Monthly Archives: Abril 2006

França i els joves (pràctica d’opinió)

Què contestaria si el seu pròpi govern li diu que té la solució perfecta per reduïr la taxa d’aturats menors de 26 anys gràcies a noves millores i, en concret, gràcies a l’aprovació d’un nou article: el Contracte de Primer Treball (CPE). En un primer moment tot li semblaria correcte, aleshores a què s’han degut les grans manifestacions i les protestes de sindicats, treballadors i grups estudiantils que han hagut a França degut a la llei proposada pel primer ministre francès Villepin? En primer lloc cal dir que malgrat presentar-se com un contracte que permetria fomentar la contractació juvenil, la realitat era que reduïa els drets dels treballadors menors de 26 anys. Els motius d’aquesta reducció i, per tant, la causa de les protestes van ser sobretot dos punts que la llei prevèia: un periòde de prova de dos anys i a més la facilitat que es donava al cap de l’empresa perquè acomiadés al treballador sense justificació. Amb aquest punt es trencava així una mesura inclosa en el dret penal des de 1973, permetent així un acomiadament abusiu i fomentant la precarietat laboral dels joves.
Però hi ha més motius per a explicar el perquè de les movilitzacions que han durat mesos arreu de França i és que el CPE, article 8 de la llei d’igualtat d’oportunitats aportada pel parlament ara farà una mica més d’un mes, va ser votat sols per 43 diputats, dels 250 que configuren el parlament, a la sala però, sols havia 53 diputats. No ens posarem a parlar ara de la professionalitat dels parlamentaris, però el fet és que la poca concurrencia va permetre que una llei que tractava als treballadors com a una mercaderia entrés en vigor. Per Villepin reduïr l’atur consistia doncs en organitzar torns rotatius de dos anys entre treballadors joves.Pretenia dinamitzar així les llistes d’atur, no intentant reduïr-les, sinó fer-les cicliques.
Segons les enquestes el 63% dels francesos va desaprovar la inflexibilitat de Villepin al voltant d’aquest tema. Una xifra esfereidora tenint en compte que la taxa d’aturats entre els menors de 25 anys puja al 22’8%. Segons el primer ministre, el CPE milloraria aquest index i permitria reduïr els abusos als joves que acabéssin de sortir de la universitat, que segons el premier “són víctimes de llargs períodes de pràctiques no remunerades”. La xifra de francesos indignats per l’actuació de Villepin manifesta però que la gran part de la societat francesa prefereix el manteniment de les pràctiques a un contracte laboral sense límit de duració que permeti l’acomiadament sense cap motiu.

Good night and good Luck

*walk on the wild side- lou reed*
Good Night and Good luck ens trasllada, de la mà de George Clooney, a la dècada dels 50, en plena caça de bruixes, en concret, als primers temps del periodisme televisiu nord-americà. Amb el film, el que fou protagonista de Oceans eleven, ens presenta la crònica de l’autèntic enfrontament que va tenir lloc l’any 1958 entre Edward R. Murrow, presentador d’un magazine informatiu emès per la cadena CBS, i el senador Joseph McCarthy i el comitè d’activitats antiamericanes.
En aquesta segona incursió darrere les càmares, Clooney ens presenta un thriller polític que guanya en credibilitat gràcies a la seva realització: la fotografia en blanc i negre i abundant material d’arxiu fonamenten la cinta i ens traslladen a l’època amb l’ajut d’una realització clàssica i elegant, característica dels primers temps de televisió: enquadre de pocs personatges i simplicitat. que junt les mirades, gestos i silencis davant la càmara, aconsegueixen transmetre una complicada càrrega emocional, principalment la de Murrow, interpretat de forma magnifica per David Strathairn, que ens demostra com una simple mirada de complicitat pot demostrar infinitud de sentiments.
El guió no busca una imatge èpica del periodisme, sinó que l’exalta com a instrument de denúncia per fer front al tall de la llibertat d’expressió. És una crítica directa al sistema polític que en aquella època es patia a Nord-Amèrica, i ha aparegut a la gran pantalla en una etàpa en que el director, com a defensor de la llibertat d’expressió que es considera, perfectament podria també incloure en la cinta.
La pel·licula, dins la seva observació intel·ligent, parcial i objectiva de la realitat esdevinguda el 1958, mostra però, poca profunditat en el desenvolupament dels seus personatges. Good Night and Good Luck es dirigeix principalment al públic estadounidenc. Els seus creadors compten amb el fet que tot Estats Units sap qui és Edward R. Murrow. Per això es deguda la falta de la narració de la vida d’aquest periodista, i que se’ns introdueixi directament en aquest moment de la seva carrera. Dins els 90 minuts de duració de la cinta, curta per ser un llargmetratge, es troba a faltar una petita introducció de la vida d’aquest periodista, per a entendre i justificar els llargs discursos que fa mentre fuma davant la camara. Per a entendre la importància de les observacions i pensaments que explica i accentuar així el tall de denuncia que la cinta poseeix.

Que fort!

*Avalaible (for you)- scissors sisters*

Laura , de debò,em sap greu que siguis la meva germana i et diguis així en serio…pobreta…no te queda ni nah, espero que et caigui el ram de núvia a tú d’aquí dues setmanes al casament del fede i la tata pq sinó ho portes clar…DIOS


buff…

saps que es estimar?

voler abraçar-te quan em desperto i quan vaig a dormir

gracies =)

pensaments

ho vaig trobar llegint el fotolog d’un company i em va impressionar…només ho deixo aquí, per a reflexionar, per potser dir alguna cosa sobre això algun dia, per a que us passi com a mi, que em va deixar amb alguna cosa al cor, o a la ment, o a l’ànima…o al que tenim a dins que ens dóna vida…
Deixar de creure en déu és menys dur que deixar de creure en algú que existeix.
Deixar de creure en déu és un alliberament, un triomf de la pròpia moral i un impuls a la vida.
Deixar de creure en algú és una pèrdua, un triomf del desencant i un impuls a la por.
En qualsevol cas, però, és important deixar de creure en les mentides; això és créixer. Tot i així preferiria seguir creient que existeixen els Reis Mags i que tot allò en què creia era veritat…

pensaments

* roads- Portishead*
venjança, amor, tristesa, silenci, incomunicació…hi ha dies en que sents que dins teu tot es fa un embolic i tot es barreja i l’amor es torna vengatiu, o la tristesa s’expressa amb el silenci, amb la quietud, sense actes, potser fins i tot amb por…i tot es torna estrany i el teu cap comença a girar i girar i girar i dóna voltes rere una cosa que només penses tú, i cada individu implicat dóna voltes dins el seu punt giratòri, i tot es barreja i es magnifica i una llagrima surt i rodola per la teva galta, i troba la meva i dues gotes es fusionen i es tornen una i esclata un suspir que sents com si es tractés d’una explosió i plores, i parles, i crides i dius tot el que sents i veus com les ombres es van fent petites mentre els teus ulls borrosos comencen a veure clar que no tot el que havies pensat era cert…i et tranquilitzes i una escalfor t’omple per dins i uns llavis et resegueixen els teus ulls, i el nas, i els teus llavis…i els suspirs desapareixen i comença a dibuixar-se un somriure…

stupid girls

*stupid girls- Pink*

“What happened to the dreams of a girl president She’s dancing in the video next to 50 Cent”

Té raó Pink, no està morta, i ho ha demostrat perfectament amb el single del seu últim disc Stupid girls , que d’entre tota una barreja de diferents cançons, és la que més podriem dir que s’acosta als seus inicis ( ves per on que el seu primer single va ser most girls. I és que si et fixes en el que són les noies en l’actualitat penses…on està el cantó femení? Ja sabíem que la majoria dels dissenyadors volien cossos quasi incorporis, sense formes, andrògens o angèlicals, d’aquells que no saps la sexualitat que contenen. I la veritat l’opinió dels dissenyadors a traspassat més enllà del que es pot dir el disseny i ha guanyat protagonisme dins la mentalitat de la societat fins al punt de fer que aquesta estigui canviant de valors i cada cop vagi més cap a la enfermetat.

Des de quan la moda és més important que la salut? fins al punt que veiem fotografies de Marilin Monroe i hi ha gent que encara diu que està grassa…potser està com una dona ha d’estar, simplement. Tenir pit, formes a les cuixes, cul…en essència…ser una dona.

I no és només això el que està passant, no sobra amb que les dones ens convertim en homes esquifits i malaltissos, sinó que ara el perill també està assetjant al públic masculí. Ara són ells els que s’han de convertir en suposades dones, però no dones “dones”, no! dones-home, estem tendint a una unificació de l’espècie, a una mena de metamorfosi corpòrea que ens fa més i més dèbils i cada cop més semblants als animals irracionals, o no ens hem fixat que home i dona són els animals que més es distingeixen entre sexes de quasi totes les espècies que existeixen? Potser aquesta característica que ens definia s’està esvaïnt, i la veritat, no és estrany, ja que cada cop pensem més irracionalment, o és racional pensar en la imatge i no en el teu benestar?