Monthly Archives: gener 2009

Artistofòbia

Cada vegada odio més els concursos de fotografies. Per? primer de tot perquè deixa molt a desitjar l’elecció dels guanyadors i penses què és el que es valora alhora de jutjar si una foto és bona o és dolenta. La segona, perquè considero que ja cansa que guanyin fotos de safaris a Kènia o Tombuctú. De persones que no són micos de fira i que no tenen perquè considerar-se tal per vestir o realitzar costums diferents a les nostres. I és que ja n’hi ha prou!!!  Com ens pendriem que vingués aquí a Catalunya una persona de qualsevola ltre lloc de la terra i, mentre nosaltres tan tranquils estem asseguts al replà de casa nostra ens comences a fer fotos perquè ens considera exòtics? no pensariem “què s’ha cregut?” Doncs això és el que passa quan marxes a la india i fas una foto a una senyora amb sari pel carrer. Què passa? consideres que és un pallaso per anar amb sari? ha de guanyar un premi la foto perquè retrata l’exotisme del moment? per mi podria ser exòtic veure un tio amb els pantalons apujats i sense ensenyar els calçotets – un altre tema de la moda d’aquí que no entenc, com caminen amb els pantalons ajustats sota les natxes?- . Però no acaba aquí la cosa, després també pots trobar les tipiques fotos garrules que guanyen un accèssit no se sap per què?. Com aquesta, digna de oxte.

Però res…a tots els concursos any rere any passa el mateix. El que ha pogut marxar a la India, Àfrica o qualsevol altre lloc on el color de pell no sigui el mateix que el nostre, que estigui tranquil, que de segur que opta al premi. Ara no se t’acudeixi enviar una foto si on has anat és a Murcia o València. On vas? què creus que pots fer de bò allà?


dies de feina i cap de setmana

girona4

Ara ja feia uns dies que no escrivia al bloc. I no és perquè no en tingui ganes, sinó perquè no tinc ni temps per pensar què posar! A la feina han de sortir 3000 exemplars d’una revista i això suposa molta feina d’etiquetatge, manipulació, etc. un no parar en tota l’estona. De fet tota la setmana passada me la vaig passar igual i aquest cap de setmana m’ha servit perquè se’m curi la ferida que se m’havia fet al dit gros de tant utilitzar el celo i per no pensar en les revistetes dels o**

Amb el Joel hem fet servir el val que tant inteligentment van portar els reis i hem anat a Girona. En un aparthotel súper bonic al costat de la muralla, on teniem un jardinet privat i tot! Així que ens hem passat el cap de setmana pujant i baixant les escales de girona per veure El Galligants, la Catedral, el Cul de la Lleona, el parc de la Devesa i moltes altres coses! Hem tingut molta sort perquè no ens ha fet gens de vent, cosa a agraïr tenint en compte que anavem amb el meu Micra.

Si voleu veure algunes fotos podeu mirar el flickr del Joel


Obama, el nou Harvey Dent d’EEUU

obamasuperman

Avui és un dia D per moltes persones. El dia en que Obama, aquell candidat que ens ha acompanyat a l’hora de dinar i sopar durant bastanats mesos, és nomenat president. Encara més, el primer president negre en ocupar la casa blanca. Avui també a Els Matins de TV3 la pregunta és interessant: podrà Obama estar a l’altura de les expectatives?

És interessant perquè Obama pot ser una revelació o un “timo” ja que per ara, l’únic que puc dir que ha fet és tenir una campanya de màrqueting de les més bones de la història del màrqueting polític. Una campanya que tots els partits s’estan encarregant d’analitzar i debatre, per saber si, així, poden aconseguir que l’escassa participació que els ciutadans mostrem a les eleccions pot solucionar-se i finalment creiem en els nostres representants.

No és que Obama no hagi fet res. Ni molt menys. Tots hem vist els infinits documentals, reportatges i entrevistes que ens han presentat la seva feina. Ens han mostrat un Obama-Harvey Dent , que lluitava a Chicago-Gotham amb el mal i  la màfia; que estava amb els pobres, que es preocupava per la pobresa i pel benestar de la societat. Ens han presentat una família volcada en l’ajuda contra la pobresa i la corrupció. I els ciutadans, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, hem creat un heroi que ens treurà de la crisi, acabarà amb tots els conflictes , i convertirà el món en Teletubbielandia en un obrir i tancar d’ulls.  Ja es veia a venir que la societat necessitava un heroi…sinó mirem la quantitat de films que han anat sortint últimament: spidermans, batmans, hulks…tots ells ens salvaven de la mort i dels malvats, i tots d’ells són americans.

Ara el repte és pitjor, perque Obama no té super poders, i gràcies a la seva campanya i a la seva manera de parlar -recordant a Martin Luther King i emulant a Lincoln- s’ha creat una imatge de “home que ho soluciona tot” que pot arribar a fer-lo caure ràpid. Fins i tot la Caroline Kennedy compara al nou president amb el seu pare: “Obama ilusionarà el país com va fer el meu pare”. Però el país no vol il·lusió, vol resultats…a no ser que se li presenti un bon espectacle. I l’espectacle està servit: el nou president s’afronta ja el seu primer dia amb la crisi mundial o el conflicte a Gaza. I esperem que no sigui certa la frase que diu el Joker: “o mueres como un heroe o vives lo suficiente para convertirte en villano”


3 anys!

Avui el Q i jo fem 3 anys:D i em venia de gust anunciar-ho, per què no, oi?XDDD

Felicitaaaaaaaaaaats Q!!!!!!!!!!


Estudiant

Avui he demanat el dia lliure per poder estudiar marqueting…Demà tinc l’exàmen i…ufff…com dir-ho… em sembla que estic estudiant la matèria que porta dins seu més autoenganys de la vida! P*** màrqueting!!! primer de tot és un virus! hi ha màrqueting empresarial, però també no empresarial. Això vol dir que hi ha màrqueting per a les ONG, pels partits polítics, social, social corporatiu… total, que està extès per totes les possibles professions que puc exercir.
Segon de tot. Segons la pròpia definició del màrqueting, aquest no genera necessitats, sinó que s’ajusta a les necessitats de les persones per a oferir-los el producte tal i com elles el “necessiten”. Que altruïsta és el màrqueting. Noooooo! no ens enganyen continuament amb campanyes en que ens expliquen el munt de meravelles d’un producte però oh! casualitat” s’obliden d’explicar l’altre munt d’inconvenients! però el tio està molt ben preparat, perquè si fas això ell es defensa dient “això no és màrqueting”.
Vinga va! hi ha coses que no es poden separar -com el meu profe llegeixi això em suspen directament XD. Llegia en els apunts una entrevista a un home que parlava del màrqueting social corporatiu i deia que ell s’havia negat a ajudar a empreses que tansols volien beneficiar-se monetàriament fent campanyes que segons ells eren d’aquest tipus de màrqueting. Un exemple que posava era la campanya d’una tabacalera que resava “amb cada paquet que compres nosaltres donem el 0’7%” (segurament la recordareu) segons ell això no era màrqueting social corporatiu perquè per l’altra banda estava contribuïnt a que la gent seguís fumant i matxacant-se els pulmons. Per l’entrevistat l’empresa el que hauria d’haver fet és fer una campanya en la que digués que fumar es perjudicial per la salut. És això compatible amb l’empresa? que s’ha begut l’enteniment? Com vol que una empresa que viu gràcies al tabac digui a la gent que no en compri! Això no ho farà cap empresa que no vulgui autodestruir-se… no explicarà que el tabac és dolent, només ens dirà que el SEU tabac té un gust boníssim, que ets molt Cool si en compres, etc etc. Podeu extreure’n vosaltres mateixos les conclusions…


Com no defensar les teves idees

Avui he llegit a eldebat que han atacat i pintat un centre jueu a Barcelona. La pintada concretament posava “Assassins” fet que porta a pensar que els que han fet la destrossa són pro-palestins en contra del que s’anomena “genocidi” que l’estat d’israel està realitzant a Gaza.

També la Rahola ha dit que ha rebut amenaces pel seu posicionament més pro-israel. I és que resulta que molts d’aquests pro-palestins (com suposo també molts de l’altre bàndol) es consideren els únics posseidors de la veritat universal d’aquest conflicte, que d’altra banda és molt complex com per a poder estar d’una banda o d’una altra sense fisures. I defensen la seva pau i la seva justícia de forma que aquesta pau es transforma en guerra, intransigència i intolerància. Ni uns són sants ni els altres dimonis.

Hi ha un punt intermig que s’ha de respectar, i no es pot justificar i dir que els palestins estan patint sense haver fet res, doncs si Hamas tingués molt més poder que el de tirar cohets, l’utilitzaria.  I hi ha palestins que són de Hamas, I n’hi ha que no. Com també hi ha jueus que no estan d’acord amb la resposta que l’estat d’Israel ha engegat ja fa més de 2 setmanes. Atacar un centre jueu és un d’aquests fets intransigents i intolerants que demostren un odi indiscriminat a tot allò jueu que és incomprensible.

De fet ja és prou incomprensible que tota aquesta gent, amb la poca informació que té (són molt pocs els que poden parlar amb consciència del que diuen) ja es situïn en una posició tonrnant-se fins i tot hoolligans.


Dati i els drets d’un fill

abrachida1301095

Quan la ministra de justicia francesa, Rachida Dati, va tornar a la feina tansols 5 dies després de parir em vaig quedar horroritzada. No perquè no cregui en que els pares també poden tenir dret a un permís de paternitat, que al cap i a la fi és una de les coses més justes i més igualitaries que pot existir, sinó perquè 5 dies ja és passar-se: primer de tot per motius sentimentals: acabes de tenir un fill! una personeta del tot indefensa que NECESSITA que estiguis atent i per ell. Sí, això també ho poden fer els pares. Però “necessita” també englobaria dónar de mamar…i potser si ets una mare moderna passes directament a la llet de pot o a la que sigui…però tot i això és bastant estrany… després per raons fisiològiques: les teves hormones estan tan alterades que el que et demana el cos és estar amb el teu fill. I no he tingut fills per saber-ho, però és el que m’han dit les dones que he conegut que n’hagin tingut. A més estas més sensible, menys atenta, més “atontada” si vols dir-ho així. I no és per menys! tenir un fill no és una xorrada, és un pas enorme que et compromet per TOTA LA VIDA. Sembla que molta gent no ho pensa, això, abans de treure el bombo. Per això no m’estranya que els francesos opinin que Dati és una rabenmutter (una mare corb segons els alemanys). Que posi per sobre del seu fill la seva carrera diu molt poc d’una mare, certament. S’ha de ser professional, però primer de tot persona. Què et quedarà sinó quan siguis gran? ui sí, president de nosequè importantissim. però amb uns valors  pel terra.