Category Archives: llibres

Farishta – Marc Pastor

FARISHTA

 

“Quina diferència hi ha entre amor i admiració?”

“L’amor és un fet anecdòtic, una mentida del cervell. L’admiració és una construcció intel·lectual. La segona emoció és molt més duradora, i és mútua i la lluites dia a dia. La primera es panseix amb la rutina.”

“I el físic? vull dir, l’atracció física és important”

“L’atracció física hi ajuda, però arriba un dia que allò que et semblava bell s’ha marcit. La bellesa és per a l’art, per als edificis, per als paisatges, però no per a les persones.”

Em va passar ja amb “La Mala dona” i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la d’intriga i conspiració: la manera d’escriure de Pastor m’enganxa. I m’enganxa tot i que Farishta no m’hagi acabat de fer el pes: algunes incoherències temporals i potser alguna cursilada -per a mi excessiva tot i comprensible tenint en compte que l’heroïna de la història té 18 anys- unit a un final que em fa pensar que l’autor no sabia com acabar la història, ha diluït l’eufòria inicial amb la que vaig començar la lectura.

He de reconèixer però que escriure sobre el tema que aborda Pastor és molt complex, i que, vulguis que no, tot aquell que s’hi ha endinsat ha acabant patint “lapsus”; és molt difícil jugar amb els temps. Però, i només com a anècdota, si la nostra història està escrita al 1993 no podem dir que Woody Allen és un vell (aleshores ara, 24 anys després, què és?). D’altra banda el recurs musical, que primer em va sorprendre, després se’m va acabar fent pesat. Potser era una manera d’anar re-ubicant el personatge en la seva edat, ja que el tema que tracta en ocasions et pot generar la imatge mental d’una Farishta més madura, però hagués preferit no tenir sensacions d’estar llegint “Crepúsculo” i altres sagues adolescents per l’estil. Sobretot per què Farishta tracta temes profunds que potser s’han reflexionat poc. Què faries si no poguessis tenir fills. Ho donaries tot per ells? Fins on estàs disposat a sacrificar-te per tenir-ne?  i és sa fer-ho? reflexions a les que porta el llibre en un moment en què el debat sobre la gestació subrogada està a l’ordre del dia.

Potser Farishta per mi no és el millor llibre de Marc Pastor, i sé que vaig en contra de molts altres lectors, que el consideren la seva obra mestra, però no per això deixaré de recomanar-lo. Potser és que per mi Pastor és com (el vell) Woody Allen, que té pel·lícules boníssimes i d’altres sublims, però cap d’elles baixa del notable.

Nota: 7/10

 

Anuncis

La Mala Dona – Marc Pastor

maladona

“Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d’algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d’estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera (…) ”

Un inici així tan sols pot ser el preludi d’una bona novel·la i així és com comença “La Mala dona” de Marc Pastor, la reconstrucció dels terribles crims comesos per Enriqueta Martí, la vampira del carrer ponent, una assassina en sèrie (diuen) que va atemorir la Barcelona de principis de segle XX.

I si ja la primera pàgina promet, la resta de pàgines ens transporten a una Barcelona fosca, que recorda a la que ens descriu Carlos Ruiz Zafón a la trilogia “El cementiri dels llibres oblidats”: fosca, sòrdida, freda i decadent, la Barcelona de les llums i les ombres, dels rics i els pobres, dels silencis dels oblidats. I en aquest ambient és en el que es mouen dins la foscor l’Enriqueta i els seus còmplices, per arraconar a les seves víctimes, per a torturar-les, assassinar-les, prostituir-les i fins i tot  convertir-les en ungüents per acontentar a una alta societat que veu en els infants com a objecte per a consumar les seves perversions més profundes, com a solució miraculosa a les seves malalties, o ambdues coses.

I dins aquest ambient també si mouen en Moisès Corvo i Juan Malsano, antiherois que buscaran malgrat les dificultats que trobaran pel camí, tant de la màfia com les mateixes autoritats policials, qui s’amaga darrera les estranyes desaparicions d’infants que assolen la ciutat.

 

La Mala Dona és un llibre que enganxa. Enganxa per la manera de ser dels personatges, per l’aire de màgia negra que respira, pel morbo d’algunes escenes que posen els pèls de punta, per les salvatjades que explica que poden ferir més d’una sensibilitat,i per la perfecta atmosfera enigmàtica i expectant que crea de la nit de la ciutat.

 

Nota: 8’5

 


En defensa d’Afrodita

baixa

Com portaries arribar a casa i trobar-te el teu home al sofà amb una altra dona, o un altre home, tranquils i amorosos mirant la televisió? Segurament per a la majoria de la gent seria un xoc enorme i possiblement com llançar un atac unilateral sense previ avís i de potencial catastròfic inabastable en la seva relació, però alguns, pocs, ho trobarien el més normal del món, els demanarien un espai i s’apuntarien a aquell moment de calma després d’una dura jornada de treball.

Què és el que ens fa monògams? Per què… realment ho som? A “En defensa d’Afrodita” diverses autores ens expliquen els motius pels quals cal lluitar contra la cultura de la monogàmia, lligant-la amb el patriarcat i amb la violència vers les dones i explicant els motius pels quals elles consideren necessari lluitar contra aquest estil de vida imposat nascut de la cultura de la propietat privada.

Conceptes com “dependència” i “gelosia” prenen forma de manera molt diferent i obres els ulls davant un “amor romàntic” que el que fa és apagar la teva felicitat a força d’establir unes normes en la parella que la limiten i que només serveixen a la llarga per patir o per caure en automatismes que no porten cap mena de felicitat.

Davant això el llibre ens presenta noves formes d’estimar que volen obrir-se pas en la societat, sense prometre un camí fàcil, ja que cal lluitar contra segles d’aprenentatge i contra gran part de la societat que segueix vivint l’amor de la manera que els condicionants socials li diuen que l’ha de viure.

Davant això… milers de dubtes, i la necessitat de fer una reflexió pausada i profunda sobre com volem viure l’amor i per extensió la nostra vida. Un canvi així es fa difícil de pair i comportarà dia a dia nous reptes: el repte de la gelosia, de la dependència, de la manca de seguretat… però també pot comportar grans felicitats. Un repte però que potser no tots necessiten, perquè per ells renunciar a tenir més d’una parella no suposa molt més que renunciar a moltes d’altres petites coses que quotidianament i per afavorir la convivència i la nostra pròpia vida hem de renunciar. No es pot tenir tot. El que compta és com respons la pregunta “I jo? Amb què em quedo?”


Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit

descarga (2)

Si ets dona ho saps. Saps que molts cops has hagut de callar davant l’arrogància d’algun home que paternalment t’ha volgut explicar alguna cosa que tu coneixies amb més profunditat.

I segurament pots comptar amb els dits de més d’una mà els cops que t’han dit “Histèrica”

I has tingut por de tornar tard a casa a la nit, i has buscat estratègies per tal d’evitar que algun home, dit així crua i clarament, et violés.

I el fort és que això sembla normal. És normal que les dones tinguin por a ser violades. I ho vivim tant feliçment i encara hi ha gent que fins i tot justifica aquestes atrocitats amb un “es que anava provocant”. És lògic que la dona, és a dir, una meitat de la societat, senti por d’anar pel carrer de nit? no ens coarta això la nostra llibertat? no ens fa ser més esclaves? Per què no es fa res per a solucionar-ho?

I més preguntes: és lògic que quan ens queixem hi hagi homes que ens diguin que “no tots els homes són iguals?” Ja ho sabem que no però el fet de defensar que no tots els homes són iguals perquè aquests visquin tan tranquils, no fa que la violència vers les dones disminueixi.

Podem tractar el problema real i arrencar-lo d’arrel?

A moltes reflexions ens porta el llibre de Rebecca Solnit “Els homes m’expliquen coses”. Ens parla del paternalisme, del sentiment de superioritat de l’home, del sentiment de possessió sobre la dona i del poder. Ens fa reflexionar sobre el que s’ha aconseguit fins ara i el que queda per endavant.  Ens incita a seguir lluitant per, ni més ni menys que ser IGUALS. I ens fa sentir part d’un col·lectiu del que, en siguem conscients o no, en formem part, patint les conseqüències del que això suposa.

Solnit ens vol fer prendre consciència. I ens explica que hi ha alternativa. I que hi ha coses que no, no són normals. Potser seria hora de començar a fer-ne més cas…


Meditar día a día, de Christophe André

Si ets 2763una persona més o menys normal segurament has tingut algun cop a la vida un “bajon” d’aquells en el que et qüestiones el perquè de tot plegat, o et sents sense forces i amb l’únic objectiu vital d’estar al llit el que queda del dia.

I si ets d’aquesta galàxia segurament hauràs intentat o t’hauran animat a intentar buscar una solució a aquest estat que, al final, com tot, acaba desapareixent. La qüestió és però com superar aquest atzucac* (*nota a peu de pàgina: a la meva feina els encanta aquesta paraula!) . I és que hi ha tantes maneres de superar un mal moment com persones hi ha al món, però si generalitzem podríem establir alguns tipus bàsics:

ELS NEGACIONISTES : Aquelles persones que decideixen que el que està passant… NO ESTÀ PASSANT! Són una mena de Rajoy que amaguen el cap sota terra i que esperen que passi la tempesta sense tenir en compte que...el cap potser si que el tenen ben protegidet però el que és el cos està patint totes les onades d’aire hagudes i per haver. Aquesta gent és la que tard o d’hora han d’acabar sortint del seu amagatall i si la tempesta ha estat forta, passar un temps en quarantena per acabar guarint les ferides. El problema? El fet de no mirar de cara què era el que estava passant els fa no poder extreure’n conclusions per així no tornar a caure en els mateixos errors

ELS PARÀSITS EMOCIONALS: Són aquells que saben com enganxar-se com a paparres per tal d’expandir amb tot el seu enorme potencial dramàtic el seu dolor i mala sort. Amb les seves queixes i autocompassió aconsegueixen traslladar-te a tu el seu mal rollo, ja que sembla que tot el positivisme que li pretenies traslladar per animar-lo el transformin en més energia per a seguir dient fàstics o plorant. I veus que com més l’intentes animar més et desanimes, però a la vegada veus que el seu desànim en realitat és una manera d’autoplaer flagel·lant del que no vol escapar. Com més es queixa més feliç està i si li treus els motius per deixar de preocupar-se serà com més buit se sentirà.

ELS METAFÍSICS: N’hi ha de diversos tipus, però entre ells voldria destacar aquelles persones que no ha tingut gaires problemes a la vida i que els hi ha vingut tot fet. Normalment aquesta gent quan es troba un problema real no està acostumada a lluitar-hi i per aquest mateix motiu prefereix encarar-ho de perfil. I de perfil significa atribuir el problema a forces transcendentals, al destí, a les energies que flueixen de l’interior de tots els objectes, a la divina providència, al que sigui, a la mosca que està passant en aquell moment per allà, per tal de no haver d’assumir que nosaltres mateixos som els responsables dels nostres actes i per tant de molts dels problemes en què ens posem. Però és normal…construir una realitat paral·lela sempre és més fàcil que reconèixer que ets humà i t’equivoques…

ELS HÍPER-RACIONALS EN BUCLE: Són aquells que volen trobar resposta a tot i pel mateix fet de voler raonar tant acaben caient en una espiral irracional. Hem de tenir en compte que el cervell té dues parts: una més lògica/matemàtica i l’altra més emocional i molts cops quan les coses tenen a veure amb les emocions no tenen per què tenir una fórmula lògica.

Aquests són alguns dels tipus bàsics que existeixen a l’hora d’afrontar un mal moment i després hi ha el que crec que hauríem de ser tots i el que ens ensenya a fer el llibre que vull “publicitar” en aquesta entrada: “Meditar día a día: 25 lecciones para vivir con Mindfulness de Christophe André.

André sense parlar-ne, i a través de 25 meditacions explicades amb l’ajut d’una obra d’art on podem reconèixer la lliçó que ens vol donar, ens presenta el tipus INTEGRADOR, que és aquell que no amaga la realitat ni la hipertextualitza, simplement l’observa, la contempla i l’assimila.

Una persona que no s’aïlla del món, sinó que intenta entendre’l i busca la manera més serena de viure’l. I ho fa meditant, que, com diu Thich Nhat Hanh “No és una evasió, sinó una trobada serena amb la realitat”.

Així doncs no cal que si tens un problema t’imaginis vestit de monjo budista, amb el cap rapat o levitant; Imagina‘t prenent consciència de la teva respiració, aprofundint sobre cada part del teu cos i descobrint gustos i textures que segurament mai has observat amb consciència; Pren una distància prudencial sobre allò que t’amoïna i assimila-ho a poc a poc per cada porus de la teva pell.


Un tastet de Catalunya

No pots dir que ets un bon català  (si ets major d’edat) si no has fet país amb un bon vi català a la taula. Si no has acompanyat el bull negre i el pa amb tomàquet amb una bona copa o un porró de vi. Un vi del priorat,  un Montsant color cirera airejant-se en una copa de vi, un costers del Segre ben fresquet per acompanyar un peix gaudint de les vistes del mar… són petits plaers que la nostra terra ens ofereix i que hem d’aceptar  i gaudir mentre fem país.

Si tot això ho acompanyes a més, llegint un llibre com “La bodega” t’enamoraras encara més d’aquesta terra. De la forma de ser dels catalans: treballadors, amb sentit de pertinença al seu poble, amb esperit col·laborador, sabent que la unió fa la força i que si tots ens ajuntem podem  tocar el cel com fan els castellers.

I és que m’ha encantat la visió que té de nosaltres Noah Gordon. Sempre és agradable trobar-te amb aquesta bona opinió i més venint d’un estranger. Et fa adonar-te d’actituds que potser donaves per sentades, però que en realitat formen part de la teva pròpia cultura i són més singulars del que potser tu, endinsada de petita en aquesta forma de ser, havies pensat.

L’autor, conegut per obres com “El Metge” o “L’últim jueu”, ens situa en aquest cas a ple segle XIX per explicar-nos la vida de Josep, el segon fill d’una família propietària d’una petita vinya amb la que fan vinagre, que s’haurà de buscar la vida per arribar a ser alguna cosa a la vida, doncs com és tradicional, l’herència sencera anirà a parar a mans del seu germà gran. A partir d’aquí, i amb un teló de fons emmarcat pels danys de les guerres carlines, l’època de la fil·loxera  i els temps posteriors a l’assassinat del general Joan Prim, Gordon ens farà un petit seminari de cata de vins i ens descobrirà els plaers de sentir-te membre d’un grup mentre Josep aprèn a fer castells. També ens inculcarà la cultura de l’esforç i ens parlarà de les diferents formes de viure i entendre la vida de pobles i ciutats, que en aquella època començaven a industrialitzar-se.

Un llibre encara més de capçalera després dels últims esdeveniments polítics que s’estan succeint. Així que no dubteu en buscar-lo a la vostra biblioteca!


“Mamá, ¿por qué las mujeres son tan complicadas?”Jovanka Vaccari

Tenir un Kindle és el que té, que vas a internet i hi poses de tot, i segons el teu estat d’ànim així fas la tria de lectura al tren. I com que últimament la meva ment ja està de vacances, l’altre dia vaig decidir llegir aquest llibre de Jovanka Vaccari que, si pel títol més aviat sembla un llibre d’autoajuda, en realitat es tracta de tot un seguit d’articles a l’estil Eduard Punset en que se’ns explica la sexualitat humana i el perquè dels nostres comportaments amorosos, sexuals i com a membres d’una societat.

Sabieu que quan un cap de setmana deixeu a la parella sola a casa, el retrobament i el “t’he trobat molt a faltar!” es basa sobretot en la lluita espermàtica? (ja que, l’home no sap si has pogut estar amb algún altre mascle que li pugui estar fent la competència als seus espermatozous que tenim dins).

Sabieu que hi ha dones que el motiu pel que hi hagi dones multiorgàsmiques i dones que no n’han tingut mai cap és que estan programades (fisica i mentalment) per seguir estratègies de perpetuació de l’espècie diferents? mentres una busca la competència espermàtica (molts mascles i el millor guanya), l’altra busca la fidelitat (un i sovint).

Sabieu que el cos femení en una lluita espermàtica afavorirà a aquell que l’ha fet gaudir més? i que som les úniques mamiferes que tenim el nostre calendari d’ovulació amagat(tan amagat tan amagat, que no el sabem ni nosaltres mateixes!) per així poder cuidar els nostres fills sense que el mascle ens emprenyi demanant sexe?

Tot això és el que explica Jovanka Vaccari a partir dels estudis científics i girant la truita a les creences religioses que tant de mal han fet en aquest camp de la humanitat. Ho explica parlant-nos de cel·lules, de processos químics, del que fan els nostres parents, els goriles… un bon llibre per tenir anècdotes que explicar i per entendre alguns comportaments que veiem tant sovint al nostre carrer (doncs qui no veu els joves adolescents cridant i fent-se veure, demostrant la seva potència, quan passen davant unes noies pel costat, o el típic avi que mira el cul a la jove de 20 anys que se li creua?). Un avís! no, no és un llibre pel sector femení, de fet els homes poden aprendre tant com nosaltres de llegir-lo!