Monthly Archives: Octubre 2012

Festival de cinema de Sitges (I)

La nostra cita anual amb Sitges ja és aquí i ens hi hem endinsat de ple els dos caps de setmana del festival, més avui dijous i demà divendres, aprofitant el pont!

Després de planejar entre els dos les pel·lis que voliem veure i quadrar horaris el resultat va ser el següent:

Divendres 5: Holy Motors

Potser em faltava una mica de preparació mental prèvia però, per mi, una raresa que et deixa sense paraules per què l’únic que et surt del cap és “what?!” Desagradable pels més sensibles i sense cap mena d’argument (palpable a simple vista, almenys), Holy Motors ens ensenya un dia de feina d’un home amb la capacitat de transformar-se en diferents persones depenent les cites programades que li passa la seva assistenta. Amb petits homenatges a altres pel·lícules tant diferents entre elles com “Alicia al país de les Meravelles” o “cars”, és un film no apte per a gent que vol veure una història, cal anar amb la ment ben oberta, a descobrir coses que no has vist mai.

Nota: 5

Dissabte 6: John dies at the end

Vam tenir l’honor que ens la presentés el mateix director amb el seu molt ben aconseguit espanyol d’accent llatí. John dies at the end està basada en un llibre de David Wong i explica la història d’uns joves adolescents que descobreixen com una droga pot ajudar a un món paral·lel a entrar al nostre món. Per salvar la humanitat hauran de posar la seva vida en perill. Pels habituals a Sitges segurament us recordarà a Attack the block .

Nota: 6

Berserk. The golden Age Arc I

Per mi de les millors del cap de setmana. Una història que t’enganxa malgrat tenir alguns moments de vergonya aliena,: una princesa pànfila a més no poder i la relació “gaiquenoacavadefluir” dels dos protagonistes: Guts i Griffith. De fet, jo no sabia res del còmic i quan vaig veure en Griffith vaig pensar que era una tia molt guapa. (per cert, algú té una explicació sobre per què es dona aquest tipus de relació en moltes històries èpiques medievals, per donar més morbo?, quina relació dirieu que tenen Frodo i Sam?).

Nota: 7,5

Maniac

Tenir a Elijah Wood al teu costat mentre veus que a la pantalla es dedica a arrancar les cabelleres de les dones a qui s’apropa és una experiència fantasmagòrica. Sort que el miraves i veies que ell també feia cara de fàstic cada cop que se sentia el trencament de pell, músculs i tendrums del cap quan tirava per fer-se amb una nova perruca per algun dels seus maniquís. Frodo serà Frodo per sempre quan el veiem de carrer, però té la capacitat de canviar i adoptar perfectament el paper del seu personatge en la ficció i fer-te oblidar aquesta careta de nen bo del hobbit. Una visió del psicòpata des de dins i mostrant més que la seva satisfacció per la mort, la seva angoixa. Molt recomanable tot i que alguns cops vaig enretirar els ulls de la pantalla per no veure més sang.

Nota: 6,5

Diumenge 7: Lo Imposible

Què dir de “Lo imposible” que no s’hagi dit ja? realment és un film per anar a veure. Si, juga amb els sentiments dels espectadors, i sí, es fàcil que t’agradi un film que et fa plorar, però també és fàcil caure en els tòpics, o passar-se en el punt de sensibleria i que et quedi un film molt tou que aconsegueix més aviat el contrari al que pretenies aconseguir. Però Bayona ha sabut calcular les mesures exactes per mostrar-nos la història real d’una família que sorprenentment sobreviu al tsunami del 2004. Una bona manera d’humanitzar el que a base de veure-ho repetidament a les noticies acabem deshumanitzant. Una forma d’apropar-se al patiment de molta gent, de recuperar la empatia. Un cop de realitat i una mostra del valor que pot tenir una persona en moments de dificultat. Prepareu-vos però per una bona dosi d’angoixa…jo vaig sortir marejada i tot del cine!

Nota: 7,5


Un tastet de Catalunya

No pots dir que ets un bon català  (si ets major d’edat) si no has fet país amb un bon vi català a la taula. Si no has acompanyat el bull negre i el pa amb tomàquet amb una bona copa o un porró de vi. Un vi del priorat,  un Montsant color cirera airejant-se en una copa de vi, un costers del Segre ben fresquet per acompanyar un peix gaudint de les vistes del mar… són petits plaers que la nostra terra ens ofereix i que hem d’aceptar  i gaudir mentre fem país.

Si tot això ho acompanyes a més, llegint un llibre com “La bodega” t’enamoraras encara més d’aquesta terra. De la forma de ser dels catalans: treballadors, amb sentit de pertinença al seu poble, amb esperit col·laborador, sabent que la unió fa la força i que si tots ens ajuntem podem  tocar el cel com fan els castellers.

I és que m’ha encantat la visió que té de nosaltres Noah Gordon. Sempre és agradable trobar-te amb aquesta bona opinió i més venint d’un estranger. Et fa adonar-te d’actituds que potser donaves per sentades, però que en realitat formen part de la teva pròpia cultura i són més singulars del que potser tu, endinsada de petita en aquesta forma de ser, havies pensat.

L’autor, conegut per obres com “El Metge” o “L’últim jueu”, ens situa en aquest cas a ple segle XIX per explicar-nos la vida de Josep, el segon fill d’una família propietària d’una petita vinya amb la que fan vinagre, que s’haurà de buscar la vida per arribar a ser alguna cosa a la vida, doncs com és tradicional, l’herència sencera anirà a parar a mans del seu germà gran. A partir d’aquí, i amb un teló de fons emmarcat pels danys de les guerres carlines, l’època de la fil·loxera  i els temps posteriors a l’assassinat del general Joan Prim, Gordon ens farà un petit seminari de cata de vins i ens descobrirà els plaers de sentir-te membre d’un grup mentre Josep aprèn a fer castells. També ens inculcarà la cultura de l’esforç i ens parlarà de les diferents formes de viure i entendre la vida de pobles i ciutats, que en aquella època començaven a industrialitzar-se.

Un llibre encara més de capçalera després dels últims esdeveniments polítics que s’estan succeint. Així que no dubteu en buscar-lo a la vostra biblioteca!