Category Archives: pensaments

Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.

Anuncis

Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Malenconia

maxresdefault

Asseguda al tren plorava, silenciosa, eludint les mirades incòmodes i interrogatòries d’alguns dels companys de vagó que havien vist com li brillaven els ulls. Des de la nit havia arrelat una malenconia dins seu i la cançó de la pel·lícula que li havia provocat aquest estat de tristesa sonava en la seva ment un cop rere l’altre. “City of stars are you shinning just for me?” Algun cop durant el trajecte caminant cap a l’estació fins i tot l’havia cantat fluix, quasi sense separar els llavis, aguantant-se el plor. L’amor era cruel. Trist. No només calia conjugar tots els factors imprescindibles perquè nasqués. L’exterior havia d’ajudar també a què creixés. I cada petita errada era com un dia menys regant aquella planta que vols que floreixi. I aquestes dècimes, aquests dies robats a la xifra del tot, anaven reduint aquest fins al punt de poder fer trontollar els seus fonaments i esfondrar-se.

I ella volia aquest amor. Volia tota la suma de factors. Volia l’estímul intel·lectual, els somriures, aquella compenetració amb algú, però no era suficient. També li calia aquella màgia, aquella guspira d’il·lusió. I es recordava constantment que l’amor romàntic no existia. I rellegia aquella definició que havia trobat al llibre de Marc Pastor, en la que parlava de l’amor:

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

I s’emplaçava a seguir llegint: “L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

I pensava si potser era una frívola. I després es veia perduda. No estava preparada encara per a això. No es podia anar més de pressa que el propi cos. I el seu cos, tot i demanar amor, reclamar afecte, instar-la a descobrir, a gaudir, a passar a l’acció, en realitat necessitava calma. I es preguntava si no podria tornar mai a estar amb algú. Si havia desenvolupat una mena de barrera psicològica que li impedia reacotar els seus límits i adaptar-los a l’aparició d’un altre. Si havia perdut la capacitat de renunciar a unes coses, a les seves coses, per a compartir-ne d’altres amb algú. I després es deia que potser és que no havia arribat la persona que li ho faria fer per voluntat pròpia, amb il·lusió, amb ganes.

Els japonesos tenen una paraula per a definir quan dues persones saben que acabaran enamorant-se perdudament: “Koi No Yokan“. Ella havia volgut pensar que havia arribat a aquest punt, però les seves reaccions posteriors li havien fet veure que no. I resultava frustrant. Frustrant pensar que trobar la suma d’un tot no significava “el tot”. I que l’amor no es podia forçar. I que l’admiració no sempre és suficient per a substituir aquell pessigolleig que tens a la panxa quan et mires als ulls amb algú sabent perfectament què està pensant l’altre.

Perquè en realitat encara era un gerro trencat, en procés de reparació; de “Kintsukoroi“. De restauració de manera que les seves peces es tornessin a unir, però no barroerament i amb pegats; sinó amb subtilesa, amb paciència, recol·locant-les suaument i enganxant-les amb or o plata perquè així, les ferides provocades per la trencadissa adquirissin un sentit més sublim. La fessin millor, més sensible i fràgil, però també més resilient i més bella.


Manipular el temps o simplement viure’l?

bloc

L’altre dia vaig veure “About Time” o “Una cuestión de tiempo“, una pel·lícula que ens parla sobre un noi que té la possibilitat de viatjar enrere en el temps per així poder solucionar (o intentar-ho) aspectes del seu present o simplement “millorar” actes quotidians que considera que podria haver gestionat millor.

I no ha donat voltes i més voltes sobre una escena de la seva vida personal o social en què es veu actuant d’una manera massa nyonya, estúpida o simplement s’ha considerat deplorable? Qui no li agradaria anar a aquell instant i saber exactament l’acudit que havia de dir, o allò que s’hauria d’haver callat? Segurament els psicòlegs perdrien molts pacients si la gent tinguéssim aquesta capacitat.

I també segurament les persones ens estancaríem en un bucle infinit de repeticions d’accions que no ens portarien enlloc… imaginem que som dues persones en una primera cita: al llarg del dia vas donant voltes de què parlaràs, busques temes, imagines com es desenvoluparan aquelles hores (si tot va bé) junts, i et fas la teva pel·lícula mental que, com és lògic pot variar molt de la pel·lícula que s’ha fet l’altre.

Imagina el caos que seria voler que la cita transcorregués tal com la tens planejada i que els dos anéssin anant i venint en el temps per poder-ho dur a terme com tenien planejat. I un dels dos havia pensat que “Primer parlarem del concert en què ens vam conèixer, després li diré que estic nerviosa i ell em dirà que no m’he de preocupar i anirem a fer unes cerveses a un lloc amb la llum tènue parlant de la música que ens agrada i dels darrers llibres que hem llegit, i de la propera obra de teatre que podríem anar a veure junts… i després ja seran les dues del matí i sortirem a fumar i li proposaré que m’acompanyi a casa…” però arribes allà on has quedat i resulta que l’altre tenia pensat que “Primer parlarem de la feina, li explicaré que he tingut un dia bastant tens i així podré ja preguntar-li com li ha anat la seva i saber de què treballa i quins amics té; i li diré d’anar a sopar i la portaré a aquell restaurant tailandès que hi ha a la cantonada i estarem tranquil·lament fins a les 12 en el local provant sabors nous, parlant de viatges i d’altres cultures i ens imaginarem anant a visitar llocs llunyans i, sortirem i anirem caminant sense pressa fins arribar al seu cotxe i ens acomiadarem amb un petó tendre i amb el desig de tornar-nos a veure”

I resulta que a tu no t’agrada el menjar exòtic, i que ell odia les cerveses, però que us encanta viatjar i descobrir llocs nous, i que teniu gustos similars pel que fa a la lectura, i que podríeu parlar de milers i milers de coses sense un ordre preestablert i que viatjant en el temps i intentant fer la situació òptima no aconseguiríeu mai descobrir-vos com us podríeu descobrir deixant fluir.

I és que potser sí que és “Qüestió de temps”, l’adonar-te que el present és el temps vital i que viure del futur o del passat, o poder manipular-lo no té per què fer que el present i el futur que t’esperin siguin millors. Perquè realment el que és viure és una qüestió d’actitud.


Vacances 2012!!!


Doncs si! demà ja primer dia de vacances, i semblava que no arribava mai…però a partir de dijous ens esperen 8 dies a Eivissa amb el Sergi, la Raquel, l’Oriol i el Martí, amb els que descobrirem una illa a la que, malgrat tenir-hi part de les meves arrels, no he estat mai! Anirem a Portinatx, Sant Joan, Sant Vicens, a veure les cales paradisíaques, els mercats hippies i les postes de sol mentre prenem una copa relaxat. Prendre el sol i preparar-nos per la calor que a partir del 13 d’agost, ja solets, patirem quan arribem a Egipte per fer un creuer pel Nil que ens portarà a Abu Simbel, Asuán, Luxor i el Caire, per després fer una parada tècnica, saludar a família i companys de feina i tornar a marxar al setembre a Praga!!!

Així que la paradeta tanca per a preparar maletes, carregar la càmera i agafar forces per a poder veure totes les coses noves que veurem aquest agost!

Uff!! no puc esperar més perquè arribin les vacances!!!


La democratització del prêt a porter, el final de la dona?

Fa uns dies va sortir a les noticies Pierre Cardin, impulsor del Prêt a porter i creador d’un munt de col·leccions d’alta costura.

En una entrevista que li van fer a La nit al dia, a 8TV la presentadora li preguntava pel seu model i ell li deia que no tenia estil, que era una còpia barata d’un estil però no havia trobat encara el seu. Això em va fer recordar la imatge que teniu a sobre que circula per Tumblr fa uns dies.

Aquesta és la següent d’una sèrie que s’ha començat després que aparegués la imatge que teniu a continuació:

I aquesta pregunta: “When did this become hotter than this?”, com la podem respondre?

Pel que fa referència a la primera imatge, crec que els cossos esquelètics van esdevenir més sexys que els cossos de Betty Page o Marilyn Monroe quan va passar a tenir més importància el “drap” que portes a sobre per no anar desputllat que no pas la dona que porta el “drap”. Quan enlloc dels dissenyadors adaptar-se a les formes del cos femení, les dones hem hagut d’adaptar-nos a la caiguda d’aquest tipus de tela, al tallatge recte, a una forma Picassiana o Le Corbusierana, no femenina.

I encara les nenes quan son petites moltes volen ser models. Encara anem a comprar roba i si veiem que no ens fa massa cuixa uns pantalons rectes estil masculí ens matxaquem al gimnàs per treure l’excés de cul i que el pantaló tingui la caiguda perfecta…

Hem deixat que una tela tingui més importància que una vida saludable. A vegades crec que no som dignes de viure, malgastant aquesta oportunitat que tenim per a ser feliços dedicant-nos a destruïr-nos…


L’egocentrisme de la infelicitat

 

Tinc una mica que porta un temps trista. Ens trobem al tren i sempre parlem de com superar-ho i què ha de fer. L’altre dia, llegint un llibre de OSHO per recomanació del Pol, vaig trobar un capítol que em va semblar interessant.

OSHO no ens diu res que no sapiguem ja (i també en diu d’altres que crec que no fa falta fer-li cas), però va exposar el que jo intentava dir-li al a meva amiga de forma clara i entenedora. Dient clarament que el fet de ser infeliç és una forma d’egocentrisme i assegurant que quan ets feliç el teu ego desapareix. A més vincula la felicitat amb viure el present, en ser testimoni de la teva vida, no jutge.

Crec que és completament cert. Si penso en moments de felicitat, són moments en que només era observadora del que passava en el meu voltant.

Per exemple, el moment més recent de plaer/felicitat que he tingut, va ser aquest cap de setmana. Vam anar a esquiar i mentre baixava la pista vaig trobar un tros de neu que em va semblar un núvol de sucre! Quin plaer! travessaves aquella neu, l’aixafaves amb l’esquí i senties com n’era de flonja i el soroll dels esquis quan la feien desesponjar-se pel pes, un nyeec-nyeec que et feia posar els pèls de punta de satisfacció. En aquell moment només estava escoltant les meves sensacions. Estava vivint el present i vaig sentir un plaer inmens d’estar en mig de la natura, sola, sentint la brisa a la cara i volant sobre aquell núvol blanc.

Un altre moment de felicitat el tinc quan veig a un nen petit, el meu cosí per exemple, fent alguna cosa que em fa gràcia. El veig i no penso en res més només observo la moneria que està fent. Em desconnecto dels meus pensaments i no penso en el futur ni en el passat, tan sols sóc uns ulls absorvint el que hi ha davant meu, com també quan llegeixo un llibre.

Què passa? que en aquests moments de felicitat nosaltres “NO SOM”, és la resta. Som espectadors sovint, no participants i, aleshores…on queda el nostre ego? on és el “JO”? Deixem de ser especials i l’ésser humà, ho sabem tots, és especial no com la resta d’animals! així que la nostra ment es dedica a buscar aquesta característica nostra i la troba, la troba en els moments de dificultat, en la tristor, en el pensar i pensar i pensar i tornar a pensar en alguna cosa que ens molesta, que no sabem com solucionar, que potser no podem solucionar però que no volem abandonar perquè si no, què ens queda? ja no seriem especials…

Així que ens arrebossem en les nostres desgracies, ens hi tirem com els porcs que el seu amo acaba de rentar amb la manguera i es tornen a posar en el fang, i ens llepem les ferides, sense veure que el que estem fent és, no desinfectar-les, sinó que impedir que es tanquin.