Category Archives: uni

Presentació de la guerra al cinema

Avui he recuperat el video que el Joel i jo vam fer per a la meva asignatura de crítica de cinema. La veritat és que n’estic molt orgullosa perquè considero que va quedar realment bé! (ai els macs!)

Clica aquí per veure’l!

Anuncis

HOLIDAYS!

Per fi per fi per fi! ja tinc vacances i potser ja sóc llicenciada en periodisme! ja he aprovat totes les asignatures i només em queda la nota d’aquesta, que han estat 3 hores d’examen non stop que el callo que tinc a la mà treia foc ja XD però crec que estarà aprovat, perquè em sabia totes les preguntes almenys i les he respost, no sé si li agradarà com, però es poden rapinyar dècimes per arribar al 5 almenys.  i ara ja sóc lliure per anar a l’ikea XD i comprar felpa i anar a correr per la nit i al cine, i sortir de passeig i tooooooooot oleeeeeeeee


Classe sobre Europa- I

Aquests dies estic estudiant per l’exàmen de Politica internacional europea i com que he de repassar, he pensat en fer un post per mi mateixa on posar totes les idees que he anat aprenent mentre llegia la lliçó.

Què és Europa? Hi ha moltes definicions, segurament el millor seria dir que Europa és la UE però també és en part USA i Rússia, ja que han significat molt al llarg de la construcció de la realitat en que vivim actualment.

Es pot dividir la construcció d’europa en 4 etapes:

1- Sistema Europeu d’Estats (1645-1945)

2- Europa Bipolar (1945-1950)

2- Europa comunitària (1950-actualitat)

3- Nova Europa (1990-actualitat)

Sistema europeu d’estats: Al 1645 es firma el tractat de Westfalia i es posa fi a la guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants. A més es dóna pas a una nova estructura, es passa de l’autoritat múltiple a una autoritat nacional amb la creació de 2 lleis: ius foederis (principi de sobirania) i ius territorialis (principi de contingència) i es passa d’un imperi a tot un seguit d’estats nació. Aquesta creació d’un estat nació modern comporta 3 principis: no ingerència, igualtat de tots els estats i sobirania territorial.  Al 1814-1815 amb el Congrés de Viena a la fi de l’imperi de Napoleó s’estableix un  concert europeu amb 5 estats: UK, França, Rússia, Prússia i Àustria. En el congrés hi ha vencedors i perdedors i es decideix retornar a l’antic absolutisme instaurant tres principis: legitimitat, ingerència i balance of power (equilibri de poders), és a dir, que els estats faran pactes molt volàtils per a establir un equilibri en bé de tota la comunitat.  Aquests pactes volàtils s’han de tenir molt en compte alhora de parlar de la creació d’Europa, ja que han estat un fet constant al llarg dels anys.

Amb l’arribada de Guillem II al poder a Alemanya, aquest s’allunya d’aquest equilibri de poder i du a terme una westpolitik, una politica dura per a col·locar a Alemanya al front de tot europa. Europa es divideix aleshores en 2 blocs:

Triple Entente: França, UK, Rússia

Triple Aliança: Austria-Hongria, Alemanya, Itàlia

Europa Bipolar: A la fi de la SGM Europa es veu arrosegada al mig de la Guerra Freda entre dues potències no europees: USA i URSS. El món ara es dividirà en dos blocs també: OTAN i Pacte de Varsòvia i Europa tindrà dos problemes, a part del problema alemany, tindrà el problema soviètic, ja que la URSS és de naturalesa expansionista i s’està consolidant a Europa de l’est.

Europa Comunitària: És un procés paral·lel a l’Europa Bipolar. En aquesta etapa es parla de crear una comunitat de seguretat (Barry Buzan). Es volen crear tot un seguit d’instruments que afavoreixin a que els estats estiguin lligats entre ells i per tant no puguin conflictuar. En aquesta etapa a més, apareixeran els processos supranacionals amb la creació d’institucions com la OECE o la CECA, amb un cert Spill over, és a dir, anar primer pels pactes i cooperació econòmica i comercial, que és més fàcil, per arribar amb el pas del temps a una cooperació política.

Nova Europa: Trobem 4 propostes per a referir-nos a Europa:

Europa de l’atlàntic als urals: Exclou a USA i UK. És la proposta de De Gaulle i Gorbatxov. En aquesta proposta és en la que entra el debat sobre la seguretat europea o la seguretat transatlàntica. De Gaulle proposa la Europa des patries, mentre que Gorbatxov proposa la Casa Comuna europea.

De Portugal a Polònia: En ella s’exclou URSS i USA. És la proposta en que  alemanya apareix com a potència central i és vista com un perill ja que col·loca a Alemanya com a centre. Hi ha perill d’una nova Mitteleuropa. És la visió que proposen els PECOs que volen apropars-se a Europa Occidental i sortir de l’esfera soviètica

Europa occidental: És una proposta basada en la creació d’organismes institucionals i es deixa a fora a USA i URSS. Es demana transparència mitjançant una institució que uneixi a tots els estats occidentals democràtics entorn unes idees i polítiques comunes.

Europa ampliada de l’OSCE ( de Vancouver a Vladivostok): és la proposta menys operativa ja que engloba dins europa a URSS i USA, un fet difícil ja només per les distàncies geogràfiques i fronteres territorials


Hollywood is not Spain

Mucho hemos oído (y leído) sobre la huelga de guionistas de Hollywood, pero en realidad sabemos muy poco sobre el trabajo que se realiza en esta profesión. Para conocer de primera mano cual es la situación de los guionistas en nuestro país, hemos hablado con la organización Guionistas Asociados de Cataluña (GAC), que nos ha hecho saber las quejas y reivindicaciones de este sector de profesionales.

Irene Carreras, coordinadora del GAC, reconoce que no hay ningún guionista que no trabaje por vocación, puesto que no existen convenios ni contratos fijos que den seguridad a su trabajo: “El guionista trabaja como freelance por obligación. Muchos trabajan sin contrato y eso consecuentemente hace que no haya condiciones previas y hayas estado trabajando en un producto para después oír que al final no se compra o que te pagan la mitad”.

Desde el GAC se ha realizado un baremo de salarios estándar sobre los servicios que realiza un guionista. Por ejemplo, por un capítulo de 26 minutos de una telenovela, se piden 3.200 euros; por un capítulo de una sitcom, 8.000; por un gag de unos 20 segundos se piden 120 euros. Pueden parecer cifras excesivas, pero hay que tener en cuenta que son en bruto y que se sitúan en el contexto de una profesión en la que un mes tienes trabajo y los otros cuatro no.

La rutina del guionista

Para poder entender un poco más las quejas de los guionistas catalanes, necesitamos adentrarnos en su rutina de trabajo. Dani Puig, Graduado Superior en Cine y Audiovisuales y actualmente miembro de la Escuela Superior de Cine y Audiovisuales de Cataluña (ESCAC), explica que, a diferencia de Hollywood, el guionista aquí no cobra por horas, sino que cobra por producto. Es por ello por lo que se suele trabajar como freelance, dado que normalmente se paga el producto ya hilvanado. Que los guionistas sean empleados fijos de una productora es algo poco habitual. Pese a todo, esto también depende de los encargos que reciban: “Los más frecuentes son los guiones de publicidad pero también hay encargos de ficción y guiones para programas tipo Buenafuente o Polònia. En estos es donde normalmente trabaja un equipo de guionistas fijo, como es Minoria Absoluta”.

El guionista, paradojalmente, cuenta muy poco en el proceso de producción. Él es quien crea los textos, el que da vida a los personajes, el que nos hace reír o llorar delante un televisor. Pero no cuenta siempre con la última palabra de lo que sucede en el guión. El productor –el que paga- es quien muchas veces define el hilo que llevara la trama, pues exige al guionista un producto multitarget que implica la aparición de nuevos actors: más niños, más abuelos o hasta un homosexual para hacer de la serie un artículo de amplio consumo que, muchas veces, ha acabado siendo exprimido de todo su jugo interior.

La situación del sector

Actualmente no existe ningún convenio que regule el trabajo y derechos de los guionistas de Cataluña. “Aún no hay acuerdo entre los guionistas catalanes ni españoles. Justo ahora estamos haciendo las primeras reuniones para saber como afrontar lo que pediremos a los productores catalanes” aclara Irene, que desde el GAC, y en colaboración con las asociaciones de actores y directores profesionales de Cataluña, Unión de Músicos de Cataluña, Asociación de Profesionales de la Danza y Asociación de Regidores del Espectáculo de Cataluña, se ha propuesto realizar un proyecto de convenio, la PEPA, para conseguir mejoras en el sector. “Aún estamos pensando como se configurara la PEPA- explica Irene– la idea es que el sector artístico en general se regule laboralmente de forma correcta y adaptada”.

Precisamente, y con relación a las primeras reuniones de la PEPA, el pasado mes de diciembre se realizó una manifestación de los guionistas en la Plaça Sant Jaume de Barcelona. “La manifestación fue un éxito. Fueron guionistas de series como Ventdelpla o Porca Misèria y pedimos reunirnos con los presidentes de las asociaciones de productores, los directivos de Televisió de Catalunya i Televisión Española y con el consejero de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserres” explica Dani Puig.

En la manifestación, el director de GAC, Albert Plans, comparó la situación de los guionistas catalanes con la de los americanos. “Nos gustaría seguir las reivindicaciones americanas, porque ellos reivindican mejorar su convenio. Nosotros queremos reivindicar tener nuestro primer convenio”, fueron sus palabras. Y es que un convenio en el sector ayudaría a cobrar lo que es justo, recibir la retribución que corresponde según el éxito de la obra, respetar la integridad moral de los guiones y, sobretodo, reconocer públicamente el trabajo del guionista.

La PEPA, nombre que usa la Plataforma Sindical de Artistas de las Artes Escénicas, pretende unir fuerzas para reclamar esta mejora en las condiciones laborales de la administración. Para eso, el GAC está haciendo cambios para pasar de ser una asociación a convertirse en sindicato y poder conseguir pactar un buen convenio.

Entre los objetivos principales de la PEPA se cuenta que los guionistas puedan cotizar en la Seguridad Social acogiéndose al régimen de Artistas, o que se modifiquen las leyes que pautan las relaciones entre sindicatos y patronales, de manera que todas las asociaciones de trabajadores del sector audiovisual puedan negociar acuerdos con los productores – en la actualidad, tan sólo los sindicatos mayoritarios pueden firmar convenios con los productores -. Los guionistas también quieren incluír en el texto cuestiones de horarios y salarios -que están estancados- igual que de contratos o de beneficios obtenidos por la distribución del proyecto audiovisual final, tanto en territorio nacional como extranjero.


Las actuaciones para conseguir una mayor protección laboral no se reducen al ámbito autonómico. En la Conferencia sobre Guión Europeo, celebrada en Salónica, Grecia, el pasado 2006, la Federación de Guionistas Europeos (FSE) redactó el Manifiesto Europeo del Guionista, que solicita a gobiernos que facilite la labor del guionista tanto otorgando subsidios, excepciones fiscales o planes de inversión, como subvencionando su labor. De la misma forma, también requiere que la legislatura de cada país reconozca al guionista como el autor del film, y que apoye la libre circulación de profesionales entre todas las naciones. El manifiesto también hace un llamamiento a académicos, críticos, festivales y museos para que reconozcan la labor del colectivo

La Huelga de Hollywood

El pasado 13 de febrero, tanto productores como guionistas de ficción redactaron el nuevo convenio de la asociación Writers Guild of America. Casi cuatro meses después del inicio de la huelga de guionistas de Hollywood, la aprobación del escrito ha marcado el fin de una de las peores crisis del mercado cinematográfico estadounidense.

El esperado documento contiene cambios en materia de salarios mínimos, escritura para los nuevos medios de comunicación, reproducción de obras a través de nuevas tecnologías, o fondos de pensiones y salud, entre otros.

Son las nuevas tecnologías y los nuevos medios los asuntos que tienen carácter primordial en el texto. Su importancia resulta evidente, especialmente si se tiene en cuenta el gran boom de producciones de ficción para Internet y móvil – los llamados webisodios, videologs o webcasts -, o el aumento del uso de televisión por Internet que se ha dado en los últimos años. Para dar respuesta a estos fenómenos, el convenio tanto protege a los escritores de los nuevos formatos, como garantiza que todos los guionistas – tanto los que escriben para formatos tradicionales como los que lo hacen para los nuevos medios- reciban un mayor tanto por ciento de las ganancias obtenidas a partir de la descarga, venta, alquiler y visionado online de sus contenidos. De la misma forma, también prevé que reciban ingresos a partir de toda publicidad añadida, entre otras medidas. Se puede decir que el nuevo convenio resulta un paso de gigante para que los guionistas normalizen su trabajo en una sociedad digital.

¿Pero puede ser que el reciente convenio de guionistas de Hollywood haya ayudado a la PEPA a hacerse oír? Según Dani Puig, las dos reivindicaciones son tan distintas que no se pueden comparar, pues los guionistas americanos ya tienen convenio pero además una fuerza mucho mayor: “Hollywood es Hollywood y allí cuando los sindicatos hacen presión se para la industria. Aquí todo es más puntual”.

En los últimos años, con la aparición de internet, el DVD y la gran cantidad de canales por los que la gente adquiere los productos, productores y televisiones han cerrado el grifo y han apretado a los guionistas, sobre todo en la propiedad intelectual. Será muy dificil pues llegar al mismo punto que ellos. Los autores no tienen derechos y las leyes de propiedad intelectual favorecen a aquellos que tienen más poder.

Según Irene Carreras “El trabajo de guionista es muy parecido al de periodista, se lleva el trabajo a casa, le pueden o no comprar su proyecto, se ha de dar de alta a autónomos para cobrar a final de mes 50 euros…por eso le hace falta una regulación” y eso es lo que intentan hacer todos los trabajadores de las artes escénicas con su unión.

Irene piensa que la huelga de Hollywood ha servido para “hacer más visible nuestra situación, aunque la gente no llega a entenderla”. Cree además que, aunque sí es verdad que en España se compran muchas series hechas en EEUU, el ruido que se ha hecho de la huelga ha sido excesivo comparado con el poco ruido que se da a los de aquí. “ El tema ‘guión’ está en el inicio de la producción y cuando ésta empieza -en series y pel·liculas- hace años que el guión está escrito”.Por eso la huelga de Hollywood no ha afectado a Cataluña: “No nos ha hecho aumentar la producción ni ha tenido consecuencias muy graves para las televisiones, pues el ritmo es muy lento y cuando se está redactando la temporada décima en América, en España estamos emitiendo la octava, por lo tanto, el mercado está cubierto y bien cubierto”.


Ets ateu?

Quan es diu “soc ateu” exactament què es diu?

Què és ateu? segons la definició, atea és una persona que té una falta de creença sobre l’existència d’algún Déu. Però què és exactament un Déu? Perquè un pot considerar-se ateu perquè no creu en Déu entès com al déu que els religions prediquen, però pot considerar-se ateu si creu que hi ha alguna coseta allà adalt, o allà baix, o on sigui, que està present? Pot considerar-se atea una persona que té una “corazonada” que hi ha alguna cosa més? Una amiga em deia que ella és atea i que reconeix que això té problemes: aquella fe que es té a l’aferrar-te a una cosa que saps que estarà allà pel bo i pel dolent a ella li manca. Clar que creu en la bondat de la gent però a la nit, quan estàs sol i tens algún problema a qui encomanar les teves preocupacions?

Potser el que em refereixo no és un “Déu” sinó el meu pròpi subconscient, però…i la tranquilitat de pensar, mira no està de més encomanar la meva sort a aquesta cosa “omnipotent”


Cassandra’s Dream

A tothom que sent el nom de Woody Allen li ve al cap la comèdia i la constant reflexió que aquest director novaiorquès presenta sobre la religió, el sexe i la vida en general. Però també li ve al cap l’humor absurd, els diàlegs corrosius i hilarants, les preguntes sense resposta o les frases que fan història. Doncs bé, a Cassandra’s Dream, un film que s’endinsa en la moral humana, com ja va fer el director amb Delitos y Faltas l’any 1989, es troba molt poc d’aquest Allen. I si al 89 va sumar a parts iguals drama i comèdia, a Cassandra’s Dream veiem un predomini del drama, fins i tot es fa necessari titllar-ho com a tragèdia.

Cassandra’s Dream tanca el cicle de films d’Allen rodats a Londres, després del drama tan valorat per la crítica Match Point i la més desapercebuda Scoop, i en ella el director torna a explorar un dels seus temes més recurrents: l’assassinat i les seves conseqüències.

Que l’acció es situï a Londres no ha d’estranyar al seu públic, doncs és ben sabut per tothom que aquest director està molt més ben vist i valorat per la crítica europea que per l’Americana, i ell, conscient del gran públic europeu que mou, ha sabut explotar aquest fet i abandonar el seu preuat Manhattan per explorar altres escenaris europeus, arribant fins i tot a Barcelona, on ha aconseguit, amb tansols la seva presència la millor publicitat per a fer anar en massa als cinemes (bona tècnica de marketing!).

La trama de Cassandra’s gira entorn a dos germans, Ian i Terry, que decideixen arreglar els seus problemes econòmics acceptant la proposició que els fa el seu ric tiet. A partir d’aquí, Allen ens fa palpar els sentiments i emocions dels dos germans, obligant-nos a pensar que hauríem fet en el seu lloc.  En un homenatge a Crímen y castigo de Dostoievski, el director ens presenta a la moral com a protagonista, i veiem com els personatges viuen en un conflicte constant amb ells mateixos.

El problema principal de la pel·lícula però, radica en el fet de tenir una bona trama, però que aquesta estigui plantejada amb uns personatges i uns diàlegs que no li fan justícia. Els dos germans, a mans d’Ewan Mc Gregor i Collin Farrel, ens sorprenen pel gir que Allen fa dels papers: si imaginàvem a Farrel com a l’home dur, Allen ens el presenta com al germà atormentat pel crim que ha comès, mentre que al romàntic i “innocent” Mc Gregor el trobem com a l’home ambiciós, tansols preocupat pel seu gran futur. Aquest gir, que podria resultar molt interessant, no fa el seu efecte degut a la interpretació dels seus actors i al fet que els personatges no esta del tot definits, motiu que provoca una certa monotonia en la interpretació, reforçada per la lentitud de la trama. D’altra banda Allen també ens sorprèn amb l’actriu que fa el paper de jove aspirant a gran actriu, ja que no trobem a Scarlett Johanson, assídua d’Allen en els seus últims films, sinó a Hayley Atwel, que tot i que no ho fa malament, no sorprèn gratament als més aficionats a la musa del director. Tot això, juntament amb la lentitud de la trama, que s’estanca a la meitat del film, genera una certa decepció en el públic.

Però no es pot dir que el film d’Allen sigui dolent: El director aconsegueix en tot moment que els espectadors estiguem dins de la història, i si bé el final arriba precipitadament, el seu resultat, tràgic com anuncia el títol del film, compleix les expectatives del públic.

Els plans llargs, que  deixen als personatges omplir la pantalla amb la seva interpretació, fent que l’espectador observi atentament els seus actes; el muntatge, que conforme va arribant al final del film ens fa créixer la tensió emocional, juntament amb la música, allunyada del jazz que identifica a Allen, i que acompanya les accions dels personatges amb el seu compàs, aconsegueixen una atmosfera de fatalisme que ens genera un nus a la gola, que ens fa veure el futur que espera als germans, que no poden fer res per evitar-ho.

Això és el que ens trobem al veure Cassandra’s Dream. Un film que s’allunya de les comèdies negres a les que ens tenia acostumats aquest director, i que s’endinsa en la frontera entre el bé i el mal, al vendre’s l’ànima al diable com el Faust de Goethe, a la tragèdia grega de Cassandra. I com Cassandra, condemnada a que ningú cregui en les seves profecies i que davant el desastre no es faci res, els espectadors veiem el futur que espera als protagonistes i no podem fer res per a salvar-los del desastre. El director novaiorquès ens converteix en personatges de Bergman en estat pur: ens fa viure una atmosfera dramàtica i ens fa sentir incompetents, que no podem fer res per a canviar la tragèdia que, tard o d’hora, es menjarà als protagonistes. Woody Allen ens fa veure com no podem fer res per a canviar el destí.


Puta Ferré

M’encaaaaaaaanta la manera de fer d’alguns professors. Hi ha gent que no sap que els estudiants tenim vida pròpia i que no només fem la seva assignatura. Aquest és el cas de professors com el de política de l’any passat…a veure Molins, sabies que fem periodisme? és només un COMPLEMENT, una mica de cultura general però no hem de saber toot exactament com si volguéssim destronar a Zapatero.
Una altre és la que veieu a la fotografia: Edat: jove, Nom: carme Ferrer, Professió: borde.
Ja ens van avisar que el seu exàmen sería complicat. També ens va dir que sols aprovava a tios, però el que va ser impressionant és haver de canviar de classe per la quantitat de repetidors que venien a l’exàmen a provar sort. I si, era provar sort perquè o estudiaves el cervell d’ella o als apunts no estava tot allò que es preguntava. Bé, ja veurem si l’exprimim per a la recuperació, fariem un favor als companys que van darrera nostre de fet.
Una altra que mereix que la pengin és la de documentació informativa. És una asignatura que em va quedar del trimestre passat. I per què em va quedar? perquè va preguntar sobre les patents i jo no en tenia ni idea. Què és el fort? que les patents NO SURTEN ni als meus apunts ni als apunts de ningú de la classe. No surten ni al patatabrava, als apunts que ha donat d’anys anteriors.
És indignant que a sobre que ens tracten com a mercaderies ens facin aquestes putades, no pretenem res, només aprovar i poder seguir amb la nostra vida, que és estudiar, treballar, sortir una mica, perquè si, volem tenir una mica de vida a més de la que ells ens creen i res…créixer i fer una cosa que ens agrada…ja sabem que hi haurà obstacles però no fa falta inventar-se’ls