Monthly Archives: Juliol 2013

Antes del…

Imatge

Imatge

Antes del Amanecer y Antes del Atardecer són dues pel·licules que m’han fet entrar en un estat de reflexió i estranya tensió en calma després d’haver-les vist. Uns personatges que sols els conec d’un parell d’hores, i que ells sols es coneixen per un parell de dies, però que se’ns mostren completament desenvolupats, amb tota la seva complexitat i expressant temes d’una profunditat que jo sols he aconseguit treure amb les meves amistats més antigues. 

L’amor, la il·lusió, la vida i la mort, la necessitat de canvi, la casualitat… és cert que en un món replet d’éssers humans, són poques aquelles persones amb les que pots ser tu al 100%? amb les que pots viure de forma plena? I que en diries si et dic que la història no és més que una historia d’amor que s’allarga durant els dècades? que és una de les pel·lícules romàntiques per excel·lència? En realitat definir-la així és quedar-se curt, perquè només amb dues persones, aquest film transmet molt més que la majoria de films que he vist últimament.

El que tinc clar és que ara Jesse i Céline ja han entrat a la meva vida i que han trasbalsat els meus pensaments. Dos personatges hipnòtics, que per mi ja són completament indisolubles de la imatge dels seus actors,que han participat en la realització del guió, un guió que flueix i que és senzill i simple malgrat tota la complexitat que té (supera amb escreix a Woody Allen, i ja sabeu que en sóc molt fan!).

No puc esperar més per veure l’últim capítol de la trilogia. Per saber com els ha anat, per veure quina avaluació fan de tots els  pensaments filosòfics que ens han exposat fins ara! 

 


Record per la iaia

Queríamos expresar todo lo que significa la yaya, pero las letras no pueden abarcar los recuerdos, anécdotas, que hemos tenido la suerte de poder vivir con ella. 

Las sensaciones de bienestar, de tranquilidad que sentimos al recordar su sonrisa: ella al lado de la puerta cuando nos despedida los martes después de cenar.

El tacto suave de sus manos cuando se las hemos cogido en el hospital. Sus finas uñas. Las arruguitas de sus dedos, la suavidad de sus mejillas.

Tenemos suerte de haber podido tener una persona así a nuestro lado durante tantos años. Una persona que nos ha hecho crecer como personas a nosotras. Que nos ha cuidado, que ha tejido una familia a su alrededor de la que estamos orgullosas de formar parte. Que ha contribuido a hacer de nosotros personas de buen corazón.

Necesitábamos despedirnos de la yaya dándole las gracias por estar ahí siempre. Por sufrir cuando sufríamos y estar con nosotros en los buenos momentos. Por el chocolate con churros de Alicante; por tomarnos la lección del cole todas las tardes, por ver 500 veces Mary Poppins sin protestar.

Por ayudarnos a crecer y ser hasta el último momento la yaya de siempre. Un beso yaya, te queremos.

Como dice David, cuídanos desde tu estrellita