Sembles o ets?

Segurament sou d’aquelles persones que quan aneu a Youtube eviteu mirar els anuncis que us apareixen, o aprofiteu quan apareixen a la tele per apropar-vos a la cuina a buscar alguna cosa per menjar, o per anar al bany. Si. Sou d’aquelles persones que penseu “a mi no m’enganyen” que us creieu crítics amb el sistema. Que penseu que esteu per sobre d’aquells reis del màrqueting que intenten que per a tu una simple samarreta de mala qualitat però amb el nom estampat d’algun dissenyador famós sigui un objecte necessari per a la teva vida.

Però ull! Toquen al timbre i un  missatger t’entrega una capsa. És el teu “Bookish” mensual, perquè si,  ets súper culte i estàs a l’última de qualsevol novetat cultural que hi hagi.  Obres i et trobes pel “mòdic” preu de 22 euros un llibre sorpresa, que tu no has triat, però que et prometen que et farà passar el millor moment de relax d’aquest mes. Corres a publicar-ho a les teves xarxes socials, que els teus “amics” vegin que bé que estàs estirada al sofà amb un llibre que no coneixies fins que has vist fa 3 minuts i que ara mateix és la demostració del teu gran intel·lecte.

Segons ells, la seva caixa és perquè tornis a il·lusionar-te llegint, però jo em pregunto: i no seria més fàcil haver anat a la llibreria i remenar, tocar els fulls, mirar les portades de la infinitat de móns que et trobes a les estanteries, i triar, segurament per menys d’aquests 22 euros, un llibre que realment t’interesses. No ho sé. Potser un clàssic. Potser una història d’amor, o potser una comèdia lleugera. És igual. Agafar el teu cervell i esprémer-lo. Obligar-te a triar, o fins i tot anar a la secció de butxaca i poder agafar-ne dos pel mateix preu que un que t’envien que potser ni t’interessa!

En quin moment els éssers humans vam deixar de ser crítics, ens va interessar més semblar que ser. En quin moment vam decidir que rebre una caixa amb un llibre desconegut era glamurós i susceptible de ser ensenyat i anar a la llibreria i triar un llibre qualsevol no era postejable? I realment, cal postejar tant una com l’altra cosa?

Creiem que el màrqueting i la publicitat ja no ens afecten però res més lluny de la realitat. Hem arribat al moment que fins i tot comprem coses sense saber què són. Els llibres de Bookish no són una excepció, també passa amb capses de maquillatge o fins i tot de fruites ecològiques! Consumim per consumir i ens anem endinsant cada cop més i amb alegria, en el món de la frivolitat, perdent la nostra essència a base de no utilitzar-la.

Tres anuncios en las afueras

Si has seguit la filmografia de Martin McDonagh, segurament ja t’esperaves l’humor negre que destil·la Tres anuncios en las afueras, i que McDonagh ja el va utilitzar al 2012, amb “Seven Psycopaths”, així com també aquell caire de Western i la presentació de personatges rudes i irreverents made in America profunda.

I si has seguit la filmografia de Frances McDormand sabràs de l’impecable de la seva posada en escena. McDormand es menja la pantalla, la il·lumina amb tota la seva interpretació i fa que aquesta pel·lícula sobre l’odi, la venjança i la redempció penetri al teu cos i et deixi aquell malestar que les males sensacions deixen a qualsevol persona normal. Però tot això és insuficient per a una pel·lícula que, pel meu gust, fluixeja en la construcció de personatges i en algunes trames del guió massa impossibles per a considerar-se creïbles. Per no caure en spoilers, només posaré sobre la taula algunes preguntes: realment era necessari el paper de Peter Dingklage? I és possible fer el gir repentí que fa Sam Rockwell? I no es podria haver tret més suc a Woody Harrelson?

És cert que l’estètica de la pel·lícula és impecable, i que els diàlegs són mordaços i sarcàstics, i tenen el punt d’humor necessari per pair una història que costa d’explicar sense caure en la depressió, com és la necessitat de trobar els culpables que t’han matat a la filla. Però també és veritat que peca de pretenciosa i introdueix pinzellades de temes que no acaba desenvolupant i que acaben sent “bolets” en una història que per si sola ja funcionaria.

Potser McDormand mereix guanyar l’Òscar com a millor actriu, però segurament la resta de nominacions als Òscars resulten excessives.

 

L’Emma vol viure: buscar el morbo a partir de l’anorèxia

Qualsevol persona que hagi viscut l’anorèxia es sentirà identificada amb la protagonista del documental que va oferir el 30 minuts la setmana passada, l’Emma vol viure. Segurament entendrà com ningú pot entendre la lluita interna que té aquesta noia quan li posen una cullerada de puré enfront de la cara, i l’estrès i ansietat que et provoca empassar-te aquella miserable porció de nutrients que a tu et sembla una bomba nuclear que causarà que et posis com una bola en uns segons i, el més important, que perdis el control de tu mateixa i, en paraules de la mateixa Emma, “et deixis anar”. Perquè l’anorèxia no és tant ser un esquelet, és el control per tot, la necessitat de tenir tot estipulat, marcat, saber que ets tu el que tens la paella pel mànec, i una de les coses que més fàcilment pots controlar és què et dus a l’estómac, que et poses al teu interior.

I això és el que lamento del documental. Que et presentin l’anorèxia com una decisió entre l’espasa i la paret, entre viure i morir. D’extrems. L’anorèxia comença molt abans, comença amb la teva no acceptació. Comença quan busques una manera de tenir les coses controlades per pensar que així seràs millor. I comença també fent el que calgui per entrar dins els cànons del que diu la societat que has de ser.

I sobretot, no acaba menjant i agafant el pes per no morir-te. No acaba prenent una cullerada de puré, que molts cops et prens per no veure patir als teus éssers estimats, acaba (si és que mai acaba) estant tranquil i no pensant quan et poses una cosa a la boca, quan perds la necessitat de controlar tot perquè entens que la vida no és controlable. Quan te n’adones i deixes de lluitar per voler agradar a tothom i per ser la persona 10 que creus que has de ser per ser acceptada. L’anorèxia no es cura amb “experts per experiència personal” tot i que sí que ajuda a poder parlar amb gent que ha viscut la mateixa situació que tú i saben fins quin punt poden ser de doloroses moltes coses. No es cura només amb amor i tendresa. També cal ser dur. I t’han d’obrir els ulls amb mala hòstia si cal.

Crec que “l’Emma vol viure” té bones intencions, intentant posar un tema que afecta molts nens i nenes i no tant nens i nenes al punt de mira, però al final no deixar de ser un bon exercici de morbositat i fracassa estrepitosament a l’hora de presentar una malaltia que no cal semblar un pres d’Auschwitz per estar patint, i que per tant, en certa manera “menysprea” o considera “de segona” a molts i molts malalts, justament els que sí que poden curar-se més fàcilment, a l’hora de veure que si, que estan malalts, i que poden tractar-se per sortir d’aquest pou profund i fosc que és l’anorèxia.

 

 

The end of the f***ing world

Els trajectes en tren a la feina donen per a moltes coses, una d’elles la de baixar-te sèries de netflix des de la seva aplicació, posar-te uns cascos i gaudir de la vida d’algú altre que t’explica el seu creador. Això és el que he fet aquesta setmana per descansar de la darrera novel·la que estic llegint, i ho he fet amb una sèrie de 8 capítols, cadascún de 20 minuts de durada, que ha estat una grata sorpresa, per la seva frescor, per la potència dels dos protagonistes i per la humanitat que darrera aquest pretès nihilisme que aparenta, hi ha: The end of the f***ing world.

Perquè tot i que he llegit diverses crítiques parlant del nihilisme que traspúa aquesta sèrie, que ens parla de dos adolescents que decideixen abandonar les respectives cases per fer un viatge a ninguna part i sense cap propòsit final més que el de fugir dels seus monstres, la veritat és que la història de James, psicòpata autodiagnosticat, i Alyssa, una noia de tornada de tot i cabrejada amb la humanitat, conté molta més tendresa i humanitat que el que els diàlegs entre els dos nois deixen entreveure.

La recerca d’un mateix, els dubtes existencials de l’adolescència, com et construeix psicològicament el teu voltant, s’enllacen amb reflexions sobre el bé i el mal i  pensaments filosòfics de Nietzche o Maquiavel, sense abandonar però la part còmica i de paròdia, com la que encarnen les dues detectius a càrrec del cas de James i Alyssa, que m’han portat a pensar en una versió de riure de True Detective, o els pares dels dos joves, demostrant que la maduresa no té perquè venir amb l’edat i que ser pare és d’allò més difícil.

Nota: 8/10

 

Blade Runner 2049

Avui llegia a Fotogramas que  Blade Runner no ha tingut la repercusió que pensaven que tindria quan la van anunciar.

No l’ha tingut malgrat posar a Ryan Gosling i afegir a Harrison Ford per a vincular-la amb la Blade Runner original en una cinta que podia funcionar en realitat perfectament sola, però també val a dir que potser és que no van tenir en compte que Blade Runner no és una cinta per a “tots els públics” i que ni tan sols la Blade Runner original va agradar quan va sortir.

No ens trobem davant una pel·lícula fàcil, lleugera. Estem parlant d’un món distòpic en el que ens volen fer reflexionar sobre qui som, i què ens fa ser o no ser humans i no merament objectes. Tampoc ens trobem en una pel·lícula d’acció i aventures com podria semblar al ser ciència ficció. Aquesta posició “equidistant” (ara que està tant de moda aquesta paraula) pot portar a equívocs i que hi hagi gent que surti decepcionada de la sala. Els que ja van veure el film precedent però, no quedaran decebuts: 160 minuts d’endinsar-se dins la ment d’un replicant que considera que no té capacitat de decidir perquè no té ànima però que en realitat no pot passar per alt sentir el que sent al seu interior. L’aparició de Ford, una mica forçada, intenta reforçar el vincle amb la primera pel·lícula, però sobretot el que fa és predir el futur d’una propera entrega o entregues per descobrir finalment com acaba aquesta guerra entre humans i replicants.

Nota 7’5/10

 

Farishta – Marc Pastor

 

“Quina diferència hi ha entre amor i admiració?”

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

“I el físic? vull dir, l’atracció física és important”

“L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

Em va passar ja amb “La Mala dona” i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la d’intriga i conspiració: la manera d’escriure de Pastor m’enganxa. I m’enganxa tot i que Farishta no m’hagi acabat de fer el pes: algunes incoherències temporals i potser alguna cursilada -per a mi excessiva tot i comprensible tenint en compte que l’heroïna de la història té 18 anys- unit a un final que em fa pensar que l’autor no sabia com acabar la història, ha diluït l’eufòria inicial amb la que vaig començar la lectura.

He de reconèixer però que escriure sobre el tema que aborda Pastor és molt complex, i que, vulguis que no, tot aquell que s’hi ha endinsat ha acabant patint “lapsus”; és molt difícil jugar amb els temps. Però, i només com a anècdota, si la nostra història està escrita al 1993 no podem dir que Woody Allen és un vell (aleshores ara, 24 anys després, què és?). D’altra banda el recurs musical, que primer em va sorprendre, després se’m va acabar fent pesat. Potser era una manera d’anar re-ubicant el personatge en la seva edat, ja que el tema que tracta en ocasions et pot generar la imatge mental d’una Farishta més madura, però hagués preferit no tenir sensacions d’estar llegint “Crepúsculo” i altres sagues adolescents per l’estil. Sobretot per què Farishta tracta temes profunds que potser s’han reflexionat poc. Què faries si no poguessis tenir fills. Ho donaries tot per ells? Fins on estàs disposat a sacrificar-te per tenir-ne?  i és sa fer-ho? reflexions a les que porta el llibre en un moment en què el debat sobre la gestació subrogada està a l’ordre del dia.

Potser Farishta per mi no és el millor llibre de Marc Pastor, i sé que vaig en contra de molts altres lectors, que el consideren la seva obra mestra, però no per això deixaré de recomanar-lo. Potser és que per mi Pastor és com (el vell) Woody Allen, que té pel·lícules boníssimes i d’altres sublims, però cap d’elles baixa del notable.

Nota: 7/10

 

La Mala Dona – Marc Pastor

“Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d’algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d’estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera (…) ”

Un inici així tan sols pot ser el preludi d’una bona novel·la i així és com comença “La Mala dona” de Marc Pastor, la reconstrucció dels terribles crims comesos per Enriqueta Martí, la vampira del carrer ponent, una assassina en sèrie (diuen) que va atemorir la Barcelona de principis de segle XX.

I si ja la primera pàgina promet, la resta de pàgines ens transporten a una Barcelona fosca, que recorda a la que ens descriu Carlos Ruiz Zafón a la trilogia “El cementiri dels llibres oblidats”: fosca, sòrdida, freda i decadent, la Barcelona de les llums i les ombres, dels rics i els pobres, dels silencis dels oblidats. I en aquest ambient és en el que es mouen dins la foscor l’Enriqueta i els seus còmplices, per arraconar a les seves víctimes, per a torturar-les, assassinar-les, prostituir-les i fins i tot  convertir-les en ungüents per acontentar a una alta societat que veu en els infants com a objecte per a consumar les seves perversions més profundes, com a solució miraculosa a les seves malalties, o ambdues coses.

I dins aquest ambient també si mouen en Moisès Corvo i Juan Malsano, antiherois que buscaran malgrat les dificultats que trobaran pel camí, tant de la màfia com les mateixes autoritats policials, qui s’amaga darrera les estranyes desaparicions d’infants que assolen la ciutat.

 

La Mala Dona és un llibre que enganxa. Enganxa per la manera de ser dels personatges, per l’aire de màgia negra que respira, pel morbo d’algunes escenes que posen els pèls de punta, per les salvatjades que explica que poden ferir més d’una sensibilitat,i per la perfecta atmosfera enigmàtica i expectant que crea de la nit de la ciutat.

 

Nota: 8’5

 

En defensa d’Afrodita

Com portaries arribar a casa i trobar-te el teu home al sofà amb una altra dona, o un altre home, tranquils i amorosos mirant la televisió? Segurament per a la majoria de la gent seria un xoc enorme i possiblement com llançar un atac unilateral sense previ avís i de potencial catastròfic inabastable en la seva relació, però alguns, pocs, ho trobarien el més normal del món, els demanarien un espai i s’apuntarien a aquell moment de calma després d’una dura jornada de treball.

Què és el que ens fa monògams? Per què… realment ho som? A “En defensa d’Afrodita” diverses autores ens expliquen els motius pels quals cal lluitar contra la cultura de la monogàmia, lligant-la amb el patriarcat i amb la violència vers les dones i explicant els motius pels quals elles consideren necessari lluitar contra aquest estil de vida imposat nascut de la cultura de la propietat privada.

Conceptes com “dependència” i “gelosia” prenen forma de manera molt diferent i obres els ulls davant un “amor romàntic” que el que fa és apagar la teva felicitat a força d’establir unes normes en la parella que la limiten i que només serveixen a la llarga per patir o per caure en automatismes que no porten cap mena de felicitat.

Davant això el llibre ens presenta noves formes d’estimar que volen obrir-se pas en la societat, sense prometre un camí fàcil, ja que cal lluitar contra segles d’aprenentatge i contra gran part de la societat que segueix vivint l’amor de la manera que els condicionants socials li diuen que l’ha de viure.

Davant això… milers de dubtes, i la necessitat de fer una reflexió pausada i profunda sobre com volem viure l’amor i per extensió la nostra vida. Un canvi així es fa difícil de pair i comportarà dia a dia nous reptes: el repte de la gelosia, de la dependència, de la manca de seguretat… però també pot comportar grans felicitats. Un repte però que potser no tots necessiten, perquè per ells renunciar a tenir més d’una parella no suposa molt més que renunciar a moltes d’altres petites coses que quotidianament i per afavorir la convivència i la nostra pròpia vida hem de renunciar. No es pot tenir tot. El que compta és com respons la pregunta “I jo? Amb què em quedo?”

Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit

Si ets dona ho saps. Saps que molts cops has hagut de callar davant l’arrogància d’algun home que paternalment t’ha volgut explicar alguna cosa que tu coneixies amb més profunditat.

I segurament pots comptar amb els dits de més d’una mà els cops que t’han dit “Histèrica”

I has tingut por de tornar tard a casa a la nit, i has buscat estratègies per tal d’evitar que algun home, dit així crua i clarament, et violés.

I el fort és que això sembla normal. És normal que les dones tinguin por a ser violades. I ho vivim tant feliçment i encara hi ha gent que fins i tot justifica aquestes atrocitats amb un “es que anava provocant”. És lògic que la dona, és a dir, una meitat de la societat, senti por d’anar pel carrer de nit? no ens coarta això la nostra llibertat? no ens fa ser més esclaves? Per què no es fa res per a solucionar-ho?

I més preguntes: és lògic que quan ens queixem hi hagi homes que ens diguin que “no tots els homes són iguals?” Ja ho sabem que no però el fet de defensar que no tots els homes són iguals perquè aquests visquin tan tranquils, no fa que la violència vers les dones disminueixi.

Podem tractar el problema real i arrencar-lo d’arrel?

A moltes reflexions ens porta el llibre de Rebecca Solnit “Els homes m’expliquen coses”. Ens parla del paternalisme, del sentiment de superioritat de l’home, del sentiment de possessió sobre la dona i del poder. Ens fa reflexionar sobre el que s’ha aconseguit fins ara i el que queda per endavant.  Ens incita a seguir lluitant per, ni més ni menys que ser IGUALS. I ens fa sentir part d’un col·lectiu del que, en siguem conscients o no, en formem part, patint les conseqüències del que això suposa.

Solnit ens vol fer prendre consciència. I ens explica que hi ha alternativa. I que hi ha coses que no, no són normals. Potser seria hora de començar a fer-ne més cas…

Meditar día a día, de Christophe André

Si ets una persona més o menys normal segurament has tingut algun cop a la vida un “bajon” d’aquells en el que et qüestiones el perquè de tot plegat, o et sents sense forces i amb l’únic objectiu vital d’estar al llit el que queda del dia.

I si ets d’aquesta galàxia segurament hauràs intentat o t’hauran animat a intentar buscar una solució a aquest estat que, al final, com tot, acaba desapareixent. La qüestió és però com superar aquest atzucac* (*nota a peu de pàgina: a la meva feina els encanta aquesta paraula!) . I és que hi ha tantes maneres de superar un mal moment com persones hi ha al món, però si generalitzem podríem establir alguns tipus bàsics:

ELS NEGACIONISTES : Aquelles persones que decideixen que el que està passant… NO ESTÀ PASSANT! Són una mena de Rajoy que amaguen el cap sota terra i que esperen que passi la tempesta sense tenir en compte que...el cap potser si que el tenen ben protegidet però el que és el cos està patint totes les onades d’aire hagudes i per haver. Aquesta gent és la que tard o d’hora han d’acabar sortint del seu amagatall i si la tempesta ha estat forta, passar un temps en quarantena per acabar guarint les ferides. El problema? El fet de no mirar de cara què era el que estava passant els fa no poder extreure’n conclusions per així no tornar a caure en els mateixos errors

ELS PARÀSITS EMOCIONALS: Són aquells que saben com enganxar-se com a paparres per tal d’expandir amb tot el seu enorme potencial dramàtic el seu dolor i mala sort. Amb les seves queixes i autocompassió aconsegueixen traslladar-te a tu el seu mal rollo, ja que sembla que tot el positivisme que li pretenies traslladar per animar-lo el transformin en més energia per a seguir dient fàstics o plorant. I veus que com més l’intentes animar més et desanimes, però a la vegada veus que el seu desànim en realitat és una manera d’autoplaer flagel·lant del que no vol escapar. Com més es queixa més feliç està i si li treus els motius per deixar de preocupar-se serà com més buit se sentirà.

ELS METAFÍSICS: N’hi ha de diversos tipus, però entre ells voldria destacar aquelles persones que no ha tingut gaires problemes a la vida i que els hi ha vingut tot fet. Normalment aquesta gent quan es troba un problema real no està acostumada a lluitar-hi i per aquest mateix motiu prefereix encarar-ho de perfil. I de perfil significa atribuir el problema a forces transcendentals, al destí, a les energies que flueixen de l’interior de tots els objectes, a la divina providència, al que sigui, a la mosca que està passant en aquell moment per allà, per tal de no haver d’assumir que nosaltres mateixos som els responsables dels nostres actes i per tant de molts dels problemes en què ens posem. Però és normal…construir una realitat paral·lela sempre és més fàcil que reconèixer que ets humà i t’equivoques…

ELS HÍPER-RACIONALS EN BUCLE: Són aquells que volen trobar resposta a tot i pel mateix fet de voler raonar tant acaben caient en una espiral irracional. Hem de tenir en compte que el cervell té dues parts: una més lògica/matemàtica i l’altra més emocional i molts cops quan les coses tenen a veure amb les emocions no tenen per què tenir una fórmula lògica.

Aquests són alguns dels tipus bàsics que existeixen a l’hora d’afrontar un mal moment i després hi ha el que crec que hauríem de ser tots i el que ens ensenya a fer el llibre que vull “publicitar” en aquesta entrada: “Meditar día a día: 25 lecciones para vivir con Mindfulness“ de Christophe André.

André sense parlar-ne, i a través de 25 meditacions explicades amb l’ajut d’una obra d’art on podem reconèixer la lliçó que ens vol donar, ens presenta el tipus INTEGRADOR, que és aquell que no amaga la realitat ni la hipertextualitza, simplement l’observa, la contempla i l’assimila.

Una persona que no s’aïlla del món, sinó que intenta entendre’l i busca la manera més serena de viure’l. I ho fa meditant, que, com diu Thich Nhat Hanh “No és una evasió, sinó una trobada serena amb la realitat”.

Així doncs no cal que si tens un problema t’imaginis vestit de monjo budista, amb el cap rapat o levitant; Imagina‘t prenent consciència de la teva respiració, aprofundint sobre cada part del teu cos i descobrint gustos i textures que segurament mai has observat amb consciència; Pren una distància prudencial sobre allò que t’amoïna i assimila-ho a poc a poc per cada porus de la teva pell.