L’altre dia anava en cotxe i va sonar una cançó de 2016, “Ain’t your Mama” de la Jennifer López. Sóc una tia fàcil perquè se m’enganxin les cançons i vaig estar cantant-la el que quedava de trajecte, per, arribar a casa i buscar el videoclip. Veient-lo és quan em vaig adonar que ja el 2016 la Jennifer López cridava per anar a la Woman’s march, però, malauradament no ha estat fins un any després, amb l’escàndol dels abusos sexuals de Hollywood i amb l’aparició de Trump, jo diria que un dels millors representants del masclisme que ens podríem tirar a la cara, que les dones per fi hem “mundialitzat” el problema que vivim.
I és una llàstima.
No em mal-interpreteu. És un triomf, però també una llàstima, perquè sembla que o parlem d’abusos o de violència de gènere o les dones som unes exagerades quan reivindiquem la igualtat. Si cantem una cançó reclamant la igualtat a les tasques de casa, en la vida quotidiana, a la feina, no és suficient com per prendre consciència. (Obro parèntesi “Pot ser que sigui per la nostra manera de ser? el voler complaure sempre? O és una cosa que la societat hetero-patriarcal ens ha posat a l’ADN?). Tenim molts anys d’aprenentatge erroni i costa canviar vells hàbits apresos. Per què una dona que fa poc que és mare, si decideix sortir dues hores a desconnectar és una mala mare, i un per un pare és normal que com a molt (MOLT) en tornar de treballar, del gimnàs, o de la cervesa amb els seus amics, o de satisfer les seves necessitats, siguin quines siguin, aleshores faci cas a una criatura que és tant d’ell com ho és d’ella? Per què els homes tenen drets i les dones tenim obligacions?
Per què fins i tot se’ns escapa quan parlem? “el meu home m’ajuda molt a casa”: de qui és la casa? no és dels dos? per què la dona ha d’assumir-ne el manteniment quotidià? Per què ha de carregar-se tota la feina mental que comporta? I direu que és que les dones ho saben fer millor…doncs a partir d’ara, ensenyem a nens i nenes d’igual manera!
(Torno a obrir parèntesi, pot ser que ja no sen’s prengui seriosament perquè quan ho fem transparent, quan ens desfoguem, verbalitzem aquesta discriminació ho fem ja amb una gran càrrega interior i per tant amb acritud i crispació d’haver aguantat molt?). No hauríem d’haver arribat a aquest nivell. Com no hauríem d’haver arribat a què a una persona se li acudís que és normal tractar a la dona per la força, sigui físicament o sexualment.
I crec que no menteixo si dic que moltes de nosaltres quan parlem d’això, quan ho volem treure, tenim aquella espina dins que ens punxa dient-nos “sóc una nazi?” o aquell patiment de “em consideraran una exagerada i una pesada”. Fins i tot dubto de sé si algun home pot haver arribat fins aquí o si ha decidit etiquetar-me de feminazi directament al veure de què anava el tema. I és que a més les veritats dolen.
Resumint, que escoltant la cançó recordo que en aquells moments de 2016 en què va començar a sonar, estava en parella, i que moltes de les coses que deia em feien sentir identificada amb la cançó: la càrrega mental de portar la casa, la feina fins l’extenuació fent que els dies se’m fessin curts fent rentadores, rentant plats, planificant menjars, cuidant al nen, i sense tenir temps per ser una mica “jo”, fins el punt d’haver-ho verbalitzat, sense arribar enlloc, i d’explotar.
Però tot i això, crec que cal seguir dient-ho més i cal que no frivolitzem amb el que els drets de la dona comporten. No són només que no ens violin o no ens peguin, coses que són de calaix. Són també aconseguir una igualtat real en el dia a dia. Que no hi hagi diferències de gènere. Ser éssers humans amb els mateixos drets i les mateixes obligacions.
I ain’t gon’ be cooking all day, I ain’t your mama
I ain’t gon’ do your laundry, I ain’t your mama
I ain’t your mama, boy, I ain’t your mama
When you’re gon’ get your act together?
Actualització:
Per sort encara hi ha homes que veuen aquest problema, i no només el veuen i es queixen sinó que reconeixen com de difícil és per ells afrontar els canvis que cal fer:
¿Por qué los señores no hablamos de cuidados en redes sociales?