Monthly Archives: Agost 2006

Supermodelo 2006 o com destruïr psicològicament una persona

Què es pot esperar d’un programa que té per lema “Quien dijo que la belleza estaba en el interior?”

Supermodelo 2006 és un programa de La cadena Cuatro que pretén seleccionar, d’entre 13 candidates,la que representarà a Espanya en el concurs New Look of the Year

Fa ràbia pensar que la cadena cuatro, que s’autodefineix com a nascuda “amb la voluntat de ser una televisió jove, actual i còmplice amb la societat del seu temps” hagi perdut tota aquesta credibilitat presentant un programa com supermodelo 2006. Per què perd aquesta credibilitat? perquè ha anat més enllà de la complicitat amb la societat actual per a dirigir-se a l’autodestrucció d’aquesta, amb un programa que sembla voler arribar a la creació d’una nova raça i uns nous estàndars de socialització, com la competitivitat, la fredor i la superficialitat.

El programa falla en infinitat de coses com es pot mostrar fent una llista de les coses que es poden veure a simple vista. Primer de tot en el lema: “Quién dijo que la beleza estaba en el interior?” una frase que no pots rebatre per enlloc per la perplexitat que et deixa! la bellesa és una forma de ser, és la barreja de caràcter i de manera de fer i s’accentúa amb la bondat i la simpatia. A qui no li ha passat mai que com més coneix una persona més maca la veu malgrat no compleixi amb els cànons de bellesa (establerts erròniament)? Qui pensa que és més maca una persona que fa les mides establertes que una persona sana i amb un bon color a la cara?.

En segon lloc, supermodelo 2006 també falla amb el professorat: gent que utilitza la crueltat per a ensenyar a les seves “alumnes” que el món on aniràn a parar és fred i dur. No caldria ensenyar a les noves generacions que aniràn a aquest món a canviar aquesta forma de treballar?

I no han pensat que estan tractant amb noies que tenen entre 16 i 21 anys, que són joves, que més aviat són nenes i que encara estan forjant la seva personalitat? Què en diria un psicòleg d’aquest maltractament psicològic? Com permetem que maltractin als nostres fills, a nosaltres mateixos i a més per la televisió? Quins pares donarien els seus fills a un assassí? no veuen que insultar a una nena i dir-li que té les orelles sortides, que és més ampla que una altra (quan en realitat totes són menys amples del que haurien de ser en bones condicions) i fer decidir a qui expulsarien de manera cruel i fins i tot sàdica, no és bo per a un adolescent?

Pero no queda aquí la crueltat del programa perquè per si això era poc, alguns tipus de proves no fan més que generar competitivitat i sentiment de malestar amb les concursants mateixes. Per a comprovar-ho sols cal veure la prova La maquina de la verdad on es mesurava a les concursants una a una i se’ls deia que havien mentit al donar les seves mides: mentides de la mida de “faig una 90 de cintura” quan en realitat era una 92. Titllar de mentidera a una noia perquè no ha dit 2 cm és fer que es prengui aquest 2 cm com si fóssin 30 kilos. És generar una obssessió tal que pot arribar a malaltia, i encara pitjor, no només per a les noies que estan alla patint (i que no crec que no acabin amb problemes psicològics), sinó també per a la multitud de nois i noies que ho estan veient per la televisió: nois i noies que veuran les mides que “han de complir”, que estan xuclant tot aquest cànon estètic insalubre i veient com és pecat no fer la talla. Estan ensenyant a que tots els joves, totes les noves generacions es bàsin en l’anàlisi del cos, d’un cos que poden tenir molt poques persones, ja sigui per alçada o pel volum d’os.

Però crec que la errada més important del programa és el fet de no usar aquesta plataforma que tenen per a ajudar a canviar el cànon estètic que des de fa temps sabem que està malament. No són conscients del mal que això representa? En lloc d’utilitzar aquest programa per a mostrar un nou cànon i ajudar als joves i per tant al futur a veure una imàtge saludable i a impedir les obssessions i les malalties, ajuden a generarles i enfortir-les mostrant models andrògenes, sense pit ni cuixes (això sí amb una filera de costelles que va molt bé per a aprendre anatomia).

Cossos que no es sap si són d’home o de dona, talles infimes, cossos anguniosos però desitjats per moltes noies i per molts nois. Cossos malalts que generen més malaltia. Cossos que ja no són vius, són esquelets vivents i són els que moltes noies volen per a agradar. Vull tornar als temps de Marilin Monroe.

Demano a Cuatro, propietat de Sogecable S.A. que retiri aquest programa que només fomenta un cànon estètic erroni i insalubre.

 

Anuncis

Clos ministre d’indústria? Piqué en sentir la notícia va pensar que era broma XD

*Fucking with my head- Beck*

Que Joan Clos hagi estat nomenat ministre d’indústria és un fet que ha sorprès a molta gent i ha disgustat a d’altra. Mentre que Josep Piqué ha explicat que al sentir el nom de Clos com el designat va pensar que “això no pot ser, és una broma”, el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Jordi Portabella, ha afirmat que la decisió presa és partidista pero que “pot portar beneficis a la ciutat”.
Pel que fa a Xavier Trias, candiat de CIU a l’alcaldia de Barcelona, creu que la decisió de designar a Clos com a ministre d’indústria “no és ni de Clos ni de Zapatero, sinó del PSC per treure’s a Clos de sobre”.
El cert és que una gran majoria de polítics han manifestat la seva poca fe en Clos com a ministre, ja que consideren que l’alcalde de Barcelona no té el perfil idoni per a dirigir aquest ministeri, i creuen que aquest nomenament només és un acte partidista per apartar a Clos donant-li un ministeri que durarà com a molt un any, perquè així es vegi obligat a cedir l’alcaldia que si que podria durar molt més temps, i donant així via lliure a l’actual 5è tinent d’alcalde i portaeu del PSC, Jordi Hereu,per a que es consolidi com a nou alcalde a nou mesos de les properes eleccions municipals.
Clos ha patit una gran davallada degut al poc èxit del Fòrum de les cultures o de l’esfondrament del Carmel. Amb el seu nomenament com a ministre d’indústria es podria així renovar l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, on governa el PSC des de 1979.

Clica per veure a Clos

 

 


*i wanna fall in love with you…i wanna say I do…– Placebo*

No et passa que alguns dies et despertes sabent que has somiat alguna cosa que et fa estar estrany? no et passa que no la recordes i dus tot el dia aquest sentiment diferencial? Potser sense dormir també et passa…alguna cosa et fa estar diferent i no saps mai el que és, o potser no vols saber-ho, el fet és que ets canviant, dones voltes i més voltes sense trobar el teu camí i penses ” estic fent bé?” o potser calles i intentes no pensar en res per així no caure en la tentació d’equivocar-te.
No et passa que saps quin és el camí equivocat però tens ganes infinites d’agafar-lo? no sents que a vegades vas a mercè del vent?


*harder better faster stronger- Daft Punk*
què és estimar?
per alguns és sentir un pessigolleig a l’estómac, per altres estar a gust amb una persona, d’altra gent diu que és saber conviure i ser feliç en sols sentir la presència d’algú que està a prop de tú, altra gent pensa que estimar significa superar la distància que els separa de qui diuen que estimen. Molta gent creu que estimar no és més que mirar-se i entendre’s sense haver de dir res.
Però hi ha molt més, quina d’aquestes coses no es pot explicar només amb el mot compenetració, o amb el de confiança, o companyia, por a la soledat, alegria… i és cert que tot aquest conjunt de paraules són les que generen el mot estimar? potser no és necessàri, hi ha alguna cosa més, un ingredient especial, aquell element anònim i indesxifrable, com la fórmula de la coca-cola, que fa que puguis dir estimo, en majúscules i sense cap dubte al pronunciar-ho, però precisament el fet que la fórmula sigui anònima és el que fa que estimar sigui tan aventurat, mai se sap a quins ingredients recórrer per a seguir alimentant aquest sentiment…pots deixar d’estimar, pots seguir estimant sense que els ingredients variin?


7 mesos i un poster

“baby please don’t go- them”

Porto una setmana de vacances! ja queda poc i aquesta setmana ja he de començar a estudiar perquè sinó moriré.
Les vacances han sigut xules. Ha estat com un preludi de la independència i me n’he adonat que tinc moltes ganes de poder tenir un piset meu, i poder demostrar que també sé viure sola. La merda és que un no es pot independitzar actualment si estudia i treballa, perquè o es treballa a jornada completa o amb mitja jornada només es té per a pagar el lloguer. Necessites marxar amb més gent però els preus són excessius i la convivència encara és pitjor. M’encantaria poder dir “veus! treballo, estudio i a partir d’ara, a més, tinc un piset i no emprenyo a ningú. em puc mantenir jo mateixa”. No entenc com diuen que ara els joves vivim millor, la majoria dels adults a la meva edat ja vivien sols a casa i no perquè féssi més esforços ( que no nego que no n’haguéssin de fer) però és que els esforços d’ara no valen la pena: independitzar-te ara per a després veure que només t’has matat a treballar deixant tot el que podia ser el teu futur estable i acabar sense tenir res…no val la pena…Algú vol venir a viure amb mi? lalalaaaaa


London

Demà comencen les vacances!
Seran unes vacances una mica especials, ja que dos exàmens per setembre no permeten gaire joc, la veritat…de fet només queden tres setmanes pels exàmens i ja he pensat que una setmana serà gèneres d’opinió i l’altra serà història…però fa una mandra…A més em fa por, perquè gèneres ho trobo dificilisim i no vull suspendre altre cop…
Però bé, la veritat és que passaré les vacances amb el Joel i el Marujito, i ho celebrarem ja demà a Barcelona, a l’Udon, a repetir l’arròs de l’altre cop…agahgahgha XD.
Ja tinc mig feta la ruta que vull veure a London, ara falta ensenyar-li al Joel i contrastar-la amb el que ell vol fer…em fan una por els mercadillos…haurem de tornar nedant u.u
Bé ja seguiré! que ara vaig a parlar amb el meu company de feina que li vull proposar unes quantes coses!:P


I really feel allright


*still take you home- Arctic Monkeys*

Berenar passejant per les botigues de Barcelona. Visita a l’Fnac per a preparar el viatge a Londres, cerca d’un llibre de disseny web que no estigui desfassat, fer passar el temps buscant roba per posar-nos per sortir a la nit, i vista de la plaça Catalunya mentre es va fent fosc.
Sopar al Udon. Confessions de nit i omplir-se de begudes (alguns passant ja a l’excés). Tres cubates per sobre les cames, dos trepitjades i un taxi per a portar-nos a la platja i veure gent nua banyant-se o gent dormint amb un matalàs de sorra improvitzat. Tornada a la normalitat.