Monthly Archives: gener 2012

La democratització del prêt a porter, el final de la dona?

Fa uns dies va sortir a les noticies Pierre Cardin, impulsor del Prêt a porter i creador d’un munt de col·leccions d’alta costura.

En una entrevista que li van fer a La nit al dia, a 8TV la presentadora li preguntava pel seu model i ell li deia que no tenia estil, que era una còpia barata d’un estil però no havia trobat encara el seu. Això em va fer recordar la imatge que teniu a sobre que circula per Tumblr fa uns dies.

Aquesta és la següent d’una sèrie que s’ha començat després que aparegués la imatge que teniu a continuació:

I aquesta pregunta: “When did this become hotter than this?”, com la podem respondre?

Pel que fa referència a la primera imatge, crec que els cossos esquelètics van esdevenir més sexys que els cossos de Betty Page o Marilyn Monroe quan va passar a tenir més importància el “drap” que portes a sobre per no anar desputllat que no pas la dona que porta el “drap”. Quan enlloc dels dissenyadors adaptar-se a les formes del cos femení, les dones hem hagut d’adaptar-nos a la caiguda d’aquest tipus de tela, al tallatge recte, a una forma Picassiana o Le Corbusierana, no femenina.

I encara les nenes quan son petites moltes volen ser models. Encara anem a comprar roba i si veiem que no ens fa massa cuixa uns pantalons rectes estil masculí ens matxaquem al gimnàs per treure l’excés de cul i que el pantaló tingui la caiguda perfecta…

Hem deixat que una tela tingui més importància que una vida saludable. A vegades crec que no som dignes de viure, malgastant aquesta oportunitat que tenim per a ser feliços dedicant-nos a destruïr-nos…


L’egocentrisme de la infelicitat

 

Tinc una mica que porta un temps trista. Ens trobem al tren i sempre parlem de com superar-ho i què ha de fer. L’altre dia, llegint un llibre de OSHO per recomanació del Pol, vaig trobar un capítol que em va semblar interessant.

OSHO no ens diu res que no sapiguem ja (i també en diu d’altres que crec que no fa falta fer-li cas), però va exposar el que jo intentava dir-li al a meva amiga de forma clara i entenedora. Dient clarament que el fet de ser infeliç és una forma d’egocentrisme i assegurant que quan ets feliç el teu ego desapareix. A més vincula la felicitat amb viure el present, en ser testimoni de la teva vida, no jutge.

Crec que és completament cert. Si penso en moments de felicitat, són moments en que només era observadora del que passava en el meu voltant.

Per exemple, el moment més recent de plaer/felicitat que he tingut, va ser aquest cap de setmana. Vam anar a esquiar i mentre baixava la pista vaig trobar un tros de neu que em va semblar un núvol de sucre! Quin plaer! travessaves aquella neu, l’aixafaves amb l’esquí i senties com n’era de flonja i el soroll dels esquis quan la feien desesponjar-se pel pes, un nyeec-nyeec que et feia posar els pèls de punta de satisfacció. En aquell moment només estava escoltant les meves sensacions. Estava vivint el present i vaig sentir un plaer inmens d’estar en mig de la natura, sola, sentint la brisa a la cara i volant sobre aquell núvol blanc.

Un altre moment de felicitat el tinc quan veig a un nen petit, el meu cosí per exemple, fent alguna cosa que em fa gràcia. El veig i no penso en res més només observo la moneria que està fent. Em desconnecto dels meus pensaments i no penso en el futur ni en el passat, tan sols sóc uns ulls absorvint el que hi ha davant meu, com també quan llegeixo un llibre.

Què passa? que en aquests moments de felicitat nosaltres “NO SOM”, és la resta. Som espectadors sovint, no participants i, aleshores…on queda el nostre ego? on és el “JO”? Deixem de ser especials i l’ésser humà, ho sabem tots, és especial no com la resta d’animals! així que la nostra ment es dedica a buscar aquesta característica nostra i la troba, la troba en els moments de dificultat, en la tristor, en el pensar i pensar i pensar i tornar a pensar en alguna cosa que ens molesta, que no sabem com solucionar, que potser no podem solucionar però que no volem abandonar perquè si no, què ens queda? ja no seriem especials…

Així que ens arrebossem en les nostres desgracies, ens hi tirem com els porcs que el seu amo acaba de rentar amb la manguera i es tornen a posar en el fang, i ens llepem les ferides, sense veure que el que estem fent és, no desinfectar-les, sinó que impedir que es tanquin.

 


Els tentacles del bigotes

En serio… amb la de casos de corrupció política que estan sortint a la llum actualment. Escoltant els regalets que es feien i que potser no servien per a res però que demostraven favoritismes, influències i una moralitat bastant baixa en acceptar-los… com pot ser que sabent això i veient com de cremada està la societat amb aquests indignants fets, el jurat popular hagi decidit absoldre camps? Quants vestits, bolsos i carteres hauran regalat o omplert? com es va triar a aquest jurat? no m’estranya que circuli per internet l’acudit que diu que si els valencians fossin jueus votarien a Hitler…

 


Per fi!!!

Estic molt i molt contenta!!

Ahir, després de quasi un any amb mals de panxa, visites a urgències, i intoleràncies a la llet, formatge i altres productes forts, m’han dit què tinc!! La metgessa em va dir que tinc un paràsit! així que res de intolerància a la lactosa, mal a l’apèndix o cel·liaquia. Un bitxet microscòpic que puc haver agafat de menjar peix cru o en algun viatge a algun lloc amb zones amb una higiene pobra (potser el Marroc) s’ha allotjat a dins meu.  El que he de fer és matar al bitxo que s’alimenta de mi i seguir un mes amb probiòtics per així, d’aquí un temps recuperar els formatges perduts que no he pogut menjar aquests mesos!

Ha estat una temporadeta molt pesada. No us explicaria res que no sapigueu: hores de visita que superen els dos mesos, que penses “em visitaran quan ja m’hauré curat o l’hauré palmat…”, enfermeres que no et volen donar hores de visita per a fer pressió a la seva causa (que també passa, que s’aprofiten), nits de 8 hores a urgències amb crisis d’histerisme per no poder fer res, sols esperar…

Però ja està, d’aquí un mes espero que tot hagi acabat! i poder tornar a fer una vida normal, sense sentir el tipic dolor abdominal després de dinar o sopar i sabent que no estic menjant per dos : per mi i el paràsit xdd

 


Somos árboles al revés que arraigan por sus frutos.

Avui a la Contra es pot llegir l’entrevista que Lluis Amiguet li fa a Tzvetan Todorov, pensador i Premi Príncep d’Asturies de Ciències Socials.

Més enllà del tema de l’entrevista, la societat actual i la crisi econòmica, m’ha cridat l’atenció la frase que Todorov li diu a Amiguet al parlar dels seus fills:  “som arbres al revés que arrelen pels seus fruits”.  I, certament, els fills són en gran mesura la llavor que fa que la teva vida a la terra perduri. Són una ancora; el bolígraf permanent que escriu la teva història i fa que segueixi pervivint la teva ànima un cop deixes el teu cos físic. Però també són el salvavides al que ens agafem quan ja som grans i no tenim a ningú més al costat. La veu que ens acompanya en les hores de soledat, el que ens clava a la terra i ens dona ganes de seguir vivint.

I això em fa plantejar el fet de tenir o no tenir fills. Perquè, si, és cert que arrelem i vivim gràcies a tenir “fruits”. Però per què? Potser perquè ens han inculcat que hem de tenir un motiu per a viure i no n’hi ha cap de més important que el sol fet de donar vida? Per què tenim la necessitat de ser “trascendentals”?

En diversos articles he llegit sobre persones que reivindiquen una vida sense fills. Que diuen que la felicitat s’ha de buscar d’una altra manera. I és que molt sovint els motius pels que les persones volen tenir fills són molt egoistes. Motius com: “no vull estar sol de gran”, “quin significat haurà tingut si no la meva vida?”, “la resta de gent pensarà que sóc egoísta”, “és que ja tinc 35 anys” i d’altres més perillosos com “pot ser així salvem la relació”, “és que estic cansat de la rutina” crec que són molt més comuns del que ens pensem i són clarament egoistes.

No es pot tenir un fill com si fos una joguina o perquè és el que toca. No podem jugar amb la vida d’una personeta que dependrà de nosaltres sense plantejar-nos tota la càrrega de responsabilitat que això suposa. I molta gent no s’ho planteja (i així puja el jovent i així està la societat…superpoblada i súper mancada de valors…).

Per això crec que abans de plantejar-nos tenir fills o no tenir-ne hem d’haver pogut canviar una part de la frase de Todorov. Els “fruits” no han de ser els nens. han de ser altres tipus de satisfaccions: l’estil de vida que portes, la teva realització com a persona en el teu únic jo, no en el reflexe de la resta. El que ets, no el que has fet o aconseguit.

 

 

 

 


Un relat

L’altre dia vaig veure a La Vanguardia que estan realitzant un concurs de relats i vaig pensar en escriure el meu. Ben bé no és un relat, és una reflexió, però tenia ganes d’escriure alguna cosa i em va anar bé l’excusa del concurs. Us el còpio aquí, a veure si penseu el mateix que jo sobre la natura!

Mariposa Groove

Una mezcla de humedad, hierba recién pisada y pinaza se cuela por tu nariz. Notas el aire perfilando tu silueta. Suave pero a la vez denso. Te cubre, te abraza y te guía en medio de los enormes soldados de madera que están a tu alrededor. Tienen más de mil años y cientos de metros. En sus pies pareces una hormiga. Una pieza tan y tan pequeña del engranaje del mundo que comprendes que la visión que tiene el hombre sobre la humanidad dista mucho de la realidad: el mundo no somos nosotros. Es la naturaleza. Una naturaleza que lleva miles de años  dándonos cobijo. Que nos ama, que nos ha hecho de madre, pero que nosotros, como hijos rebeldes, nos entestamos a contradecir. En medio de tanta grandeza te das cuenta que llegará el día en el cual, como el hijo prodigo, tendremos que volver a su regazo. Pedirle perdón y hacer lo posible para no llegar al extremo de tener que cuidar-la, cuando ya vieja y desgastada, esté dando sus últimos suspiros.

Esto es lo que te transmite Mariposa Groove, en el parque Nacional de Yosemite. Lo que te hacen sentir las impotentes Sequoias gigantes. Árboles que si hablaran nos podrían explicar cómo ha evolucionado la humanidad. Que al abrazar-los descubres sus arrugas, su aspereza, su fortaleza…lo que con el paso de los años los ha ido forjando y haciendo fuertes. Su sabiduría. Uno no siente más su vida que cuando está en la naturaleza. No experimenta la serenidad que se consigue sintiéndose pequeño. En una sociedad en la que lo importante es ser el mejor, tener más que el vecino, no deja de ser irónico que dónde el ser humano puede conseguir sentir-se mejor sea en el lugar donde descubre que no es “nada”.


El cine mut està de moda

Fa uns dies vaig penjar a Funkube l’ article sobre cinema, que us transcric a continuació. M’ha fet molta gràcia veure que a La Vanguardia han pensat el mateix que jo!

Fa molt, molt de temps el cinema estava fet de tal manera que no haguéssim sabut mai que John Travolta té aquesta veu de pito que tant bé queda quan canta a Grease i que tant et descol·loca el primer cop que la sents veient-lo vestit de gàngster amb pantalons i americana negres. Per què? Senzillament perquè el cinema era sense veu, y el simple fet de veure uns personatges vivint aventures en una pantalla grisa, era màgic.

Després va arribar l’era del color, del so, i cada cop demanàvem més i més: efectes especials, móns virtuals, imatges 3D amb les que quasi tocar als personatges i posar-nos nosaltres mateixos dins el film, o que el mateix film sortís cap el nostre món, com va plasmar Woody Allen a “La rosa púrpura del Cairo”.

I finalment arribem a les retrospectives. Al retro. Al vintage. I amb el vintage traiem la pols a les obres dels anys 20, com la que podem veure en cartellera als cinemes Verdi de Barcelona: “La bendición de la tierra”, una historia de superació que ens permet conèixer una època en que no s’esquiava per plaer sinó per necessitat, on et casaves per a sobreviure i dedicaves tota la teva vida a treballar. Un cant a la fraternitat i a la naturalesa, amb una banda sonora que aconsegueix posar-te la pell de gallina gràcies a la gran habilitat de Frank Strobel, especialista en música de clàssics de cinema mut com “Nosferatu” o “Metrópolis”.

Però aquesta no és la única pel·lícula de cinema mut que podem trobar en cartellera. Molt més actual és “The Artist”. Estrenada a Espanya durant el Festival de Cinema de Sitges, “The Artist” és una joia del cinema francès. Un film que ens ofereix 100 minuts de melancolia, empatia i somriures amb un Jean Dujardin hipnòtic i encantador vivint les peripècies de ser un pobre artista que veu com els avenços tecnològics fan perillar la seva carrera i, per tant, la seva estabilitat. Les diferents nominacions i premis que ha rebut avalen la qualitat d’aquest modern “clàssic”.