Monthly Archives: Agost 2010

Shutter Island- Martin Scorcese

Vaig tard per fer la crítica de Shutter Island perquè es va estrenar al febrer d’aquest any, però nunca és tarde si la dicha es buena, que diuen i com que el que puc escriure d’aquest film de Martin Scorcese és bo, no fa falta dir res més.

El film comença quan l’agent judicial Teddy Daniels, acompanyat del seu company Chuk, arriba a Shutter Island, una illa on hi ha tancats malalts mentals perillosos, per aclarir la desaparició d’una reclusa.

Però ja des del primer moment t’entren dubtes. Teddy Daniels és realment un agent judicial o està malalt? realment gaire bé no sembla que estigui, però… i a tú què et passaria si et porten a un lloc on tot el que la gent diu o fa no saps si ho diu estant al 100% de les seves facultats o no? i si passéssin coses estranyes no dubtaries de tú mateix i la teva integritat psíquica?  Scorcese aconsegueix que al llarg de la pel·lícula les conclusions a les que havies arribat vagin canviant. Dubtes en tot moment fins que ja no saps si una explicació lògica en realitat ho és.

Per mi el director fa un homenatge a Hitchcock, aconseguint, com ell, que hi hagi suspens al llarg de tot el film. La foscor i la música contribueixen a crear un ambient tètric que, juntament amb la fredor dels colors, et fan sentir desamparat. En algun moment també em va recordar a David Lynch (aparició estelar d’un dels malalts mentals) tot i que això pot ser influència d’estar veient Twin Peaks (també vaig tard, ho sé)

El final ha estat molt criticat per alguns però el que no es pot deixar de dir és que, malgrat segurametn ja havies pensat una possibilitat semblant, no deixa de sorprendre’t.

Per últim comentar que m’ha agradat molt com treballava Mark Ruffalo, l’agent judicial que acompanya el protagonista, i que, per altra banda, Leonardo di Caprio no haurà hagut de fer gaire treball mental per posar-se al paper de Dom Cobb de Origen (Inception) doncs els dos personatges tenen bastantes similituds, com també les dues pel·licules.


Vall de Dàdes – Ruta de les Kasba – Merzouga

Dissabte 14

L’abdul ens ve a buscar per dirigir-nos cap al desert. El camí és llarg així que farem parada a Dàdes per dormir i continuarem fent ruta tot el diumenge per arribar a Merzouga a la tarda.

A la primera parada que fem l’Abdul ja ens té preparada una sorpresa: hi ha un bereber esperant-nos amb una serp a la mà. Perfecte! nosaltres que les haviem evitat ahir a la nit ens  la trobem a sobre les espatlles en menys de 2 segons!

Continuem pel Vall de Dàdes vorejant petits pobles, àrabs i berebèrs. L’Abdul para en un en concret, i ens explica que els homes berebèrs no treballen; ho fan tot les seves dones. Observem com és cert: a prop nostre hi ha una dona que està preparant un farcell de palla, el seu marit l’ajuda a posar-s’ho a l’esquena i ella baixa per l’empinat camí que hi ha fins a casa seva mentre el marit es queda tumbat amb altres homes, passant el dia.

També ens crida molt l’atenció que, tot i ser un poble que es veu pobre, sense botigues, sense res més que cases i com a molt un forn de pa comunitari, es veuen moltes antenes per veure la TV! a mi, personalment, se’m trenca un cliché que tenia muntat sobre la vida a l’Àfrica.

Atravessem l’Atlas per la carretera més alta de tot el Marroc. Estem per damunt dels 2.000 metres d’alçada i fa més fresqueta. Veiem alguns burros carregats i l’Abdul ens explica que el burro és el “taxi dels pobres” en aquest país.

Arribem a la Kasba Ait Benhaddou. Les Kasbes són els tipics pobles on vivien abans els berebers. Estan fetes de fang i la pluja les fa malbé. És per això que moltes estan abandonades. Aquesta però, és de les més boniques que queden i en ella s’han gravat pel·licules com Gladiador o Lawrence de Arabia.

Dinem a Ouazarte, on veiem un altra Kasba d’estil semblant i continuem la ruta fins arribar als “dits del mico” una muntanya que ens va recordar molt a Montserrat.

Finalment arribem a l’hotel, a Tinghir. El dia següent ens espera Merzouga!

Diumenge 15

Abans d’agafar la carretera cap al desert fem via cap a Les gorges del Todgha, un emplaçament perfecte per aquells que els hi agradi l’escalada, a més d’una zona fresqueta que va molt bé per fugir de les temperatures que hem trobat al Marroc.

Després de veure les gorges, agafem el cotxe per ja no parar fins arribar a Merzouga, la porta del desert. Fa bastant mal temps, hi ha núvol i ens diuen que potser plourà. Dinem i fem una migdiada fins les 17h, hora a la que em quedat per anar a fer una volta en 4×4 pel desert.

Es fan les 5 de la tarda i comença la nostra visita al desert. Tenim la sort que… està PLOVENT!!! sembla mentida. Quants cops deu ploure al desert? potser 7 a l’any? i ens toca!! El guia ens porta a un poble on ens reben amb un tè calent i tot de balls i música. Després ens ensenya alguns pobles abandonats després que deixes de ser colònia francesa. I per últim ens posa de cap amunt, cap avall i de cantó amb les dunes del desert. El desert és genial! amb una sorra vermellosa i càlida, finíssima. Un gustasso per correr i fer campionats a veure que fa el salt més lluny.

Després de l’excursió descansem a la piscina de l’hotel i… a dormir aviat perquè ens haurem de llevar a les 4:30 del matí per agafar els camells i anar a buscar una duna elevada per veure la sortida del sol!

Dilluns 16

Ens llevem i sortim de l’habitació. Està tot fosquíssim!! veig una cosa negra que es mou davant la porta. És un escarbat. Un escarabat del desert! molt gran i negre i es mou lentament:ara les dues potes d’un cantó ara les de l’altre. Ni s’inmuta! i jo estic histèrica pensant que com n’hi hagi molts em moro. Anem a buscar els camells i jo veig escarabats per tot arreu! no hi ha llum i les caques dels camells són boles negres, ja em diràs que semblen a la meva imaginació. Sort que els camells són molt alts i quan pujo en el meu em salva del terra.

Caminem durant mitja horeta fins arribar a una duna molt alta. Aleshores “aparquem” els camells i caminem per damunt les dunes per agafar un bon lloc.

La sortida del sol és espectacular. Sembla mentida! tarda en arribar però després va súper ràpid! i veure-ho en el desert…amb aquella sensació de perillositat i encant alhora…és una experiència totalment recomanable!

Ara ens queda ja tansols Fez i Casablanca. Així que amb el record de la sortida del sol agafem el cotxe per fer tot un dia de trajecte cap a la tercera ciutat més gran del país.

Enllaços relacionats: Marrakech


Marrakech

Dimarts 10

Dimarts, 10 d’agost, el nostre avió arriba a marrakech. Són les 11.30h i al posar els peus al terra de la pista d’aterratge notem com si un microones a tota potència es posés damunt nostre: 48ºC i el pitjor: un vent calent que encara et fa suar més. Ens dirigim cap el Riad. El cotxe ens deixa a Bab Doukala i el conductor ens diu que hem de seguir caminant perquè pel tamany, no poden entrar automòbils a segons quins carrers. Comença l’aventura:

Baixem del cotxe i ens trobem al mig d’un carrer ple de parades amb menjar, pastissos, carn i fruita. a l’esquerra tenim algun burru transportant material, un home tiva d’un carro ple de fruites, les motos són súuuper antigues i funcionen amb pedals, com una bicicleta! però el que impacta més és la olor: espècies, animals, persones. Tot barrejat genera un aroma que mai abans havia respirat. Una olor durant molts dies en aquest viatge, fins el punt de respirar-la i sentir-te com a casa. El nostre Riad està en un carreró estret de la Medina però quan obre les seves portes, allò és el paradís. Una piscina per refrescar-te, un jardinet amb l’únic soroll de l’aigua de la font i algún que altre ocell, i un llit enorme per poder descansar després de descobrir la ciutat.

Després de deixar les coses i fer algunes gestions (com fer-ho per poder anar al desert, canvi de dies a l’hotel, etc) anem a dinar a la plaça per excelència: Jmna El fna. Primera sorpresa del dia: mentre dino un escarabat puja per la taula per prendre’m el dinar! m’encantaaa!!! són els bitxos que més odio! els hi tinc fòbia!!  Acabem de dinar (com puc) i anem al zoco, quedem meravellats: tothom ens crida: entreu a mirar. D’on sou? Barcelona? Barça!! Busquem la Madrassa Ben Youssef i pel camí ens trobem un noi amb la samarreta d’Ibraimovich. Li diem “Barça!!” i ja té l’oportunitat per apropar-se a nosaltres: ens diu que la Madrassa està tancada i que ens portarà a una festa. Molt sospitós tot plegat… el seguim i ens porta a les curtidories. Fa una pudor insuportable. Estant estovant la pell de les ovelles, burros, dromedaris…amb fems de colom!

Ens porta una mica de menta i ens explica tot el procés. Després ens du a una botiga i ens deixa allà sols amb l’amo. Estem acorralats! Això ens passa per novatos…acabem amb un puf de pell de camell i uns quans dirhams menys a la cartera… Després de donar-li una propina al noi tornem a veure les parades i ens canviem de roba per anar a Le Comptoir, undels pocs llocs on podem demanar alcohol de la zona nova de la ciutat (a la Medina, ni pensar-ho) i on ens fan un espectacle de dança del ventre amb avi inclòs posant diners a les calces faldilles de la ballarina.

Dimecres 11

La nostra guia, Laila, ens espera per ensenyar-nos les principals atraccions turístiques de la ciutat. Comprem un tiquet per poder entrar a la Madrassa Ben Youssef, on un centenar d’estudiants es submergien en el Corán per acabar sent jutges, metges, administratius… Veiem l’art islàmic. La importància de l’aigua, la gemoetria en els gravats.

Després veiem un Hammam al museu de Marrakech

i per últim la Qubba, el monument almoràvit més antic de la ciutat.

La Laila ens porta després de zocos: a les botigues que ella considera importants. Anem a una farmàcia bereber plena d’espècies i cosmètics. El farmacèutic ens ensenya el que té: “esto para la carne”, “esto como vicks vaporub” i ens enxufa al nas unes boletes que realment et fan arribar l’aire fins l’estómac.  Sortim amb una bossa plena d’oli d’argan, oli d’arnica, khol, tè a la menta, tè relaxant.. i anem al “corte ingles de marrakech” una tenda plena de babuches, llums, gots de tè. Mirem pero no comprem Estem aprenent ja. Per acabar donem una ullada a la plaça des de la terrassa del cafe du france mentre escoltem com el muecí crida a l’oració.

A la tarda anem als jardins majorelle, dissenyats per Ives Saint-Laurent. Entre els seus arbres hi trobem algunes pareles amagades en una cita romàntica.

La vegetació ajuda realment a tenir intimitat. Intentem pfer una foto amb el temporitzador i la càmera cau a terra. És el segon dia i la càmera s’ha obert i no podem fer fotos! merda! l’havia comprat per anar a Menorca. No ha durat més de un mes. Busquem al Gueliz un swatch a veure si amb un tornavís podem obrir la carcassa i posar-ho tot a lloc. El trobem i, un en principi reticent, rellotger ens obre la càmera ho posa tot bé i a l’apretar el botó la càmera…funciona!!! Anem a celebrar-ho anant a sopar al Cafe de la poste, un restaurant colonial amb una barreja de tradició àrab i francesa.

Dijous 12

Dijous és el primer dia de Ramadan. El nostre guia, Abdul, està content, perquè anem a Essauria, un poble pesquer amb un clima més fresc, petit i replet de tendes i gavines. Així el pobre no ho passarà tan malament per no poder beure aigua ni menjar res de les 4:30 am fins les 19:30!

Passejem per la ciutat sorprenent-nos del canvi de temperatura. Sembla que haguem canviat de país! Dinem al Chalet de la Plage amb un cambrer molt catxondo que ens recomana el peix raya a la meniere, una meniere molt marroquina.

Després seiem a la sorra mentre veiem als surferos fent equilibris amb les ones i les dones arremangant-se els pantalons per poder-se mullar una mica. Després de passar el dia tornem a la Jmna El fna per veure com a la nit es transforma en un lloc completament diferent.  Sopem amb uns amics amb els que hem coincidit i anem a donar una volta  per verue tot el que hi ha: uns travestis fent la dança del ventre,

un home que intenta fer passar una pilota de futbol entre dos bolos sense que caiguin, un encantador de serps, un bufón o un mico que t’arranca els cabells quan intentes fer-te una foto amb ell.

Divendres 13

Últim dia a Mararkech. L’aprofitem per anar a veure els Jardins Agdal i fer compres al zoco. Els jardins són en realitat una enorme extensió agrària plena d’oliveres i arbustos. Arribem al llac on va morir un dels reis de Marroc ofegat. Està ple de peixos enormes que demanen menjar! continuem caminant i ens perdem entre les oliveres. Fa calor i no trobem la porta de sortida. Decidim saltar el mur i anem a parar a l’altra banda del jardi… perfecte… Després de travessar oliveres i plantetes arribem a un mur molt més alt que té un forat tocant les arrels d’una palmera. El Pol diu que passem per allà. Ens queda l’esquena plena de sorra i jo ja estic maleint-ho tot quan a sobre, davant meu, veig una serp. Em poso a cridar mentre el Pol va rient. M’enfilo sober un muret d’un pam  i sento que un guardia ens crida l’atenció. Ens diu que tornem per on hem vingut. I jo crido que ni boja!

aquí estic buscant serps

Finalment seguim caminant fins a trobar una porta que ens porta al final de la medina. Estem bastant desorientats i un home ens guia fins a la Mellah, el barri jueu, no sense fer-nos anar abans a la seva botiga d’espècies.

Al final ens deixa al Palau El -Badi i d’alla, ja anirem sols i mig orienatts, a Jmna el Fna. La tarda la passarem comprant arracades, collars i llums al zoco, i soparem a Al Fassia (un dels millors llocs on he sopat aquestes vacances), un restaurant gestionat exclusivament per dones vidues o divorciades on fan una Pastilla deliciosa.

Enllaç relacionat:

Vall de dàdes – ruta de les kasba- Merzouga


Ja sóc aquí!

Avui s’han acabat les meves vacances! després de passar uns dies al sol d’Alacant i Tossa i a l’exòtic Marroc, torno amb les piles carregades per començar aquest curs al Bloc. Tinc una mica de feina acumulada: crítica d’alguna peli, llibres, algun grup de música que he descobert i la crònica del viatge…però en 10 dies han passat tantes coses que no sé com fer-ho per no escriure-us una novel·la sobre el Marroc…

Així queeee….amb aquest post comença la meva tornada oficial al “cole”. Espero que hagueu passat tots unes molt bones vacances i que m’hagueu trobat a faltar!:P