Monthly Archives: Octubre 2010

Criadas y señoras – Kathryn Stockett

A vegades hi ha llibres que et fan reflexionar, pensar com ets o com haguéssis sigut en altres circumstàncies.

Si haguéssis nascut a principis del sg XX a Mississipi  com creus que series? pensaries que els negres són inferiors? no et faria por que anéssin al teu lavabo quan per la radio i la tele diuen que et poden transmetre malalties mortals? Criadas y señoras va sobre la segregació racial dels anys 60. De la vida de les criades negres que veien com, després de cuidar i fer de mares dels fills dels seus caps blancs, de donar tot el seu carinyo per ells, aquests acabaven pensant el mateix que els seus pares: els negres són inferiors.

Va sobre la por al desconegut i sobre la necessitat de fer alguna cosa al respecte. Sobre la lluita de Martin Luther King. Sobre la paciencia dels negres i la seva força interior per poder aguantar el maltracte psicològic que van patir per culpa nostra. I va sobre l’inici dels hippies. La repressió familiar, les conveniències socials, el masclisme… I les ganes d’una noia blanca de canviar el món en que viu quan se n’adona que no és normal tot el que està passant al seu poble.

Si la seva portada tira una mica enrere…en serio, no us deixeu enganyar per les aparences: Criadas y señoras és un llibre imprescindible.

Per més informació podeu anar a www.criadasyseñoras.es


La red social

Quants amics tens al facebok? no t’has preocupat mai per la seva privacitat? segur que estas al corrent de les demandes que fa un temps van posar al seu creador, Mark Zuckerberg.

I quants amics deu tenir Mark? D’això ens parla “La red social”: de la creació de Facebook. Dels motius pels quals Mark la va fer, i de les amistats que va perdre per tirar endavant la seva idea.

La red social ens explica el fenòmen de les xarxes socials des dels seus inicis (bastant elitistes per cert), i el seu desenvolupament posterior: el creixement al llarg de totes les universitats americanes i europees, fins arribar a dominar tot el món. I ens ho explica a partir dels records que tenen Zuckerberg i els seus ex-amics, que expliquen tot allò que va passar fins arribar a les demandes per les que el jove més ric del món ha hagut de batallar legalment.

La història està bé i els actors són molt bons però, personalment, no em va enganxar. No m’interessava gents ni mica la vida d’un tio que en la primera escena infravalora a la seva novia com ho fa Zuckerberg (diguem-ne consciència de sexe, no?). Per a mi aquest informàtic ja pot patir tot el que li fan per ser prepotent, manipulador, tontaina i poc empàtic. Encara que reconeixo que segurament ho sembla més que no pas ho és. I que la seva juventut ha jugat també un paper important a l’hora de prendre decisions que després han estat controvertides.

En definitiva, és un bon entreteniment per conèixer més a fons un lloc que volguem o no, ja forma part de la majoria de nosaltres i que ha canviat la forma de relacionar-nos fins a extrems que encara falta definir.


Buried

Si pateixes d’ ansietat, NO vagis a veure Buried. Si ets d’aquells que parla amb la imatge de la pantalla per dir-li el que ha de fer: TAMPOC. Per què sembla mentida com una pel·licula amb:

– 1 actor

– 1 mòbil

– 1 metxero

– unes quantes veus en off.

Pot arribar a posar-te tant dels nervis com ho fa Buried. Rodrigo Cortés aconsegueix que estiguis en tensió en tot moment. Que et costi respirar com a Paul Conroy. Que li vulguis apagar el zippo perquè deixi de consumir el poc oxigen que li queda. Que pateixis cada cop que el mòbil comença a vibrar.

I tot això Cortés ho fa amb Ryan Reynolds tancat en una caixa i amb una il·luminació súper bàsica com és la llum del foc o d’una llanterna. Desespera profundament l’espera d’aquest home per culpa de la burocràcia. La fredor de la gent i…el final et deixa cansat. Cansat mentalment  i pel nus a la gola que se t’ha anat  formant al llarg de la pel·licula.

Feia temps que no veia una pel·licula tant senzilla i a la vegada tant espectacular. Un 9.

 

 


Festival de Sitges…

… o, en el meu cas podriem dir com trobar pel·lis que no siguin de por en un festival on es ven terror, gore i espants per un tub. Així que la meva crònica sobre Sitges segurament serà més, diguem-ne, atípica que les altres. Comencem el Festival el Divendres 9 amb una pel·lícula ambientada en la Barcelona del segle XIX:

Agnosia

Quan la petita Joana té un accident i se li desenvolupa agnòsia, el seu pare, juntament amb el seu promès, intentaran cuidar-la i protegir-la de l’exterior. Però a vegades has de saber reconèixer les teves limitacions i donar pas a algú altre… amb Agnosia, Eugenio Mira ens ensenya un món basat en la deslleialtat i en la lluita per aconseguir, sigui com sigui, el poder. Però també la superació d’un mateix i l’amor. L’ambientació és molt bona però el film no aconsegueix el que Mira pretenia: ni t’intriga ni et creus l’història d’amor. Mai arriben les ànsies per saber què li passarà a la Joana. Els personatges són inversemblants i la imatge no et transporta dins l’ambient, tansols és una finestra per on mirem el que passa. Com a crítica també destacar que era innecessari fer la pel·licula en estricte castellà per, en una escena, canviar a dir, injustificadament, 3 frases en català. Què ha estat això? tot el pressupost de TV3 al film?

Nota: 5

Dissabte tenim 2 films:

Vampires


Un fals documental que ens mostra la vida d’una familia de vampirs. Ha estat un dels films que m’ha agradat més del festival. Ja tocava rodar alguna cosa de vampirs que s’allunyés de la imatge de Crepúsculo i Vincent Lanoo ho fa. El documental segueix a una familia formada per una parella i dos fills: una noia adolescent que vol ser humana i un noi sense problemes per posar-se on no li demanen… És una genial crítica sobre Europa i la societat actual: tansols dir que els vampirs s’alimenten d’immigrants ilegals que els porten els mateixos policies…

Nota: 7

Confessions


Una professora explica als seus alumnes que la mort de la seva filla no va ser un accident: 2 d’ells van assassinar-la. Per aixo decideix venjar-se posant sang contagiada amb el VIH a la llet que els dos assassins han begut al matí. A partir d’aquí es mostren les reaccions de tota la classe i els nens. Una història de venjança en que el millor va ser la presentació del mateix director. La resta: lenta, sense sobresalts; et deixa amb una càrrega a l’interior, amb una sensació estranya. Et fa pensar on ens està duent la societat en què vivim.

Nota: 5.5

Diumenge ens toquen 2 pel·lis més:

Everything will be fine


La típica història del director que es perd en els seus guions i personatges. En aquest cas, passant per una mala ratxa d’inspiració, el protagonista es troba unes fotos de presos irakians torturats. Una crítica social que no se n’acaba de sortir del tot per acabar sent, després de tot, un drama sobre la vida personal del personatge. Això si, aquest pensa menys que Bruce Willis: no m’agrada això, doncs…PAAM a pegar-se, a correr i el que faci falta.

Nota: 6

Colourful


Un noi que va morir havent comès un terrible error és retornat a la vida dins la pell d’un nen de 14 anys que s’acaba de suicidar. Des del seu nou cos haurà de descobrir perquè el nen va acabar així amb la seva vida i quin va ser el seu error en la seva vida anterior. Per mi el més bonic del film és la frase que li dona nom: tots estem formats per diferents colors i hem de descobrir quins. És una bona història de superació i perdó però es desenvolupa massa lentament.

Nota:6

Dimarts veiem la nostra última pel·li del festival: The Shock Labyrinth, en 3D. Si voleu que us digui la veritat però, vaig veure la meitat perquè no puc aguantar les pel·lis de terror i em treia les ulleres. Però pel que vaig veure no feia espantar gaire (almenys al moment). Es quedava el susto al “tintero”. No és d’estranyar que a Film Affinity tingui un 2’5…

Pel que fa a l’ambient de Sitges, malgrat que ha plogut bastant, el temps va permetre als zombies fer la seva passejada per la ciutat.. Alguns amb serres mecàniques perseguien a la gent gran i als nens que es creuaven pel seu camí. D’altres eren pallasos horripilants que treien sang per la boca… però per sort no es van fixar en nosaltres (no devem tenir cervells gustosos, què hi farem) i vam poder arribar a l’hotel sans i estalvis!