Monthly Archives: Mai 2011

Midnight in Paris – Woody Allen

Dissabte vaig anar al cine a veure una de les pel·licules que més ganes tenia de veure des de fa mesos: Midnight in Paris. Les critiques m’havien agradat i el fet que qui la signa sigui Woody Allen ja és una motivació. Així que les espectatives eren bastant elevades. Fa por oi? doncs no us preocupeu perquè no em va defraudar gens, al contrari.

Trobo que és una de les millors pel·licules d’Allen. Comparable amb “La rosa púrpura del Cairo” pero sense personatges tant extremats i allunyada de la bojeria i diàlegs delirants als que ens té acostumats, Woody Allen ens parla a Midnight in Paris de forma relaxada, meditativa, tranquila. Una situació surrealista és amb el que es basa el film per poder desenvoulpar-se. També l’ambient on es mourà el personatge principal (un Owen Wilson fantàstic, com la resta), i per això no fa falta carregar més el film de frases i observacions bojes però agudes, sinó de filosofia i reflexió.

Pel que fa a l’estructura, l’inici, amb unes panoràmiques impresionants de Paris que et fan voler anar-hi si o si, ja ens transporta al que ens trobarem. Els personatges es dibuixen caricaturitzats en la seva majoria fet que els fa entranyables, l’única pega és que  pots perdre’t en algun moment ( seré molt inculta però no coneixia la història dels Fitgerald o de Hemingway!) però res que no solucioni després la wikipedia.Pel que fa als escenaris, estàn més que aconseguits, donen ganes d’haver-ho viscut, perquè…qualsevol temps anterior va ser millor, no?;P

Als catalans ens farà gràcia l’aparició de Dalí i la seva obsessió pels rinoceronts i el public en general s’indignarà amb alguns personatges pedants o simplement massa simples per poder veure més enllà.

En definitiva, aneu a veure-la! Per dir-ho d’alguna forma, si Woody Allen fos més jove, diria que ha arribat a la seva maduresa artística, així que no és “moco de pavo”!


Fent cuinetes

Ja heu vist que últimament no paro de posar receptes. Així que he decidit obrir un bloc de cuina per així no fer-me spam propi!:P no l’he anunciat fins ara perquè no tenia moltes receptes, però la cosa ja té cara i ulls i alguns plats segur que us agradaran i són ràpids de fer!

us deixo l’enllaç

http://fentcuinetes.wordpress.com/

Bon profit!


Indigneu-vos!!!

Stephane Hessel pot estar content doncs tot un grup de ciutadans ha fet el que ell ens demanava en el llibre, s’han indignat amb el sistema i han sortit al carrer a dir que no se senten representats per les institucions i que volen canvis. Una revolució que per fi és ciutadana! Quants cops he sentit que els francesos sortien al carrer a la mínima i s’indignaven i feien manifestacions mentre que nosaltres, potser per la calor o la siesta no feiem res. Quants cops he pensat que era millor sortir a defensar els nostres drets sense ningú al capdavant de la manifestació? sense sindicats que han perdut la seva essència (com poden estar subvencionats pel govern, per favor!?) o partits que s’apunten “al rollo”.

L’Spanish revolution és el que han de ser: l’expressió d’una ciutadania farta de viure en un sistema dit democràtic en que prima tenir “el seient” abans de treballar per millorar la societat. Per part d’uns i per part d’altres. Una ciutadania que no creu que cap partit la representi i que per això no pot ser utilitzada per cap partit com a arma per desautoritzar al seu contràri.

Es diu que si no vas a votar o votes en blanc les dretes guanyen. Excusa barata per no haver de fer i complir un discurs de debò. Votar perquè no pugi el pitjor al poder? on està la democràcia? potser això significa que les dretes tenen un discurs que qualla més a la gent propera a la seva ideologia i que les esquerres ho haurien de fer millor, no? per què realment hi ha dretes i esquerres? lluiten pel benestar social? La percepció dels joves ( i dels no tant joves) és que els polítics només busquen tenir un bon sou i aguantar com puguin en una cadira. No lluiten per millorar el seu poble, la seva ciutat, el seu país.

Algún polític honest hi haurà, està clar, però no és el majoritari. La classe política està desprestigiada, i amb raó, el mateix sistema polític i de poder se’l menja: per culpa de les seves constants lluites de nens de P-5 que van a la profe a xivar-se de tot. Per culpa de fer un circ de la política i de tractar-nos com a incultes. La majoria de joves hem estudiat i volem que ens diguin propostes no ens venguin idees barates i les mateixes paraules: benestar, ciutat, tú, retallades…

Un sol apunt que trobo criticable, i és que aquesta gent es compari amb els egipcis. Nosaltres tenim “democràcia”, nosaltres no ens juguem la vida en això, nosaltres per sort podem sortir a queixar-nos sense perill. Potser no som tant valents com els egipcis però si que hem demostrat que ens interessa que ens escoltin, que volem participar en la configuració del nostre futur, que molts veiem bastant fosc si tot segueix així.

Edito:

us deixo amb uns enllaços que he trobat interessants

Los virales de la Spanishrevolution

Cinc preguntes amb resposta sobre les protestes ciutadanes


El sueño del Celta – Mario Vargas Llosa

A aquells que us agrada la història sobre l’independentisme a Irlanda, segurament haureu sentit a parlar de Roger Casement. Els qui esteu sensibilitzats amb el tema de la colonització i el patiment dels nadius, sobretot a l’Àfrica i a sud-amèrica també. I és que Roger Casement és una figura notable de la història i tot i això s’ha intentat en molts nivells, desprestigiar-lo i amagar-lo del coneixement de la gent. Per què? per la seva personalitat amb múltiples contrastos.

Roger Casement va ser un dels primers europeus en denunciar el maltracte que patien les tribus africanes i sudamericanes per culpa d’occident. Però, i degut en part a les seves vivències al Congo i al Putumayo, també va ser un dels més afèrrims defensors de la lluita violenta per aconseguir la llibertat d’una Irlanda que ell creia colonitzada per part d’Anglaterra sense maltracte físic però si psicològic i moral.

Mario Vargas Llosa ens va explicant, sota la veu del propi Casement, totes les seves vivències. Tancat a la presó i esperant el judici per saber si serà condemnat a mort o no, Roger, ens explica la seva inicial i innocent  il·lusió per portar la civilització al Congo, el desencís amb les polítiques del rei belga Leopold, la enorme repercusió que tindràn els seus informes,  i el seu camí cap al nacionalisme. Però també explica els seus pensaments eròtics amb persones del seu mateix sexe, les seves passions frustrades, la seva soledat. I ens parla d’uns diaris que van sortir a la llum amb aquest aspecte personal seu que va contribuir a desacreditar-lo en una societat profundament conservadora.

El sueño del Celta és un llibre molt interessant i que et demostra el poder que pot tenir una persona per a canviar el món. Tot i això té un problema i és que es fa llarg i en alguns moments pesat. Vargas Llosa es va informar ampliament per a l’elaboració del llibre i això es nota. Es nota fins el punt que molts passatges són la simple enumeració de fets que van passar, com si estiguéssim llegint un llibre d’història. Un altre critica seria el final, quan ens fa un resum de un capítol sobre els últims aconteixements. Sembla com si pensés que ja ha escrit prou pàgines i fa una redacció explicant tot el desenllaç de l’aventura independentista sense afegir-hi sentiment, sense que hi hagi elements de novela.

Sincerament, és el primer llibre que llegia de Vargas Llosa, tot un Premi Nobel, i me l’he acabat perquè m’interessava el tema que tractava  però no perquè m’hagi enganxat. M’esperava més d’un escriptor galardonat.

Això si, la simpatia per Roger Casement si que m’ha quedat gravada, com les  fotografies que va fer al Congo . La nostra forma de civilitzar els salvatges:


Algú ho havia de dir

En referència a la mort de Osama Bin Laden, crec que diu molt poc de la democràcia el fet que un estat mati a una persona i la resta ho celebrem contents. Sé que era un terrorista i no dic que no meresqués la mort, però on queda la justicia? es podria considerar terrorisme d’estat això?

Capturar-lo viu hagués estat una opció bastant desgastant, ja que hagués revolucionat durant mesos el món, esperant un judici, segurament acabant amb la pena de mort… però estem tan lluny com pretenem del sistema feudal que tant criticavem?

Si aprofundim en la democràcia veiem que  les coses no són tan boniques com les pinten i que els governants i poderosos troben escletxes amb les que poder-nos “obligar” a segons quines coses pel bé de la “justicia i del poble”. Però aquest assassinat és una proba de que la justicia és pels poderosos i que és el poble el que no té protecció. Si jo mato a algú que ha matat la meva familia em posen a la presó. Si un estat ho fa, tothom li aplaudeix la gràcia.

Us deixo un link amb 10 reflexions sobre la mort de Bin Laden que crec molt encertat.


Amanida de Quinoa i arròs vermell

Diumenge va ser un dia molt complet! després d’acabar de muntar alguns mobles d’Ikea , netejar tot el pis i anar al gimnàs, vaig tenir temps per a provar un arròs del que n’havia sentit a parlar meravelles. Es tracta de l’arròs vermell, que a més li dona un color molt diferent i divertit al plat.

D’altra banda, també vaig bullir quinoa, per així poder-me fer tuppers durant la setmana. Com que en vaig fer bastanta quantitat de les dues coses vaig pensar que estaria bé fer-ne una amanida, i amb unes cullerades de cada cosa, un tomaquet tallat a dauets i una mica d’olivada, ha sortit aquesta amanida que per l’estiu pot estar molt bé! és fresca i nutritiva!

Com es fa?

1- bullir l’arròs vermell: cal bullir-lo durant 40 minuts. La proporció és de 1 got i mig d’arròs per 4 d’aigua

2- bullir la quinoa: durant 12-15 minuts. La proporció és d’un got de quinoa per 3 gots d’aigua ( jo a l’aigua hi vaig posar mitja pastilla de pollastre d’avecrem)

3- deixar refredar

4- tallar el tomaquet a daus

5- barrejar amb l’arròs i la quinoa i una mica d’oli

6- afegir-hi la olivada (olives triturades amb una mica d’oli i farigola)

ja està llest per servir!!