Category Archives: Uncategorized

Guapa

L’altre dia anava caminant pel carrer amb el meu fill i un home en una moto em va cridar “guapa!”. No és que sigui el primer cop que em passa, de fet a totes les dones els ha passat més d’un cop i de dos i de tres.

Si avui ho escric és perquè el meu fill quan vam arribar a casa l’amiga amb la que haviem quedat es va afanyar a explicar-li: “A la mama un senyor li ha dit guapa pel carrer”. La resposta de la meva amiga va ser “Aii! siii?? que bé!” amb una evident alegria i una cara que deia sense paraules “veus tu quina pujada d’autoestima”?

I això em desperta diferents pensaments:

Per què?

Per què necessitem l’aprovació de l’altre per sentir-nos bé amb nosaltres mateixes?

Per què els homes es veuen amb la potestat de cridar així pel carrer a una dona? O encara pitjor, mirar-la amb aquells ulls que la despullen integralment i la fan incomodar?  Imagineu a una dona fent el mateix? aleshores es veuria com una aberració  i es parlaria d’ella com a una pervertida sexual segurament.

Però segueix passant que moltes dones no veuen aquest abús de poder dels homes, i contentes marxen a casa amb l’ego una mica més amunt perquè sent mames de més de 30 anys – vaja, unes pàries quasi- una persona que ni coneixen els ha dit “una cosa bonica” pel carrer.

No, dir-te guapa no és violar-te, però és un abús de poder i amaga una concepció de dona com a objecte que no podem permetre i que és urgent de trencar.

Anuncis

L’Emma vol viure: buscar el morbo a partir de l’anorèxia

1516006223441

Qualsevol persona que hagi viscut l’anorèxia es sentirà identificada amb la protagonista del documental que va oferir el 30 minuts la setmana passada, l’Emma vol viure. Segurament entendrà com ningú pot entendre la lluita interna que té aquesta noia quan li posen una cullerada de puré enfront de la cara, i l’estrès i ansietat que et provoca empassar-te aquella miserable porció de nutrients que a tu et sembla una bomba nuclear que causarà que et posis com una bola en uns segons i, el més important, que perdis el control de tu mateixa i, en paraules de la mateixa Emma, “et deixis anar”. Perquè l’anorèxia no és tant ser un esquelet, és el control per tot, la necessitat de tenir tot estipulat, marcat, saber que ets tu el que tens la paella pel mànec, i una de les coses que més fàcilment pots controlar és què et dus a l’estómac, que et poses al teu interior.

I això és el que lamento del documental. Que et presentin l’anorèxia com una decisió entre l’espasa i la paret, entre viure i morir. D’extrems. L’anorèxia comença molt abans, comença amb la teva no acceptació. Comença quan busques una manera de tenir les coses controlades per pensar que així seràs millor. I comença també fent el que calgui per entrar dins els cànons del que diu la societat que has de ser.

I sobretot, no acaba menjant i agafant el pes per no morir-te. No acaba prenent una cullerada de puré, que molts cops et prens per no veure patir als teus éssers estimats, acaba (si és que mai acaba) estant tranquil i no pensant quan et poses una cosa a la boca, quan perds la necessitat de controlar tot perquè entens que la vida no és controlable. Quan te n’adones i deixes de lluitar per voler agradar a tothom i per ser la persona 10 que creus que has de ser per ser acceptada. L’anorèxia no es cura amb “experts per experiència personal” tot i que sí que ajuda a poder parlar amb gent que ha viscut la mateixa situació que  i saben fins quin punt poden ser de doloroses moltes coses. No es cura només amb amor i tendresa. També cal ser dur. I t’han d’obrir els ulls amb mala hòstia si cal.

Crec que “l’Emma vol viure” té bones intencions, intentant posar un tema que afecta molts nens i nenes i no tant nens i nenes al punt de mira, però al final no deixar de ser un bon exercici de morbositat i fracassa estrepitosament a l’hora de presentar una malaltia que no cal semblar un pres d’Auschwitz per estar patint, i que per tant, en certa manera “menysprea” o considera “de segona” a molts i molts malalts, justament els que sí que poden curar-se més fàcilment, a l’hora de veure que si, que estan malalts, i que poden tractar-se per sortir d’aquest pou profund i fosc que és l’anorèxia.

 

 


The Danish Girl

the_danish_girl-635017188-large

En veure “The Danish Girl” el primer que penses és com Tom Hooper ens ha colat una història transgressora d’una manera amable i empàtica, treient-li tota la controvèrsia que té, encara malgrat haver passat ja quasi 100 anys, la vida d’Einar Wegener, la primera dona transgènere que es va sotmetre a una reasignació de sexe, als anys 20.

La pel·lícula es basa en el llibre “Man to a Woman”, escrit a partir dels diaris que el propi Einar va anar redactant plasmant les seves sensacions i experiències al llarg de tot el procés, tant psicològic com mèdic, en el que va passar de ser Einar a Lili Elbe. I el film ho fa cuidant molt els detalls, posant el punt de mira en les emocions i en els gestos que Redmayne fa cada vegada que es sent més dona. I també amb el simbolisme, com el de les pintures de paisatges que Einar pot fer sent home, melancoliques i retornant a la seva infància i inocència,  i que, posteriorment, com a Lily ja no sap plasmar.

Els dos actors principals estan perfectes, però si en alguna cosa he de criticar  la cinta és la gesticulació i somriures de Lili Elbe. Crec  que ha estat la manera fàcil de feminitzar un personatge masculí, però que peca d’excés i que transmet el cliché de dona bleda i coqueta que no té res a veure amb per exemple la pròpia Gerda Wegener, i per tant, no sé si és encertat tampoc per a les dones d’aquella època. Aquest excés de gesticulació és el que, per mi, difumina en part l’enorme treball fet per Eddie Redmayne.

Però qui realment mereix un aplaudiment a part és Alicia Vikander, que va rebre un merescut Oscar per posar-se en la pell de Gerda Wegener i transmetre’ns tot el patiment que pot portar l’amor per una parella que no ho pot ser, l’amor que traspassa els límits per arribar a convertir-se en quasi amor maternal, totalment sincer i altruista, i entregat simplement a que l’altre sigui feliç. Un amor que no tothom pot donar i que fa de Gerda un personatge interessantíssim i una dona inigualable per la seva i per a qualsevol època.

Per últim, dir que el film és una aproximació a un tema que caldria treure més a la llum i normalitzar, però potser es queda curt per por a desagradar a una gran part del públic. Tot i així, la subtilesa amb que tracta el tema transgènere, crec que tot i ser molt light pel col·lectiu segurament, és una bona manera per què el públic en general prengui consciència i poder, posteriorment, “treballar” altres temes igual o més controvertits amb una mirada més oberta al respecte.

Nota: 7/10

Els protagonistes reals de la pel·li, Gerda y Einar, davant d’una de les pintures de Gerda, on se la veu amb Lili Elbe

d28bdc95-280f-4e4d-9e50-b3a829229b12-2060x1236.jpeg


Un matí d’hivern

Va baixar lentament les escales. Una a una, a poc a poc, quasi en stop motion. Cada passa era un fotograma que, de forma precisa, s’anava materialitzant esglaó rere esglaó, fins arribar a la porta que s’intuïa enmig de tota aquella foscor. Amb la mà dreta va agafar el mànec i va empènyer, i un raig de llum va penetrar a tot el passadís, fent-li entornar els ulls. Una estrebada més i el sol li va escalfar la cara, i ella, amb els ulls closos li va permetre aquella carícia de retorn a la realitat.

Va sortir del portal i es va posar bé la bufanda. Va apujar la cremallera de la jaqueta tot el que va poder i va observar el núvol d’aire fred que sortia de la seva boca en aquell matí d’hivern. Amb les mans a la butxaca es va posar a caminar, buscant l’escalfor del sol a les galtes, sentint-se des de feia molt de temps viva. Un pare pedalejava direcció contrària, duent a la seva filla petita a la cadireta de darrere, i la nena la va somriure. Ella va moure els llavis retornant-li.

Caminava amb seguretat. Passes llargues i fortes. Havia decidit que res no l’afectés i ho estava aconseguint. Va rebuscar entre les butxaques per treure el paquet de cigarros i l’encenedor i es va aturar un moment a engegar el Lucky i fer una calada llarga, per després treure-la lentament projectant el fum en una filera fina que s’enduia tots els seus maldecaps.

Cada cop que, de sobte, una imatge li penetrava el cervell, un crit, un gest brusc, cada expiració de fum se l’enduia. Va seguir caminant, travessant el parc, creuant-se entre corredors i gent que passejava el gos abans d’anar a la feina. Es sentia cada cop més lleugera. Va arribar a l’entrada de casa i es va donar uns segons per acabar el cigarro. Una darrera calada i va llençar-lo a terra, aixafant-lo amb força amb el peu dret. Va treure les claus i va entrar a casa. Lentament, es va treure la roba i va engegar la dutxa. Es va posar entre els vapors i va deixar que l’aigua regalimés entre els seus cabells, va sospirar. Les imatges eren cada cop més tènues i els crits s’anaven ofegant.

Va embolicar-se amb una tovallola i va travessar el passadís en la penombra que creaven les persianes baixades del menjador. Va posar el 3/24, com feia habitualment, va obrir la motxilla i en va treure el ganivet. L’havia posat en una bossa i la sang havia anat regalimant fins a convertir-se en un petit bassal al seu interior. Amb cura el va extreure i el va començar a netejar a l’aigüera. A les notícies explicaven que havien trobat un cadàver en un habitatge proper a Arc de Triomf. Ella, tranquilament, sense emoció, va seguir netejant aquell ganivet, suaument. Un cop net, el va tornar a deixar al calaix.


Any nou, nous propòsits

10 dies han passat des que va començar el 2018 i encara estic donant voltes als propòsits que vull complir aquest any. No és que ho hagi fet mai, però si que és cert que 2017 ha estat un any d’auto-coneixement intensiu i això s’ha d’aprofitar per millorar aquells defectes que he trobat que tinc o per començar a construir projectes o reptes que sempre he tingut i que he deixat de banda.

I per què encara hi estic donant voltes? perquè no vull ser d’aquelles persones (tot i que sé que ho acabaré sent en algun moment) que es proposen anar 5 dies al gimnàs i acaben trepitjant-lo per a fer la matricula i punt. Vull ser realista, i per això cal serenor per decidir realment què puc i què no puc fer.

Aquí van els meus reptes pel 2018!

  1. Prioritzar les connexions humanes a les virtuals i desintoxicar-me del mòbil tot i que potser sembla una mica radical això, ara que potser assistim a la primera investidura d’un president per Skype XD
  2. Un cop a la setmana, escriure del que sigui, de pensaments, d’emocions, d’un llibre, d’una pel·li o d’una notícia, és igual! el que importa és practicar, com estic fent ara mateix!
  3. Tornar a córrer, però amb la calma. No vull retornar a antigues rutines de córrer un dia si un dia no cada setmana, perquè hi ha moltes altres coses que m’agraden que hauria d’abandonar, però sé que em va bé fer-ho i vull aprendre a compaginar-ho amb altres activitats esportives que em són beneficiaries per la meva salut.
  4. Confiar. Confiar més en mi, en la gent del meu voltant que m’estima, i confiar en això: en que m’estimen tal i com sóc, i en que no he de deixar de ser així per intentar agradar a tothom, perquè mai aconseguiré agradar a tota la gent que em trobo pel camí.

 


Coco

coco-155051069-large.jpg

Les campanyes electorals són molt intenses i quan el que t’estas jugant és el rumb que ha de prendre el país, us ho podeu imaginar! Però per sort, encara la setmana passada vaig trobar un raconet per poder anar a veure una petita obra d’art, com la majoria de les pel·lícules de Pixar: COCO.

Què dir de Coco que no hagueu escoltat ja? que sí, que cal anar amb el paquet de Kleenex a mà per assecar-vos la llagrimeta que us caurà cap el final de la pel·li. Que segurament quan veieu a la Coco sentireu aquelles ganes de retornar a abraçar a la teva avia, tan fràgil, tan adorable, tan petita després d’haver estat un puntal de la família. I que tornareu a reubicar les prioritats, molts cops oblidades per les ànsies de grandesa i de reconeixement. Amb això no vull dir que s’hagin de deixar perdre els somnis, ni que no hagis de lluitar pel que vols. Però si que és veritat que no tot val en aquest trajecte, i que el suport i l’empatia en la família per ajudar a l’altre a arribar al que vol ser és un element bàsic que tots els que en formem part hem de treballar.

Una altra de les coses que ens ensenya Coco, és com les aparences enganyen, i de la necessitat de la comunicació. Molts cops els malentesos arriben per no haver explicat el que sents.

I per últim també parla dels records, de la memòria, fent un homenatge a la nit de morts mexicana que et fa veure-la d’una manera que, jo al menys, no havia imaginat. Com ja va fer a Inside Out, John Lasseter ens parla de la importància de no oblidar, de saber els teus origens, com a puntal en l’estabilitat humana. La importància de saber qui ets i d’on provens per a mantenir un equilibri i seguir amb els peus a terra, sense que això impliqui que t’hagin tallat les ales, sinó al revés, tenir un matalàs en el que saber que pots caure en moments de fragilitat.

 

Nota: 8’5/10

 


Història televisada

EAST AND WEST GERMANS CLIMB THE BERLIN WALL FILE PHOTO.

Estava al llit quan va sentir uns crits que sortien de la televisió en un idioma estrany. Es vaig aixecar sigil·losament per seure darrera la porta, raconet habitual des d’on mirar la televisió sense que els pares la veiessin. Una dona deia alguna cosa sobre un mur. Va treure una mica el cap i va veure els seus pares emocionats mirant la tele.

– Vaig a agafar una ampolla de cava! – va dir el pare, i ella es va quedar aterrida esperant la bronca monumental, però ell, en veure-la, la va abraçar:

– mico que fas aquí?

– és que he sentit uns crits molt estranys a la tele…

Ell la va portar a la falda de la mare

– Vols un Colacao? Això ho hem de celebrar!

La mare va acollir la Laura entre els seus braços i ella va mirar el televisor. Un munt de persones estaven davant i damunt un mur molt alt, i cridaven i cantaven, onejant banderes eufòrics.

– Què passa mama? Què fan?

– Amor, tiren el mur de Berlin!

– Què és el mur de Berlin, mama?

– Berlín és una ciutat com Barcelona, mico, i aquest mur la divideix i no deixa passar a la gent d’un cantó a l’altre. Imagina’t que aquí hi hagués un mur que separa el nostre carrer del que viuen els avis, i que no et deixessin passar a veure’ls!

A la Laura no li podia entrar al cap una barbaritat així

– Però per què el divideix?

– Per problemes polítics… és difícil d’explicar… però no et preocupis, perquè ho estudiaràs!

Era el 9 de novembre de 1989, tenia 6 anys i estava veient en directe com queia un símbol de la guerra freda. 28 anys després, el seu fill estava davant el televisor quan es va escoltar “Visca la república!”. El Parlament havia declarat la independència de Catalunya.

– Per què criden mama?

– Perquè estan molt contents perquè s’ha declarat la independència amor meu

– I què és la independència?

– Vol dir que ja no formem part d’Espanya

– I aleshores, no podré veure a la Júlia i l’Alvaro més? – va preguntar en Biel alarmat

– Si, amor! això no té res a veure! ara no deixaran d’haver-hi carreteres per anar a visitar-los, no?

– Aleshores què canvia?

Al televisor es veia l’escala del Parlament plena a vessar i es sentia el cant dels segadors. Realment eriçava la pell i feia emocionar

-Crec que no canviarà res en realitat…

– Per què no canviarà mama?

– Seria molt complicat d’explicar-ho amor meu, però saps què? D’aquí uns anys m’ho explicaràs tu, perquè sortirà als llibres d’història!

– Val mami! jo t’ho explicaré! -va dir en Biel i va córrer a buscar la motxilla per tornar a l’escola.

Mentre, la seva mare pensava en aquella jornada històrica, que contràriament a la de feia 28 anys, resultava ser agredolça.