Monthly Archives: gener 2013

Django Unchained – Quentin Tarantino

django

Com li agrada abusar de la salsa de tomàquet a Tarantino. Li agrada tant que deixa de ser gore per ser un “venga, a veure quien da más!” digne dels millors aplaudiments dels espectadors del Festival de Cinema de Sitges.

Djanto Unchained és l’última de les propostes de Tarantino, una pel·lícula a cavall entre Kill Bill i Malditos Bastardos, crítica amb el racisme i l’esclavitutt però amb un aire molt més festiu que altres films del director.  Quasi 3 hores de spaghetti western antiracista amb bons tocs d’humor com el diàleg entre els KKK, el despotisme de Django, la trobada triumfal amb un típic sheriff del far west…

D’altra banda, s’han de destacar les actuacions de tot. Des del despreciable i més que despreciable que et venen ganes de trencar-li la cara Samuel L.Jackson fins a Leonardo Di Caprio, que ha confesat que ha estat un dels papers més difícils de la seva carrera per l’enorme odi que ha arribat a agafar al seu personatge ( pel meu gust, tampoc és per tant). Potser si que he trobat teatral en excés el paper de la germana de Calvin Candie i algunes de les criades. No són tan fifis les dones!

L’única pega per a mi va ser l’idioma. Si us plau, aneu a veure-la en versió original!! Han de guanyar molt les actuacions de tots ells sentides amb la seva pròpia veu, més que res per no posar a Dicaprio la cara de Jack Sparrow, veure a Django com un cubà o saber des d’un principi que el company d’aventures de Django és alemany (alemany que, potser per compensar a Malditos Bastardos no és gens racista)

Anuncis

Amour – Michael Haneke

Imatge

No anava gaire predisposada a veure Amour, doncs Haneke no em va agradar gaire, per no dir gens a “La cinta blanca”. Em va semblar en excés desagradable, tot i que és cert que el tema no permetia que fos una cinta “amena” per dir-ho així.

Però va ser que s’apaguéssin els llums i veure a Anne i Georges i sentir-me inmediatament identificada amb ells. Jo voldria ser així de gran, vaig pensar. Una parella d’avis independents, amb ganes de seguir gaudint de la vida, amb inquietuds. Una parella que fa el que fem la meva parella i jo amb 50 anys menys.

Aquesta identificació va fer que quan Anne té la paràlisi al cos i Georges comença a cuidar-la, en un dels actes d’amor més poderosos que pot haver i més difícils d’acceptar per la persona que està sent necessitada, m’enfonsés. Vaig sortir del cinema plorant a singlotades. Com pot ser així la vida? Que difícil és veure la degradació del cos humà, i que difícil és no veure que per l’altre potser no és degradant cuidar-te i que tots fariem el mateix en una situació semblant.

Amour és una pel·licula dura, molt dura, justament perquè expressa la realitat de molta gent. Per què tots de joves tenim aquesta por d’acabar no sent res al arribar a vells. Per què ens fa lluitar contra la dignitat, o el que s’entén com a dignitat, i contra la fe i els bons moments, perquè posa a prova l’amor en la seva llavor, perquè et fa demostrar quant de profunda és l’estima per l’altre.

Però no decidiu no anar a veure-la per això. A banda de les actuacions magistrals de Jean- Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, Amour fa patir però val la pena. Perquè agafes consciencia de com de curta és l’existència. Perquè valores la teva situació actual i t’anima a seguir vivint i gaudint de tot el que pots fer ara; i et fa reflexionar sobre una desgràcia que, volguem o no, és present a moltes cases, i sobre com la societat podem fer-ho per posar un granet de sorra i ajudar a que aquesta situació sigui millor per qui la pateix.