Category Archives: pensaments

Deixem de parlar de gèneres per parlar de persones

Jennifer-Lopez-1024x759

L’altre dia anava en cotxe i va sonar una cançó de 2016, “Ain’t your Mama” de la Jennifer López. Sóc una tia fàcil perquè se m’enganxin les cançons i vaig estar cantant-la el que quedava de trajecte, per, arribar a casa i buscar el videoclip. Veient-lo és quan em vaig adonar que ja el 2016 la Jennifer López cridava per anar a la Woman’s march, però, malauradament no ha estat fins un any després, amb l’escàndol dels abusos sexuals de Hollywood i amb l’aparició de Trump, jo diria que un dels millors representants del masclisme que ens podríem tirar a la cara, que les dones per fi hem “mundialitzat” el problema que vivim.

I és una llàstima.

No em mal-interpreteu. És un triomf, però també una llàstima, perquè sembla que o parlem d’abusos o de violència de gènere o les dones som unes exagerades quan reivindiquem la igualtat. Si cantem una cançó reclamant la igualtat a les tasques de casa, en la vida quotidiana, a la feina, no és suficient com per prendre consciència.  (Obro parèntesi “Pot ser que sigui per la nostra manera de ser? el voler complaure sempre? O és una cosa que la societat hetero-patriarcal ens ha posat a l’ADN?). Tenim molts anys d’aprenentatge erroni i costa canviar vells hàbits apresos. Per què una dona que fa poc que és mare, si decideix sortir dues hores a desconnectar és una mala mare, i un per un pare és normal que com a molt (MOLT) en tornar de treballar, del gimnàs, o de la cervesa amb els seus amics, o de satisfer les seves necessitats, siguin quines siguin, aleshores faci cas a una criatura que és tant d’ell com ho és d’ella? Per què els homes tenen drets i les dones tenim obligacions? 

Per què fins i tot se’ns escapa quan parlem? “el meu home m’ajuda molt a casa”: de qui és la casa? no és dels dos? per què la dona ha d’assumir-ne el manteniment quotidià? Per què ha de carregar-se tota la feina mental que comporta? I direu que és que les dones ho saben fer millor…doncs a partir d’ara, ensenyem a nens i nenes d’igual manera!

(Torno a obrir parèntesi, pot ser que ja no sen’s prengui seriosament perquè quan ho fem transparent, quan ens desfoguem,  verbalitzem aquesta discriminació ho fem ja amb una gran càrrega interior i per tant amb acritud i crispació d’haver aguantat molt?). No hauríem d’haver arribat a aquest nivell. Com no hauríem d’haver arribat a què a una persona se li acudís que és normal tractar a la dona per la força, sigui físicament o sexualment.

I crec que no menteixo si dic que moltes de nosaltres quan parlem d’això, quan ho volem treure, tenim aquella espina dins que ens punxa dient-nos “sóc una nazi?” o aquell patiment de “em consideraran una exagerada i una pesada”. Fins i tot dubto de sé si algun home pot haver arribat fins aquí o si ha decidit etiquetar-me de feminazi directament al veure de què anava el tema. I és que a més les veritats dolen.

Resumint, que escoltant la cançó recordo que en aquells moments de 2016 en què va començar a sonar, estava en parella, i que moltes de les coses que deia em feien sentir identificada amb la cançó: la càrrega mental de portar la casa, la feina fins l’extenuació fent que els dies se’m fessin curts fent rentadores, rentant plats, planificant menjars, cuidant al nen, i sense tenir temps per ser una mica “jo”, fins el punt d’haver-ho verbalitzat, sense arribar enlloc, i d’explotar.

Però tot i això, crec que cal seguir dient-ho més i cal que no frivolitzem amb el que els drets de la dona comporten. No són només que no ens violin o no ens peguin, coses que són de calaix. Són també aconseguir una igualtat real en el dia a dia. Que no hi hagi diferències de gènere. Ser éssers humans amb els mateixos drets i les mateixes obligacions.

I ain’t gon’ be cooking all day, I ain’t your mama
I ain’t gon’ do your laundry, I ain’t your mama
I ain’t your mama, boy, I ain’t your mama
When you’re gon’ get your act together?

 

Actualització:

Per sort encara hi ha homes que veuen aquest problema, i no només el veuen i es queixen sinó que reconeixen com de difícil és per ells afrontar els canvis que cal fer:

¿Por qué los señores no hablamos de cuidados en redes sociales?

 

 

Anuncis

Any nou, nous propòsits

10 dies han passat des que va començar el 2018 i encara estic donant voltes als propòsits que vull complir aquest any. No és que ho hagi fet mai, però si que és cert que 2017 ha estat un any d’auto-coneixement intensiu i això s’ha d’aprofitar per millorar aquells defectes que he trobat que tinc o per començar a construir projectes o reptes que sempre he tingut i que he deixat de banda.

I per què encara hi estic donant voltes? perquè no vull ser d’aquelles persones (tot i que sé que ho acabaré sent en algun moment) que es proposen anar 5 dies al gimnàs i acaben trepitjant-lo per a fer la matricula i punt. Vull ser realista, i per això cal serenor per decidir realment què puc i què no puc fer.

Aquí van els meus reptes pel 2018!

  1. Prioritzar les connexions humanes a les virtuals i desintoxicar-me del mòbil tot i que potser sembla una mica radical això, ara que potser assistim a la primera investidura d’un president per Skype XD
  2. Un cop a la setmana, escriure del que sigui, de pensaments, d’emocions, d’un llibre, d’una pel·li o d’una notícia, és igual! el que importa és practicar, com estic fent ara mateix!
  3. Tornar a córrer, però amb la calma. No vull retornar a antigues rutines de córrer un dia si un dia no cada setmana, perquè hi ha moltes altres coses que m’agraden que hauria d’abandonar, però sé que em va bé fer-ho i vull aprendre a compaginar-ho amb altres activitats esportives que em són beneficiaries per la meva salut.
  4. Confiar. Confiar més en mi, en la gent del meu voltant que m’estima, i confiar en això: en que m’estimen tal i com sóc, i en que no he de deixar de ser així per intentar agradar a tothom, perquè mai aconseguiré agradar a tota la gent que em trobo pel camí.

 


Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.


Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Malenconia

maxresdefault

Asseguda al tren plorava, silenciosa, eludint les mirades incòmodes i interrogatòries d’alguns dels companys de vagó que havien vist com li brillaven els ulls. Des de la nit havia arrelat una malenconia dins seu i la cançó de la pel·lícula que li havia provocat aquest estat de tristesa sonava en la seva ment un cop rere l’altre. “City of stars are you shinning just for me?” Algun cop durant el trajecte caminant cap a l’estació fins i tot l’havia cantat fluix, quasi sense separar els llavis, aguantant-se el plor. L’amor era cruel. Trist. No només calia conjugar tots els factors imprescindibles perquè nasqués. L’exterior havia d’ajudar també a què creixés. I cada petita errada era com un dia menys regant aquella planta que vols que floreixi. I aquestes dècimes, aquests dies robats a la xifra del tot, anaven reduint aquest fins al punt de poder fer trontollar els seus fonaments i esfondrar-se.

I ella volia aquest amor. Volia tota la suma de factors. Volia l’estímul intel·lectual, els somriures, aquella compenetració amb algú, però no era suficient. També li calia aquella màgia, aquella guspira d’il·lusió. I es recordava constantment que l’amor romàntic no existia. I rellegia aquella definició que havia trobat al llibre de Marc Pastor, en la que parlava de l’amor:

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

I s’emplaçava a seguir llegint: “L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

I pensava si potser era una frívola. I després es veia perduda. No estava preparada encara per a això. No es podia anar més de pressa que el propi cos. I el seu cos, tot i demanar amor, reclamar afecte, instar-la a descobrir, a gaudir, a passar a l’acció, en realitat necessitava calma. I es preguntava si no podria tornar mai a estar amb algú. Si havia desenvolupat una mena de barrera psicològica que li impedia reacotar els seus límits i adaptar-los a l’aparició d’un altre. Si havia perdut la capacitat de renunciar a unes coses, a les seves coses, per a compartir-ne d’altres amb algú. I després es deia que potser és que no havia arribat la persona que li ho faria fer per voluntat pròpia, amb il·lusió, amb ganes.

Els japonesos tenen una paraula per a definir quan dues persones saben que acabaran enamorant-se perdudament: “Koi No Yokan“. Ella havia volgut pensar que havia arribat a aquest punt, però les seves reaccions posteriors li havien fet veure que no. I resultava frustrant. Frustrant pensar que trobar la suma d’un tot no significava “el tot”. I que l’amor no es podia forçar. I que l’admiració no sempre és suficient per a substituir aquell pessigolleig que tens a la panxa quan et mires als ulls amb algú sabent perfectament què està pensant l’altre.

Perquè en realitat encara era un gerro trencat, en procés de reparació; de “Kintsukoroi“. De restauració de manera que les seves peces es tornessin a unir, però no barroerament i amb pegats; sinó amb subtilesa, amb paciència, recol·locant-les suaument i enganxant-les amb or o plata perquè així, les ferides provocades per la trencadissa adquirissin un sentit més sublim. La fessin millor, més sensible i fràgil, però també més resilient i més bella.


Manipular el temps o simplement viure’l?

bloc

L’altre dia vaig veure “About Time” o “Una cuestión de tiempo“, una pel·lícula que ens parla sobre un noi que té la possibilitat de viatjar enrere en el temps per així poder solucionar (o intentar-ho) aspectes del seu present o simplement “millorar” actes quotidians que considera que podria haver gestionat millor.

I no ha donat voltes i més voltes sobre una escena de la seva vida personal o social en què es veu actuant d’una manera massa nyonya, estúpida o simplement s’ha considerat deplorable? Qui no li agradaria anar a aquell instant i saber exactament l’acudit que havia de dir, o allò que s’hauria d’haver callat? Segurament els psicòlegs perdrien molts pacients si la gent tinguéssim aquesta capacitat.

I també segurament les persones ens estancaríem en un bucle infinit de repeticions d’accions que no ens portarien enlloc… imaginem que som dues persones en una primera cita: al llarg del dia vas donant voltes de què parlaràs, busques temes, imagines com es desenvoluparan aquelles hores (si tot va bé) junts, i et fas la teva pel·lícula mental que, com és lògic pot variar molt de la pel·lícula que s’ha fet l’altre.

Imagina el caos que seria voler que la cita transcorregués tal com la tens planejada i que els dos anéssin anant i venint en el temps per poder-ho dur a terme com tenien planejat. I un dels dos havia pensat que “Primer parlarem del concert en què ens vam conèixer, després li diré que estic nerviosa i ell em dirà que no m’he de preocupar i anirem a fer unes cerveses a un lloc amb la llum tènue parlant de la música que ens agrada i dels darrers llibres que hem llegit, i de la propera obra de teatre que podríem anar a veure junts… i després ja seran les dues del matí i sortirem a fumar i li proposaré que m’acompanyi a casa…” però arribes allà on has quedat i resulta que l’altre tenia pensat que “Primer parlarem de la feina, li explicaré que he tingut un dia bastant tens i així podré ja preguntar-li com li ha anat la seva i saber de què treballa i quins amics té; i li diré d’anar a sopar i la portaré a aquell restaurant tailandès que hi ha a la cantonada i estarem tranquil·lament fins a les 12 en el local provant sabors nous, parlant de viatges i d’altres cultures i ens imaginarem anant a visitar llocs llunyans i, sortirem i anirem caminant sense pressa fins arribar al seu cotxe i ens acomiadarem amb un petó tendre i amb el desig de tornar-nos a veure”

I resulta que a tu no t’agrada el menjar exòtic, i que ell odia les cerveses, però que us encanta viatjar i descobrir llocs nous, i que teniu gustos similars pel que fa a la lectura, i que podríeu parlar de milers i milers de coses sense un ordre preestablert i que viatjant en el temps i intentant fer la situació òptima no aconseguiríeu mai descobrir-vos com us podríeu descobrir deixant fluir.

I és que potser sí que és “Qüestió de temps”, l’adonar-te que el present és el temps vital i que viure del futur o del passat, o poder manipular-lo no té per què fer que el present i el futur que t’esperin siguin millors. Perquè realment el que és viure és una qüestió d’actitud.


Vacances 2012!!!


Doncs si! demà ja primer dia de vacances, i semblava que no arribava mai…però a partir de dijous ens esperen 8 dies a Eivissa amb el Sergi, la Raquel, l’Oriol i el Martí, amb els que descobrirem una illa a la que, malgrat tenir-hi part de les meves arrels, no he estat mai! Anirem a Portinatx, Sant Joan, Sant Vicens, a veure les cales paradisíaques, els mercats hippies i les postes de sol mentre prenem una copa relaxat. Prendre el sol i preparar-nos per la calor que a partir del 13 d’agost, ja solets, patirem quan arribem a Egipte per fer un creuer pel Nil que ens portarà a Abu Simbel, Asuán, Luxor i el Caire, per després fer una parada tècnica, saludar a família i companys de feina i tornar a marxar al setembre a Praga!!!

Així que la paradeta tanca per a preparar maletes, carregar la càmera i agafar forces per a poder veure totes les coses noves que veurem aquest agost!

Uff!! no puc esperar més perquè arribin les vacances!!!