Category Archives: Uncategorized

Història televisada

EAST AND WEST GERMANS CLIMB THE BERLIN WALL FILE PHOTO.

Estava al llit quan va sentir uns crits que sortien de la televisió en un idioma estrany. Es vaig aixecar sigil·losament per seure darrera la porta, raconet habitual des d’on mirar la televisió sense que els pares la veiessin. Una dona deia alguna cosa sobre un mur. Va treure una mica el cap i va veure els seus pares emocionats mirant la tele.

– Vaig a agafar una ampolla de cava! – va dir el pare, i ella es va quedar aterrida esperant la bronca monumental, però ell, en veure-la, la va abraçar:

– mico que fas aquí?

– és que he sentit uns crits molt estranys a la tele…

Ell la va portar a la falda de la mare

– Vols un Colacao? Això ho hem de celebrar!

La mare va acollir la Laura entre els seus braços i ella va mirar el televisor. Un munt de persones estaven davant i damunt un mur molt alt, i cridaven i cantaven, onejant banderes eufòrics.

– Què passa mama? Què fan?

– Amor, tiren el mur de Berlin!

– Què és el mur de Berlin, mama?

– Berlín és una ciutat com Barcelona, mico, i aquest mur la divideix i no deixa passar a la gent d’un cantó a l’altre. Imagina’t que aquí hi hagués un mur que separa el nostre carrer del que viuen els avis, i que no et deixessin passar a veure’ls!

A la Laura no li podia entrar al cap una barbaritat així

– Però per què el divideix?

– Per problemes polítics… és difícil d’explicar… però no et preocupis, perquè ho estudiaràs!

Era el 9 de novembre de 1989, tenia 6 anys i estava veient en directe com queia un símbol de la guerra freda. 28 anys després, el seu fill estava davant el televisor quan es va escoltar “Visca la república!”. El Parlament havia declarat la independència de Catalunya.

– Per què criden mama?

– Perquè estan molt contents perquè s’ha declarat la independència amor meu

– I què és la independència?

– Vol dir que ja no formem part d’Espanya

– I aleshores, no podré veure a la Júlia i l’Alvaro més? – va preguntar en Biel alarmat

– Si, amor! això no té res a veure! ara no deixaran d’haver-hi carreteres per anar a visitar-los, no?

– Aleshores què canvia?

Al televisor es veia l’escala del Parlament plena a vessar i es sentia el cant dels segadors. Realment eriçava la pell i feia emocionar

-Crec que no canviarà res en realitat…

– Per què no canviarà mama?

– Seria molt complicat d’explicar-ho amor meu, però saps què? D’aquí uns anys m’ho explicaràs tu, perquè sortirà als llibres d’història!

– Val mami! jo t’ho explicaré! -va dir en Biel i va córrer a buscar la motxilla per tornar a l’escola.

Mentre, la seva mare pensava en aquella jornada històrica, que contràriament a la de feia 28 anys, resultava ser agredolça.

Anuncis

Blade Runner 2049

original

Avui llegia a Fotogramas que  Blade Runner no ha tingut la repercusió que pensaven que tindria quan la van anunciar.

No l’ha tingut malgrat posar a Ryan Gosling i afegir a Harrison Ford per a vincular-la amb la Blade Runner original en una cinta que podia funcionar en realitat perfectament sola, però també val a dir que potser és que no van tenir en compte que Blade Runner no és una cinta per a “tots els públics” i que ni tan sols la Blade Runner original va agradar quan va sortir.

No ens trobem davant una pel·lícula fàcil, lleugera. Estem parlant d’un món distòpic en el que ens volen fer reflexionar sobre qui som, i què ens fa ser o no ser humans i no merament objectes. Tampoc ens trobem en una pel·lícula d’acció i aventures com podria semblar al ser ciència ficció. Aquesta posició “equidistant” (ara que està tant de moda aquesta paraula) pot portar a equívocs i que hi hagi gent que surti decepcionada de la sala. Els que ja van veure el film precedent però, no quedaran decebuts: 160 minuts d’endinsar-se dins la ment d’un replicant que considera que no té capacitat de decidir perquè no té ànima però que en realitat no pot passar per alt sentir el que sent al seu interior. L’aparició de Ford, una mica forçada, intenta reforçar el vincle amb la primera pel·lícula, però sobretot el que fa és predir el futur d’una propera entrega o entregues per descobrir finalment com acaba aquesta guerra entre humans i replicants.

Nota 7’5/10

 


Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.


Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Intuïcions

foto

Pluja. Un tamborineig persistent que ressona en el sostre del seu cap. Això són els seus pensaments. Una banda sonora interna, una mena d’instrument que, a segon terme, acompanya els elements principals del dia, amb una melodia invariable, un toc-toc-toc-toc ràpid, que es fa més o menys intens en funció de les circumstàncies externes, arribant en alguna ocasió a ocupar tot el protagonisme.

I a part de pluja, foscor. Nit. Sembla com si mirés la vida des d’un ull de peix. Enfocant-ho tot en un sol punt, i distorsionant, allargant, tensant la resta de coses per a deixar-les en un sense sentit, tan sols per poder dilucidar amb certesa aquell punt que, aleatòriament, el seu “jo xerraire” intern ha decidit magnificar, intentant poder donar-li una explicació plausible. entendre’l.

Però aleshores allò que està veient, analitzant amb lupa, aquella raó que ha descobert a còpia d’enfocar, enfocar i enfocar les lents fins a l’extrem, és tan real com ella creu? Ha tensat tant la corda que l’objectivitat ha passat a un altre terme, que la realitat ha quedat completament distorsionada. I que allò que pot extreure de la seva anàlisi extenuant no es troba en el seu context.

I per això, a voltes, els clars-obscurs. Aquelles aparicions, dins la foscor, dins l’angoixa, de petites ombres, de tènues intuïcions, de certeses que volen fer-se pas entre el barull de caos que el seu jo ha generat.

Aquella sensació que ella, per molt que el món s’entesti a manipular, en definir, en semblar; per molt que prediqui coses diferents a les que fa, que s’entossudeixi a ser estrany, complicat d’entendre, inabastable, en realitat i per molt petita que es pugui sentir, n’ha fet una anàlisi correcta. Una anàlisi sobre el terreny, sense necessitat de passar per laboratori, aïllant el concepte, depurant-lo, llimant-lo i fent-lo asèptic, digerible, incolor i indolor. I que això és el correcte. Que no, no existeix res més amagat. Que les coses “en brut” també expliquen coses, i en el terreny de l’amor i de les sensacions, moltes més que no pas les preparades pel consum.


L’amic retrobat – Fred Uhlman

portada_lamic-retrobat_fred-uhlman_201703271104

L’any 1971 Fred Uhlman va escriure “Reunion” traduït en català com “L’amic retrobat” i que es presenta al món com una història sobre els valors de l’amistat. Què dir d’una història que té més de 40 anys i que parla sobre successos tan transcendentals com són la segona guerra mundial i la infantesa robada? Doncs que te n’adones de com en aquest quasi mig segle han canviat les coses, no només històricament – tenim la sort (aquí a Europa) de no viure en el món d’entre guerres – sinó moralment.

L’amic retrobat és la història d’uns valors que amb el pas del temps sembla que s’hagin anat fonent entre nosaltres, que vivim en un món cada cop més connectat i en canvi més aïllant. És la definició de la companyonia, dels descobriments que fas quan ets jove, de les pors que t’assetgen a la nit i que la manera que les resolguis conformaran el teu jo futur. I és la història de l’honestedat, del compromís, de les relacions forjades a càmera lenta. I és nostàlgia. No només nostàlgia per com evoluciona la vida i com hi ha persones que apareixen i desapareixen de la teva pròpia història deixant una empremta més o menys profunda. Nostàlgia pel que suposava abans i el que suposa ara tenir un amic.

Tenim amics? Facebook em diu que uns 360, quasi un per a cada dia de l’any. Whatsapp, Skype i Hangouts em permeten que em comuniqui amb algunes persones amb qui fa anys que no he compartit una taula, però la veritat és que a l’hora de trucar per telèfon, quan tinc una tarda lliure (de les poques que tinc) algun cop em sento buida. A qui puc dir que m’acompanyi al cinema? Si aquest amic treballa fins tard, l’altre no fa res sense la seva parella i a aquesta no li va el plan, el de més enllà viu lluny i quedar ens suposa un trasbals d’horaris i certa mandra que provoca que el tan comú “hem de quedar” es vagi allargant en el temps… Tenim “amics” sí, però estem cada cop més sols, i som cada cop més egoistes.

És per això que trobar un llibre així, més enllà de comprovar com n’era de diferent la manera d’escriure de fa 40 anys, i com diferent també era la manera de divertir-se, de conèixer a l’altre abans de tants imputs externs que ens fan interactuar de manera superficial, et reconnecta amb el teu propi jo i et reclama tornar a buscar relacions reals. No cal buscar mitges taronges, ni a l’amor ni a l’amistat, però sí que hauríem de començar a dir les coses pel que són, i tornar a esforçar-nos a assolir, més enllà de la quantitat, la qualitat.

L’amic retrobat et retroba amb una necessitat humana que hem de regar i alimentar per a tenir. Si, necessitat, perquè som éssers socials vivint en un univers infinit, i necessitem tenir arrels, coses que ens enganxin al present, a la vida. Amistats que ens enriqueixin, però que també ens demanin un esforç de nosaltres mateixos per fer-nos sentir vius en vida, que som escriptors de la nostra pròpia història i no pas els simples espectadors que ens estem convertint.

Fred Uhlman ens presenta una petita reflexió sobre l’amistat i el creixement personal. Sobre com tothom tenim alguna cosa a oferir a l’altre, i sobre com els altres poden influir en nosaltres mateixos.

Nota: 7’5

 


Un corredor de fons

Avui he vist una parella al parc. Una parella que deixava de ser-ho. Ell es mirava la noia com un estaquirot davant seu, i pujava la mà i se la posava a la boca en una contorsió de dolor que mostrava als allà presents el que estava sentint de veu de la seva estimada.

Les bicis estaven al seu costat, una d’elles amb una cadireta… parella, pare i mare… una altra història que anava per llarg i que acaba truncada. I dins meu sento una veu que em relata el que està veient el noi ara mateix: Un huracà d’emocions que s’ho endú tot per endavant. Un tsunàmi que està destrossant els seus principals puntals i que el deixa quasi en estat de coma. Veig la tristor d’ell plorant sobre el seu llit. La necessitat de sentir l’escalfor d’algú que abans tenies a l’abast i que de sobte ha passat a ser un estrany. La sensació recorrent de tenir un nus a l’estómac, i les setmanes vivint i actuant com un zombie, sentint que estàs buit, incapaç de retenir res més que imatges de records antics.

I m’imagino el seu futur: una cursa d’obstacles per endavant. Una cursa llarga, i que pot ser més o menys ràpida d’acabar però que té final.

I he volgut cridar-li “Resisteix!” Que tot això es basa en no enfonsar-se! Que en aquell moment, les 9 del matí d’un dia laborable, en aquest parc devíem ser pocs, però segurament, molts dels que hi érem hem viscut aquesta situació que ara el devasta.

I que passaran els anys i, que ja ho sabem, que res serà igual. I les ferides hi seran però, amb el temps, cicatritzades. I en un raconet del seu cor tindrà una crosta, una línia fina que delatarà una part del que va viure aquell 2017, però que no l’impedirà seguir bategant, vivint, gaudint. Passaran els anys i arribarà altre cop la calma.