Author Archives: Lu

Buscant a la mitja taronja

ANDRÒGIN-dibuix-del-segle-XIX-sobre-landrògin-de-Plató

Un altre exercici del curs d’iniciació a la novel·la. aquest cop escriure una història d’amor de 2100 caràcters basat en una teoria científica, filosòfica, etc…

Explica Plató al seu llibre “El Banquet” que, al principi de tot, els éssers humans érem andrògins i de forma esfèrica, com una taronja, i teníem un mateix cos i dues cares oposades, la d’un home i la d’una dona. Però Zeus es va enfadar i ens va voler castigar, dividint-nos en dues parts i, des d’aleshores, estem condemnats a voltar pel món fins a trobar la nostra altra meitat, la nostra mitja taronja.

I així ha passat els anys en Manel, buscant aquesta part que el farà un tot. El sorprenent és la capacitat humana per acceptar gat per llebre, doncs durant aquests anys, en cada relació que ha tingut ha cregut haver-la trobat. I amb cada trencament i posterior nova relació, altre cop la veritat absoluta: “Aquest cop sí. És ELLA”. És ella, perquè no es lleva de mal humor als matins com la meva ex, o perquè no és vegetariana i puc menjar carn sense que em facin cara de fàstic com la meva segona ex. Però al final, sempre ha resultat que aquella veritat havia estat un auto-engany.

I el Manel se sent ja una taronja espremuda, sense més suc a oferir. Ara el que vol és estirar-se al llit i gaudir de les seves grans dimensions, fent mandres sense trobar la cama o el braç o el colze de la persona del costat. Dormir a la dreta, o a l’esquerra, o en sentit perpendicular al del llit, sabent-lo tot seu. Gaudir del que vulgui a la tele. I menjar pizza sense tenir ningú que li demani aquell últim tall que estava guardant des de la primera queixalada perquè semblava el més gustos i que, per no sentir-se egoista, sempre acaba cedint.

Sona el timbre. Genial, la seva pizza ja ha arribat, i ja té l’episodi de la sèrie que tant li agrada preparat al televisor. Obre la porta i se’n penedeix immediatament d’anar amb el seu xandall més vell.  Té a davant a una preciosa motorista amb la seva quatre formatges fumejant als braços. Ella li fa un somriure i li diu que són 15 euros. Enrojolat va a buscar la cartera mentre ella espera a la porta, mirant l’interior del pis. “Oh! M’encanta aquesta sèrie!”- comenta distreta. I ell aleshores ho sap: “Aquest cop sí. És ELLA”.

Anuncis

Història televisada

EAST AND WEST GERMANS CLIMB THE BERLIN WALL FILE PHOTO.

Estava al llit quan va sentir uns crits que sortien de la televisió en un idioma estrany. Es vaig aixecar sigil·losament per seure darrera la porta, raconet habitual des d’on mirar la televisió sense que els pares la veiessin. Una dona deia alguna cosa sobre un mur. Va treure una mica el cap i va veure els seus pares emocionats mirant la tele.

– Vaig a agafar una ampolla de cava! – va dir el pare, i ella es va quedar aterrida esperant la bronca monumental, però ell, en veure-la, la va abraçar:

– mico que fas aquí?

– és que he sentit uns crits molt estranys a la tele…

Ell la va portar a la falda de la mare

– Vols un Colacao? Això ho hem de celebrar!

La mare va acollir la Laura entre els seus braços i ella va mirar el televisor. Un munt de persones estaven davant i damunt un mur molt alt, i cridaven i cantaven, onejant banderes eufòrics.

– Què passa mama? Què fan?

– Amor, tiren el mur de Berlin!

– Què és el mur de Berlin, mama?

– Berlín és una ciutat com Barcelona, mico, i aquest mur la divideix i no deixa passar a la gent d’un cantó a l’altre. Imagina’t que aquí hi hagués un mur que separa el nostre carrer del que viuen els avis, i que no et deixessin passar a veure’ls!

A la Laura no li podia entrar al cap una barbaritat així

– Però per què el divideix?

– Per problemes polítics… és difícil d’explicar… però no et preocupis, perquè ho estudiaràs!

Era el 9 de novembre de 1989, tenia 6 anys i estava veient en directe com queia un símbol de la guerra freda. 28 anys després, el seu fill estava davant el televisor quan es va escoltar “Visca la república!”. El Parlament havia declarat la independència de Catalunya.

– Per què criden mama?

– Perquè estan molt contents perquè s’ha declarat la independència amor meu

– I què és la independència?

– Vol dir que ja no formem part d’Espanya

– I aleshores, no podré veure a la Júlia i l’Alvaro més? – va preguntar en Biel alarmat

– Si, amor! això no té res a veure! ara no deixaran d’haver-hi carreteres per anar a visitar-los, no?

– Aleshores què canvia?

Al televisor es veia l’escala del Parlament plena a vessar i es sentia el cant dels segadors. Realment eriçava la pell i feia emocionar

-Crec que no canviarà res en realitat…

– Per què no canviarà mama?

– Seria molt complicat d’explicar-ho amor meu, però saps què? D’aquí uns anys m’ho explicaràs tu, perquè sortirà als llibres d’història!

– Val mami! jo t’ho explicaré! -va dir en Biel i va córrer a buscar la motxilla per tornar a l’escola.

Mentre, la seva mare pensava en aquella jornada històrica, que contràriament a la de feia 28 anys, resultava ser agredolça.


Blade Runner 2049

original

Avui llegia a Fotogramas que  Blade Runner no ha tingut la repercusió que pensaven que tindria quan la van anunciar.

No l’ha tingut malgrat posar a Ryan Gosling i afegir a Harrison Ford per a vincular-la amb la Blade Runner original en una cinta que podia funcionar en realitat perfectament sola, però també val a dir que potser és que no van tenir en compte que Blade Runner no és una cinta per a “tots els públics” i que ni tan sols la Blade Runner original va agradar quan va sortir.

No ens trobem davant una pel·lícula fàcil, lleugera. Estem parlant d’un món distòpic en el que ens volen fer reflexionar sobre qui som, i què ens fa ser o no ser humans i no merament objectes. Tampoc ens trobem en una pel·lícula d’acció i aventures com podria semblar al ser ciència ficció. Aquesta posició “equidistant” (ara que està tant de moda aquesta paraula) pot portar a equívocs i que hi hagi gent que surti decepcionada de la sala. Els que ja van veure el film precedent però, no quedaran decebuts: 160 minuts d’endinsar-se dins la ment d’un replicant que considera que no té capacitat de decidir perquè no té ànima però que en realitat no pot passar per alt sentir el que sent al seu interior. L’aparició de Ford, una mica forçada, intenta reforçar el vincle amb la primera pel·lícula, però sobretot el que fa és predir el futur d’una propera entrega o entregues per descobrir finalment com acaba aquesta guerra entre humans i replicants.

Nota 7’5/10

 


Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.


Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Malenconia

maxresdefault

Asseguda al tren plorava, silenciosa, eludint les mirades incòmodes i interrogatòries d’alguns dels companys de vagó que havien vist com li brillaven els ulls. Des de la nit havia arrelat una malenconia dins seu i la cançó de la pel·lícula que li havia provocat aquest estat de tristesa sonava en la seva ment un cop rere l’altre. “City of stars are you shinning just for me?” Algun cop durant el trajecte caminant cap a l’estació fins i tot l’havia cantat fluix, quasi sense separar els llavis, aguantant-se el plor. L’amor era cruel. Trist. No només calia conjugar tots els factors imprescindibles perquè nasqués. L’exterior havia d’ajudar també a què creixés. I cada petita errada era com un dia menys regant aquella planta que vols que floreixi. I aquestes dècimes, aquests dies robats a la xifra del tot, anaven reduint aquest fins al punt de poder fer trontollar els seus fonaments i esfondrar-se.

I ella volia aquest amor. Volia tota la suma de factors. Volia l’estímul intel·lectual, els somriures, aquella compenetració amb algú, però no era suficient. També li calia aquella màgia, aquella guspira d’il·lusió. I es recordava constantment que l’amor romàntic no existia. I rellegia aquella definició que havia trobat al llibre de Marc Pastor, en la que parlava de l’amor:

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

I s’emplaçava a seguir llegint: “L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

I pensava si potser era una frívola. I després es veia perduda. No estava preparada encara per a això. No es podia anar més de pressa que el propi cos. I el seu cos, tot i demanar amor, reclamar afecte, instar-la a descobrir, a gaudir, a passar a l’acció, en realitat necessitava calma. I es preguntava si no podria tornar mai a estar amb algú. Si havia desenvolupat una mena de barrera psicològica que li impedia reacotar els seus límits i adaptar-los a l’aparició d’un altre. Si havia perdut la capacitat de renunciar a unes coses, a les seves coses, per a compartir-ne d’altres amb algú. I després es deia que potser és que no havia arribat la persona que li ho faria fer per voluntat pròpia, amb il·lusió, amb ganes.

Els japonesos tenen una paraula per a definir quan dues persones saben que acabaran enamorant-se perdudament: “Koi No Yokan“. Ella havia volgut pensar que havia arribat a aquest punt, però les seves reaccions posteriors li havien fet veure que no. I resultava frustrant. Frustrant pensar que trobar la suma d’un tot no significava “el tot”. I que l’amor no es podia forçar. I que l’admiració no sempre és suficient per a substituir aquell pessigolleig que tens a la panxa quan et mires als ulls amb algú sabent perfectament què està pensant l’altre.

Perquè en realitat encara era un gerro trencat, en procés de reparació; de “Kintsukoroi“. De restauració de manera que les seves peces es tornessin a unir, però no barroerament i amb pegats; sinó amb subtilesa, amb paciència, recol·locant-les suaument i enganxant-les amb or o plata perquè així, les ferides provocades per la trencadissa adquirissin un sentit més sublim. La fessin millor, més sensible i fràgil, però també més resilient i més bella.


Farishta – Marc Pastor

FARISHTA

 

“Quina diferència hi ha entre amor i admiració?”

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

“I el físic? vull dir, l’atracció física és important”

“L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

Em va passar ja amb “La Mala dona” i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la d’intriga i conspiració: la manera d’escriure de Pastor m’enganxa. I m’enganxa tot i que Farishta no m’hagi acabat de fer el pes: algunes incoherències temporals i potser alguna cursilada -per a mi excessiva tot i comprensible tenint en compte que l’heroïna de la història té 18 anys- unit a un final que em fa pensar que l’autor no sabia com acabar la història, ha diluït l’eufòria inicial amb la que vaig començar la lectura.

He de reconèixer però que escriure sobre el tema que aborda Pastor és molt complex, i que, vulguis que no, tot aquell que s’hi ha endinsat ha acabant patint “lapsus”; és molt difícil jugar amb els temps. Però, i només com a anècdota, si la nostra història està escrita al 1993 no podem dir que Woody Allen és un vell (aleshores ara, 24 anys després, què és?). D’altra banda el recurs musical, que primer em va sorprendre, després se’m va acabar fent pesat. Potser era una manera d’anar re-ubicant el personatge en la seva edat, ja que el tema que tracta en ocasions et pot generar la imatge mental d’una Farishta més madura, però hagués preferit no tenir sensacions d’estar llegint “Crepúsculo” i altres sagues adolescents per l’estil. Sobretot per què Farishta tracta temes profunds que potser s’han reflexionat poc. Què faries si no poguessis tenir fills. Ho donaries tot per ells? Fins on estàs disposat a sacrificar-te per tenir-ne?  i és sa fer-ho? reflexions a les que porta el llibre en un moment en què el debat sobre la gestació subrogada està a l’ordre del dia.

Potser Farishta per mi no és el millor llibre de Marc Pastor, i sé que vaig en contra de molts altres lectors, que el consideren la seva obra mestra, però no per això deixaré de recomanar-lo. Potser és que per mi Pastor és com (el vell) Woody Allen, que té pel·lícules boníssimes i d’altres sublims, però cap d’elles baixa del notable.

Nota: 7/10