Category Archives: imatge corporativa

Anàlisis de les eleccions a USA

En aquest vídeo trobem a 3 experts que parlen sobre les campanyes electorals i el que ha dut al triomf d’Obama a la presidència. Un document interessant que ens fa veure la força que tenen els mitjans i el mateix màrqueting polític alhora de triar president.

Anuncis

Freixenet torna a la tele per Nadal

Seguint amb la tanda de posts sobre publicitat, aquest cop li toca a Freixenet que ha anunciat aquesta setmana qui seran els nous protagonistes del seus esperats anuncis.

L’equip de natació sincronitzada ha estat l’elegit aquest 2008 per a protagonitzar el nou spot de la marca que des que el 1977 va aparèixer en televisió amb Lizza Minelli com a protagonista. I com és tradició ens posa el neguit al cos fins l’últim moment de la presentació dels seus anuncis. I la veritat és que amb un equip que ens té acostumats a quedar amb la boca oberta amb les seves “performances” aquàtiques, el nivell que (almenys jo) hi aplicarem per a posar-li nota, és bastant exigent.

Freixenet ha creat moda i als platós de gravació dels seus spots han passat personatges com Sharon Stone, Montserrat Caballé, Gwyneth Paltrow, Angel Corella i el mateix Paul Newman.

Fem un repàs d’alguns dels seus anuncis:

1989: Paul Newman és el protagonista d’aquest spot que reflexa, com faran molts altres, l’encant i la seducció entre home i dona

1992: Kim Basinger ens trasllada a una mena cabaret intim dels anys 40 tot cantant-nos les bones festes amb el nen de Freixenet entre bambalines.

1999: Aquí Freixenet va apostar per acollir a infinitat de joves promeses i  barrejar-les amb personatges ja consolidats, recordant la seva història i obrint la porta als joves artistes del 2000. Apareixen Montserrat Caballé, Lorena Bernal, Tamara Rojo i Carlos Nuñez, entre d’altres

2003: Paz Vega somia que és la Ventafocs fins que es transforma en una mena de ballarina disco (que a mi em recorda molt a Austin Powers no sé per què!)

2005: Sharon Stone i Antonio Banderas juguen al gat i al ratolí en una història dirigida per Bigas Luna

2006: Gwyneth Paltrow i Àngel Corella retornen a l’encant i als somnis a la recerca d’un amor platònic que es fa realitat. (Per cert, es nota que la Gwyneth sap parlar (o pronunciar) el castellà si ho compares amb l’Stone que no se sap si diu Maravilloso o morboso…)

2007: Scorcese fa un homenatge a un dels millors cineastes, Hitchcock i els seus ocells, i enceta una nova línia d’spots, fent-hi desaparèixer a les típiques bombolles ( quecrec segur que aquest any tornen)

I per últim, si voleu fer una ullada al llistat de famosos que han aparegut des de fa més de 30 anys representant a Freixenet, podeu fer-ho clicant aquí


La imatge corporativa dels circs

Aquest mes a Terrassa es troba el Circ Wonderland i, com amb totes les arribades de circs a la ciutat, les faroles s’han omplert de cartells anunciant a l’home bala, a animals extraordinàris i a éssers meravellosos.

Però, personalment, a mi pensar en el circ em transporta a una certa decadència i a una tristor inherent en l’ambient. No sé si és perquè els pallasos no m’han agradat mai, més aviat em feien por (i pel que he anat descobrint, no sóc la única que ho pensa això) o potser per les estructures circences, bastant antigues i desfasades.

I mirant els cartells me n’adono que potser és això el que els circs volen potenciar, aquesta imatge de decadència, aquesta mena de pobresa per a tots els que treballen allà, potser per a despertar la compassió dels pares i de pas els seus records d’infantesa perquè duguin als seus fills a l’espectacle.

Si us fixeu, els cartells són usualment d’estil antic i preténen ser realitzats a mà, la tipo és digna de word art, i els espectacles que anuncien són de tot menys alucinants. Potser és que hem arribat en un punt on la televisió ens ho ha ensenyat tot, i veure un camell, una lama o un lleó no ens estranya gaire.

I amb l’aparició als 80’s del Cirque du Soleil, pensava que el circ donaría un gir cap a la modernització. Es deixaríen de banda les coses grolleres i es tendiría més cap a l’espectacle acrobàtic. I en certa part és així. Anar a veure aquest circ és anar a veure piruetes impossibles, però… per què els seus personatges són tant monstruosos? per què no allunyar-se d’aquest tel de “pàries” en el que es basa el circ (les deformitats, la morbositat, etc). Al final la imatge corporativa segueix sent la mateixa. Es pot dir que el circ el que ven és el morbo? per què el que fan al Cirque du Soleil també ho fan molt bé les companyies xineses a Port Aventura.