Category Archives: actualitat

Obsolescència programada: Comprar, tirar, comprar

Avui us escric un post en castellà aprofitant una entrada que he fet per un altre bloc, però he cregut necessàri posar-ho aquí, doncs a mi m’ha semblat un documental molt bo com per deixar de difondre’l!

Comprar, Tirar, Comprar

Citando a Mahadma Gandhi: “El mundo es suficientemente grande para satisfacer las necesidades de todos, pero siempre será demasiado pequeño para satisfacer la avaricia de algunos”.

I es que vivimos en un mundo de avariciosos aunque,  por suerte, cada vez  más la gente está cobrando conciencia y viendo que el mundo no es ilimitado, que tenemos de cuidarlo porque teniéndole respeto nos cuidamos a nosotros mismos.

Es por eso que documentales como “Comprar, Tirar, Comprar” son tan necesarios para hacer ver a la gente cosas que los avariciosos se empeñan en que no sepamos. “Comprar, Tirar, Comprar” nos habla de la obsolescencia programada de los productos que compramos y nos muestra cómo las presiones económicas nos han llevado a una sociedad de consumo que no respeta el medio ambiente y cuyo único fin es crecer por crecer. Una sociedad basada en la publicidad, la obsolescencia y el crédito con el argumento principal y completamente erróneo de que los recursos son ilimitados y vivimos en un planeta infinito.

Pero ni los recursos son ilimitados ni el planeta es capaz de aguantar esta situación.

¿Cómo se ha llegado a este punto? Cuándo al crear productos con una larga vida útil se vio que los beneficios no serian tantos como los que se podrían tener al crear productos con una vida limitada que permitieran que el comprador tuviera de volver a comprarlos continuamente. Por ejemplo medias menos resistentes a las conseguidas en las primeras pruebas con hilo de nylon, para que si que tuvieran carreras, impresoras con un chip que al contar  “X” horas de uso las bloquean para que no sigan  imprimiendo aún y tener todas las piezas perfectas, baterías de Ipod diseñadas para durar 18 meses… Así se consigue  seguir fabricando de forma masiva y para los defensores de este estilo de vida, mantener puestos de trabajo, y seguir activando la economía. Pero… ¿ no será que, sobre todo, lo que se consigue es… maximizar beneficios?

Aun hay más, y es que con el paso de los años el problema se agravó puesto que  nosotros mismos nos hemos puesto un chip que limita la vida útil de las cosas que compramos. Ahora ya no hace falta que se estropeen. Simplemente ya no nos gustan cuándo la empresa saca un diseño más actual y por lo tanto “más bonito”.  Ah! Dices que a ti no te pasa… ¿en serio? Quizás eres de los pocos afortunados que han conseguido evitar entrar en este bucle pero la gran mayoría se encuentra entre los que va a buscar los “must” de la temporada comprándose ropa innecesaria  o el móvil de última generación la mitad de los gadgeds del cuál no usaré nunca etc. Los que habéis leído “Un mundo feliz” ¿no os recuerda perversamente a la sociedad dibujada por Aldous Huxleyen la cual la gente estaba programada para que no intentara arreglar las cosas que se rompían sino que fuera directamente a comprarlas de nuevo?

Y dónde van a parar todos esos residuos de cosas que nosotros ya no queremos? a países en desarrollo, que se están convirtiendo en nuestros vertederos sin nuestro conocimiento. Llevan los deshechos lejos, dónde no los podamos ver para que así no seamos conscientes de las consecuencias medioambientales que nuestras decisiones y nuestro estilo de vida actual conlleva a nuestro planeta. Nos vuelven más ilusos, menos críticos con este sistema insostenible al enseñarnos sólo la cara bonita de él.

Os recomiendo de veras que veáis si tenéis tiempo este documental, es una buena forma de abrir los ojos y entender un poco más por que nos hemos de implicar todos con nuestro planeta, que sólo tenemos uno…


Vacances 2012!!!


Doncs si! demà ja primer dia de vacances, i semblava que no arribava mai…però a partir de dijous ens esperen 8 dies a Eivissa amb el Sergi, la Raquel, l’Oriol i el Martí, amb els que descobrirem una illa a la que, malgrat tenir-hi part de les meves arrels, no he estat mai! Anirem a Portinatx, Sant Joan, Sant Vicens, a veure les cales paradisíaques, els mercats hippies i les postes de sol mentre prenem una copa relaxat. Prendre el sol i preparar-nos per la calor que a partir del 13 d’agost, ja solets, patirem quan arribem a Egipte per fer un creuer pel Nil que ens portarà a Abu Simbel, Asuán, Luxor i el Caire, per després fer una parada tècnica, saludar a família i companys de feina i tornar a marxar al setembre a Praga!!!

Així que la paradeta tanca per a preparar maletes, carregar la càmera i agafar forces per a poder veure totes les coses noves que veurem aquest agost!

Uff!! no puc esperar més perquè arribin les vacances!!!


Love MEATender

Avui us deixo un documental imprescindible que et descobreix una de les coses que més ens afecten habitualment en la nostra vida i que més ignorem, i és el que passa quan ens alimentem de carn.

Sabíeu que al llarg de tota la vida un ciutadà belga pot menjar un total de 5 vaques, 7 ovelles, 42 porcs, 890 pollastres, 43 galls d’indi i 24 conills?  I posem belga perquè el documental es basa en Bèlgica, però podria ser extensiu a tot Europa! imagineu la quantitat d’animals que els humans mengem! Imagineu tot el que cal per aconseguir que hi hagi aquesta quantitat d’animals.

El 2011 van ser sacrificats 60.000 milions d’animals. Exacte, amb l’agricultura  i ramaderia convencional seria impossible mantenir una quantitat tant elevada d’animals i és per això que per poder alimentar al nostre futur aliment s’ha acabat anant a l’agricultura industrialitzada. Una agricultura que si coneixéssim més a fons no voldriem per a res del món: basada en pesticides, antibiòtics, proteïnes importades, selecció genètica… per així crear en menys temps i amb menys lloc, posant els animals en presons on conviuen amb els seus pròpis excrements, manca d’aire i allunyant-lo del seu hàbitat natural. Hem dit Adéu a la rotació de cultius, a l’explotació autònoma a la naturalesa tal com va ser feta. Ara diem Hola a la tortura d’animals, que engreixem a base de blat de moro, soja i productes químics.

Amb què ens estem alimentant?  però no només aquí està el problema, el problema de tal quantitat d’animals radica també en la contaminació que suposa per l’aire, aigua i terra, degut a:

    • La producció de carn consumeix el 45% d’aigua del planeta, mentre a altres llocs es moren de sed
    • L’excés de femtes dels animals contaminen terra i aigua, fent que ja no sigui apta per cap mena de consum, a més d’afavorir malalties i infeccions pel fet que aquests animals viuen sobre els seus pròpis excrements.
    • Sembla broma però el canvi en les vaques de menjar herba a menjar pinso ha generat que en el rumiatge (el seu procés de digestió) alliberin més metà i òxid nitrós a l’atmosfera que amb la seva dieta anterior. Aquests gasos influeixen més en l’escalfament global que el CO2. Imagineu la gran quantitat de vaques que calen per abastir tota la indústria alimentaria i ara contrasteu amb aquesta dada: en un dia una vaca produeix 700 litres de gas metà, l’equivalent a un recorregut de 55 km d’un 4×4.
    • Degut a la selecció genètica l’ús de medicaments, antibiòtics i controladors de la gana per tal d’engreixar els animals més ràpidament i evitr malalties ocasionades degut a les seves males condicions de vida, s’ha vist que hi ha major disposició a que els humans que en mengen pateixin malalties cardíaques, càncers, diabetis, obesitat (abans per engreixar un pollastre es tardava 120 dies, ara en són 48!)  Las dietas ricas en frutas y verduras pueden reducir el riesgo de varios tipos de cáncer, mientras que un consumo alto de carne roja y conservas de carne se asocia a un aumento del riesgo. (extracte del Programa Nacional de  Lluita contra el Càncer de la OMS)

I caiem en contradiccions socials també:

  • Europa produeix més del que consumeix però en canvi als països subdesenvolupats es genera més gana (l’excedent no s’envia pas per alimentar a gent que no té recursos)
  • L’ús de grans extensions de cultiu per a aliment pels animals, mentre que a d’altres països passen gana, i més encara quan per fer un kg de pollastre es necessiten 3kg de cereals o 5kg per 1kg de porc. Imagineu què es podria fer amb aquests cereals!
  • Creiem que no és nostre el problema… quan en realitat es calcula que per a dur el nivell de vida que es duu a EEUU caldria 10 planetes. Si adoptéssim l’Europeu 3. I els volem fer extensius a la resta del món?

No fa falta deixar de menjar carn, simplement menjar-ne menys, i, si pot ser biològica. Però per si definitivament vols basar la teva dienta en vegetals, has de saber que cada persona que adopta aquest tipus de dieta, salva la vida de 95 animals a l’any.

Hi ha altres documentals com aquest en que comprovem una i altra vegada el mateix: l’enorme industria que suposa el consum de carn i el mal que es fa al planeta al formar part d’aquesta cadena que ens han imposat amagant-nos la veritat, doncs no sou molts els que si haguéssiu de veure l’animal patir no us el menjarieu? Però “ojos que no ven…”.

Us en deixo dos mes:

Meat, the truth (Carne, la verdad)

Food Inc. (comida SA)


Paternalistes, liberals o simplement volen esclaus?

Ha quedat oculta entre l’allau de noticies sobre l’incendi de l’Empordà (com és normal) però aquest cap de setmana ha hagut una noticia que també és de gran rellevància per a la societat actual i és el que Gallardón pretén fer amb l’abort.

Ja va avisar fa uns mesos (concretament el passat març) sobre la seva voluntat de “dignificar” a la dona i “defensar-la de la violència de gènere estructural” que suposa l’abort.

I és que per Gallardón el dret principal de la dona és la maternitat i aquest passa per damunt del dret a fer el que un vulgui amb el seu propi cos, el dret a decidir si es vol tenir o no un fill i a planejar la seva forma de vida. Per ell, les dones estem programades per voler tenir descendència, i creu que són les pressions externes que, com a sexe dèbil que som, ens fan decidir finalment abortar.

Que paternalista el senyor Gallardón. Que bona persona pensant en totes les dones que està “ajudant”. Després en canvi no es planteja ajudar a la conciliació familia-feina, tampoc en la necessitat de tenir escoles i sanitat pública perquè a aquest futur nen, que naixerà gràcies a que ell l’ha salvat dels malvats que el volien matar abans de néixer, pugui tenir una bona educació, una bona salut, uns pares que s’ocupin d’ell i, per tant, una vida digna i completa.

Però no es queda aquí la cosa! Perquè ara anuncia que la malformació del fetus no podrà ser un argument per a poder abortar, i que intentarà també per totes les formes possibles que el risc de salut mental de la mare tampoc ho sigui. Ah, però això si, els ajuts per dependència en canvi els reduirem. És a dir tindrem a persones que necessiten uns serveis que treurem. És ser el màxim exponent PRO-VIDA això! ara…el PRO-VIDA DIGNA se’l passa pel forro.

Què pretenen? què ens deixaran fer? em venen al cap tot el seguit de llibres sobre les societats controlades que s’han escrit fins ara. Així que, si no en tenim prou amb els sous baixos, que el dissabte hem de vigilar no se’ns en vagi el pressupost quan anem (si hi anem) a restaurants o al cine o al teatre (que a sobre ara pujaràn per culpa de l’IVA), ara l’oci no el podrem passar fent ni allò que es diu de sábado sabadete… perquè ¡OJU! no tinguem un ensurt! (i esperem que no se’ls acudeixin més coses, ja em veig havent d’anar a comprar condons a Andorra (si em dona la pasta per gasolina, clar))


Se n’ha de parlar

Acabo de llegir aquest article al diari ARA en el que parla sobre si és moral o no criticar les retallades del govern en la prevenció d’incendis, i no puc entendre perquè hi ha gent que creu que ara no toca parlar d’això. El politicament correcte s’està instal·lant en tot ja.

Com quan es mor algú que malgrat que saps que ha sigut un imbècil tota la vida, després quan la gent en parla sembla que fos la viva imatge d’un sant, ara resulta que dir que això és en part culpa d’haver retallat en la neteja de boscos i en equipaments de bombers i prevenció no es possible perquè el que toca és plorar i dir que quina pena.

I tant que fa pena. Ahir quan vaig engegar la televisió i vaig veure les llengües de foc quasi em poso a plorar. Com quedarà el nostre patrimoni natural? tota la bellesa que Catalunya té la sort de posseïr? i com estarà la pobra gent que ha hagut d’abandonar les seves cases?

Avui al sortir de l’estació de Sants Barcelona olorava a fusta cremada i un núvol de cendra ens envoltava…i és una llàstima i et fa patir, però no per això hem de deixar de dir que això en part és culpa de retallar on no tocava.

Però també donar gràcies; gràcies als bombers, per tornar de vacances molts per ajudar malgrat la seva indignació, als voluntaris que han deixat el que estaven fent perquè el foc no s’estengui… gràcies al poble per ser com és , perquè està tornant a salvar a base dels seus esforços les coses que els polítics estan fent malament.

I no, no és culpa dels polítics l’incendi, no han anat ells amb un misto i han cal·lat foc, però si que en tenen en part una responsabilitat: la d’haver menyspreat el poder de la naturalesa i en considerar supèrflues coses que potser no ho són tant.


El cine mut està de moda

Fa uns dies vaig penjar a Funkube l’ article sobre cinema, que us transcric a continuació. M’ha fet molta gràcia veure que a La Vanguardia han pensat el mateix que jo!

Fa molt, molt de temps el cinema estava fet de tal manera que no haguéssim sabut mai que John Travolta té aquesta veu de pito que tant bé queda quan canta a Grease i que tant et descol·loca el primer cop que la sents veient-lo vestit de gàngster amb pantalons i americana negres. Per què? Senzillament perquè el cinema era sense veu, y el simple fet de veure uns personatges vivint aventures en una pantalla grisa, era màgic.

Després va arribar l’era del color, del so, i cada cop demanàvem més i més: efectes especials, móns virtuals, imatges 3D amb les que quasi tocar als personatges i posar-nos nosaltres mateixos dins el film, o que el mateix film sortís cap el nostre món, com va plasmar Woody Allen a “La rosa púrpura del Cairo”.

I finalment arribem a les retrospectives. Al retro. Al vintage. I amb el vintage traiem la pols a les obres dels anys 20, com la que podem veure en cartellera als cinemes Verdi de Barcelona: “La bendición de la tierra”, una historia de superació que ens permet conèixer una època en que no s’esquiava per plaer sinó per necessitat, on et casaves per a sobreviure i dedicaves tota la teva vida a treballar. Un cant a la fraternitat i a la naturalesa, amb una banda sonora que aconsegueix posar-te la pell de gallina gràcies a la gran habilitat de Frank Strobel, especialista en música de clàssics de cinema mut com “Nosferatu” o “Metrópolis”.

Però aquesta no és la única pel·lícula de cinema mut que podem trobar en cartellera. Molt més actual és “The Artist”. Estrenada a Espanya durant el Festival de Cinema de Sitges, “The Artist” és una joia del cinema francès. Un film que ens ofereix 100 minuts de melancolia, empatia i somriures amb un Jean Dujardin hipnòtic i encantador vivint les peripècies de ser un pobre artista que veu com els avenços tecnològics fan perillar la seva carrera i, per tant, la seva estabilitat. Les diferents nominacions i premis que ha rebut avalen la qualitat d’aquest modern “clàssic”.

 

 


Algú ho havia de dir

En referència a la mort de Osama Bin Laden, crec que diu molt poc de la democràcia el fet que un estat mati a una persona i la resta ho celebrem contents. Sé que era un terrorista i no dic que no meresqués la mort, però on queda la justicia? es podria considerar terrorisme d’estat això?

Capturar-lo viu hagués estat una opció bastant desgastant, ja que hagués revolucionat durant mesos el món, esperant un judici, segurament acabant amb la pena de mort… però estem tan lluny com pretenem del sistema feudal que tant criticavem?

Si aprofundim en la democràcia veiem que  les coses no són tan boniques com les pinten i que els governants i poderosos troben escletxes amb les que poder-nos “obligar” a segons quines coses pel bé de la “justicia i del poble”. Però aquest assassinat és una proba de que la justicia és pels poderosos i que és el poble el que no té protecció. Si jo mato a algú que ha matat la meva familia em posen a la presó. Si un estat ho fa, tothom li aplaudeix la gràcia.

Us deixo un link amb 10 reflexions sobre la mort de Bin Laden que crec molt encertat.