Monthly Archives: Abril 2011

“coca” de butifarra gratinada

Diumenge vam fer una calçotada i barbacoa a casa els meus pares i me mare ens va fer uns tuppers al Pol i a mi per tenir menjar durant la setmana. En un d’aquests tuppers hi havia dues botifarres i una botifarra negra fetes a la brasa. Com que estaven una mica seques vaig pensar que estaria bo fer-hi una salsa per a que passés millor i així ha sortit aquesta coca:

Ingredients

– pa de truita

– botifarra

– botifarra negra

– salsa de tomàquet

– crema de llet

– formatge

– esparregs (opcional)

Talla les botifarres a trossets molt petits i posa-les en una paella amb la salsa de tomàquet, una mica de formatge estil “tranchetes” i la crema de llet. Posa-hi sal i pebre al gust i reserva.

Talla els espàrregs i fregeix-los a la planxa fins que estiguin molt tendres. Obre com si fessis un entrepà el pa de truita i torra’l una mica. Un cop torrat posa-hi el preparat que em fet amb la botifarra, els esparregs i formatge per gratinar. Gratina-ho al forn i ja estarà llest per servir!

 

 

Anuncis

Persépolis – Marjane Satrapi

Quan el 1979 els iranis van començar a manifestar-se en contra 50 anys de dictadura del Sha, no esperaven que acabarien amb una tiranía per anar a parar a una altra de pitjor: un règim fonamentalista islàmic en què els aniquilarien fins i tot les llibertats més simples, com el poder fer festes o beure alcohol.

Persépolis és la història autobiogràfica de Marjane Satrapi, una noia iraní que va viure els importants aconteixements que han dut a l’Iran al que és ara mateix. La història comença al 1979 amb una Marjane de 10 anys que veu com la seva familia lluita per aconseguir un canvi social i polític. Marjane està educada dins els valors del progresisme i comunisme, i creu en un Déu just per a tots (que s’assembla a Karl Marx). Un cop enderrocat el Sha hi haurà eleccions, amb la participació del 99’9% de la població que, degut a l’analfabetisme i a la manca de tradició democràtica – no hi ha partits polítics-, votarà a favor de  Ruhollah Jomeini, que torna just en aquell moment de l’exili i que instaura a partir d’aquell moment una República Islamica.

És en aquest punt on tota l’eufòria del moment es trenca i comencen tot un seguit de restriccions i prohibicions. Però Marjane segueix creixent i veiem la seva passió pels Bee Ges o Michael Jackson, grups musicals prohibits pel règim, la menjada d’olla de les professores, que els expliquen coses que Marjane sap que no són certes, o l’obligació de dur vel i els problemes per no dur-lo ben posat, anar maquillada o córrer (ja que el moviment del cul és provocatiu!!)

Tot això, juntament amb l’esclat de la guerra amb Irak (del 80 al 84), faran que els pares de Marjane la facin marxar a estudiar a fora, a Àustria, on coneixerà una nova cultura, molt diferent a la seva. Però anyorada dels seus pares, tornarà a Iran als 90 per estudiar Belles Arts a Teherán i per comprovar que el règim és cada cop més represiu.

Finalment, al 94 Marjane decideix marxar a França, farta de la represió a la dona i a la societat en general, i per poder explicar-nos les seves vivències en un país que era dels més progressistes de la seva època i que va acabar retrocedint vàries dècades. Per mostrar a tothom com els guanys socials es poden perdre facilment. I perquè occident doni un cop d’ull a l’Iran, un país molt desconegut del que només veiem dones vestides de negre o marró, on està prohibit utilitzar els colors, anar al cine, ballar… i del que molts de nosaltres, per ignorància, pensem que és perquè ells ho volen. Marjane ens demostra que viuen en una presó, que no ho volen i no ho voldran mai, que és una imposició de l’islam fundamentalista i que aquest islam no és el que la majoria de musulmans volen.

Podriem imaginar que això passés a Espanya? és horrorós i inconcebible. Però mentre l’Iran sigui un territori tan estratègic, amb tants recursos, no interessarà ajudar a la seva població empresonada i silenciada. Persépolis vol obrir els ulls a la societat i mostra un nou punt de vista, ens obre un camí en el que reconèixer-nos i apropar-nos a una societat que és com la nostra però que pels nostres prejudicis sempre hem reconegut com a diferent, enemiga i pitjor.

Persépolis és una pel·licula que et resumeix de forma esplèndida els aconteixements de l’Iran dels últims 30 anys. En els 95 minuts que dura et queda clar el paper de la societat, el sha, el regim islamista, els policies religiosos, la joventut i la indignació-resignació d’aquells revolucionaris que van veure frustrades les seves espectatives. Per  últim vull destacar el paper de l’avia. Marjane li fa un enorme homenatge, sent un paper imprescindible per entendre la trajectòria d’aquesta jove, del que la seva avia estaria molt orgullosa.


Altre cop Salvador Sostres

L’altre dia llegia que el sr. Sostres havia justificat l’assassinat de la noia rumanesa en mans de la seva parella, però no trobava l’article ja que “El Mundo” el va retirar d’internet. Avui l’he pogut llegir i li puc dir al “sr” Sostresque no, jo no acabaria matant la meva parella si em diu que el fill que espera és d’un altre. La insultaré, em posaré a cridar, histèrica, i si se m’acosta potser li pego una bufetada (això si que seria normal). Però no la mataré i després esperaré a que arribi la seva germana petita per matar-la també. No és un noi normal. Una persona normal es queda destrossada però no mata. Una persona violenta és la que reacciona matant. El Mundo hauria de plantejar-se seriosament fotre fora a aquest energumen, un dia li diràn qualsevol cosa i sortirà amb un ganivet dient que és una reacció “normal”.

Us deixo amb l’article de Sostres per si voleu llegir-lo. (d’altra banda comentar que potser no feia falta que sortís la paraula “rumano” No ens aporta res, tansols criminalitzar als rumanesos quan podria ser perfectament un noi espanyol, xinès o finlandès.)

El chico rumano de 21 años que ha estrangulado a su novia embarazada, también rumana, de 19, “era un chico normal”, según han dicho de él sus vecinos y conocidos. “Discutían como cualquier pareja”, ha explicado la madre de la víctima. Después de cometer el crimen –o de presuntamente cometerlo, hasta que no se celebre el juicio- el chaval, horrorizado por lo que había hecho, telefoneó a su padre a Rumanía y le mostró el cadáver de su novia muerta a través de una webcam.

Porque un chico normal de 21 años que está enamorado de su novia embarazada, es normal que pierda el corazón y la cabeza, el sentido y el mundo de vista, si un día llega a casa y su chica le dice que le va a dejar y que además el bebé que espera no es suyo.

Ni puedo justificar ni justifico un asesinato, ni cualquier forma de maltrato tenga consecuencias más leves o más graves. No pienso que haya causas morales que puedan justificar matar a alguien, ni que puedan servir siquiera de atenuantes en el juicio. Digo que a este chico les están presentando como un monstruo y no es verdad. No es un monstruo. Es un chico normal que se rompió por donde todos podríamos rompernos

. Porque hay muchas formas de violencia, y es atroz la violencia que el chico recibió al saber que iban a dejarle y que el niño que creía esperar no era suyo. No te causa la muerte física pero te mata por dentro y aquel día algo de ti muere para siempre. No justifico lo que hizo, ni creo que se pueda justificar, pero no es un monstruo: es un chico normal sometido a la presión de una violencia infinita, una violencia que no por no ser física es menos violenta; un chico que luego tuvo una reacción terrible, inaceptable e inasumible, criminal, y que no sólo terminó con la vida de su novia y la de la criatura que esperaba sino que terminó, en cierto modo, con la suya propia.

Espero que si algún día me sucede algo parecido disponga del temple suficiente para reaccionar quemándome por dentro sin que el incendio queme a nadie más. Pero me reconozco en el dolor del chico, en su hundimiento, en su caída al fondo de sí mismo oyendo las explicaciones de su novia. Me reconozco en su desesperación, muy normal y nada monstruosa: en su herida, en su desgarro. Quiero pensar que no tendría su reacción, como también lo quieres pensar tú. Pero ¿podríamos realmente asegurarlo? Cuando todo nuestro mundo se desmorona de repente, cuando se vuelve frágil y tan vertiginosa la línea entre el ser y el no ser, ¿puedes estar seguro de que conservarías tu serenidad, tu aplomo?, ¿puedes estar seguro de que serías en todo momento plenamente consciente de lo que hicieras?

Que la justicia dicte su sentencia y que sea tan severa como tenga que ser. Ante un asesinato no hay causas morales. Pero este chico no es un monstruo. Es un chico normal disparado al centro de su querer, arrancado a la vez de su novia y de su hijo, sometido a una violencia brutal que al no ser física nunca se considera pero que ahoga y machaca lo mismo que cualquier otra violencia.

Hay muchas formas de violencia. La mayoría de los que escriben y leen sobre sucesos ignoran cómo a veces el amor se convierte en escoria y en desgracia y se abraza desesperadamente a la tragedia.


Tapes

últimament vaig molt de vòlit i no em dona temps a “pensar” per escriure alguna cosa més o menys decent, per això avui recorriré a unes tapes molt fàcils que vam fer per sopar dimarts. Així em trec el mono d’actualitzar rapidament i us dono algunes idees!:P

Endivia a la planxa amb fruits secs

Facilissim! has de partir l’endivia en dos i deixar-la a la planxa una estoneta fins que vegis que la fulla s’ha estovat. Un cop fet això, agafa cacauets fregits amb mel i esmicola’ls per sobre.

Patates farcides de botifarra negra i  formatge brie

Bull les patates i quan estiguin fetes talla-les per la meitat. Buida-les per fer espai pel farciment. Pregeix en una paela una mica de botifarra negra. Un cop fregida, posa-la dins de la patata i cobreix amb el formatge brie. Gratina-ho al forn.

Croquetes de diferents sabors i mongetes amb bacon

Per les croquetes, que eren de diferents gustos: ceps, verdures i bacallà, pregunteu als meus pares, en concret a me mare, és l’especialista! per les mongetes, poseu-les una estona al microones amb aigua fins que s’estovin. Un cop fet això embolica-les amb el bacon i fregeix.

Brotxeta de botifarra, tomàquet i espàrregs

En una brotxeta punxar-hi els ingredients que volem i posar a la planxa a foc lent fins que estiguin cuits.