Monthly Archives: Octubre 2011

EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 3)

Dimecres 10 d’agost

Dimecres ens llevem súper aviat !a les 4:30 del matí ja estem d’empeus per començar la nostra ruta per dins dels canyons que ens portaran a la reserva india dels Havasupai. Són 16 km, 5 hores de camí per arribar al que, encara no ho sabem,  serà el millor del viatge. Com que quan apreta el sol fa moltissima calor, ens posem aviat en marxa. Tenim una hora de trajecte en cotxe des del nostre motel fins a l’inici de l’excursió; hora que aprofitem per conèiixer millor el nostre guia, Eddie Bowers, de la Wildland Trekking Company mentre ens mengem un platan i un muffin bonissim que ens ha portat.

Arribem al principi de l’excursió i ens trobem ja amb una primera preciositat: el canyó vist des de dalt i el caminet llunyà que ens portarà fins els indis.

Comencem la baixada, caminant entre els burros i les roques. Tot és molt àrid. L’Eddie és molt agradable. Altot, simpàtic, molt calmat,camina tranquilament però sense pausa i transmet serenitat. Cada hora fem alguna parada per a beure aigua i menjar algun fruit sec.

Cap a les 12 parem a la vora d’un riu i l’Eddie ens fa un plat estrella que ara fem molt a casa: un entrepà d’alvocat amb tomàquet, enciam i gall d’indi. Mare meva estava deliciós. No sé si era el lloc, que teniem molta gana, que l’Eddie era molt bon cuiner  o que a EEUU no es troben aquestes coses, però els dies amb l’Eddie vam considerar tot el que menjavem deliciós! Havent dinat ens queden 3/4 d’hora per arribar a la reserva india, i una hora més per arribar al “camping”.Ens posem en marxa i arribem a un poblet petit al mig de les muntanyes, amb descampats, cavalls, vaques, cabres i  nens corrents i jugant. No me l’esperava gens així. És molt autèntic! L’únic que demostra la seva connexió amb l’actualitat és l’helicopter que cada 15 minuts arriba per a deixar a la gent que passa de caminar 4 hores per arribar a la reserva (no saben el que es perden!). Veiem que  un dels dies que ens trobem allà fan un festival per a Indis d’altres reserves i, mentre seguim caminant cap al camping, pensem si estaria bé anar-hi. Decidim que hi anirem, no sempre tens l’oportunitat d’anar a una festa “privada” india!

I… abans d’arribar al camping, la primera sorpresa! ens trobem una meravellosa cascada. Sembla un oàsi, tota l’aridesa que hem travessat el matí s’ha perdut i ara tenim un espai ple de matisos de verds, blaus i blancs. Ens treiem la roba i cap a l’aigua!

L’eddie i el Pol es tiren des de sota la cascada, a mi em fa molt de respecte i m’ho miro des de l’aigua transparent (pels observadors: a la foto es veuen les cames del Pol a la cascada!)

Un cop refrescats seguim caminant i ens trobem, una enorme cascada al costat del camping. Serà la nostra duxa doncs al “camping” només hi ha 3 lavabos de compostatge com a màximes comoditats. Per fi arribem al camping. Descarregarem al costat del riu, on tindrem la tenda, per dormir sentint el so de l’aigua, i anirem a banyar-nos una estona a les cascades. Avui ja s’acaba l’excursió, que demà tenim 16 km més per anar a veure més cascades! Hem de descansar les cames!

Dijous 11 d’agost

Dijous ens llevem amb l’olor al cafè que l’Eddie està fent amb el fogonet. Ens vestim i preparem la motxilla: les botes de muntanya, el banyador i sabatilles d’aigua per caminar pel mig del riu, i un cop esmorzats anem a veure Havasu Falls.

Ens trobem una cascada enorme, de 60 metres d’alçada i que fins fa 100 anys era infranquejable. Amb la febre d’or els pioners van intentar baixar, pensant que hi podrien trobar or. Com podeu veure a la foto, la pedra està molt esgarrapada. Això és degut a que l’aigua va anar canviant de lloc amb el pas dels anys i formava aquesta mena d’estalactites que són molt rasposes. Així que el primer pioner que va intentar baixar-hi amb una corda, va trobar que aquesta, amb el rossegament de la pedra, es va tallar i ell va caure al buit. Per rescatar el cadàver, els companys van realitzar una mena de túnel durant 5 mesos de treball, el túnel que encara s’agafa per poder baixar fins el peu de les cascades i seguir passejant per aquest paradís.

Es tracta d’un túnel relliscós i molt empinat, no apte per a gent amb vertigen, però que val molt la pena de baixar (per cert, els gossos de la foto van decidir acabar aquí el seu trajecte jaja)

Un cop a baix, seguirem el traçat del riu, trobant-nos diferents cascades i caminant pel mig de l’aigua, fins a trobar un bon lloc on dinar i descansar una mica

i on banyar-nos!!

Després de dinar tornem cap a les cascades de prop del camping a fer la migdiada. Entrada la tarda ens dirigim cap el poble a veure el festival que hi ha. Fan un rodeo. Tots els indis van vestits com de Cowboy! no ho hagués esperat mai! i amb el llaç intenten caçar les vaquilles que corren com bojes per escapar-se.

Ja cap el vespre, es reuniran i faran balls tradicionals. Sentim els típics eh eh oh oh, eh eh oh oh! (li poseu el to oi?) i ballen com a les pel·licules!

Després de sopar el menjar de les seves paradetes (no puc dir-vos què era…) anem cap a la tenda a dormir. Demà ens llevarem a les 5 per fer el viatge de tornada. Han estat uns dies genials. Ara ens cal descansar a… Las Vegas!!!

Enllaços relacionats:

EEUU (part 1)

EEUU (part 2)


Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011 (setmana 2)

Divendres 14 d’octubre tornem a estar a Sitges, aquest cop per a veure El Páramo.Aquest cap de setmana veurem també A lonely Place to die i The artist.

El Páramo – Jaime Osorio

Un film titllat de terror i amb una molt bona crítica inicial però que no ens va acabar de convèncer. El terror és més aviat horror. Horror per la guerra, per la desesperació i el que les situacions al límit poden ocasionar. I com em costava seguir els diàlegs! tot i ser colombians i parlar en espanyol, alguns cops havia de llegir els subtítols en anglès per captar què deien entre xiuxiuejos o crits.

Nota: 6

A lonely place to die – Julian Gilbey

Gilbey ens presenta a un grup d’escaladors que es troben a una nena tancada en una mena de tomba al mig del bosc. Un film d’acció que no aporta cap novetat al gènere i que no enllaço gaire amb Sitges. Interessant el joc de contradiccions amb la importància que els personatges donen a la vida i a la mort, com també la festa que realitzen amb foc a Escòcia. Si és real, ja tinc ganes de saber quan la fan per anar-hi! (PD: m’agradaria saber l’opinió d’algún escalador per saber què pensa de les escenes d’escalada…)

Nota: 6,2

The Artist – Michel Hazanavicius

Per mi la millor de totes les que he vist aquest any a Sitges. Francesa tenia que ser, m’agraden quasi totes les que veig d’aquest país! 100 minuts de cinema mut que no es fa gens pesat, et posa en estat de melancolia i et crea una sensació agradable, un somriure als llavis i ganes d’abraçar al pobre artista que no està passant pel seu millor moment. No és que expliqui res de nou, i adivines el final ràpidament, però els actors tenen un encant hipnòtic, sobretot Jean Dujardin; no m’estranya que guanyés un premi a Cannes. Totalment recomanable

Nota: 8

Enllaç relacionat: Setmana 1


Festival de cinema fantàstic de Sitges 2011

La setmana passada va començar el Festival de cinema fantàstic de Sitges. Nosaltres vam aprofitar el cap de setmana per anar a veure algunes pel·licules que ens cridaven l’atenció. En la meva opinió aquest festival no és tan terrorific com altres anys. A mi m’ha encantat, doncs m’agrada poc la por i he pogut gaudir de pel·licules que m’han impactat i m’han deixat un bon sabor de boca a l’acabar el cap de setmana. Aquí en teniu les crítiques.

The Bengali Detective – Philip Cox

Documental social sobre la India. Es centra bàsicament en la manca de confiança amb la policia i l’augment dels detectius privats per així arribar a la solució a problemes tant diversos com falsificacions, afers extra-matrimonials o assassinats. A la india més del 70% d’assassinats queden sense resoldre. El director, que ens va fer la presentació pujat dalt l’escenari, ja ens va avisar que tot era 100% real malgrat que no ho semblés i és que la història conté el dramatisme de les pel·licules i el desenllaç sembla fet expressament. Potser per la seva inversemblança li baixaria una mica la nota. Tot i això la convinació entre humor i drama és molt bona, com també la barreja entre el rodatge documental i un rodatge més artístic en algunes seccions. Heu de veure com ballen els detectius protagonistes de la història!

Nota: 6

Contagio – Steven Soderbergh

Era la pel·licula principal del divendres i em va defraudar. Els actors bonissims. Noms com Jude Law, Mat Damon, Kate Winslet, Gwyneth Paltrow, Marion Cotillard… però al film li falta “salsa”. Situacions que podrien ser més expremudes es queden en res i finalment no t’aporta cap cosa nova. Interessant pel fet que és una defensa del sistema majoritàri. Ens està dient “ei que hi ha minories que us diuen que fem complots, i no és cert!” i en part tenen raó, a vegades la gent ens passem de llestos i no sabem de la missa la meitat…

Nota: 6

Jane Eyre – Cary Fukunaga

No he llegit la novel·la però pel que tinc entès és una molt bona adaptació. Els paisatges, el color, l’actuació de Jane Eyre i el sr. Rochester són bonissimes. Aconsegueix transmetre un cert aire fantasmagòric a la sala sense excessos. És un drama però que passa bé, no la típica història semblant a “Mujercitas”. Tot i això en el final pot haver pecat de sobrietat.

Nota: 6’5

Hell – Tim Fehlbaum

Hell, o claror en alemany, per mi va ser la millor pel·licula de dissabte. Un paisatge apocalíptic governat per un sol abrasador i la manca d’aigua ens mostra el que pot arribar a fer l’ésser humà per sobreviure. Però també la cara amable de la moneda… l’amor fraternal i la solidaritat. Al sortir del cine estava extasiada, més endavant el film va perdent encant, però val la pena veure’l.

Nota 7’2

Attack the block – Joe Cornish

Joe Cornish ens va presentar “attack the block” com la resposta a les pel·licules de marcianets americanes, on tothom els hi reia les gràcies com per exemple E.T. o els Gremlins. També ens va dir que la majoria dels actors era el primer cop que exercien com a tal i, sincerament, sorpren. Un gag darrera l’altre i unes actuacions bonissimes de tota la banda que té atemorida el seu barri però que s’erigeix com la única que vol impedir que els alienigenes ens mengin. Més de un cop vam haber d’aplaurir les gracies d’aquests adolescents.

Nota: 6’5

Vampire – Shunji Iwai

Shunji Iwai ens mostra a Vampire la vida d’un jove de 28 anys que es creu un vampire però que, incapaç de xuclar la sang de les persones que anhelen la vida, busca a dones que es volen suicidar per així poder satisfer les seves necessitats. Un drama que es basa més en les sensacions i sentiments del protagonista que en la monstruositat que aquest fa. Fins i tot podriem dir que malgrat de tractar-se de sang, és un film que es veu molt “sa” i “net”. Si no t’agraden les agulles però, et farà una mica d’angunia. La música, un encert total i el film creix conforme hi reflexiones.

Nota: 7’3


EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 2)

Diumenge 7 d’agost

Avui arribem a Los Ángeles! Per anar-hi passem per Modesto, Merced, Backersfield…tot pobles de pas. Sabeu els pobles que es veuen a les pel·licules de l’Oest? un simple carrer amb totes les cases i locals alineats? doncs són així però ara ja han perdut l’encant d’estar construïts de fusta i semblen quasi poligons industrials.

El paisatge també ha canviat. Fa més calor, estem passant per zones més àrides i el color terra és el que predomina al nostre voltant, esquitxat de tant en cuant pel metall o negre de les màquines extractores de petroli.

Cap el migdia arribem a Venice Beach. Si! som a la mítica platja en que Pamela Anderson corria amb el seu minúscul banyador vermell! Tenim l’hostal al costat de la platja, en un carrer atrotinat i bohemi – com la majoria de carrers dels voltants- ple de grafittis, rastes i hippies venent ulleres, collarets i fruita. Deixem la maleta a l’espera que en unes hores poguem entrar a l’habitació i sortim a descobrir el lloc on durant un temps Jim Morrison feia de les seves. No m’estranya gens! la sensació és d’una certa decadència. És com brut però a la vegada enigmàtic. No saps si la gent que veus són artistes o yonkis.

Recorrem tot el passeig i anem cap a la platja. Ens hem de fer la típica foto a la caseta dels “vigilantes de la playa”. La zona de sorra és immensa. Val a dir que la Pamela es podia estar una bona estoneta corrent fins arribar a l’aigua (no és que a la sèrie fessin el mateix que passava quan corrien Oliver i Benji, vaja).

Tornem a l’hostal. Ja ens tenen l’habitació! i quina habitació! no té finestres! el lavabo és compartit. 1 per a tota la planta i sols hi ha una dutxa, en el mateix lavabo! Però el que més por fa és el ventilador del sostre, situat damunt del llit i que al funcionar fa un soroll estrany… Deixem les coses i marxem cap a Santa Monica, l’altra platja mítica de Los Ángeles. A Santa Mónica és on hi ha tots els “catxilles” de gimnàs. Fins i tot tenen una zona de gimnàs a l’aire lliure on trobes “elements” fardan de com de bé els ha dotat la naturalesa (i algun producte molt proteïnic a més a més)

Al final del passeig de Santa Mònica trobem tota una referència pels fans de Forest Gump: la Companyia Bubba Gump! situada just a l’entrada del Parc d’atraccions que surt a totes les cites de les pel·licules de Hollywood que es preciïn.

No és que m’agradi molt jugar però si hi ha un joc d’aquests de fira que em motiva són les curses de camells. Així que quan en veig una de semblant m’hi poso. Estan a punt de començar! de fet ja estan provant si les boles funcionen. Hi sec i la noia em dona les boles. Comença la partida. tiro, tiro, tiro, tiro, sento “Lu!! vas guanyant!!!” segueixo tirant, tirant, tirant, tirant PIIIIIIIII! “Lu!! has guanyaat!!” . De debò? miro i, si! sóc la primera! la gent em mira rabiant de que la última noia hagi guanyat. Trio un peluix. A partir d’ara tothom mira el meu peluix i després al Pol, com si fós un campió.

El dia ja s’acaba. Ens queda sopar i organitzar-nos el dia següent. Cambiarem demà d’hotel per anar més al centre de Los Ángeles i veure el passeig de la fama.

Dilluns 8 d’agost

Avui ens llevem per anar al centre de Los Angeles. Los Angeles ocupa una superficie enorme i es caracteritza per una gran densitat de tràfic. No és gaire bonica per això. Es basa en mòduls pre-fabricats i té l’aspecte de tantes altres ciutats que ens hem trobat per la carretera. La seva gràcia però, és el Passeig de les estrelles i el parc d’atraccions, els Hollywood Studios, als que ens dirigim ràpidament.

Arribem dels primers. És perfecte! no hi ha cua a les atraccions i encara no fa molta calor! Entrem a l’atracció estrella. va sobre els Simpson.

Es tracta d’una muntanya russa virtual. Xulissim! després anem a una mena de Tutuki Splash ambientat en Jurasik Park, Quasi ens menja un tiranousaurus Rex, però finalment sols ens deixa súper xops, i passem per la muntanya russa de The Mummy, que ens fa anar d’esquenes! A les 11 anem cap a fer la visita als estudis. Amb un trenet passejem pels decorats de Mujeres desesperadas, Tiburón… i ens empapem de tot d’efectes especials i de com ens enganya la gran pantalla.

Més endavant anirem a veure el passeig de la fama. Les meves mans són com les de Marilin Monroe!! i les mans de Bruce Willis són enormes, però el més impresionant són els gegantins peus de Clark Gable, no ho semblava!

A sopar anirem a Geisha House, un restaurant japonès regentat per Ashton Kutcher, marit (o ja hauriem de dir ex-marit?) de Demi Moore i que té més de glamurós que de bo.

Dimarts 9 d’agost

Dimarts serà dia de ruta però abans aprofitarem per tornar al parc d’atraccions (l’entrada val per dos dies!). Un cop ja hem mirat i remirat tot el parc marxem direcció la reserva india d’Havasupai, passant pel desert de Mohave, per la ruta 66, i contemplant els cràters formats per les explosions volcàniques.

No m’estranya que als motoristes els agradi fer aquesta carretera. Està feta caldo, i de fet els locals ja ni la utilitzen, en tenen una de més nova al costat. Però  els sotracs, el vent , que contrasta amb la calor, la sensació de llibertat, et fan gaudir molt de l’experiència.

Seguim la carretera i ens trobem un grup de 40 motoristes espanyols. És que estem a tot arreu. Més endavant trobarem una petita botiga ambientada en els temps en que la ruta 66 estava en el seu màxim apogeu (doncs actualment la majoria de pobles que trobem estan abandonats, són pobles fantasma!). Allà tots els guiris ens fem les fotos de rigor d’aquesta “històrica” ruta que no té ni un segle de vida (els americans tenen això, si no tenen quasi història, doncs  en creen una i el màrqueting fa el seu efecte!)

Arribarem a la tarda al Motel Caverns Inn, prop de Peach Springs. Allà hem quedat amb el guia que ens portarà cap a Havasu Falls, les cascades de la reserva india Havasupai.Coneixem l’Eddie Bowers. És súper simpàtic i sembla molt professional. Podem confiar que estarem perfectament els tres dies de ruta a peu.

S’ha fet de nit. Ens preparem la motxilla i cap a dormir a la nostra habitació, en el típic motel de carretera. Demà ens hem de llevar a les 4:30 del matí per sortir aviat a la nostra aventura prop del Grand Canyon!

Si t’has perdut la primera part del viatge pots clicar aquí


EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 1)

Aquestes vacances com ja vaig anunciar en l’últim post vam creuar l’oceà ( jo per primer cop!) per anar al Nou Món! Un nou món que jo no m’esperava molt diferent al nostre; ja haviem estat al Marroc i les diferències culturals entre orient i occident se’m feien més òbvies.

Però quina ha estat la meva sorpresa al descobrir que EEUU si que és diferent a Europa. Tenen una forma de pensar més pràctica, l’estil de vida no coincideix en moltes coses i la forma de ser de la gent tampoc. Això, encara que no ho sembli, es pot apreciar en la construcció de les seves ciutats, la seva relació amb els veïns i familiars, i també amb el tracte amb els turistes.

Dimecres 3 d’ agost

Després d’arribar la nit del 2 d’agost a San Francisco i anar amb el meu cosí Robert i la seva novia, Emily, a sopar a un mexicà  de La Misión (La Misión està farcit de mexicans i tots els cartells són en espanyol!) ens llevem ben aviat. Aprofitant el canvi euro-dòlar favorable hem decidit comprar una càmara reflex per immortalitzar el viatge. La comprem a Union Square, a una botiga regentada per uns pakistanesos.

Aprofitem també per comprar-nos un mòbil. Allà no és com a Espanya, comprem per 70$ un mòbil amb el que tenim incloses  per un mes totes les trucades a mòbils i fixes d’EEUU i a tots els fixes d’arreu del món. Serà perfecte per contactar amb hotels, restaurants, familia a EEUU i a Espanya.

Ara si, tot “equipats”, comencem a gaudir de San Francisco. És una ciutat molt europea. Edificis alts, tramvia, autobusos, taxis, cotxes, bicis malgrat haver unes pujades que un escalador novell podria definir de 4t grau… passejem per Fisherman’s Wharf, el moll, on olorem els típics entrepans de cranc i sentim els lleons marins, que prenen el sol davant del Pier 39.

En el Pier 39 també ens trobem amb un mercat de fruita i verdura fresca. A San Francisco es cuiden, els agrada el natural. Serà dels pocs llocs que trobem a EEUU en que hi hagi aquesta conscienciació. Quan arribem al Pier 33 contemplem Alcatraz. És certament fantasmagòrica.

Mentre hi anem amb el ferry recordem la pel·lícula de Clint Eastwood, “Escape from Alcatraz“. Allà dins ens explicaran els fets que narra el film.  No dic que els presos no es mereixéssin fugir…realment van tenir ingèni; però ja us puc assegurar que dubto que anéssin molt lluny…estem a agost però el vent que fa glaça les venes…només en pensar en tirar-te al mar i arribar a la costa sortejant taurons i corrents d’aigua gelada, te n’adones de la dificultat de la tasca.

Quan acabem la visita a Alcatraz quedem amb el meu tiet i el meu cosí. Ens portaran a un restaurant xinès que no es pot comparar de cap de les maneres amb els d’aquí. Es demanem un peix bonissim i una sopa amb wantuns que encara somio. Arribem a l’hotel contents i amb ganes que arribi el dia següent: ens aproparem a Napa Valley a veure les vinyes californianes!

Dijous 4 d’agost

Avui anem a Napa i per això hem llogat un cotxe, que serà el nostre mitjà de transport per arribar a Las Vegas. El dependent, un indi que em diu que li encanta el meu pircing al nas i m’explica que allà les dones se’l posen quan es prometen, ens dóna un Mustang descapotable! Agafem l’autopista i ens dirigim cap el Nord. La primera sorpresa, és creuar les muntanyes que rodejen San Francisco i entrar en la calor! San Francisco és un microclima. Allà sempre hi fa fresqueta i hi ha una mena de humitat que a la nit et deixa la jaqueta xopa. Però en 10 minuts pots estar al sol de California. ens treiem els jerseis i obrim la capota del cotxe.

Comencem la ruta per les vinyes de california, tastarem alguns vins, no tenen res a envejar als mediterranis! de fet fins i tot alguna vinya és d’estil mediterrani, com la del Castell di Sant Angelo

Després de fer una mini-migdiada en un dels jardinets d’una vinya, agafem el cotxe per anar a Tiburón, un petit poblet a l’altra cantó de la bahia on les gavines passejen tranquiles entre els turistes, que contemplen l’skyline de San Francisco de fons.

Tornem ja cap a San Francisco, doncs hem d’anar a sopar a un restaurant a prop del city Hall, que aprofitarem per veure, i aquí se sopa aviat! Ja hem entrat altre cop al microclima, la jaqueta es fa necessària i la boira ens està esperant!

divendres 5 d’agost

Avui deixem San Francisco (hi tornarem al final del viatge) i marxem direcció Yosemite, un dels parcs naturals més famosos d’EEUU. Primer de tot però, passem pels diferents miradors on contemplar el pont de San Francisco, recorrent la Legion of Honor i el Golden Gate Park.

Travessant el Golden Gate arribem a Sausalito i les seves cases flotants. Sausalito és com Tiburón però té una peculiaritat i és que, durant la Segona Guerra Mundial, molts artistes i bohemis van començar a instal·lar-s’hi, fent-se cases flotants sobre la bahía. Quan t’endinses dins aquest barri trobes infinitat de llocs curiosos on fer fotografies.

Un cop vist ens dirigim cap la nostra pròxima parada, un Motel a una hora d’una de les entrades de Yosemite (n’hi ha 4) on dormirem amb uns veïns molt especials, els cèrvols.

Dissabte 6 d’agost

Dissabte ens  llevem aviat. És cap de setmana i el Parc de Yosemite s’omple de families i turistes. Arribem a Big Oak Flat, la nostar entrada, i comencem l’excursió, primer en cotxe, més endavant aparcarem i farem una excursió a peu fins a les cascades i el mirror lake. Serem dels pocs que camina, perquè la majoria no deixen el cotxe o els autobusos per moure’s. No cal dir que ja es veu en el físic de molta gent…

Contemplem el Half Dome, una muntanya que és el somni de qualsevol escalador, i el Capitan, al seu davant, amb unes vistes espectaculars. Les cascades segueixen rajant aigua, tot i que ens han dit que en aquesta època no és tant impresionant com a la primavera. Aigua no els falta en aquesta zona! Seguim caminant. els animals no tenen por, més aviat ens han dit que en tinguem nosaltres, que a vegades ataquen pel menjar! com que la gent els en dóna s’estàn tornant ganduls i prefereixen agafar-lo dels humans, que saben que en porten. Trobem un cèrvol, no sabia que tenia unes banyes tan peludes, és com un peluix enorme!

Quan arribem a Mirror Lake ens mengem la fruita que hem agafat per dinar i prenem un banyet. L’aigua està gelada! però als nens els hi és igual. Salten des de damunt les pedres i s’esquitxen.

Acabant de dinar tornem a buscar el cotxe. Volem anar a Glacier Point, un dels punts més elevats de Yosemite per contemplar tot el vall. I encara ens queda Sequoia Park. Així que agafem un autobús per anar a buscar el cotxe (tenim dues hores de tornada sinó!) i pujem a veure les vistes panoràmiques

i ens dirigim a veure les sequòies gegants. Són enormes! ens sentim formiguetes al seu costat. Sembla mentida que pugui haver arbres d’aquest tamany. El seu tàcte es de vellut, tenen com pèls a l’escorça. Ens expliquen que el seu secret per a viure és que es van morint per dins. És a dir, l’arbre tal com el veiem, sols es viu en les parts exteriors de l’escorça, la part més interior ja fa temps que ha deixat d’alimentar-la i és tansols una estructura, com una columna on s’aguanta la part viva. Un cop t’apropes te n’adones de la dimensió d’aquests colossos. Les seves branques corresponen als troncs dels arbres d’aquí! Em veieu a la foto?

Deixem el Yosemite amb l’agradable sensació d’haver estat amb uns arbres històrics i amb la calma que et dóna la natura. Anirem a dormir a mig camí entre el Parc Natural i Los Angeles, en un típic motel de carretera a prop d’una hamburgueseria semblant a la de Twin Peaks. Ens queda encara per veure les platges de Santa Mónica i Venice Beach, una ruta per la reserva india Havasupai, prop del Grand Canyon i Las Vegas!