Author Archives: Lu

Tres anuncios en las afueras

1366_2000.jpg

Si has seguit la filmografia de Martin McDonagh, segurament ja t’esperaves l’humor negre que destil·la Tres anuncios en las afueras, i que McDonagh ja el va utilitzar al 2012, amb “Seven Psycopaths”, així com també aquell caire de Western i la presentació de personatges rudes i irreverents made in America profunda.

I si has seguit la filmografia de Frances McDormand sabràs de l’impecable de la seva posada en escena. McDormand es menja la pantalla, la il·lumina amb tota la seva interpretació i fa que aquesta pel·lícula sobre l’odi, la venjança i la redempció penetri al teu cos i et deixi aquell malestar que les males sensacions deixen a qualsevol persona normal. Però tot això és insuficient per a una pel·lícula que, pel meu gust, fluixeja en la construcció de personatges i en algunes trames del guió massa impossibles per a considerar-se creïbles. Per no caure en spoilers, només posaré sobre la taula algunes preguntes: realment era necessari el paper de Peter Dingklage? I és possible fer el gir repentí que fa Sam Rockwell? I no es podria haver tret més suc a Woody Harrelson?

És cert que l’estètica de la pel·lícula és impecable, i que els diàlegs són mordaços i sarcàstics, i tenen el punt d’humor necessari per pair una història que costa d’explicar sense caure en la depressió, com és la necessitat de trobar els culpables que t’han matat a la filla. Però també és veritat que peca de pretenciosa i introdueix pinzellades de temes que no acaba desenvolupant i que acaben sent “bolets” en una història que per si sola ja funcionaria.

Potser McDormand mereix guanyar l’Òscar com a millor actriu, però segurament la resta de nominacions als Òscars resulten excessives.

 

Anuncis

L’Emma vol viure: buscar el morbo a partir de l’anorèxia

1516006223441

Qualsevol persona que hagi viscut l’anorèxia es sentirà identificada amb la protagonista del documental que va oferir el 30 minuts la setmana passada, l’Emma vol viure. Segurament entendrà com ningú pot entendre la lluita interna que té aquesta noia quan li posen una cullerada de puré enfront de la cara, i l’estrès i ansietat que et provoca empassar-te aquella miserable porció de nutrients que a tu et sembla una bomba nuclear que causarà que et posis com una bola en uns segons i, el més important, que perdis el control de tu mateixa i, en paraules de la mateixa Emma, “et deixis anar”. Perquè l’anorèxia no és tant ser un esquelet, és el control per tot, la necessitat de tenir tot estipulat, marcat, saber que ets tu el que tens la paella pel mànec, i una de les coses que més fàcilment pots controlar és què et dus a l’estómac, que et poses al teu interior.

I això és el que lamento del documental. Que et presentin l’anorèxia com una decisió entre l’espasa i la paret, entre viure i morir. D’extrems. L’anorèxia comença molt abans, comença amb la teva no acceptació. Comença quan busques una manera de tenir les coses controlades per pensar que així seràs millor. I comença també fent el que calgui per entrar dins els cànons del que diu la societat que has de ser.

I sobretot, no acaba menjant i agafant el pes per no morir-te. No acaba prenent una cullerada de puré, que molts cops et prens per no veure patir als teus éssers estimats, acaba (si és que mai acaba) estant tranquil i no pensant quan et poses una cosa a la boca, quan perds la necessitat de controlar tot perquè entens que la vida no és controlable. Quan te n’adones i deixes de lluitar per voler agradar a tothom i per ser la persona 10 que creus que has de ser per ser acceptada. L’anorèxia no es cura amb “experts per experiència personal” tot i que sí que ajuda a poder parlar amb gent que ha viscut la mateixa situació que  i saben fins quin punt poden ser de doloroses moltes coses. No es cura només amb amor i tendresa. També cal ser dur. I t’han d’obrir els ulls amb mala hòstia si cal.

Crec que “l’Emma vol viure” té bones intencions, intentant posar un tema que afecta molts nens i nenes i no tant nens i nenes al punt de mira, però al final no deixar de ser un bon exercici de morbositat i fracassa estrepitosament a l’hora de presentar una malaltia que no cal semblar un pres d’Auschwitz per estar patint, i que per tant, en certa manera “menysprea” o considera “de segona” a molts i molts malalts, justament els que sí que poden curar-se més fàcilment, a l’hora de veure que si, que estan malalts, i que poden tractar-se per sortir d’aquest pou profund i fosc que és l’anorèxia.

 

 


The Danish Girl

the_danish_girl-635017188-large

En veure “The Danish Girl” el primer que penses és com Tom Hooper ens ha colat una història transgressora d’una manera amable i empàtica, treient-li tota la controvèrsia que té, encara malgrat haver passat ja quasi 100 anys, la vida d’Einar Wegener, la primera dona transgènere que es va sotmetre a una reasignació de sexe, als anys 20.

La pel·lícula es basa en el llibre “Man to a Woman”, escrit a partir dels diaris que el propi Einar va anar redactant plasmant les seves sensacions i experiències al llarg de tot el procés, tant psicològic com mèdic, en el que va passar de ser Einar a Lili Elbe. I el film ho fa cuidant molt els detalls, posant el punt de mira en les emocions i en els gestos que Redmayne fa cada vegada que es sent més dona. I també amb el simbolisme, com el de les pintures de paisatges que Einar pot fer sent home, melancoliques i retornant a la seva infància i inocència,  i que, posteriorment, com a Lily ja no sap plasmar.

Els dos actors principals estan perfectes, però si en alguna cosa he de criticar  la cinta és la gesticulació i somriures de Lili Elbe. Crec  que ha estat la manera fàcil de feminitzar un personatge masculí, però que peca d’excés i que transmet el cliché de dona bleda i coqueta que no té res a veure amb per exemple la pròpia Gerda Wegener, i per tant, no sé si és encertat tampoc per a les dones d’aquella època. Aquest excés de gesticulació és el que, per mi, difumina en part l’enorme treball fet per Eddie Redmayne.

Però qui realment mereix un aplaudiment a part és Alicia Vikander, que va rebre un merescut Oscar per posar-se en la pell de Gerda Wegener i transmetre’ns tot el patiment que pot portar l’amor per una parella que no ho pot ser, l’amor que traspassa els límits per arribar a convertir-se en quasi amor maternal, totalment sincer i altruista, i entregat simplement a que l’altre sigui feliç. Un amor que no tothom pot donar i que fa de Gerda un personatge interessantíssim i una dona inigualable per la seva i per a qualsevol època.

Per últim, dir que el film és una aproximació a un tema que caldria treure més a la llum i normalitzar, però potser es queda curt per por a desagradar a una gran part del públic. Tot i així, la subtilesa amb que tracta el tema transgènere, crec que tot i ser molt light pel col·lectiu segurament, és una bona manera per què el públic en general prengui consciència i poder, posteriorment, “treballar” altres temes igual o més controvertits amb una mirada més oberta al respecte.

Nota: 7/10

Els protagonistes reals de la pel·li, Gerda y Einar, davant d’una de les pintures de Gerda, on se la veu amb Lili Elbe

d28bdc95-280f-4e4d-9e50-b3a829229b12-2060x1236.jpeg


The end of the f***ing world

the_end_of_the_f_ing_world_tv_series-750078085-large

Els trajectes en tren a la feina donen per a moltes coses, una d’elles la de baixar-te sèries de netflix des de la seva aplicació, posar-te uns cascos i gaudir de la vida d’algú altre que t’explica el seu creador. Això és el que he fet aquesta setmana per descansar de la darrera novel·la que estic llegint, i ho he fet amb una sèrie de 8 capítols, cadascún de 20 minuts de durada, que ha estat una grata sorpresa, per la seva frescor, per la potència dels dos protagonistes i per la humanitat que darrera aquest pretès nihilisme que aparenta, hi ha: The end of the f***ing world.

Perquè tot i que he llegit diverses crítiques parlant del nihilisme que traspúa aquesta sèrie, que ens parla de dos adolescents que decideixen abandonar les respectives cases per fer un viatge a ninguna part i sense cap propòsit final més que el de fugir dels seus monstres, la veritat és que la història de James, psicòpata autodiagnosticat, i Alyssa, una noia de tornada de tot i cabrejada amb la humanitat, conté molta més tendresa i humanitat que el que els diàlegs entre els dos nois deixen entreveure.

La recerca d’un mateix, els dubtes existencials de l’adolescència, com et construeix psicològicament el teu voltant, s’enllacen amb reflexions sobre el bé i el mal i  pensaments filosòfics de Nietzche o Maquiavel, sense abandonar però la part còmica i de paròdia, com la que encarnen les dues detectius a càrrec del cas de James i Alyssa, que m’han portat a pensar en una versió de riure de True Detective, o els pares dels dos joves, demostrant que la maduresa no té perquè venir amb l’edat i que ser pare és d’allò més difícil.

Nota: 8/10

 


Un matí d’hivern

Va baixar lentament les escales. Una a una, a poc a poc, quasi en stop motion. Cada passa era un fotograma que, de forma precisa, s’anava materialitzant esglaó rere esglaó, fins arribar a la porta que s’intuïa enmig de tota aquella foscor. Amb la mà dreta va agafar el mànec i va empènyer, i un raig de llum va penetrar a tot el passadís, fent-li entornar els ulls. Una estrebada més i el sol li va escalfar la cara, i ella, amb els ulls closos li va permetre aquella carícia de retorn a la realitat.

Va sortir del portal i es va posar bé la bufanda. Va apujar la cremallera de la jaqueta tot el que va poder i va observar el núvol d’aire fred que sortia de la seva boca en aquell matí d’hivern. Amb les mans a la butxaca es va posar a caminar, buscant l’escalfor del sol a les galtes, sentint-se des de feia molt de temps viva. Un pare pedalejava direcció contrària, duent a la seva filla petita a la cadireta de darrere, i la nena la va somriure. Ella va moure els llavis retornant-li.

Caminava amb seguretat. Passes llargues i fortes. Havia decidit que res no l’afectés i ho estava aconseguint. Va rebuscar entre les butxaques per treure el paquet de cigarros i l’encenedor i es va aturar un moment a engegar el Lucky i fer una calada llarga, per després treure-la lentament projectant el fum en una filera fina que s’enduia tots els seus maldecaps.

Cada cop que, de sobte, una imatge li penetrava el cervell, un crit, un gest brusc, cada expiració de fum se l’enduia. Va seguir caminant, travessant el parc, creuant-se entre corredors i gent que passejava el gos abans d’anar a la feina. Es sentia cada cop més lleugera. Va arribar a l’entrada de casa i es va donar uns segons per acabar el cigarro. Una darrera calada i va llençar-lo a terra, aixafant-lo amb força amb el peu dret. Va treure les claus i va entrar a casa. Lentament, es va treure la roba i va engegar la dutxa. Es va posar entre els vapors i va deixar que l’aigua regalimés entre els seus cabells, va sospirar. Les imatges eren cada cop més tènues i els crits s’anaven ofegant.

Va embolicar-se amb una tovallola i va travessar el passadís en la penombra que creaven les persianes baixades del menjador. Va posar el 3/24, com feia habitualment, va obrir la motxilla i en va treure el ganivet. L’havia posat en una bossa i la sang havia anat regalimant fins a convertir-se en un petit bassal al seu interior. Amb cura el va extreure i el va començar a netejar a l’aigüera. A les notícies explicaven que havien trobat un cadàver en un habitatge proper a Arc de Triomf. Ella, tranquilament, sense emoció, va seguir netejant aquell ganivet, suaument. Un cop net, el va tornar a deixar al calaix.


Any nou, nous propòsits

10 dies han passat des que va començar el 2018 i encara estic donant voltes als propòsits que vull complir aquest any. No és que ho hagi fet mai, però si que és cert que 2017 ha estat un any d’auto-coneixement intensiu i això s’ha d’aprofitar per millorar aquells defectes que he trobat que tinc o per començar a construir projectes o reptes que sempre he tingut i que he deixat de banda.

I per què encara hi estic donant voltes? perquè no vull ser d’aquelles persones (tot i que sé que ho acabaré sent en algun moment) que es proposen anar 5 dies al gimnàs i acaben trepitjant-lo per a fer la matricula i punt. Vull ser realista, i per això cal serenor per decidir realment què puc i què no puc fer.

Aquí van els meus reptes pel 2018!

  1. Prioritzar les connexions humanes a les virtuals i desintoxicar-me del mòbil tot i que potser sembla una mica radical això, ara que potser assistim a la primera investidura d’un president per Skype XD
  2. Un cop a la setmana, escriure del que sigui, de pensaments, d’emocions, d’un llibre, d’una pel·li o d’una notícia, és igual! el que importa és practicar, com estic fent ara mateix!
  3. Tornar a córrer, però amb la calma. No vull retornar a antigues rutines de córrer un dia si un dia no cada setmana, perquè hi ha moltes altres coses que m’agraden que hauria d’abandonar, però sé que em va bé fer-ho i vull aprendre a compaginar-ho amb altres activitats esportives que em són beneficiaries per la meva salut.
  4. Confiar. Confiar més en mi, en la gent del meu voltant que m’estima, i confiar en això: en que m’estimen tal i com sóc, i en que no he de deixar de ser així per intentar agradar a tothom, perquè mai aconseguiré agradar a tota la gent que em trobo pel camí.

 


Reflexions post-electorals

eleccions

Després de la intensa campanya viscuda i del llarguíssim dia d’ahir, vull deixar escrites unes quantes reflexions sobre com està ara mateix Catalunya:

  1. Amb aquests resultats els independentistes no tenen legitimitat per a un full de ruta unilateral. Per què? Per què tot i ser majoria en escons les votacions demostren que tenim un poble dividit en dos. S’ha acabat això “del mandat democràtic del poble” perquè no es pot considerar “poble” només a una meitat .
  2. Els independentistes podrien caure en l’error de voler eixamplar la base de l’independentisme amb la crispació, seguint amb la confrontació amb Espanya, quan el que ens convindria realment és començar a treballar per aconseguir millores reals en poc temps: millor finançament, més autogovern, etc. Tot això es podria fer sense deixar enrere la voluntat d’arribar a la independència, però segurament baixaria l’independentisme si ja aconseguim millores sense ser independents.
  3. Per la banda “unionista” ha guanyat la “venjança”. Ha guanyat el no voler parlar i el “que se pudran en la carcel”. Però no només això, també han guanyat les polítiques de dretes que crec que molta gent ha votat sense saber… ha desaparegut la lluita entre eix dreta-esquerra; Catalunya avui és de dretes, i les esquerres que representen CUP, En Comú i PSC s’han vist afectades per la polarització identitària.
  4. Rajoy no escoltarà als independentistes ni als que volen canvis. No té motius. Per què escoltar-nos si ja tenim a Arrimadas al Parlament amb força per fer que tot quedi igual? Com va dir Aznar: “Se partirá antes Catalunya que España”.
  5. Aquests resultats fan més difícil una reforma constitucional que és necessària, no només per resoldre el problema territorial, sinó per blindar drets que al 78 no existien