Category Archives: personal

L’Emma vol viure: buscar el morbo a partir de l’anorèxia

1516006223441

Qualsevol persona que hagi viscut l’anorèxia es sentirà identificada amb la protagonista del documental que va oferir el 30 minuts la setmana passada, l’Emma vol viure. Segurament entendrà com ningú pot entendre la lluita interna que té aquesta noia quan li posen una cullerada de puré enfront de la cara, i l’estrès i ansietat que et provoca empassar-te aquella miserable porció de nutrients que a tu et sembla una bomba nuclear que causarà que et posis com una bola en uns segons i, el més important, que perdis el control de tu mateixa i, en paraules de la mateixa Emma, “et deixis anar”. Perquè l’anorèxia no és tant ser un esquelet, és el control per tot, la necessitat de tenir tot estipulat, marcat, saber que ets tu el que tens la paella pel mànec, i una de les coses que més fàcilment pots controlar és què et dus a l’estómac, que et poses al teu interior.

I això és el que lamento del documental. Que et presentin l’anorèxia com una decisió entre l’espasa i la paret, entre viure i morir. D’extrems. L’anorèxia comença molt abans, comença amb la teva no acceptació. Comença quan busques una manera de tenir les coses controlades per pensar que així seràs millor. I comença també fent el que calgui per entrar dins els cànons del que diu la societat que has de ser.

I sobretot, no acaba menjant i agafant el pes per no morir-te. No acaba prenent una cullerada de puré, que molts cops et prens per no veure patir als teus éssers estimats, acaba (si és que mai acaba) estant tranquil i no pensant quan et poses una cosa a la boca, quan perds la necessitat de controlar tot perquè entens que la vida no és controlable. Quan te n’adones i deixes de lluitar per voler agradar a tothom i per ser la persona 10 que creus que has de ser per ser acceptada. L’anorèxia no es cura amb “experts per experiència personal” tot i que sí que ajuda a poder parlar amb gent que ha viscut la mateixa situació que  i saben fins quin punt poden ser de doloroses moltes coses. No es cura només amb amor i tendresa. També cal ser dur. I t’han d’obrir els ulls amb mala hòstia si cal.

Crec que “l’Emma vol viure” té bones intencions, intentant posar un tema que afecta molts nens i nenes i no tant nens i nenes al punt de mira, però al final no deixar de ser un bon exercici de morbositat i fracassa estrepitosament a l’hora de presentar una malaltia que no cal semblar un pres d’Auschwitz per estar patint, i que per tant, en certa manera “menysprea” o considera “de segona” a molts i molts malalts, justament els que sí que poden curar-se més fàcilment, a l’hora de veure que si, que estan malalts, i que poden tractar-se per sortir d’aquest pou profund i fosc que és l’anorèxia.

 

 

Anuncis

Un matí d’hivern

Va baixar lentament les escales. Una a una, a poc a poc, quasi en stop motion. Cada passa era un fotograma que, de forma precisa, s’anava materialitzant esglaó rere esglaó, fins arribar a la porta que s’intuïa enmig de tota aquella foscor. Amb la mà dreta va agafar el mànec i va empènyer, i un raig de llum va penetrar a tot el passadís, fent-li entornar els ulls. Una estrebada més i el sol li va escalfar la cara, i ella, amb els ulls closos li va permetre aquella carícia de retorn a la realitat.

Va sortir del portal i es va posar bé la bufanda. Va apujar la cremallera de la jaqueta tot el que va poder i va observar el núvol d’aire fred que sortia de la seva boca en aquell matí d’hivern. Amb les mans a la butxaca es va posar a caminar, buscant l’escalfor del sol a les galtes, sentint-se des de feia molt de temps viva. Un pare pedalejava direcció contrària, duent a la seva filla petita a la cadireta de darrere, i la nena la va somriure. Ella va moure els llavis retornant-li.

Caminava amb seguretat. Passes llargues i fortes. Havia decidit que res no l’afectés i ho estava aconseguint. Va rebuscar entre les butxaques per treure el paquet de cigarros i l’encenedor i es va aturar un moment a engegar el Lucky i fer una calada llarga, per després treure-la lentament projectant el fum en una filera fina que s’enduia tots els seus maldecaps.

Cada cop que, de sobte, una imatge li penetrava el cervell, un crit, un gest brusc, cada expiració de fum se l’enduia. Va seguir caminant, travessant el parc, creuant-se entre corredors i gent que passejava el gos abans d’anar a la feina. Es sentia cada cop més lleugera. Va arribar a l’entrada de casa i es va donar uns segons per acabar el cigarro. Una darrera calada i va llençar-lo a terra, aixafant-lo amb força amb el peu dret. Va treure les claus i va entrar a casa. Lentament, es va treure la roba i va engegar la dutxa. Es va posar entre els vapors i va deixar que l’aigua regalimés entre els seus cabells, va sospirar. Les imatges eren cada cop més tènues i els crits s’anaven ofegant.

Va embolicar-se amb una tovallola i va travessar el passadís en la penombra que creaven les persianes baixades del menjador. Va posar el 3/24, com feia habitualment, va obrir la motxilla i en va treure el ganivet. L’havia posat en una bossa i la sang havia anat regalimant fins a convertir-se en un petit bassal al seu interior. Amb cura el va extreure i el va començar a netejar a l’aigüera. A les notícies explicaven que havien trobat un cadàver en un habitatge proper a Arc de Triomf. Ella, tranquilament, sense emoció, va seguir netejant aquell ganivet, suaument. Un cop net, el va tornar a deixar al calaix.


Any nou, nous propòsits

10 dies han passat des que va començar el 2018 i encara estic donant voltes als propòsits que vull complir aquest any. No és que ho hagi fet mai, però si que és cert que 2017 ha estat un any d’auto-coneixement intensiu i això s’ha d’aprofitar per millorar aquells defectes que he trobat que tinc o per començar a construir projectes o reptes que sempre he tingut i que he deixat de banda.

I per què encara hi estic donant voltes? perquè no vull ser d’aquelles persones (tot i que sé que ho acabaré sent en algun moment) que es proposen anar 5 dies al gimnàs i acaben trepitjant-lo per a fer la matricula i punt. Vull ser realista, i per això cal serenor per decidir realment què puc i què no puc fer.

Aquí van els meus reptes pel 2018!

  1. Prioritzar les connexions humanes a les virtuals i desintoxicar-me del mòbil tot i que potser sembla una mica radical això, ara que potser assistim a la primera investidura d’un president per Skype XD
  2. Un cop a la setmana, escriure del que sigui, de pensaments, d’emocions, d’un llibre, d’una pel·li o d’una notícia, és igual! el que importa és practicar, com estic fent ara mateix!
  3. Tornar a córrer, però amb la calma. No vull retornar a antigues rutines de córrer un dia si un dia no cada setmana, perquè hi ha moltes altres coses que m’agraden que hauria d’abandonar, però sé que em va bé fer-ho i vull aprendre a compaginar-ho amb altres activitats esportives que em són beneficiaries per la meva salut.
  4. Confiar. Confiar més en mi, en la gent del meu voltant que m’estima, i confiar en això: en que m’estimen tal i com sóc, i en que no he de deixar de ser així per intentar agradar a tothom, perquè mai aconseguiré agradar a tota la gent que em trobo pel camí.

 


Buscant a la mitja taronja

ANDRÒGIN-dibuix-del-segle-XIX-sobre-landrògin-de-Plató

Un altre exercici del curs d’iniciació a la novel·la. aquest cop escriure una història d’amor de 2100 caràcters basat en una teoria científica, filosòfica, etc…

Explica Plató al seu llibre “El Banquet” que, al principi de tot, els éssers humans érem andrògins i de forma esfèrica, com una taronja, i teníem un mateix cos i dues cares oposades, la d’un home i la d’una dona. Però Zeus es va enfadar i ens va voler castigar, dividint-nos en dues parts i, des d’aleshores, estem condemnats a voltar pel món fins a trobar la nostra altra meitat, la nostra mitja taronja.

I així ha passat els anys en Manel, buscant aquesta part que el farà un tot. El sorprenent és la capacitat humana per acceptar gat per llebre, doncs durant aquests anys, en cada relació que ha tingut ha cregut haver-la trobat. I amb cada trencament i posterior nova relació, altre cop la veritat absoluta: “Aquest cop sí. És ELLA”. És ella, perquè no es lleva de mal humor als matins com la meva ex, o perquè no és vegetariana i puc menjar carn sense que em facin cara de fàstic com la meva segona ex. Però al final, sempre ha resultat que aquella veritat havia estat un auto-engany.

I el Manel se sent ja una taronja espremuda, sense més suc a oferir. Ara el que vol és estirar-se al llit i gaudir de les seves grans dimensions, fent mandres sense trobar la cama o el braç o el colze de la persona del costat. Dormir a la dreta, o a l’esquerra, o en sentit perpendicular al del llit, sabent-lo tot seu. Gaudir del que vulgui a la tele. I menjar pizza sense tenir ningú que li demani aquell últim tall que estava guardant des de la primera queixalada perquè semblava el més gustos i que, per no sentir-se egoista, sempre acaba cedint.

Sona el timbre. Genial, la seva pizza ja ha arribat, i ja té l’episodi de la sèrie que tant li agrada preparat al televisor. Obre la porta i se’n penedeix immediatament d’anar amb el seu xandall més vell.  Té a davant a una preciosa motorista amb la seva quatre formatges fumejant als braços. Ella li fa un somriure i li diu que són 15 euros. Enrojolat va a buscar la cartera mentre ella espera a la porta, mirant l’interior del pis. “Oh! M’encanta aquesta sèrie!”- comenta distreta. I ell aleshores ho sap: “Aquest cop sí. És ELLA”.


Un dia de platja

moda-playa-02-a

Ulleres de sol, pamela al cap, biquini negre, d’aquells d’última moda, amb els sostens tipus halter, per accentuar el pit. Estirada en una hamaca col·loca les cames estratègicament per tal de generar la il·lusió que són més llargues i esveltes. El braç, arrepenjat estudiadament al reposabraços, simula despreocupació, i a la mà, un daiquiri, agafat amb desinterès. Té el coll lleugerament inclinat enrere, i el cabell li plou del barret en una fina cortina de lianes suaus, llargues i fosques, darrere l’esquena, sense arribar a tocar-li. És la viva imatge de la perfecció.

S’escolta un clic, dos, tres… un so que no acaba mai. Nota l’inici d’una rampa a la cama i lluita per no sentir el dolor, i, per fi, el fotògraf abaixa la càmera i ella deixa de posar la panxa endins i omple els pulmons d’aire amb desesperació. S’asseu agafant el fals daiquiri i pren un glop del que resulta ser aigua amb gas ja escalfada per les hores de sol, es consola pensant que almenys aquesta sessió de fotos no s’ha programat al febrer, garantint-li un refredat en les hores pòstumes. I després riu entre dents, pensant que quan vegi el seu reportatge a la revista, ningú veurà que realment es troba a una platja de Lloret, apareixerà la sorra serà més blanca i fina, i segurament algun arbre exòtic es colarà darrere seu, transportant-la a un país llunyà. Les seves cuixes seran de pell de préssec, els ulls estaran emmarcats en una pell sense cap taca ni línia d’expressió, el somriure mostrarà un blanc nuclear i l’abdomen es veurà encara més tonificat del que les hores de gimnàs li han permès tenir després d’haver-hi dut dos nens a dins.

Li resulta estrany pensar en la incongruència de ser contractada com a model i que encara una màquina la perfeccioni. Té un relat per cadascuna de les petites arrugues que comencen a sortir-li al voltant dels ulls: dels riures, les alegries, la tendresa, però també dels plors, que les han anat forjant mica en mica, petites històries que l’han anat fent créixer com a persona. I la pell que li treuen del ventre, que els editors eliminen per veure-la sobrant i imperfecta, només significa per a ella records d’amor i felicitat, d’allò que va ser una de les vivències més importants de la seva vida: portar dos fills al món. I el blanc perfecte de les seves dents tan sols li retalla les hores de cafès compartits amb amics, amb amants, amb confidents, parlant de viatges, de pel·lícules, de lectures, de moments compartits que l’han fet reflexionar i anar madurant.

I es  torna a veure congelada en una fotografia en un ordinador, amb un dissenyador que no la coneix de res retallant-la, repintant-la, desdibuixant la seva essència. En què la millora? Exactament quin “model” a seguir s’està transformant quan deixa de ser ella mateixa?

S’aixeca i s’apropa decidida al seu mànager, li fa un petó a la galta i l’abraça, primer delicadament, després més fort. Són 19 anys al seu costat. Però ja ho ha decidit. Té 36 anys i es veu bonica. Es veu forta. Es veu una dona que ha fet moltes coses que volia fer. I no vol passar a ser una ella que no és. I té altres projectes en ment, i moltes coses que vol construir i que potser ara és el moment idoni per fer-ho. I té la sort de tenir un raconet estalviat per decidir reformular una feina que tard o d’hora hauria d’haver reformulat. Es desfà de l’abraçada i amb els ulls plorosos i no sense un petit tremolor als llavis, li diu que plega.


Set avellanes

avellana-fruto-seco-1-xl-668x400x80xX

Recollia les joguines després que ell hagués passat a buscar al nen. Li fastiguejava aquella mena d'”entrega del paquet” setmanal que portaven fent durant feia mesos els caps de setmana i que s’havia ampliat ara per les vacances. Feia tot just mig any que s’havien separat i mai havia passat una setmana sencera sense tenir el seu fill a casa. Va maleir entre dents una situació que ella no havia buscat, per tot seguit realitzar una respiració profunda i asserenar-se. No hi podia fer res i, en realitat, l’ocorregut no era del tot negatiu: veia que el nen marxava content amb el seu pare, i que la separació el que havia fet és que aquesta figura, la paterna, emergís. Diferent de la manera tradicional, però fet i fet, ell quan tenia el nen, hi passava més hores “productives” de les que havia passat mai en dos anys i havia d’assumir més responsabilitats pel sol fet de no haver-hi ningú més que les cobrís a casa.

Va seure al sofà, reflexionant, per un moment, sense saber exactament quin era el sentiment que li generaven aquells pensaments. Tristesa? Nostàlgia? alleujament?, i per uns breus moments es va quedar així, buida, aturada, asseguda inclinada endavant, amb un cotxe a la mà i la mirada fixada en un punt del terra, sense fer res més que escrutar amb la ment en blanc aquell punt imaginari que els ulls havien buscat.

Va girar el cap. Davant seu hi havia el pàrquing de cotxes de fusta del seu nen, i a dins hi va veure 7 avellanes. Records de la setmana anterior, quan, assegut a la gespa del càmping, el seu fill s’anava amagant una en una cada avellana, fent-la passar pel coll de la samarreta i esperant que la seva panxolina, cada cop menys de nadó, les aguantés prou temps dins amb la pressió de la roba, per així per un moment fer creure a la seva mare que les havia fet desaparèixer: “Mama faig màgia! Ara ja no hi és!”

Els seus llavis van dibuixar un somriure i una saba feta d’amor il·limitat, brillant i dens, se li va estendre per cada porus de la seva pell, sense deixar cap espai buit, alimentant-la per dins i arrencant-la de la letargia.


Amour – Michael Haneke

Imatge

No anava gaire predisposada a veure Amour, doncs Haneke no em va agradar gaire, per no dir gens a “La cinta blanca”. Em va semblar en excés desagradable, tot i que és cert que el tema no permetia que fos una cinta “amena” per dir-ho així.

Però va ser que s’apaguéssin els llums i veure a Anne i Georges i sentir-me inmediatament identificada amb ells. Jo voldria ser així de gran, vaig pensar. Una parella d’avis independents, amb ganes de seguir gaudint de la vida, amb inquietuds. Una parella que fa el que fem la meva parella i jo amb 50 anys menys.

Aquesta identificació va fer que quan Anne té la paràlisi al cos i Georges comença a cuidar-la, en un dels actes d’amor més poderosos que pot haver i més difícils d’acceptar per la persona que està sent necessitada, m’enfonsés. Vaig sortir del cinema plorant a singlotades. Com pot ser així la vida? Que difícil és veure la degradació del cos humà, i que difícil és no veure que per l’altre potser no és degradant cuidar-te i que tots fariem el mateix en una situació semblant.

Amour és una pel·licula dura, molt dura, justament perquè expressa la realitat de molta gent. Per què tots de joves tenim aquesta por d’acabar no sent res al arribar a vells. Per què ens fa lluitar contra la dignitat, o el que s’entén com a dignitat, i contra la fe i els bons moments, perquè posa a prova l’amor en la seva llavor, perquè et fa demostrar quant de profunda és l’estima per l’altre.

Però no decidiu no anar a veure-la per això. A banda de les actuacions magistrals de Jean- Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, Amour fa patir però val la pena. Perquè agafes consciencia de com de curta és l’existència. Perquè valores la teva situació actual i t’anima a seguir vivint i gaudint de tot el que pots fer ara; i et fa reflexionar sobre una desgràcia que, volguem o no, és present a moltes cases, i sobre com la societat podem fer-ho per posar un granet de sorra i ajudar a que aquesta situació sigui millor per qui la pateix.