Category Archives: USA

EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 4)

Divendres 12 d’agost i seguents

Divendres ens llevem a les 4.30 per desfer el camí de Havasu Falls fins el nostre motel, el Caverns Inn, on ens espera el cotxe i la carretera cap a Las Vegas.

Tenim pressa i anem rapidets. Fem el trajecte en un temps record, fins i tot l’Eddien ens felicita i la gent de l’aparcament es queda alucinant que haguem fet en menys de 4 hores el camí de tornada!Per fi en el cotxe ens treiem les botes de muntanya, plenes de sorra, em poso un vestit i una cinta i descapotem el Mustang per dirigir-nos cap a la ciutat que mai dorm! Mentre escoltem country arribem a la Presa Hoover, segons els experts, un prodigi de l’enginyeria, pel Pol i per mi… un llac artificial que veiem de passada… el que tenim ganes és d’arribar a l’hotel i fer una bona dutxa!

La presa Hoover està molt a prop ja de Las Vegas. Arribarem cap el migdia, ho veurem sense el vestit de neons que la caracteritzen de nit…què ens trobarem? doncs el que ens  trobem és més espectacular del que esperavem!!!

The Strip, el carrer principal, està ple de gent que passeja acalorada entrant i sortint dels casinos que treuen bafarades d’aire glaçat. Els hotels són espectaculars. Veiem el Luxor, amb la seva forma piramidal característica. Un hotel amb forma de castell de lego, un hotel inspirat en Paris… i el nostre hotel, el Venezia, inspirat en la famosa ciutat italiana. Entrem a l’hotel. Són autèntiques ciutats! Enormes, amb infinitats de botigues, gran nombre de restaurants, discoteques, teatres…una enorme carta d’activitats a fer. En definitiva, pots estar a Las Vegas i passar uns 3 dies totalment diferents entre ells sense sortir del teu hotel!

Donem una volta pel nostre hotel. És espectacular. Passejem pels canals, per la plaza San Marco… estem al migdia però pel nostre hotel Venecià és com si estiguéssim a les 5 de la tarda. Més tard, cap a les 6 el sostre s’enfosquirà de sobte, els núvols tindran un color rogenc i la plaça encendrà les seves faroles, generant gran caliu i unes ganes de prendre una copa mentre assaborim un prosciuto… mmm

Las Vegas és la bona vida. Al dia següent decidim que soparem a la Torre Eiffel de París.

Així que visitem l’hotel sentint-nos com a França i pujem l’ascensor cap a la Torre Eiffel, que enlloc de tenir vistes de París, ens mostra l’espectacle de les fonts de l’hotel Bellagio.

I això és el que fem durant els 4 dies a Las Vegas: als matins ens llevem aviat i pujem a una de les piscines de l’hotel. Fem una mica de natació i prenem el sol fins les 11 del matí, hora en que ja es torna insuportable estar sota l’astre rei. Aleshores anem a la nostra habitació, que és com un loft de 30 metres cuadrats com a mínim, i ens posem la roba més fresqueta que tenim per anar a veure els hotels de l’Strip i buscar una mica de fruita.

Per evitar la calor (estem a més de 40 graus) anem entrant als casinos. Ens sobta sobretot la gran quantitat de gent gran que hi treballa, molts dels crupiers tenen de més de 60 anys! Un cop fet el turisme, anem a fer la migdiada i a preparar-nos per a sopar (sopem cap a les 7) i la festa: espectacles dels hotels, com les fonts del Bellagio, els pirates del Treasure Island, el volcà del Mirage, el musical de Phantom of the opera del Venetian… i així cada dia…fins que arriba el dia de tornar a San Francisco.

Las Vegas ha estat un oasi de relax malgrat la gran energia que desprèn la ciutat. Divertimento pur i dur. Res planificat, sols sortir i veure què ens trobavem a fora.  Ens queden dos dies per seguir veient San Francisco i despedir-nos del meu tiet i cosins amb un dinar mediterrani a casa seva. El colofó final d’unes vacances per a mi, molt especials.

Enllaços relacionats:

Viatge EEUU part 1

Viatge EEUU part 2

Viatge EEUU part 3

Anuncis

EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 3)

Dimecres 10 d’agost

Dimecres ens llevem súper aviat !a les 4:30 del matí ja estem d’empeus per començar la nostra ruta per dins dels canyons que ens portaran a la reserva india dels Havasupai. Són 16 km, 5 hores de camí per arribar al que, encara no ho sabem,  serà el millor del viatge. Com que quan apreta el sol fa moltissima calor, ens posem aviat en marxa. Tenim una hora de trajecte en cotxe des del nostre motel fins a l’inici de l’excursió; hora que aprofitem per conèiixer millor el nostre guia, Eddie Bowers, de la Wildland Trekking Company mentre ens mengem un platan i un muffin bonissim que ens ha portat.

Arribem al principi de l’excursió i ens trobem ja amb una primera preciositat: el canyó vist des de dalt i el caminet llunyà que ens portarà fins els indis.

Comencem la baixada, caminant entre els burros i les roques. Tot és molt àrid. L’Eddie és molt agradable. Altot, simpàtic, molt calmat,camina tranquilament però sense pausa i transmet serenitat. Cada hora fem alguna parada per a beure aigua i menjar algun fruit sec.

Cap a les 12 parem a la vora d’un riu i l’Eddie ens fa un plat estrella que ara fem molt a casa: un entrepà d’alvocat amb tomàquet, enciam i gall d’indi. Mare meva estava deliciós. No sé si era el lloc, que teniem molta gana, que l’Eddie era molt bon cuiner  o que a EEUU no es troben aquestes coses, però els dies amb l’Eddie vam considerar tot el que menjavem deliciós! Havent dinat ens queden 3/4 d’hora per arribar a la reserva india, i una hora més per arribar al “camping”.Ens posem en marxa i arribem a un poblet petit al mig de les muntanyes, amb descampats, cavalls, vaques, cabres i  nens corrents i jugant. No me l’esperava gens així. És molt autèntic! L’únic que demostra la seva connexió amb l’actualitat és l’helicopter que cada 15 minuts arriba per a deixar a la gent que passa de caminar 4 hores per arribar a la reserva (no saben el que es perden!). Veiem que  un dels dies que ens trobem allà fan un festival per a Indis d’altres reserves i, mentre seguim caminant cap al camping, pensem si estaria bé anar-hi. Decidim que hi anirem, no sempre tens l’oportunitat d’anar a una festa “privada” india!

I… abans d’arribar al camping, la primera sorpresa! ens trobem una meravellosa cascada. Sembla un oàsi, tota l’aridesa que hem travessat el matí s’ha perdut i ara tenim un espai ple de matisos de verds, blaus i blancs. Ens treiem la roba i cap a l’aigua!

L’eddie i el Pol es tiren des de sota la cascada, a mi em fa molt de respecte i m’ho miro des de l’aigua transparent (pels observadors: a la foto es veuen les cames del Pol a la cascada!)

Un cop refrescats seguim caminant i ens trobem, una enorme cascada al costat del camping. Serà la nostra duxa doncs al “camping” només hi ha 3 lavabos de compostatge com a màximes comoditats. Per fi arribem al camping. Descarregarem al costat del riu, on tindrem la tenda, per dormir sentint el so de l’aigua, i anirem a banyar-nos una estona a les cascades. Avui ja s’acaba l’excursió, que demà tenim 16 km més per anar a veure més cascades! Hem de descansar les cames!

Dijous 11 d’agost

Dijous ens llevem amb l’olor al cafè que l’Eddie està fent amb el fogonet. Ens vestim i preparem la motxilla: les botes de muntanya, el banyador i sabatilles d’aigua per caminar pel mig del riu, i un cop esmorzats anem a veure Havasu Falls.

Ens trobem una cascada enorme, de 60 metres d’alçada i que fins fa 100 anys era infranquejable. Amb la febre d’or els pioners van intentar baixar, pensant que hi podrien trobar or. Com podeu veure a la foto, la pedra està molt esgarrapada. Això és degut a que l’aigua va anar canviant de lloc amb el pas dels anys i formava aquesta mena d’estalactites que són molt rasposes. Així que el primer pioner que va intentar baixar-hi amb una corda, va trobar que aquesta, amb el rossegament de la pedra, es va tallar i ell va caure al buit. Per rescatar el cadàver, els companys van realitzar una mena de túnel durant 5 mesos de treball, el túnel que encara s’agafa per poder baixar fins el peu de les cascades i seguir passejant per aquest paradís.

Es tracta d’un túnel relliscós i molt empinat, no apte per a gent amb vertigen, però que val molt la pena de baixar (per cert, els gossos de la foto van decidir acabar aquí el seu trajecte jaja)

Un cop a baix, seguirem el traçat del riu, trobant-nos diferents cascades i caminant pel mig de l’aigua, fins a trobar un bon lloc on dinar i descansar una mica

i on banyar-nos!!

Després de dinar tornem cap a les cascades de prop del camping a fer la migdiada. Entrada la tarda ens dirigim cap el poble a veure el festival que hi ha. Fan un rodeo. Tots els indis van vestits com de Cowboy! no ho hagués esperat mai! i amb el llaç intenten caçar les vaquilles que corren com bojes per escapar-se.

Ja cap el vespre, es reuniran i faran balls tradicionals. Sentim els típics eh eh oh oh, eh eh oh oh! (li poseu el to oi?) i ballen com a les pel·licules!

Després de sopar el menjar de les seves paradetes (no puc dir-vos què era…) anem cap a la tenda a dormir. Demà ens llevarem a les 5 per fer el viatge de tornada. Han estat uns dies genials. Ara ens cal descansar a… Las Vegas!!!

Enllaços relacionats:

EEUU (part 1)

EEUU (part 2)


EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 2)

Diumenge 7 d’agost

Avui arribem a Los Ángeles! Per anar-hi passem per Modesto, Merced, Backersfield…tot pobles de pas. Sabeu els pobles que es veuen a les pel·licules de l’Oest? un simple carrer amb totes les cases i locals alineats? doncs són així però ara ja han perdut l’encant d’estar construïts de fusta i semblen quasi poligons industrials.

El paisatge també ha canviat. Fa més calor, estem passant per zones més àrides i el color terra és el que predomina al nostre voltant, esquitxat de tant en cuant pel metall o negre de les màquines extractores de petroli.

Cap el migdia arribem a Venice Beach. Si! som a la mítica platja en que Pamela Anderson corria amb el seu minúscul banyador vermell! Tenim l’hostal al costat de la platja, en un carrer atrotinat i bohemi – com la majoria de carrers dels voltants- ple de grafittis, rastes i hippies venent ulleres, collarets i fruita. Deixem la maleta a l’espera que en unes hores poguem entrar a l’habitació i sortim a descobrir el lloc on durant un temps Jim Morrison feia de les seves. No m’estranya gens! la sensació és d’una certa decadència. És com brut però a la vegada enigmàtic. No saps si la gent que veus són artistes o yonkis.

Recorrem tot el passeig i anem cap a la platja. Ens hem de fer la típica foto a la caseta dels “vigilantes de la playa”. La zona de sorra és immensa. Val a dir que la Pamela es podia estar una bona estoneta corrent fins arribar a l’aigua (no és que a la sèrie fessin el mateix que passava quan corrien Oliver i Benji, vaja).

Tornem a l’hostal. Ja ens tenen l’habitació! i quina habitació! no té finestres! el lavabo és compartit. 1 per a tota la planta i sols hi ha una dutxa, en el mateix lavabo! Però el que més por fa és el ventilador del sostre, situat damunt del llit i que al funcionar fa un soroll estrany… Deixem les coses i marxem cap a Santa Monica, l’altra platja mítica de Los Ángeles. A Santa Mónica és on hi ha tots els “catxilles” de gimnàs. Fins i tot tenen una zona de gimnàs a l’aire lliure on trobes “elements” fardan de com de bé els ha dotat la naturalesa (i algun producte molt proteïnic a més a més)

Al final del passeig de Santa Mònica trobem tota una referència pels fans de Forest Gump: la Companyia Bubba Gump! situada just a l’entrada del Parc d’atraccions que surt a totes les cites de les pel·licules de Hollywood que es preciïn.

No és que m’agradi molt jugar però si hi ha un joc d’aquests de fira que em motiva són les curses de camells. Així que quan en veig una de semblant m’hi poso. Estan a punt de començar! de fet ja estan provant si les boles funcionen. Hi sec i la noia em dona les boles. Comença la partida. tiro, tiro, tiro, tiro, sento “Lu!! vas guanyant!!!” segueixo tirant, tirant, tirant, tirant PIIIIIIIII! “Lu!! has guanyaat!!” . De debò? miro i, si! sóc la primera! la gent em mira rabiant de que la última noia hagi guanyat. Trio un peluix. A partir d’ara tothom mira el meu peluix i després al Pol, com si fós un campió.

El dia ja s’acaba. Ens queda sopar i organitzar-nos el dia següent. Cambiarem demà d’hotel per anar més al centre de Los Ángeles i veure el passeig de la fama.

Dilluns 8 d’agost

Avui ens llevem per anar al centre de Los Angeles. Los Angeles ocupa una superficie enorme i es caracteritza per una gran densitat de tràfic. No és gaire bonica per això. Es basa en mòduls pre-fabricats i té l’aspecte de tantes altres ciutats que ens hem trobat per la carretera. La seva gràcia però, és el Passeig de les estrelles i el parc d’atraccions, els Hollywood Studios, als que ens dirigim ràpidament.

Arribem dels primers. És perfecte! no hi ha cua a les atraccions i encara no fa molta calor! Entrem a l’atracció estrella. va sobre els Simpson.

Es tracta d’una muntanya russa virtual. Xulissim! després anem a una mena de Tutuki Splash ambientat en Jurasik Park, Quasi ens menja un tiranousaurus Rex, però finalment sols ens deixa súper xops, i passem per la muntanya russa de The Mummy, que ens fa anar d’esquenes! A les 11 anem cap a fer la visita als estudis. Amb un trenet passejem pels decorats de Mujeres desesperadas, Tiburón… i ens empapem de tot d’efectes especials i de com ens enganya la gran pantalla.

Més endavant anirem a veure el passeig de la fama. Les meves mans són com les de Marilin Monroe!! i les mans de Bruce Willis són enormes, però el més impresionant són els gegantins peus de Clark Gable, no ho semblava!

A sopar anirem a Geisha House, un restaurant japonès regentat per Ashton Kutcher, marit (o ja hauriem de dir ex-marit?) de Demi Moore i que té més de glamurós que de bo.

Dimarts 9 d’agost

Dimarts serà dia de ruta però abans aprofitarem per tornar al parc d’atraccions (l’entrada val per dos dies!). Un cop ja hem mirat i remirat tot el parc marxem direcció la reserva india d’Havasupai, passant pel desert de Mohave, per la ruta 66, i contemplant els cràters formats per les explosions volcàniques.

No m’estranya que als motoristes els agradi fer aquesta carretera. Està feta caldo, i de fet els locals ja ni la utilitzen, en tenen una de més nova al costat. Però  els sotracs, el vent , que contrasta amb la calor, la sensació de llibertat, et fan gaudir molt de l’experiència.

Seguim la carretera i ens trobem un grup de 40 motoristes espanyols. És que estem a tot arreu. Més endavant trobarem una petita botiga ambientada en els temps en que la ruta 66 estava en el seu màxim apogeu (doncs actualment la majoria de pobles que trobem estan abandonats, són pobles fantasma!). Allà tots els guiris ens fem les fotos de rigor d’aquesta “històrica” ruta que no té ni un segle de vida (els americans tenen això, si no tenen quasi història, doncs  en creen una i el màrqueting fa el seu efecte!)

Arribarem a la tarda al Motel Caverns Inn, prop de Peach Springs. Allà hem quedat amb el guia que ens portarà cap a Havasu Falls, les cascades de la reserva india Havasupai.Coneixem l’Eddie Bowers. És súper simpàtic i sembla molt professional. Podem confiar que estarem perfectament els tres dies de ruta a peu.

S’ha fet de nit. Ens preparem la motxilla i cap a dormir a la nostra habitació, en el típic motel de carretera. Demà ens hem de llevar a les 4:30 del matí per sortir aviat a la nostra aventura prop del Grand Canyon!

Si t’has perdut la primera part del viatge pots clicar aquí


EEUU: de San Francisco a Las Vegas en 20 dies (Part 1)

Aquestes vacances com ja vaig anunciar en l’últim post vam creuar l’oceà ( jo per primer cop!) per anar al Nou Món! Un nou món que jo no m’esperava molt diferent al nostre; ja haviem estat al Marroc i les diferències culturals entre orient i occident se’m feien més òbvies.

Però quina ha estat la meva sorpresa al descobrir que EEUU si que és diferent a Europa. Tenen una forma de pensar més pràctica, l’estil de vida no coincideix en moltes coses i la forma de ser de la gent tampoc. Això, encara que no ho sembli, es pot apreciar en la construcció de les seves ciutats, la seva relació amb els veïns i familiars, i també amb el tracte amb els turistes.

Dimecres 3 d’ agost

Després d’arribar la nit del 2 d’agost a San Francisco i anar amb el meu cosí Robert i la seva novia, Emily, a sopar a un mexicà  de La Misión (La Misión està farcit de mexicans i tots els cartells són en espanyol!) ens llevem ben aviat. Aprofitant el canvi euro-dòlar favorable hem decidit comprar una càmara reflex per immortalitzar el viatge. La comprem a Union Square, a una botiga regentada per uns pakistanesos.

Aprofitem també per comprar-nos un mòbil. Allà no és com a Espanya, comprem per 70$ un mòbil amb el que tenim incloses  per un mes totes les trucades a mòbils i fixes d’EEUU i a tots els fixes d’arreu del món. Serà perfecte per contactar amb hotels, restaurants, familia a EEUU i a Espanya.

Ara si, tot “equipats”, comencem a gaudir de San Francisco. És una ciutat molt europea. Edificis alts, tramvia, autobusos, taxis, cotxes, bicis malgrat haver unes pujades que un escalador novell podria definir de 4t grau… passejem per Fisherman’s Wharf, el moll, on olorem els típics entrepans de cranc i sentim els lleons marins, que prenen el sol davant del Pier 39.

En el Pier 39 també ens trobem amb un mercat de fruita i verdura fresca. A San Francisco es cuiden, els agrada el natural. Serà dels pocs llocs que trobem a EEUU en que hi hagi aquesta conscienciació. Quan arribem al Pier 33 contemplem Alcatraz. És certament fantasmagòrica.

Mentre hi anem amb el ferry recordem la pel·lícula de Clint Eastwood, “Escape from Alcatraz“. Allà dins ens explicaran els fets que narra el film.  No dic que els presos no es mereixéssin fugir…realment van tenir ingèni; però ja us puc assegurar que dubto que anéssin molt lluny…estem a agost però el vent que fa glaça les venes…només en pensar en tirar-te al mar i arribar a la costa sortejant taurons i corrents d’aigua gelada, te n’adones de la dificultat de la tasca.

Quan acabem la visita a Alcatraz quedem amb el meu tiet i el meu cosí. Ens portaran a un restaurant xinès que no es pot comparar de cap de les maneres amb els d’aquí. Es demanem un peix bonissim i una sopa amb wantuns que encara somio. Arribem a l’hotel contents i amb ganes que arribi el dia següent: ens aproparem a Napa Valley a veure les vinyes californianes!

Dijous 4 d’agost

Avui anem a Napa i per això hem llogat un cotxe, que serà el nostre mitjà de transport per arribar a Las Vegas. El dependent, un indi que em diu que li encanta el meu pircing al nas i m’explica que allà les dones se’l posen quan es prometen, ens dóna un Mustang descapotable! Agafem l’autopista i ens dirigim cap el Nord. La primera sorpresa, és creuar les muntanyes que rodejen San Francisco i entrar en la calor! San Francisco és un microclima. Allà sempre hi fa fresqueta i hi ha una mena de humitat que a la nit et deixa la jaqueta xopa. Però en 10 minuts pots estar al sol de California. ens treiem els jerseis i obrim la capota del cotxe.

Comencem la ruta per les vinyes de california, tastarem alguns vins, no tenen res a envejar als mediterranis! de fet fins i tot alguna vinya és d’estil mediterrani, com la del Castell di Sant Angelo

Després de fer una mini-migdiada en un dels jardinets d’una vinya, agafem el cotxe per anar a Tiburón, un petit poblet a l’altra cantó de la bahia on les gavines passejen tranquiles entre els turistes, que contemplen l’skyline de San Francisco de fons.

Tornem ja cap a San Francisco, doncs hem d’anar a sopar a un restaurant a prop del city Hall, que aprofitarem per veure, i aquí se sopa aviat! Ja hem entrat altre cop al microclima, la jaqueta es fa necessària i la boira ens està esperant!

divendres 5 d’agost

Avui deixem San Francisco (hi tornarem al final del viatge) i marxem direcció Yosemite, un dels parcs naturals més famosos d’EEUU. Primer de tot però, passem pels diferents miradors on contemplar el pont de San Francisco, recorrent la Legion of Honor i el Golden Gate Park.

Travessant el Golden Gate arribem a Sausalito i les seves cases flotants. Sausalito és com Tiburón però té una peculiaritat i és que, durant la Segona Guerra Mundial, molts artistes i bohemis van començar a instal·lar-s’hi, fent-se cases flotants sobre la bahía. Quan t’endinses dins aquest barri trobes infinitat de llocs curiosos on fer fotografies.

Un cop vist ens dirigim cap la nostra pròxima parada, un Motel a una hora d’una de les entrades de Yosemite (n’hi ha 4) on dormirem amb uns veïns molt especials, els cèrvols.

Dissabte 6 d’agost

Dissabte ens  llevem aviat. És cap de setmana i el Parc de Yosemite s’omple de families i turistes. Arribem a Big Oak Flat, la nostar entrada, i comencem l’excursió, primer en cotxe, més endavant aparcarem i farem una excursió a peu fins a les cascades i el mirror lake. Serem dels pocs que camina, perquè la majoria no deixen el cotxe o els autobusos per moure’s. No cal dir que ja es veu en el físic de molta gent…

Contemplem el Half Dome, una muntanya que és el somni de qualsevol escalador, i el Capitan, al seu davant, amb unes vistes espectaculars. Les cascades segueixen rajant aigua, tot i que ens han dit que en aquesta època no és tant impresionant com a la primavera. Aigua no els falta en aquesta zona! Seguim caminant. els animals no tenen por, més aviat ens han dit que en tinguem nosaltres, que a vegades ataquen pel menjar! com que la gent els en dóna s’estàn tornant ganduls i prefereixen agafar-lo dels humans, que saben que en porten. Trobem un cèrvol, no sabia que tenia unes banyes tan peludes, és com un peluix enorme!

Quan arribem a Mirror Lake ens mengem la fruita que hem agafat per dinar i prenem un banyet. L’aigua està gelada! però als nens els hi és igual. Salten des de damunt les pedres i s’esquitxen.

Acabant de dinar tornem a buscar el cotxe. Volem anar a Glacier Point, un dels punts més elevats de Yosemite per contemplar tot el vall. I encara ens queda Sequoia Park. Així que agafem un autobús per anar a buscar el cotxe (tenim dues hores de tornada sinó!) i pujem a veure les vistes panoràmiques

i ens dirigim a veure les sequòies gegants. Són enormes! ens sentim formiguetes al seu costat. Sembla mentida que pugui haver arbres d’aquest tamany. El seu tàcte es de vellut, tenen com pèls a l’escorça. Ens expliquen que el seu secret per a viure és que es van morint per dins. És a dir, l’arbre tal com el veiem, sols es viu en les parts exteriors de l’escorça, la part més interior ja fa temps que ha deixat d’alimentar-la i és tansols una estructura, com una columna on s’aguanta la part viva. Un cop t’apropes te n’adones de la dimensió d’aquests colossos. Les seves branques corresponen als troncs dels arbres d’aquí! Em veieu a la foto?

Deixem el Yosemite amb l’agradable sensació d’haver estat amb uns arbres històrics i amb la calma que et dóna la natura. Anirem a dormir a mig camí entre el Parc Natural i Los Angeles, en un típic motel de carretera a prop d’una hamburgueseria semblant a la de Twin Peaks. Ens queda encara per veure les platges de Santa Mónica i Venice Beach, una ruta per la reserva india Havasupai, prop del Grand Canyon i Las Vegas!


Obama, el nou Harvey Dent d’EEUU

obamasuperman

Avui és un dia D per moltes persones. El dia en que Obama, aquell candidat que ens ha acompanyat a l’hora de dinar i sopar durant bastanats mesos, és nomenat president. Encara més, el primer president negre en ocupar la casa blanca. Avui també a Els Matins de TV3 la pregunta és interessant: podrà Obama estar a l’altura de les expectatives?

És interessant perquè Obama pot ser una revelació o un “timo” ja que per ara, l’únic que puc dir que ha fet és tenir una campanya de màrqueting de les més bones de la història del màrqueting polític. Una campanya que tots els partits s’estan encarregant d’analitzar i debatre, per saber si, així, poden aconseguir que l’escassa participació que els ciutadans mostrem a les eleccions pot solucionar-se i finalment creiem en els nostres representants.

No és que Obama no hagi fet res. Ni molt menys. Tots hem vist els infinits documentals, reportatges i entrevistes que ens han presentat la seva feina. Ens han mostrat un Obama-Harvey Dent , que lluitava a Chicago-Gotham amb el mal i  la màfia; que estava amb els pobres, que es preocupava per la pobresa i pel benestar de la societat. Ens han presentat una família volcada en l’ajuda contra la pobresa i la corrupció. I els ciutadans, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, hem creat un heroi que ens treurà de la crisi, acabarà amb tots els conflictes , i convertirà el món en Teletubbielandia en un obrir i tancar d’ulls.  Ja es veia a venir que la societat necessitava un heroi…sinó mirem la quantitat de films que han anat sortint últimament: spidermans, batmans, hulks…tots ells ens salvaven de la mort i dels malvats, i tots d’ells són americans.

Ara el repte és pitjor, perque Obama no té super poders, i gràcies a la seva campanya i a la seva manera de parlar -recordant a Martin Luther King i emulant a Lincoln- s’ha creat una imatge de “home que ho soluciona tot” que pot arribar a fer-lo caure ràpid. Fins i tot la Caroline Kennedy compara al nou president amb el seu pare: “Obama ilusionarà el país com va fer el meu pare”. Però el país no vol il·lusió, vol resultats…a no ser que se li presenti un bon espectacle. I l’espectacle està servit: el nou president s’afronta ja el seu primer dia amb la crisi mundial o el conflicte a Gaza. I esperem que no sigui certa la frase que diu el Joker: “o mueres como un heroe o vives lo suficiente para convertirte en villano”


Obamania

Llegint entre blocs, avui n’he trobat un en que feien un anàlisi d’Obama que m’ha fet pensar. Ara ja fa un temps que els americans es van dirigir a les urnes i van votar com a president a una persona per…erm…per? Molts diran que és per les seves idees progressistes, d’altres per no tenir un altre llegat Bush (i Mc Cain semblava que el faria) i d’altres direm que nosaltres no en tenim tanta idea del que pensen els nord-americans i que si els mitjans d’aquí ens enganyen -i mira que estem a prop de les coses- imagineu com de distorsionada pot arribar a les nostres orelles la realitat que es genera allà.

També dóna que pensar la enorme campanya realitzada pel ja votat president: dóna que pensar en el que s’ha convertit la política. La gran invasió de publicitat i mitjans que s’ha fet demostren que allà la política no és més que una gran empresa que cada X anys renova la seva directiva. I que, penosament, no segueix existint per una bona gestió o per satisfer les necessitats dels seus “clients” sinó que segueix existint gràcies a la maquinària pamfletista i el poderós bagatge econòmic que hi ha dins seu.  Quan setnim parlar d’Obama molts cops sentim parlar de que és molt guapo, que vivia i encara viu en una ciutat molt perillosa, que els discursos que fa fan posar la pell de gallina… les paraules, la imatge, la presència. és que encara no hem après res?


Anàlisis de les eleccions a USA

En aquest vídeo trobem a 3 experts que parlen sobre les campanyes electorals i el que ha dut al triomf d’Obama a la presidència. Un document interessant que ens fa veure la força que tenen els mitjans i el mateix màrqueting polític alhora de triar president.