Monthly Archives: Juny 2017

microplaers quotidians

Surto de la feina i m’endinso en la vegetació del parc. D’entre les branques es comença a perfilar un mamut, i a la dreta hi trobo una esplanada a l’ombra on poder gaudir de la fresca en aquest dia de calor infernal.

Miro la gent estirada a la gespa: una parella, els dos morens, cabells arrissats, roba còmoda, casual que en diuen; són d’aquelles persones que se les veu compromeses amb la societat i les injustícies quotidianes. Ell li explica alguna cosa tot vehement, gesticulant amb els braços allò que pensa sobre algun tema que per ells és profund i important, o simplement els connecta, i ella el mira, abduïda pels seus ulls.

Continuo.

Recolzat en un arbre dels voltants hi trobo un noi amb una guitarra, esgarrapant amb les mans les cordes amb el cap cot, mentre el seu company,davant seu, li explica una història d’un amic en comú.

Passo el mamut. i m’apropo a la font on els ànecs passegen i picotegen els troços de pa que els hi tiren els guiris. Un corredor se’m creua sense samarreta. “Valent i inconscient” penso en sentir la picor dels rajos de sol a la meva pell. Són les 2 del migdia de finals de juny! El corredor s’atura a la font, posa el cap sota l’aigua i se’m torna a creuar tot xop per continuar la seva ruta.

Arribo al carrer que va a l’estació.

Un noi que porta un rickshaw surt d’un garatge de lloguer de bicicletes dient adéu amb la mà a la propietària. Miro endins i la veig asseguda, amb una revista a la mà, escoltant la melodia que surt del fil musical. Quotidianitat en estat pur.
Baixo les escales i m’integro en l’opresiva foscor de l’estació.

Just acaba de passar el meu tren. Veig com s’allunya, però no em fa rabia. Fa temps que he decidit que això no és motiu per protestar. M’assec i espero els 12 minuts que trigarà a passar el pròxim tren, dedicant-me a assaborir el menjar del tupper que em vaig preparar ahir al vespre. A l’andana de davant s’atura un tren curt. Veig una parella que baixa les escales i en veure’l es posa a córrer cap a la porta que tenen més propera,  arrossegant com poden una maleta cadascun. Pugen al tren i es feliciten xocant les mans i amb un somriure. “Misió compler-ta” sembla que es diguin. Somric.

Quines històries més estan succeint al meu voltant? Al nostre voltant? què m’estic perdent? avui he tingut la sort de connectar-me, d’estar desperta veient, sentint, els milers de micromons que cada dia tinc al meu voltant.

Els microplaers que veus i que et fan ser part d’una història, com si estiguessis en una altra dimensió,sent un protagonista més, però amagat, indirecte, fantasma.

Les petites coses quotidianes que en veure et fan ser còmplice i et fan treure un somriure. No és això la felicitat?


13 reasons why

descarga (3)

No és fàcil parlar de 13 razones sense fer-ne spoilers.

I no és fàcil tampoc fer-ho prenent distància. Perquè justament és el que la Hannah vol que NO facis. I perquè parla de tu i de mi, de situacions que ens han passat a tots.

Haguem estat, o siguem la Hannah o un altre dels protagonistes. I en parla de manera molt intensa i dramàtica, com ella és, i la seva personalitat t’engoleix i no et deixa fer un pas enrere, fugir per treure’t la culpa. Allunyar-te per no sentir-te part d’aquest horror. La Hannah et fa ser conscient. Et fa responsable. Però a la vegada i sense voler-ho explicant la seva veritat et demostra que tothom en tenim una.

Com diu Matt Simons  “tothom té les seves raons”: tothom té els seus motius, conscients o no, per actuar d’una manera o una altra. I potser, o bé, més ben dit, segur,  no ens justifiquen, però la veritat és que molts cops prenem decisions sense saber exactament perquè i sense saber com aquestes poden afectar als altres. Estem en pilot automàtic. Potser ens caldria baixar el ritme i prendre consciència dels nostres actes, de la nostra vida en definitiva, i deixar de fer les coses com a acció-reacció? Potser no cal deixar de ser impulsiu, però si de fer les coses per impulsos?

Però la Hannah no només et transporta a la teva època d’institut, també et fa sentir adolescent en l’actualitat. Qui no ha pensat en voler aturar el temps, en baixar-se per un moment de la vida i veure-la passar sense ser-ne part activa. I qui no s’ha sentit enganxat en un rol, en mantenir un estàtus… però sobretot, qui no s’ha sentit sol en una societat que cada cop et porta més “likes” més “followers” però a la vegada menys amistat real i de carn i ossos?