Monthly Archives: febrer 2009

Valkiria

valkyrie

No sóc fan de Tom Cruise. No m’agrada la seva vida personal: les seves creences religioses, el seu comportament respecte Katie Holmes, o les seves dèries extraterrestres.

Per què dic això? perquè no vull que penseu que és degut a la meva simpatia per ell que pensi que és un dels pocs actors en nòmina a Hollywood que exerceix realment d’actor.  I és que, no creieu que a Hoollywood hi ha massa gent que fa d’ella mateixa? George Cloney, Hugh Grant, Brad Pitt, totes les seves pel·licules semblen seqüeles de les altres, el mateix personatge amb un nom diferent i en un altre lloc, sigui el Far West o el bulliciós Nova York.

El paper que l’actor f a Valkiria és realment bo, perquè no et fa pensar en cap  moment que la persona que estas veient és Tom Cruise. De fet les seves dots interpretatives ja me les va demostrar a “Entrevista con el Vampiro” en el que Brad Pitt quedava a una enorme distància de l’omnipotent “Lestat” que Cruise va brodar. I no és aquesta precisament la pel·licula on la seva actuació ha estat més aclamada.

D’altra banda cal dir que amb Valkiria, Cruise i tot l’equip ho tenien fàcil: tot allò que surt al film va passar. Fins i tot aquelles coses que ni t’imagines, que creus impossibles, van ser certes, i això fa que surtis del cinema (o del menjador de casa teva, que ens coneixem) amb un ai al cor. Amb la impressió de com hagués canviat la forma de pensar actual si l’operació Valkure hagués prosperat.

Com hagués acabat la guerra? Quina opinió hagués tingut la resta d’Europa i del món? Què hagués passat amb Berlín? Preguntes a l’aire que un dia potser van mig matitzar la resposta, però que al final va quedar en això, en fum.

PD: fixeu-vos en l’ull de vidre de Cruise, està tant aconseguit que fins i tot fa angunia! no el mou!!!!


Pensant en el futur: jo vull ser la nova Rahola!

Ja fa 5 mesos que vaig fer els papers per tenir a casa el paperet que m’acredita com a periodista per la UAB. 5 mesos! quasi mig any en el que he canviat de feina i he seguit aprenent a “ser periodista” en altres àmbits que abans no havia tocat.

Però crec que és inevitable per tot aquell recent llicenciat, pensar i repensar durant un temps què li depara el futur. I sent el periodisme la meva llicenciatura és una cosa que encara incomoda més. Per què? doncs perquè el diari ha perdut el seu valor i malgrat que moltes capçaleres han redirigit la seva activitat a Internet, moltes  veuen com a les seves comptes hi ha pèrdues. Pot semblar molt pessimista però no cal fugir d’esquema i evitar la realitat.

Aquestes pèrdues signifiquen tancaments, acomiadaments de treballadors, i un munt de periodistes que surten de la roda productiva i lluiten desesperadament per tornar-hi a entrar. Això unit a la quantitat de joves llicenciats que sortim cada any del forn universitari em provoca mareig, de només pensar la gran competència que hi ha per trobar una feina de periodista “digna”.

Tot i això, els mitjans no moriran. No poden morir perquè són un element imprescindible en qualsevol democràcia. I no només això,  també són aquells que marquen l’agenda de la societat. Tenen veu i vot, i han d’aconseguir ressorgir sigui com sigui, amb els nous formats, adaptant-se a les necessitats que les noves tecnologies generen, per seguir fent la seva feina.

I jo? què vull fer dins aquest panorama que es presenta? Què m’agradaria? m’agradaria arribar algun dia  a treballar en una redacció. Escriure notes de premsa. Informar a la gent d’allò que passa al seu voltant. Poder escriure articles d’opinió on expressar allò que sento en temes que afecten a la ciutadania. Anar a la radio i fer de tertuliana mentre acompanyo a algú que és dirigeix en cotxe a treballar, o que vol una mica de companyia abans d’anar a dormir. Jo vull ser la nova Pilar Rahola!! homeee!!! i crec que tinc capacitats per ser-ho (quina modèstia!) . Sóc jove i em falta experiència. Em falta perdre la vergonya del principiant. Però em sobra energia i il·lusió per afrontar-ho. Dit això, si és que encara no t’he convençut perquè em contractis, contacta amb mi que arguments no em falten!!! XDD


Com ens enganyen per vendre!

Així doncs, quan veig que totes les pijes massa morenes de la discoteca rellueigen com si fossin gusiluz de la radiació que emanen,  no són imaginacions meves!!!! (llegiu a sota!)

La pregunta del lector: ¿És perjudicial el bronzejat artificial?

L’adquisició d’un color bronzejat és un mecanisme de defensa contra l’agressió de l’acció dels raigs ultraviolats del sol a la pell. Com més forcem i utilitzem aquest sistema defensiu cutani, abans apareixerà la possibilitat que s’esgoti i, per tant, que causi l’aparició de l’envelliment, de lesions precanceroses i, moltes vegades, càncer de pell. És evident que no hi hauria vida sense sol, però l’abús de l’exposició solar pot arribar a tenir greus conseqüències. El bronzejat artificial amb raigs UVA en cabines és molt perjudicial per a la pell, excepte que s’utilitzi com a tractament d’alguna malaltia, com, per exemple, la psoriasi, i sempre sota estricte control mèdic amb una dosificació molt ben establerta prèviament. Per això desaconsellem les sessions de raigs UVA amb l’única finalitat de bronzejar-se.

Lola Bou Camps. Dermatòloga i membre de la junta directiva de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia


Torno a ser carta del dia:D

Avui la carta del dia de l’avui és la meva! Sembla de cregut però en realitat és d’ilusió eh XD

És un tema controvertit això dels mestres…vosaltres què en penseu?

cartadia


Maria Antonieta. La última reina

paloma_mariaantonieta_260

Ahir vaig acabar de llegir la biografia que Antonia Fraser va fer de Maria Antonieta, aquella eixalabrada reina que pel seu esperit alegre i les seves bojeries va acabar amb el coll a la guillotina. O això és el que ens han volgut vendre molt sovint, posant en boca de la que un dia va ser delfina de frança frases com “si no poden menjar pa que mengin pastissos!”.

En realitat Maria Antonieta no va ser l’artifex d’aquesta frase, en realitat és una frase que ja va dir algú al segle XV, 200 anys abans que li posessin el seu nom.

Antonieta va ser una noia que van enviar amb 14 anys a un país ostil i que l’anomenava despectivament “l’austríaca”. A més va casar-se amb un rei que, tot i ser valent i amb alts valors morals, era indecís i cagadubtes, fet que el va marcar tota la vida i que no va contribuïr a evitar el seu fatal desenllaç.  És cert que li agradava molt l’art, les festes, el viure bé, però també era detractora de l’estil de vida excessivament fastuós de Versalles.  Tenint en compte la mentalitat que podia tenir una reina, Antonieta va intentar humanitzar la cort, va imposar la vestimenta més senzilla i va trencar en molts moments el protocol, fet que l’allunya de la concepció que molta gent té de reina insigne de l’antic règim.

A més, lluny de ser la maquinadora  austríaca que els seus enemics deien, va ser més una reina consort que es va ocupar solsament de criar els seus fills i va evitar en tot moment el paper de política (un paper al que estem acostumats nosaltres ja que els reis no tenen poder polític actualment, però que abans no era tan normal) deixant-lo en mans del seu marit tot el que va poder i fins no veure’s contra les cordes (ja en els últims anys, en els que la monarquia perillava).

Hi ha molts moments de la vida de Maria Antonieta que ens demostren que va ser una dona preocupada per la societat, que mostrava una gran pietat i es sentia sorpresa de rebre tot l’amor del poble quan “no hem fet res perquè ens estimin així”. Això demostra que connectava amb les persones, que no era una persona freda i que mai hagués dit la frase de la que hem parlat abans. Al contrari, va inculcar als seus fills el fer la bondat i ajudar al prògim.

Pel que fa a les històries sobre lesbianisme i bacanals, resulten bastant irreals, tot i que això no ha impedit que actualment la reina sigui una de les insignies del món homosexual. No hi ha res que demostri que mantenia una relació amb la seva amiga, Polignac, però en canvi si que se sap que va mantenir un llarg idili amb un conde suec, Fersen, que va intentar salvar-la de la mort sense, finalment, poder fer-hi res.

Una biografia que us recomano ja que, tot i que mostra una clara posició a favor de la reina, mostra una imatge més humana i un gran estudi de la humanitat i la crueltat dels seus actes. Acabo amb una frase que va dir una cronista de l’època de Maria Antonieta i Lluis XVI: “sembla mentida que estiguem al segle XVIII” i és que per molt que avancem, segle a segle seguim acometent les mateixes atrocitats.

Nota: 8/10

T’agradarà si t’agrada: les biografies, resoldre dubtes sobr personatges de la història

El millor: la crònica que fa de la societat de l’època. Com aconsegueix posar-te en l’ambient

El pitjor: no el comencis si no t’interessa el tema. Es pot fer llarg


Tinc un dubte!

Ara que he acabat Periodisme he volgut començar una nova carrera perquè no sé quedar-me sense fer res. Així que el semestre passat vaig estar fent dues assignatures de Publicitat i Relacions Públiques, i he pensat que encara que no vulgui fer tota la carrera, puc aconseguir un titol agafant un itinerari, com per exemple el de Comunicació corporativa. El problema és que ara m’ha picat també per veure com se’m donen les humanitats. Així que vaig fer la pre-matricula per iniciar les assignatures d’Història de l’art i d’Història contemporània. Em fa il·lusió però sé que història de l’art serà un tostón. A més he de pagar més de 400 euros i ara em fa mal..i no sé que fer, si seguir fent Publicitat, i agaraf 2 assignatures o començar humanitats…
Què m’anirà millor pel meu futur professional? ni idea. Sé que no vull quedar-me en una empresa que no sigui del món periodistic. Creia que el que volia era ser del departament de comunicació d’alguna multinacional, però un cop tocat el marqueting i el món empresarial, no m’atrau. Però mai se sap què depara la vida! D’altra banda humanitats seria més un divertimento i una forma de tenir més cultura i no pas obrir moltes portes…
Suposo que al final acabaré pagant la matricula i pensant que Història de l’art és molt aburrit (encara que sempre he volgut fer-la) i aniré compaginant assignatures de Publicitat amb altres d’humanitats. És molta pasta…però per a que la necessito ara mateix? millor per culturitzar-me que no pas per omplir l’armari de roba!


Menys beneficis però no pèrdues

Caixa Terrassa ha anunciat que els seus beneficis han baixat en un 29%. La Caixa en un 27’6%. Banc Sabadell que han baixat en un 13’9%. Així que els beneficis baixen, però segueixen existint. No és que perdin els bancs i caixes. Aquí els que perdem sóm els ciutadans. Que veiem com no podem pagar hipotèques, no ens poden donar crèdits, ens demanen nomines, rebuts i milers i milers de papers més per poder accedir a un crèdit de 300 euros com a molt.

No em fan pena ni bancs ni caixes. Ploren perquè no creixen tant com abans? moltes empreses no poden plorar per això. Ho fan perquè tanquen, perquè no els donen crèdit als seus compradors.

Que no ens venguin gat per llebre i dramatitzin per un fet que està sent molt pitjor a molta altra gent!