La Mala Dona – Marc Pastor

“Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d’algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d’estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera (…) ”

Un inici així tan sols pot ser el preludi d’una bona novel·la i així és com comença “La Mala dona” de Marc Pastor, la reconstrucció dels terribles crims comesos per Enriqueta Martí, la vampira del carrer ponent, una assassina en sèrie (diuen) que va atemorir la Barcelona de principis de segle XX.

I si ja la primera pàgina promet, la resta de pàgines ens transporten a una Barcelona fosca, que recorda a la que ens descriu Carlos Ruiz Zafón a la trilogia “El cementiri dels llibres oblidats”: fosca, sòrdida, freda i decadent, la Barcelona de les llums i les ombres, dels rics i els pobres, dels silencis dels oblidats. I en aquest ambient és en el que es mouen dins la foscor l’Enriqueta i els seus còmplices, per arraconar a les seves víctimes, per a torturar-les, assassinar-les, prostituir-les i fins i tot  convertir-les en ungüents per acontentar a una alta societat que veu en els infants com a objecte per a consumar les seves perversions més profundes, com a solució miraculosa a les seves malalties, o ambdues coses.

I dins aquest ambient també si mouen en Moisès Corvo i Juan Malsano, antiherois que buscaran malgrat les dificultats que trobaran pel camí, tant de la màfia com les mateixes autoritats policials, qui s’amaga darrera les estranyes desaparicions d’infants que assolen la ciutat.

 

La Mala Dona és un llibre que enganxa. Enganxa per la manera de ser dels personatges, per l’aire de màgia negra que respira, pel morbo d’algunes escenes que posen els pèls de punta, per les salvatjades que explica que poden ferir més d’una sensibilitat,i per la perfecta atmosfera enigmàtica i expectant que crea de la nit de la ciutat.

 

Nota: 8’5

 

En defensa d’Afrodita

Com portaries arribar a casa i trobar-te el teu home al sofà amb una altra dona, o un altre home, tranquils i amorosos mirant la televisió? Segurament per a la majoria de la gent seria un xoc enorme i possiblement com llançar un atac unilateral sense previ avís i de potencial catastròfic inabastable en la seva relació, però alguns, pocs, ho trobarien el més normal del món, els demanarien un espai i s’apuntarien a aquell moment de calma després d’una dura jornada de treball.

Què és el que ens fa monògams? Per què… realment ho som? A “En defensa d’Afrodita” diverses autores ens expliquen els motius pels quals cal lluitar contra la cultura de la monogàmia, lligant-la amb el patriarcat i amb la violència vers les dones i explicant els motius pels quals elles consideren necessari lluitar contra aquest estil de vida imposat nascut de la cultura de la propietat privada.

Conceptes com “dependència” i “gelosia” prenen forma de manera molt diferent i obres els ulls davant un “amor romàntic” que el que fa és apagar la teva felicitat a força d’establir unes normes en la parella que la limiten i que només serveixen a la llarga per patir o per caure en automatismes que no porten cap mena de felicitat.

Davant això el llibre ens presenta noves formes d’estimar que volen obrir-se pas en la societat, sense prometre un camí fàcil, ja que cal lluitar contra segles d’aprenentatge i contra gran part de la societat que segueix vivint l’amor de la manera que els condicionants socials li diuen que l’ha de viure.

Davant això… milers de dubtes, i la necessitat de fer una reflexió pausada i profunda sobre com volem viure l’amor i per extensió la nostra vida. Un canvi així es fa difícil de pair i comportarà dia a dia nous reptes: el repte de la gelosia, de la dependència, de la manca de seguretat… però també pot comportar grans felicitats. Un repte però que potser no tots necessiten, perquè per ells renunciar a tenir més d’una parella no suposa molt més que renunciar a moltes d’altres petites coses que quotidianament i per afavorir la convivència i la nostra pròpia vida hem de renunciar. No es pot tenir tot. El que compta és com respons la pregunta “I jo? Amb què em quedo?”

Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit

Si ets dona ho saps. Saps que molts cops has hagut de callar davant l’arrogància d’algun home que paternalment t’ha volgut explicar alguna cosa que tu coneixies amb més profunditat.

I segurament pots comptar amb els dits de més d’una mà els cops que t’han dit “Histèrica”

I has tingut por de tornar tard a casa a la nit, i has buscat estratègies per tal d’evitar que algun home, dit així crua i clarament, et violés.

I el fort és que això sembla normal. És normal que les dones tinguin por a ser violades. I ho vivim tant feliçment i encara hi ha gent que fins i tot justifica aquestes atrocitats amb un “es que anava provocant”. És lògic que la dona, és a dir, una meitat de la societat, senti por d’anar pel carrer de nit? no ens coarta això la nostra llibertat? no ens fa ser més esclaves? Per què no es fa res per a solucionar-ho?

I més preguntes: és lògic que quan ens queixem hi hagi homes que ens diguin que “no tots els homes són iguals?” Ja ho sabem que no però el fet de defensar que no tots els homes són iguals perquè aquests visquin tan tranquils, no fa que la violència vers les dones disminueixi.

Podem tractar el problema real i arrencar-lo d’arrel?

A moltes reflexions ens porta el llibre de Rebecca Solnit “Els homes m’expliquen coses”. Ens parla del paternalisme, del sentiment de superioritat de l’home, del sentiment de possessió sobre la dona i del poder. Ens fa reflexionar sobre el que s’ha aconseguit fins ara i el que queda per endavant.  Ens incita a seguir lluitant per, ni més ni menys que ser IGUALS. I ens fa sentir part d’un col·lectiu del que, en siguem conscients o no, en formem part, patint les conseqüències del que això suposa.

Solnit ens vol fer prendre consciència. I ens explica que hi ha alternativa. I que hi ha coses que no, no són normals. Potser seria hora de començar a fer-ne més cas…

Meditar día a día, de Christophe André

Si ets una persona més o menys normal segurament has tingut algun cop a la vida un “bajon” d’aquells en el que et qüestiones el perquè de tot plegat, o et sents sense forces i amb l’únic objectiu vital d’estar al llit el que queda del dia.

I si ets d’aquesta galàxia segurament hauràs intentat o t’hauran animat a intentar buscar una solució a aquest estat que, al final, com tot, acaba desapareixent. La qüestió és però com superar aquest atzucac* (*nota a peu de pàgina: a la meva feina els encanta aquesta paraula!) . I és que hi ha tantes maneres de superar un mal moment com persones hi ha al món, però si generalitzem podríem establir alguns tipus bàsics:

ELS NEGACIONISTES : Aquelles persones que decideixen que el que està passant… NO ESTÀ PASSANT! Són una mena de Rajoy que amaguen el cap sota terra i que esperen que passi la tempesta sense tenir en compte que...el cap potser si que el tenen ben protegidet però el que és el cos està patint totes les onades d’aire hagudes i per haver. Aquesta gent és la que tard o d’hora han d’acabar sortint del seu amagatall i si la tempesta ha estat forta, passar un temps en quarantena per acabar guarint les ferides. El problema? El fet de no mirar de cara què era el que estava passant els fa no poder extreure’n conclusions per així no tornar a caure en els mateixos errors

ELS PARÀSITS EMOCIONALS: Són aquells que saben com enganxar-se com a paparres per tal d’expandir amb tot el seu enorme potencial dramàtic el seu dolor i mala sort. Amb les seves queixes i autocompassió aconsegueixen traslladar-te a tu el seu mal rollo, ja que sembla que tot el positivisme que li pretenies traslladar per animar-lo el transformin en més energia per a seguir dient fàstics o plorant. I veus que com més l’intentes animar més et desanimes, però a la vegada veus que el seu desànim en realitat és una manera d’autoplaer flagel·lant del que no vol escapar. Com més es queixa més feliç està i si li treus els motius per deixar de preocupar-se serà com més buit se sentirà.

ELS METAFÍSICS: N’hi ha de diversos tipus, però entre ells voldria destacar aquelles persones que no ha tingut gaires problemes a la vida i que els hi ha vingut tot fet. Normalment aquesta gent quan es troba un problema real no està acostumada a lluitar-hi i per aquest mateix motiu prefereix encarar-ho de perfil. I de perfil significa atribuir el problema a forces transcendentals, al destí, a les energies que flueixen de l’interior de tots els objectes, a la divina providència, al que sigui, a la mosca que està passant en aquell moment per allà, per tal de no haver d’assumir que nosaltres mateixos som els responsables dels nostres actes i per tant de molts dels problemes en què ens posem. Però és normal…construir una realitat paral·lela sempre és més fàcil que reconèixer que ets humà i t’equivoques…

ELS HÍPER-RACIONALS EN BUCLE: Són aquells que volen trobar resposta a tot i pel mateix fet de voler raonar tant acaben caient en una espiral irracional. Hem de tenir en compte que el cervell té dues parts: una més lògica/matemàtica i l’altra més emocional i molts cops quan les coses tenen a veure amb les emocions no tenen per què tenir una fórmula lògica.

Aquests són alguns dels tipus bàsics que existeixen a l’hora d’afrontar un mal moment i després hi ha el que crec que hauríem de ser tots i el que ens ensenya a fer el llibre que vull “publicitar” en aquesta entrada: “Meditar día a día: 25 lecciones para vivir con Mindfulness“ de Christophe André.

André sense parlar-ne, i a través de 25 meditacions explicades amb l’ajut d’una obra d’art on podem reconèixer la lliçó que ens vol donar, ens presenta el tipus INTEGRADOR, que és aquell que no amaga la realitat ni la hipertextualitza, simplement l’observa, la contempla i l’assimila.

Una persona que no s’aïlla del món, sinó que intenta entendre’l i busca la manera més serena de viure’l. I ho fa meditant, que, com diu Thich Nhat Hanh “No és una evasió, sinó una trobada serena amb la realitat”.

Així doncs no cal que si tens un problema t’imaginis vestit de monjo budista, amb el cap rapat o levitant; Imagina‘t prenent consciència de la teva respiració, aprofundint sobre cada part del teu cos i descobrint gustos i textures que segurament mai has observat amb consciència; Pren una distància prudencial sobre allò que t’amoïna i assimila-ho a poc a poc per cada porus de la teva pell.

Manipular el temps o simplement viure’l?

L’altre dia vaig veure “About Time” o “Una cuestión de tiempo“, una pel·lícula que ens parla sobre un noi que té la possibilitat de viatjar enrere en el temps per així poder solucionar (o intentar-ho) aspectes del seu present o simplement “millorar” actes quotidians que considera que podria haver gestionat millor.

I no ha donat voltes i més voltes sobre una escena de la seva vida personal o social en què es veu actuant d’una manera massa nyonya, estúpida o simplement s’ha considerat deplorable? Qui no li agradaria anar a aquell instant i saber exactament l’acudit que havia de dir, o allò que s’hauria d’haver callat? Segurament els psicòlegs perdrien molts pacients si la gent tinguéssim aquesta capacitat.

I també segurament les persones ens estancaríem en un bucle infinit de repeticions d’accions que no ens portarien enlloc… imaginem que som dues persones en una primera cita: al llarg del dia vas donant voltes de què parlaràs, busques temes, imagines com es desenvoluparan aquelles hores (si tot va bé) junts, i et fas la teva pel·lícula mental que, com és lògic pot variar molt de la pel·lícula que s’ha fet l’altre.

Imagina el caos que seria voler que la cita transcorregués tal com la tens planejada i que els dos anéssin anant i venint en el temps per poder-ho dur a terme com tenien planejat. I un dels dos havia pensat que “Primer parlarem del concert en què ens vam conèixer, després li diré que estic nerviosa i ell em dirà que no m’he de preocupar i anirem a fer unes cerveses a un lloc amb la llum tènue parlant de la música que ens agrada i dels darrers llibres que hem llegit, i de la propera obra de teatre que podríem anar a veure junts… i després ja seran les dues del matí i sortirem a fumar i li proposaré que m’acompanyi a casa…” però arribes allà on has quedat i resulta que l’altre tenia pensat que “Primer parlarem de la feina, li explicaré que he tingut un dia bastant tens i així podré ja preguntar-li com li ha anat la seva i saber de què treballa i quins amics té; i li diré d’anar a sopar i la portaré a aquell restaurant tailandès que hi ha a la cantonada i estarem tranquil·lament fins a les 12 en el local provant sabors nous, parlant de viatges i d’altres cultures i ens imaginarem anant a visitar llocs llunyans i, sortirem i anirem caminant sense pressa fins arribar al seu cotxe i ens acomiadarem amb un petó tendre i amb el desig de tornar-nos a veure”

I resulta que a tu no t’agrada el menjar exòtic, i que ell odia les cerveses, però que us encanta viatjar i descobrir llocs nous, i que teniu gustos similars pel que fa a la lectura, i que podríeu parlar de milers i milers de coses sense un ordre preestablert i que viatjant en el temps i intentant fer la situació òptima no aconseguiríeu mai descobrir-vos com us podríeu descobrir deixant fluir.

I és que potser sí que és “Qüestió de temps”, l’adonar-te que el present és el temps vital i que viure del futur o del passat, o poder manipular-lo no té per què fer que el present i el futur que t’esperin siguin millors. Perquè realment el que és viure és una qüestió d’actitud.

Django Unchained – Quentin Tarantino

Com li agrada abusar de la salsa de tomàquet a Tarantino. Li agrada tant que deixa de ser gore per ser un “venga, a veure quien da más!” digne dels millors aplaudiments dels espectadors del Festival de Cinema de Sitges.

Djanto Unchained és l’última de les propostes de Tarantino, una pel·lícula a cavall entre Kill Bill i Malditos Bastardos, crítica amb el racisme i l’esclavitutt però amb un aire molt més festiu que altres films del director.  Quasi 3 hores de spaghetti western antiracista amb bons tocs d’humor com el diàleg entre els KKK, el despotisme de Django, la trobada triumfal amb un típic sheriff del far west…

D’altra banda, s’han de destacar les actuacions de tot. Des del despreciable i més que despreciable que et venen ganes de trencar-li la cara Samuel L.Jackson fins a Leonardo Di Caprio, que ha confesat que ha estat un dels papers més difícils de la seva carrera per l’enorme odi que ha arribat a agafar al seu personatge ( pel meu gust, tampoc és per tant). Potser si que he trobat teatral en excés el paper de la germana de Calvin Candie i algunes de les criades. No són tan fifis les dones!

L’única pega per a mi va ser l’idioma. Si us plau, aneu a veure-la en versió original!! Han de guanyar molt les actuacions de tots ells sentides amb la seva pròpia veu, més que res per no posar a Dicaprio la cara de Jack Sparrow, veure a Django com un cubà o saber des d’un principi que el company d’aventures de Django és alemany (alemany que, potser per compensar a Malditos Bastardos no és gens racista)

Amour – Michael Haneke

No anava gaire predisposada a veure Amour, doncs Haneke no em va agradar gaire, per no dir gens a “La cinta blanca”. Em va semblar en excés desagradable, tot i que és cert que el tema no permetia que fos una cinta “amena” per dir-ho així.

Però va ser que s’apaguéssin els llums i veure a Anne i Georges i sentir-me inmediatament identificada amb ells. Jo voldria ser així de gran, vaig pensar. Una parella d’avis independents, amb ganes de seguir gaudint de la vida, amb inquietuds. Una parella que fa el que fem la meva parella i jo amb 50 anys menys.

Aquesta identificació va fer que quan Anne té la paràlisi al cos i Georges comença a cuidar-la, en un dels actes d’amor més poderosos que pot haver i més difícils d’acceptar per la persona que està sent necessitada, m’enfonsés. Vaig sortir del cinema plorant a singlotades. Com pot ser així la vida? Que difícil és veure la degradació del cos humà, i que difícil és no veure que per l’altre potser no és degradant cuidar-te i que tots fariem el mateix en una situació semblant.

Amour és una pel·licula dura, molt dura, justament perquè expressa la realitat de molta gent. Per què tots de joves tenim aquesta por d’acabar no sent res al arribar a vells. Per què ens fa lluitar contra la dignitat, o el que s’entén com a dignitat, i contra la fe i els bons moments, perquè posa a prova l’amor en la seva llavor, perquè et fa demostrar quant de profunda és l’estima per l’altre.

Però no decidiu no anar a veure-la per això. A banda de les actuacions magistrals de Jean- Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, Amour fa patir però val la pena. Perquè agafes consciencia de com de curta és l’existència. Perquè valores la teva situació actual i t’anima a seguir vivint i gaudint de tot el que pots fer ara; i et fa reflexionar sobre una desgràcia que, volguem o no, és present a moltes cases, i sobre com la societat podem fer-ho per posar un granet de sorra i ajudar a que aquesta situació sigui millor per qui la pateix.