una mena d’instrument que, a segon terme, acompanya els elements principals del dia, amb una melodia invariable, un toc-toc-toc-toc ràpid, que es fa més o menys intens en funció de les circumstàncies externes, arribant en alguna ocasió a ocupar tot el protagonisme.

I a part de pluja, foscor. Nit. Sembla com si mirés la vida des d’un ull de peix. Enfocant-ho tot en un sol punt, i distorsionant, allargant, tensant la resta de coses per a deixar-les en un sense sentit, tan sols per poder dilucidar amb certesa aquell punt que, aleatòriament, el seu “jo xerraire” intern ha decidit magnificar, intentant poder donar-li una explicació plausible. entendre’l.

Però aleshores allò que està veient, analitzant amb lupa, aquella raó que ha descobert a còpia d’enfocar, enfocar i enfocar les lents fins a l’extrem, és tan real com ella creu? Ha tensat tant la corda que l’objectivitat ha passat a un altre terme, que la realitat ha quedat completament distorsionada. I que allò que pot extreure de la seva anàlisi extenuant no es troba en el seu context.

I per això, a voltes, els clars-obscurs. Aquelles aparicions, dins la foscor, dins l’angoixa, de petites ombres, de tènues intuïcions, de certeses que volen fer-se pas entre el barull de caos que el seu jo ha generat.

Aquella sensació que ella, per molt que el món s’entesti a manipular, en definir, en semblar; per molt que prediqui coses diferents a les que fa, que s’entossudeixi a ser estrany, complicat d’entendre, inabastable, en realitat i per molt petita que es pugui sentir, n’ha fet una anàlisi correcta. Una anàlisi sobre el terreny, sense necessitat de passar per laboratori, aïllant el concepte, depurant-lo, llimant-lo i fent-lo asèptic, digerible, incolor i indolor. I que això és el correcte. Que no, no existeix res més amagat. Que les coses “en brut” també expliquen coses, i en el terreny de l’amor i de les sensacions, moltes més que no pas les preparades pel consum.


Un corredor de fons

Avui he vist una parella al parc. Una parella que deixava de ser-ho. Ell es mirava la noia com un estaquirot davant seu, i pujava la mà i se la posava a la boca en una contorsió de dolor que mostrava als allà presents el que estava sentint de veu de la seva estimada.

Les bicis estaven al seu costat, una d’elles amb una cadireta… parella, pare i mare… una altra història que anava per llarg i que acaba truncada. I dins meu sento una veu que em relata el que està veient el noi ara mateix: Un huracà d’emocions que s’ho endú tot per endavant. Un tsunàmi que està destrossant els seus principals puntals i que el deixa quasi en estat de coma. Veig la tristor d’ell plorant sobre el seu llit. La necessitat de sentir l’escalfor d’algú que abans tenies a l’abast i que de sobte ha passat a ser un estrany. La sensació recorrent de tenir un nus a l’estómac, i les setmanes vivint i actuant com un zombie, sentint que estàs buit, incapaç de retenir res més que imatges de records antics.

I m’imagino el seu futur: una cursa d’obstacles per endavant. Una cursa llarga, i que pot ser més o menys ràpida d’acabar però que té final.

I he volgut cridar-li “Resisteix!” Que tot això es basa en no enfonsar-se! Que en aquell moment, les 9 del matí d’un dia laborable, en aquest parc devíem ser pocs, però segurament, molts dels que hi érem hem viscut aquesta situació que ara el devasta.

I que passaran els anys i, que ja ho sabem, que res serà igual. I les ferides hi seran però, amb el temps, cicatritzades. I en un raconet del seu cor tindrà una crosta, una línia fina que delatarà una part del que va viure aquell 2017, però que no l’impedirà seguir bategant, vivint, gaudint. Passaran els anys i arribarà altre cop la calma.


Lliure

WhatsApp Image 2017-04-08 at 12.23.33

Poses una cama, després l’altra, buscant amb les mans aquell espai en què et puguis trobar segur per poder donar un pas més i avançar. No és molt diferent de la vida: buscar punts de suport, puntals que et sostinguin quan et falti la força o que et serveixin per agafar impuls quan vegis que pots tirar endavant.
Ets allà, de cara a la paret, et sents tu sol, analitzant el teu voltant. No hi ha res més que l’instant present, només existeixes tu i el marc mental que et fas analitzant allà on pots arribar amb les proporcions del teu cos i les eines que tens per trobar la fórmula per continuar.

I per molt estrany que sembli quan hi ets no pots deixar de sentir-te com jugant als escacs. Pura estratègia. Pura supervivència. Els peons, la reina, els cavalls, són el teu cos, les teves mans, els teus dits que busquen desesperadament com enganxar-se a la roca, els teus peus que ballen juganers buscant un lloc on poder sostenir-se uns moments per seguir endavant.

I a poc a poc la paret va acabant, com també ho farà la vida, però lluny d’entristir-te acabes amb un salt, satisfet, pensant en tot el que has donat, sentint els músculs, com sentiràs les penes, les tristeses les coses que t’han fet més fort al llarg del trajecte, a la teva esquena, però vivint-les no com un pes, sinó com un aprenentatge. Un aprenentatge que t’ha fet ser tu, que t’ha permès descobrir-te, acabar sense tocar de peus a terra i sent tu l’amo de tu mateix, estar allà on volies. Ser lliure.


Un relat

L’altre dia vaig veure a La Vanguardia que estan realitzant un concurs de relats i vaig pensar en escriure el meu. Ben bé no és un relat, és una reflexió, però tenia ganes d’escriure alguna cosa i em va anar bé l’excusa del concurs. Us el còpio aquí, a veure si penseu el mateix que jo sobre la natura!

Mariposa Groove

Una mezcla de humedad, hierba recién pisada y pinaza se cuela por tu nariz. Notas el aire perfilando tu silueta. Suave pero a la vez denso. Te cubre, te abraza y te guía en medio de los enormes soldados de madera que están a tu alrededor. Tienen más de mil años y cientos de metros. En sus pies pareces una hormiga. Una pieza tan y tan pequeña del engranaje del mundo que comprendes que la visión que tiene el hombre sobre la humanidad dista mucho de la realidad: el mundo no somos nosotros. Es la naturaleza. Una naturaleza que lleva miles de años  dándonos cobijo. Que nos ama, que nos ha hecho de madre, pero que nosotros, como hijos rebeldes, nos entestamos a contradecir. En medio de tanta grandeza te das cuenta que llegará el día en el cual, como el hijo prodigo, tendremos que volver a su regazo. Pedirle perdón y hacer lo posible para no llegar al extremo de tener que cuidar-la, cuando ya vieja y desgastada, esté dando sus últimos suspiros.

Esto es lo que te transmite Mariposa Groove, en el parque Nacional de Yosemite. Lo que te hacen sentir las impotentes Sequoias gigantes. Árboles que si hablaran nos podrían explicar cómo ha evolucionado la humanidad. Que al abrazar-los descubres sus arrugas, su aspereza, su fortaleza…lo que con el paso de los años los ha ido forjando y haciendo fuertes. Su sabiduría. Uno no siente más su vida que cuando está en la naturaleza. No experimenta la serenidad que se consigue sintiéndose pequeño. En una sociedad en la que lo importante es ser el mejor, tener más que el vecino, no deja de ser irónico que dónde el ser humano puede conseguir sentir-se mejor sea en el lugar donde descubre que no es “nada”.