Category Archives: personal

Amour – Michael Haneke

Imatge

No anava gaire predisposada a veure Amour, doncs Haneke no em va agradar gaire, per no dir gens a “La cinta blanca”. Em va semblar en excés desagradable, tot i que és cert que el tema no permetia que fos una cinta “amena” per dir-ho així.

Però va ser que s’apaguéssin els llums i veure a Anne i Georges i sentir-me inmediatament identificada amb ells. Jo voldria ser així de gran, vaig pensar. Una parella d’avis independents, amb ganes de seguir gaudint de la vida, amb inquietuds. Una parella que fa el que fem la meva parella i jo amb 50 anys menys.

Aquesta identificació va fer que quan Anne té la paràlisi al cos i Georges comença a cuidar-la, en un dels actes d’amor més poderosos que pot haver i més difícils d’acceptar per la persona que està sent necessitada, m’enfonsés. Vaig sortir del cinema plorant a singlotades. Com pot ser així la vida? Que difícil és veure la degradació del cos humà, i que difícil és no veure que per l’altre potser no és degradant cuidar-te i que tots fariem el mateix en una situació semblant.

Amour és una pel·licula dura, molt dura, justament perquè expressa la realitat de molta gent. Per què tots de joves tenim aquesta por d’acabar no sent res al arribar a vells. Per què ens fa lluitar contra la dignitat, o el que s’entén com a dignitat, i contra la fe i els bons moments, perquè posa a prova l’amor en la seva llavor, perquè et fa demostrar quant de profunda és l’estima per l’altre.

Però no decidiu no anar a veure-la per això. A banda de les actuacions magistrals de Jean- Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, Amour fa patir però val la pena. Perquè agafes consciencia de com de curta és l’existència. Perquè valores la teva situació actual i t’anima a seguir vivint i gaudint de tot el que pots fer ara; i et fa reflexionar sobre una desgràcia que, volguem o no, és present a moltes cases, i sobre com la societat podem fer-ho per posar un granet de sorra i ajudar a que aquesta situació sigui millor per qui la pateix.


Desmuntant en Harry – Woody Allen

L’altre dia al twitter em van escriure un comentari preguntant-me si m’interesaria participar al web www.laculturanovalres.com/ i els vaig contestar que estaria encantada de escriure-hi les meves crítiques!! Així que ahir els vaig enviar la primera, que publicaran quan comenci la temporada. Us deixo el meu escrit a veure si us agrada i si opineu el mateix!

“Deconstructing Harry”:  Woody Allen en un dels seus millors moments

Que Woody Allen es reitera en tots dels seus films és cert. Però que és tan esplèndid guionista que fa que cada film t’aporti coses noves no se li pot negar. Ho confesso sóc fan incondicional de Woody Allen i em puc veure els seus films milers de cops que sempre hi ha una frase nova que m’havia perdut o un detall en la forma de gravar o en la mirada d’algun personatge que m’endinsa més en la trama de la historia.

L’ última pel·lícula que he recuperat d’ell (ara que puja el cinema s’està molt bé veient pel·lis a casa) és “Deconstructing Harry”, un film que va fer el 1997 i al que van nominar a l’Òscar com a millor guió original. Una pel·licula complexa que ens parla del significat de la vida, dels objectius, i de les percepcions de cadascú, de la  línia que separa realitat i ficció. Harry és un escriptor que ha utilitzat la seva pròpia vida per a redactar les seves reconegudes novel·les però des que la seva última parella el deixa per casar-se amb un dels seus millors amics es troba en plena crisis creativa. Si li sumem a aquest fet els seus problemes amb les seves ex dones, cabrejades per haver vist la seva vida esbombada a la resta de la humanitat, la seva manca de maduresa, les visites al psicòleg, la família jueva i les seves tradicions i l’al·lèrgia al compromís, ja tenim al personatge de sempre, és a dir, el mateix Woody Allen i les seves neures. Un Harry embolicat en assumptes amorosos sabent  clarament què vol però amb por per afrontar-ho, posant-se en situacions absurdes sense voler-ho, visitant psicoanalistes que semblen més ocupats en dibuixar cosetes a la llibreta que en fer cas al seu pacient o fent amistat amb prostitutes que acaben agafant-li carinyo al veure la quantitat de pastilles antidepressives que té a la tauleta.

El que més em fascina d’Allen és que tots els seus personatges són interessants. Sempre les persones dels seus guions t’aporten alguna cosa, tenen profunditat. Tots són peces necessàries pel desenvolupament del film que,malgrat sostenir-se sovint en situacions absurdes, et recorda a la teva pròpia realitat i a les qüestions que tu també has reflexionat en un moment o altre de la teva vida: el sentit de l’existència, el poder de la religió, el matrimoni, la por…

I mentre vas desmuntant a Harry veient el film penses que potser estàs desmuntant el propi director. I et preguntes…i si ell fa el mateix que fa Harry a la pel·lícula? I si t’està explicant situacions reals simplement amb una mica de maquillatge? Tant al·lèrgic al compromís és? Tant promiscu? Potser la vida que ha portat ho demostra, doncs no tothom es casa amb la seva filla (i ja es veu amb la seva filmografia que li agraden les jovenetes!)… El que està clar és que aprofita els seus films per reflexionar i fer-nos reflexionar sobre  temes recurrents que el porten atabalant durant dècades i que malgrat anar a molts psiquiatres, veu a aquests professionals més com a eina per desfogar-se que per a solucionar els seus problemes!

Podeu trobar la pel·lícula a la xarxa municipal de biblioteques


Egipte 2012 (III)

Dissabte 18 d’agost

En Salvador ens fa llevar aviat per tal d’anar a veure el temple de Philae, una construcció greco-romana que, com passava amb Abu Simbel, va ser traslladada peça per peça a una illa a pocs metres de la seva ubicació actual per tal de preservar-lo de les profunditats del llac Nàsser.

Philae es caracteritza per tenir uns relleus d’estil diferent als d’èpoques anteriors. Com ja he dit, és greco-romà, doncs grecs i romans van comprendre la necessitat d’adaptar-se a la religió i costums egipcis per tal de prosperar en el seu nou territòri. És per això que van construïr temples molt semblants als de dinasties anteriors però van mantenir algunes peculiaritats: si bé els cosos esculpits pels faraons eren esvelts, prims, llargs i “asexuats”, en els temples greco-romans trobem que les figures tenen els pits més rodons, forma a la panxa, un cert moviment intentant buscar el 3D.

 

 

Una altra peculiaritat és que sols pots accedir al temple mitjançant una faluca, fet que li dóna un caire més romàntic, més si tenim en compte que era un dels llocs on els faraons feien festes. Ja us ho podeu estar imaginant, la posta de sol mentre t’acostes amb faluca a la recepció que farà el faraó per tota la gent “vip” de la zona.

 

Vist Philae, ara si que ens toca anar a buscar el nostre vaixell per marxar  rumb Kom Ombo on hi trobarem, amb una calorada important, esculpides coses tant interessants com la posició perfecte per a parir

o els instruments que utilitzaven els metges en aquella època ( que no disten gaire dels actuals)

Arribarem a Edfu a la nit, tot celebrant una festa de disfresses egipcia amb els turistes del barco.

Diumenge 19 d’agost

El temple d’Edfú, dedicat al deu Horus, també ens té algunes sorpreses preparades a les seves parets. Aquí veiem les primeres imatges d’extraterrestres del viatge. Us sonen, oi, aquells que diuen que les piramides tan sols poden ser obra de gent vinguda de fora? doncs segons aquests jeroglífics, abans dels faraons va haver una civilització anterior que és la que els va donar la “fórmula màgica” per a poder construïr aquests prodigis de l’arquitectura.

aquesta mena de mico és un extraterrestre

aquesta cara que et mira també ho és

Vist Edfu fem un dia de relax:tornem al vaixell per seguir fins a Esna, on passarem una esclusa que fa que els vaixells s’adaptin  a un desnivell de 8 metres, i arribar al vespre a Luxor, que reservarem per veure al dia següent!

 

 


Egipte 2012 (II)

Dijous 16 d’agost

Ens llevem a les 5 del matí per anar a agafar un avió que ens portarà fins Aswan. Un cop allà anirem fins el punt de trobada del Convoy que tots els dies, a les 10.30h surt d’Aswan direcció Abu Simbel escortat per la policia turística. Seran 3 hores de viatge fins arribar a l’hotel d’Abu Simbel, atravessant paisatges àrids que em recorden el desert de Mohave (EEUU); 3 hores però que vivim amb il·lusió (i aprofitant per dormir el que no ens han deixat dormir a la nit, no ens enganyem!).

Segur que heu sentit a parlar  d’Abu Simbel. Els enormes temples de Ramses II i la seva dona Nefertari? Qui no ha sommiat en anar-los a visitar? nosaltres el veurem dues vegades: per la nit, en l’espectacle de llums, i al matí amb la sortida del sol. Així que a les 19h ens dirigim cap el recinte dels temples, que no són exactament al lloc on els arquitectes de Ramsès el van fer, sinó que estan reconstruïts en una muntanya artificial copiada de l’original, doncs l’autèntica ara està submergida al llac fet construïr per Nasser per tal d’evitar les inundacions anuals que provocava el riu i per abastir d’electricitat tot el país.

 

llac Nasser

Així doncs Abu Simbel encara és més sorprenent, dons és una fita arquitectònica i de l’enginyeria per part doble: la primera, la dels egipcis, fa més de 4.000 anys, la segona, la de les diferents persones de tot el món que van ajudar a desmuntar peça per peça el temple, submergit sota l’aigua, transportar-lo pel desert  i muntar-lo a la seva nova ubicació.

 

Temple d’Abu Simbel

Seiem a la tarima de pedra davant els dos temples. Tot és fosc, l’únic que es veuen són les estrelles, miler i milers d’estrelles que tenim tan abandonades els que som de ciutat i de sobte Ramsès et crida! s’il·lumina el seu temple i a les seves parets comences a veure la seva història, l’amor que sent per Nefertari, la seva bella esposa (bella que vé, vol dir el seu nom) i la voluntat de dedicar-li a ella també un temple. Les lluites amb els nubis i els perses, la seva majestuositat, la quantitat de temples que ha deixat en herència. Mitja hora d’història mitjançant imatges i llum. Un gran espectacle!!

Divendres 17 d’agost

Ens llevem a les 7 per anar amb el nostre guia, Salvador, a visitar com més aviat millor altre cop Abu Simbel. Si per la nit era enigmàtic i emocionant, ara és majestuós, col·losal. Ramsès et mira des de dalt mostrant la seva superioritat. Entrem a l’interior i encara et sents més petit: columnes enormes, les parets plenes de gravats que mostren la relació del faraó amb els Déus, les ofrenes, la clau de la vida eterna, el seu estat de semi-déu en vida i de déu en morir.

 

exterior del temple de Ramsès II

 

 

Pol robant la clau de l’eternitat a Ramsès

interior del temple de Ramsès II

Pol amb la clau de l’eternitat al temple de Nefertari

exterior del temple de Nefertari

Un cop vistos els temples tornem a fer l’espera per sortir en Convoy fins a Aswan altre cop, on ens espera el barco amb el que farem un creuer pel Nil fins arribar a Luxor i una sortida en Falua, la típica barca egipcia. Per la nit sortirem a veure Aswan i a sopar a un restaurant destartalat però boníssim al mig del seu carrer principal, ple de gent comprant i menjant, ara que ja han pasat les hores de dejuni. Acabarem la nit fumant un nargile en un bar replet d’homes jugant a escacs i senet.

 


Vacances 2012!!!


Doncs si! demà ja primer dia de vacances, i semblava que no arribava mai…però a partir de dijous ens esperen 8 dies a Eivissa amb el Sergi, la Raquel, l’Oriol i el Martí, amb els que descobrirem una illa a la que, malgrat tenir-hi part de les meves arrels, no he estat mai! Anirem a Portinatx, Sant Joan, Sant Vicens, a veure les cales paradisíaques, els mercats hippies i les postes de sol mentre prenem una copa relaxat. Prendre el sol i preparar-nos per la calor que a partir del 13 d’agost, ja solets, patirem quan arribem a Egipte per fer un creuer pel Nil que ens portarà a Abu Simbel, Asuán, Luxor i el Caire, per després fer una parada tècnica, saludar a família i companys de feina i tornar a marxar al setembre a Praga!!!

Així que la paradeta tanca per a preparar maletes, carregar la càmera i agafar forces per a poder veure totes les coses noves que veurem aquest agost!

Uff!! no puc esperar més perquè arribin les vacances!!!


Mini Hort urbà

Ja feia temps que em rondava pel cap i finalment m’he decidit! Una de les jardineres de la terrassa servirà per a tenir algunes verdures plantades a casa!

Ja fa un temps vaig decidir fer-me vegetariana, està sent una transició gradual en que poc a poc he anat eliminant la carn. Ara farà un mes que ja no menjo cap tipus de carn, ni blanca ni vermella (sols de tant en quant peix, per compensar el fet de no poder beure llet, i sobretot els caps de setmana, és molt difícil sinó poder sortir fora a menjar!). Però aquest descens de la carn i l’augment de les verdures, llegums… han generat alguns canvis en el meu cos i en la meva pell.

A banda, me mare des de fa uns anys que planta tomàquets i pebrots a la seva terrasseta i sempre m’havia fet enveja, així que ara que ja tinc la terrassa condicionada he decidit fer el meu propi hortet amb l’esperança de poder-vos ensenyar algun dia uns tomàquets amb gust a tomàquet i fer amanides amb el meu propi enciam!

Així que aquí us presento els meus enciams, els pebrots i les tomaqueres:


La democratització del prêt a porter, el final de la dona?

Fa uns dies va sortir a les noticies Pierre Cardin, impulsor del Prêt a porter i creador d’un munt de col·leccions d’alta costura.

En una entrevista que li van fer a La nit al dia, a 8TV la presentadora li preguntava pel seu model i ell li deia que no tenia estil, que era una còpia barata d’un estil però no havia trobat encara el seu. Això em va fer recordar la imatge que teniu a sobre que circula per Tumblr fa uns dies.

Aquesta és la següent d’una sèrie que s’ha començat després que aparegués la imatge que teniu a continuació:

I aquesta pregunta: “When did this become hotter than this?”, com la podem respondre?

Pel que fa referència a la primera imatge, crec que els cossos esquelètics van esdevenir més sexys que els cossos de Betty Page o Marilyn Monroe quan va passar a tenir més importància el “drap” que portes a sobre per no anar desputllat que no pas la dona que porta el “drap”. Quan enlloc dels dissenyadors adaptar-se a les formes del cos femení, les dones hem hagut d’adaptar-nos a la caiguda d’aquest tipus de tela, al tallatge recte, a una forma Picassiana o Le Corbusierana, no femenina.

I encara les nenes quan son petites moltes volen ser models. Encara anem a comprar roba i si veiem que no ens fa massa cuixa uns pantalons rectes estil masculí ens matxaquem al gimnàs per treure l’excés de cul i que el pantaló tingui la caiguda perfecta…

Hem deixat que una tela tingui més importància que una vida saludable. A vegades crec que no som dignes de viure, malgastant aquesta oportunitat que tenim per a ser feliços dedicant-nos a destruïr-nos…