Monthly Archives: gener 2006

serenitat

you said you need me on the sunny road *sunny road- Emiliana Torrini*
Dues espelmetes, el so de música tranquila, els ulls closos, el so de les onades anant i venint lentament, una posta de sol, la foscor dins el llit, llevar-se amb un raig de sol, sentir un pesigolleig agradable dins el cos. Tranquilitat. Silenci. Plenitud. Sentir com el sol fet d’estar així t’omple, respirar profundament i emplenar els pulmons i el cos d’aire que et fa viu. Sensacions que de repent arriben sense saber per on han entrat. Obren la porta i es presenten per sorpresa i pujen al cervell i s’instal·len als llavis i et fan somriure de manera constant. I què és el que fa que això passi?
Anuncis

Coses que no entenc

* only superstition- coldplay*
són moltes i posar-les totes suposaria gastar les lletres del teclat. L’última de les coses que no entenc ha vingut avui al matí, mentre estudiava sociologia…a veure com pot ser que hi hagi gent que s’empenyi a classificar a les persones en homo sociològicus passius. Segons la definició d’homo sociològicus passiu aquest es tracta d’un home que no pensa, que tot el que fa està decidit, que es mou seguint els critèris que la societat estableix. Però…a veure…erm…si l’home sociològicus passiu no pensa aleshores tú, que ets el que està escrivint la teoria que estas fent? és una inspiració divina?un dimoni o un esperit o el que vulguis que sigui s’ha apoderat del teu cos i et fa escriure compulsivament que tú no penses i que ets tal i qual cosa? és que per més que ho pensi (cosa que crec que faig però no dec fer perquè sóc un homo sociologicus passiu clar) no ho entenc! A més a més…per a aquesta colla d’estàtues anomenades persones què es suposa que és la societat? d’acord, la societat t’imposa unes normes, però què coi és la societat? no som nosaltres mateixos? potser és un error de matrix que no arribo a captar, ho sento.
Bé tot això és el que he pensat mentre estava al bar discutint amb Talcot Parsons, Boudon, Pareto, Karl Marx i Max Weber, i la veritat, no m’han aclarit gaire cosa, sols que segurament la societat d’avui en dia no devem ser passiva…o almenys alguns de nosaltres (els altres si són estatues que facin el que vulguin).

Discogràfiques

I said no no, no, you’re not the one for me *black horse and a Cherry tree-KT Tunstall*

UUUuuuh! uuUuuh! escoltant música mentre espero per a gravar la taula rodona sobre la música “ilegal”. Ilegal? de debò és ilegal escoltar art sense pagar? no hauria de ser el contràri? com pot ser l’art una forma de consumisme? Sense música no podria viure i pagar per ella significaria morir de gana potser (i arribem al mateix no? ) I no només amb la música. També passa amb els llibres, amb els museus, amb les obres de teatre, amb TOT. Tot és hipermega car i veus que l’art perd la seva gràcia quan la sola frase de “vaig al Liceu” ja no es relaciona amb estar interessat per l’òpera, sinó que es veu la imatge de ” és un pijo snoob”. La veritat, hem toca defensar les discogràfiques i no tinc cap mena d’argument solid per a empenyer-les a seguir actuant igual que ara. Discos que costen un euro es venen a 16 i fins i tot 24 si porten algun extra (bonus, imatges…que sols serveixen per a fer de la música més consumisme, per a que les nenes (i els nens) diguin oh! quin tio/ mes guapo/a! i comprin els posters, el karaoke i els videos que ensenyen a ballar com l’artista. Què volem? on arribem? l’art expressa sentiments o s’ha convertit en el que feia Andy Warhool: còpies, còpies, còpies i fama?
Potser arribarà el dia en que tota aquesta enorme bombolla exploti i anirà caient en trossos petits que ens impregnaràn el cos amb particules que hauràn sobreviscut a aquesta explosió i que de debò són el que han de ser: simplement música.
Dakota-Stereophonics
Brown eyed girl- Van Morrison
come as you are- Nirvana
We used to be friends- Dandy Warhools
Love will come throught- Travis
Pagan Poetry- Björk

pensaments

*false alarm- KT Tunstall*
i’m up against de worl and maybe it was a false alarm.
Potser ets tú. Potser sóc jo. Potser ho som tots. Potser en realitat no ho és ningú.
Per ara ho ets tú.
El què? no ho sé. Alguna cosa, Sense nom, sense identificació, sols una remugor a la panxa, un pessigolleig al cos, tremolor a les cames a vegades. D’altres una consonant repetida fins la sacietat… no ets, però ets moltes coses. És voler escriure-ho però no voler a la vegada. És potser una paraula…
especial?

WANTED

*open book- the rakes*
En busca d’un professor. Si ahir buscavem noi perquè ens parlés en contra del projecte bolonya, avui ens han donat la noticia que el nostre ponent a favor del projecte no vindrà. (Serà que ja comença a aplicar les lleis de la normativa de que els estudiants ens espavilem per a nosaltres mateixos?¬¬) El fet és que ens hem quedat sense ponent a favor i el fort és que és el més difícil de trobar, perquè pensant-ho bé o portem a algú del govern o tots estaràn en contra d’un projecte que l’únic que fa és crear estudiants a temps complet perquè així el capitalisme no tingui tant atur ja que no podrem treballar i estudiar alhora.un cop la meva profe de sociologia va dir que la universitat es va crear per a tenir distreta a la massa de treballadors potencials fins als 30 anys i que així no molestéssim. És el projecte Bolonya un punt més d’aquesta distracció? Els joves ja és ben conegut que ho tenim prou difícil per a treballar i estudiar i també per a independitzar-nos amb els preus tan elevats que invaeeixen tots els terrenys. Ens diuen mandrosos, que vivim la bona vida, quan en realitat son els propis adults els que ens prohibeixen el nostre desenvolupament. El projecte Bolonya no és més que una altra trava per a no poder treballar, per a no poder estudiar si has de treballar, per a dividir més entre rics i pobres i per a anar allargant una agonia que s’inicia amb els preus elevats i acaba amb la impossibilitat de consumir i per tant amb la fi dels preus elevats ( tot és un cercle). Ja veurem com acabarà, per ara…1-0 en contra bolonya ja que la no presència demostra la falta d’arguments.

Breathe

this is not my idea of a good time! *not my idea-Garbage*

Respira…aaaaa hmmmmm
No pensis en res més aaah..mmmm
Escolta l’aire que toca la finestra
palpa la foscor i relaxa’t…pensa en el present…no busquis més enllà, no facis hipòtesis…sols escolta, sent l’interior…i l’exterior i respira..
no et preocupis per res més…accepta el present i no visquis en un passat…ni en un futur…no el pensis…no està escrit i sols tú l’escriuràs, però en el seu moment…i ànima’t

With every waking breath I breathe
I see what life has dealt to me
With every sadness I deny
I feel a chance inside me die
Give me a taste of something new
To touch to hold to pull me through
Send me a guiding light that shines
Across this darkened life of mine
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay ‘fore me
Breathe to make me breathe
For every man who built a home
A paper promise for his own
He fights against an open flow
Of lies and failures, we all know
To those who have and who have not
How can you live with what you’ve got?
Give me a touch of something sure
I could be happy evermore
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay ‘fore me
To see to make me breathe
Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe
This life prepares the strangest things
The dreams we dream of what life brings
The highest highs can turn around
To sow love’s seeds on stony ground
Breathe
Breathe
Breathe some soul in me
Breathe your gift of love to me
Breathe life to lay ‘fore me
To see to make me breathe
Breathe your honesty
Breathe your innocence to me
Breathe your word and set me free
Breathe to make me breathe


Taste in men

* this picture- Placebo*
Doncs després d’una setmana en que he anat a razz a dormir, he entrevistat a un mite tant mite com David Bowie, he parlat amb grups com depeche mode i he anat a un concert de placebo com a enviada especial no podia ser que acabes tot amb un finde normal o amb converses d’allò més simplistes. La setmana ha finalitzat amb un brindis..un brindis per tú i per mi i un brindis per la gent que ja no està aquí i un brindis per alguns amics que no estàn del tot pel que han d’estar o que encara no es troben (al final, tans brindis em faràn tornar a dormir a razz ¬¬)
A vegades les coses no són tan dificils com volem veure-les. Som simples i les nostres preocupacions, els nostres errors o els nostres actes tenen respostes tan simples que no volem arribar a creure que siguin aquestes. No em refereixo a res ni a ningú…sinó en general, als cafès en que es parlen de problemes que realment no són problemes, o a les paranoies i complicacions que la gent ens arribem a montar per a estupideses =). I al final arriba un moment en que el teu cos diu prou! carpe diem! viu el moment i te n’adones que el moment és la resposta que sempre havies estat esperant.
(Ah! i David Bowie està fatal en serio, no veas el que em va costar localitzar-lo u_u , ja us passaré l’entrevista XD )
PD: tinc tope de feinaaaa!!!!!! jo volia estrés pero això ja és passar-seeee! arfgh