Mariona – Pilar Rahola

mariona

Si d’alguna cosa me n’he adonat llegint “Mariona” de Pilar Rahola, és que a l’escola vam passar per la història de Catalunya bastant de refilón. I no, no és que no fes cas a classe, de fet la història sempre ha estat una de les meves assignatures preferides, però si bé he reconegut molts noms, d’altres, com el d’ Abdó Terrades o la simple paraula “Bullanga” no els havia sentit (ni llegit) mai.

Val a dir que tampoc seré jo qui ara em cregui al peu de la lletra el que explica Pilar Rahola, més que res perquè la seva objectivitat explicant la història la tinc més que qüestionada, però si que he de reconèixer que poder viure la història de la mà del poble planer ha estat una bona manera d’endinsar-m’hi i d’empatitzar amb aquella gent que, cansada de tanta injustícia al final decidia posar en risc la seva vida per a intentar construir una realitat millor.

Mariona m’ha agradat però se m’ha fet llarg i en algun moment difícil de seguir. La protagonista, a la que acompanyem al llarg de tota la seva vida, va evolucionant davant els impediments i dolors que li porten les circumstàncies que li han tocat viure, un segle de revoltes, de lluita pels drets, de guerres que s’emporten als fills lluny de casa per a, segurament, no tornar. Una evolució que la transforma radicalment i passa de ser la nena somiadora a una dona ruda i resolutiva, que ha perdut la por i que accepta el que passa al seu voltant i hi participa d’una manera que mai abans hauria imaginat. I Rahola explica la seva evolució mitjançant les seves reaccions davant els esdeveniments polítics i socials de Barcelona i Gràcia, on viu la protagonista: les lleves, la còlera, el ludisme, la lluita de classes… però per la manera en què està escrit, molt sovint et trobes, de sobte, perdut en pensaments i reflexions i flashback que et distreuen de la línia argumental del moment.

Nota: 6’5


microplaers quotidians

Surto de la feina i m’endinso en la vegetació del parc. D’entre les branques es comença a perfilar un mamut, i a la dreta hi trobo una esplanada a l’ombra on poder gaudir de la fresca en aquest dia de calor infernal.

Miro la gent estirada a la gespa: una parella, els dos morens, cabells arrissats, roba còmoda, casual que en diuen; són d’aquelles persones que se les veu compromeses amb la societat i les injustícies quotidianes. Ell li explica alguna cosa tot vehement, gesticulant amb els braços allò que pensa sobre algun tema que per ells és profund i important, o simplement els connecta, i ella el mira, abduïda pels seus ulls.

Continuo.

Recolzat en un arbre dels voltants hi trobo un noi amb una guitarra, esgarrapant amb les mans les cordes amb el cap cot, mentre el seu company,davant seu, li explica una història d’un amic en comú.

Passo el mamut. i m’apropo a la font on els ànecs passegen i picotegen els troços de pa que els hi tiren els guiris. Un corredor se’m creua sense samarreta. “Valent i inconscient” penso en sentir la picor dels rajos de sol a la meva pell. Són les 2 del migdia de finals de juny! El corredor s’atura a la font, posa el cap sota l’aigua i se’m torna a creuar tot xop per continuar la seva ruta.

Arribo al carrer que va a l’estació.

Un noi que porta un rickshaw surt d’un garatge de lloguer de bicicletes dient adéu amb la mà a la propietària. Miro endins i la veig asseguda, amb una revista a la mà, escoltant la melodia que surt del fil musical. Quotidianitat en estat pur.
Baixo les escales i m’integro en l’opresiva foscor de l’estació.

Just acaba de passar el meu tren. Veig com s’allunya, però no em fa rabia. Fa temps que he decidit que això no és motiu per protestar. M’assec i espero els 12 minuts que trigarà a passar el pròxim tren, dedicant-me a assaborir el menjar del tupper que em vaig preparar ahir al vespre. A l’andana de davant s’atura un tren curt. Veig una parella que baixa les escales i en veure’l es posa a córrer cap a la porta que tenen més propera,  arrossegant com poden una maleta cadascun. Pugen al tren i es feliciten xocant les mans i amb un somriure. “Misió compler-ta” sembla que es diguin. Somric.

Quines històries més estan succeint al meu voltant? Al nostre voltant? què m’estic perdent? avui he tingut la sort de connectar-me, d’estar desperta veient, sentint, els milers de micromons que cada dia tinc al meu voltant.

Els microplaers que veus i que et fan ser part d’una història, com si estiguessis en una altra dimensió,sent un protagonista més, però amagat, indirecte, fantasma.

Les petites coses quotidianes que en veure et fan ser còmplice i et fan treure un somriure. No és això la felicitat?


13 reasons why

descarga (3)

No és fàcil parlar de 13 razones sense fer-ne spoilers.

I no és fàcil tampoc fer-ho prenent distància. Perquè justament és el que la Hannah vol que NO facis. I perquè parla de tu i de mi, de situacions que ens han passat a tots.

Haguem estat, o siguem la Hannah o un altre dels protagonistes. I en parla de manera molt intensa i dramàtica, com ella és, i la seva personalitat t’engoleix i no et deixa fer un pas enrere, fugir per treure’t la culpa. Allunyar-te per no sentir-te part d’aquest horror. La Hannah et fa ser conscient. Et fa responsable. Però a la vegada i sense voler-ho explicant la seva veritat et demostra que tothom en tenim una.

Com diu Matt Simons  “tothom té les seves raons”: tothom té els seus motius, conscients o no, per actuar d’una manera o una altra. I potser, o bé, més ben dit, segur,  no ens justifiquen, però la veritat és que molts cops prenem decisions sense saber exactament perquè i sense saber com aquestes poden afectar als altres. Estem en pilot automàtic. Potser ens caldria baixar el ritme i prendre consciència dels nostres actes, de la nostra vida en definitiva, i deixar de fer les coses com a acció-reacció? Potser no cal deixar de ser impulsiu, però si de fer les coses per impulsos?

Però la Hannah no només et transporta a la teva època d’institut, també et fa sentir adolescent en l’actualitat. Qui no ha pensat en voler aturar el temps, en baixar-se per un moment de la vida i veure-la passar sense ser-ne part activa. I qui no s’ha sentit enganxat en un rol, en mantenir un estàtus… però sobretot, qui no s’ha sentit sol en una societat que cada cop et porta més “likes” més “followers” però a la vegada menys amistat real i de carn i ossos?


Un dia fosc

No sé perquè hi ha dies en què, sense que hagi passat res, vas amb un biorritme més baix.

Hi ha dies en els que sembla que el teu cos faci excedent de llàgrimes i a qualsevol oportunitat s’obren les comportes dels ulls per treure aquesta sobreproducció.

Hi ha dies en què no sortiries del llit adormida en els teus pensaments, i dies en que no obriries la boca. Dies en els que no veus més enllà dels teus peus i que sents un núvol negre dins la teva ment que no et deixa pensar amb coherència.

Per sort aquests dies sempre hi ha llums que els fan més lleugers. Somriures que s’enganxen, abraçades que escalfen, acudits que et desperten, o simplement companyies que en silenci et reconforten.

I aleshores entens que aquesta negror és sols la negror d’un moment. Un punt negre dins la teva claredat quotidiana. I valores aquests moments perquè t’ajuden a posar els peus a terra i veure qui hi ha al teu costat i com d’afortunada ets en realitat. I l’únic que pots pensar és: gràcies!!


Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit

descarga (2)

Si ets dona ho saps. Saps que molts cops has hagut de callar davant l’arrogància d’algun home que paternalment t’ha volgut explicar alguna cosa que tu coneixies amb més profunditat.

I segurament pots comptar amb els dits de més d’una mà els cops que t’han dit “Histèrica”

I has tingut por de tornar tard a casa a la nit, i has buscat estratègies per tal d’evitar que algun home, dit així crua i clarament, et violés.

I el fort és que això sembla normal. És normal que les dones tinguin por a ser violades. I ho vivim tant feliçment i encara hi ha gent que fins i tot justifica aquestes atrocitats amb un “es que anava provocant”. És lògic que la dona, és a dir, una meitat de la societat, senti por d’anar pel carrer de nit? no ens coarta això la nostra llibertat? no ens fa ser més esclaves? Per què no es fa res per a solucionar-ho?

I més preguntes: és lògic que quan ens queixem hi hagi homes que ens diguin que “no tots els homes són iguals?” Ja ho sabem que no però el fet de defensar que no tots els homes són iguals perquè aquests visquin tan tranquils, no fa que la violència vers les dones disminueixi.

Podem tractar el problema real i arrencar-lo d’arrel?

A moltes reflexions ens porta el llibre de Rebecca Solnit “Els homes m’expliquen coses”. Ens parla del paternalisme, del sentiment de superioritat de l’home, del sentiment de possessió sobre la dona i del poder. Ens fa reflexionar sobre el que s’ha aconseguit fins ara i el que queda per endavant.  Ens incita a seguir lluitant per, ni més ni menys que ser IGUALS. I ens fa sentir part d’un col·lectiu del que, en siguem conscients o no, en formem part, patint les conseqüències del que això suposa.

Solnit ens vol fer prendre consciència. I ens explica que hi ha alternativa. I que hi ha coses que no, no són normals. Potser seria hora de començar a fer-ne més cas…


Un fil

Sento un fil, transparent, llarg i prim, tant prim que és imperceptible però que no sé perquè com una tela d’aranya s’ha format entre nosaltres.

N’és només un, i quan l’imagino em fa pensar en els tradicionals jocs de nens en els què amb dos pots de yogur i una corda simulavem un telèfon. Tu i jo tenim aquest telèfon ara mateix, un telèfon que diu poc, en el que no pots fer conferències internacionals, però amb el que ens sentim l’un a l’altre i en el que ens diem, com nens petits,coses superflues, petites històries, tonteries que ens fan sentir més units.
És un fil que té la capacitat de generar un somriure a la cara. Un fil que com un interruptor, il·lumina els ulls i escalfa el cor, i genera una esperança.
Un fil que amb el temps pot anar-se allargant, i fent-se més gran i a la vegada més bonic; Un teixit complex amb matissos, amb colors i materials diferents que escriuen els diferents estats d’anim; les diferents proves que porta tota relació. Un fil que pot acabar sent un tapís. Un tapís que expliqui tota una vida.

Meditar día a día, de Christophe André

Si ets 2763una persona més o menys normal segurament has tingut algun cop a la vida un “bajon” d’aquells en el que et qüestiones el perquè de tot plegat, o et sents sense forces i amb l’únic objectiu vital d’estar al llit el que queda del dia.

I si ets d’aquesta galàxia segurament hauràs intentat o t’hauran animat a intentar buscar una solució a aquest estat que, al final, com tot, acaba desapareixent. La qüestió és però com superar aquest atzucac* (*nota a peu de pàgina: a la meva feina els encanta aquesta paraula!) . I és que hi ha tantes maneres de superar un mal moment com persones hi ha al món, però si generalitzem podríem establir alguns tipus bàsics:

ELS NEGACIONISTES : Aquelles persones que decideixen que el que està passant… NO ESTÀ PASSANT! Són una mena de Rajoy que amaguen el cap sota terra i que esperen que passi la tempesta sense tenir en compte que...el cap potser si que el tenen ben protegidet però el que és el cos està patint totes les onades d’aire hagudes i per haver. Aquesta gent és la que tard o d’hora han d’acabar sortint del seu amagatall i si la tempesta ha estat forta, passar un temps en quarantena per acabar guarint les ferides. El problema? El fet de no mirar de cara què era el que estava passant els fa no poder extreure’n conclusions per així no tornar a caure en els mateixos errors

ELS PARÀSITS EMOCIONALS: Són aquells que saben com enganxar-se com a paparres per tal d’expandir amb tot el seu enorme potencial dramàtic el seu dolor i mala sort. Amb les seves queixes i autocompassió aconsegueixen traslladar-te a tu el seu mal rollo, ja que sembla que tot el positivisme que li pretenies traslladar per animar-lo el transformin en més energia per a seguir dient fàstics o plorant. I veus que com més l’intentes animar més et desanimes, però a la vegada veus que el seu desànim en realitat és una manera d’autoplaer flagel·lant del que no vol escapar. Com més es queixa més feliç està i si li treus els motius per deixar de preocupar-se serà com més buit se sentirà.

ELS METAFÍSICS: N’hi ha de diversos tipus, però entre ells voldria destacar aquelles persones que no ha tingut gaires problemes a la vida i que els hi ha vingut tot fet. Normalment aquesta gent quan es troba un problema real no està acostumada a lluitar-hi i per aquest mateix motiu prefereix encarar-ho de perfil. I de perfil significa atribuir el problema a forces transcendentals, al destí, a les energies que flueixen de l’interior de tots els objectes, a la divina providència, al que sigui, a la mosca que està passant en aquell moment per allà, per tal de no haver d’assumir que nosaltres mateixos som els responsables dels nostres actes i per tant de molts dels problemes en què ens posem. Però és normal…construir una realitat paral·lela sempre és més fàcil que reconèixer que ets humà i t’equivoques…

ELS HÍPER-RACIONALS EN BUCLE: Són aquells que volen trobar resposta a tot i pel mateix fet de voler raonar tant acaben caient en una espiral irracional. Hem de tenir en compte que el cervell té dues parts: una més lògica/matemàtica i l’altra més emocional i molts cops quan les coses tenen a veure amb les emocions no tenen per què tenir una fórmula lògica.

Aquests són alguns dels tipus bàsics que existeixen a l’hora d’afrontar un mal moment i després hi ha el que crec que hauríem de ser tots i el que ens ensenya a fer el llibre que vull “publicitar” en aquesta entrada: “Meditar día a día: 25 lecciones para vivir con Mindfulness de Christophe André.

André sense parlar-ne, i a través de 25 meditacions explicades amb l’ajut d’una obra d’art on podem reconèixer la lliçó que ens vol donar, ens presenta el tipus INTEGRADOR, que és aquell que no amaga la realitat ni la hipertextualitza, simplement l’observa, la contempla i l’assimila.

Una persona que no s’aïlla del món, sinó que intenta entendre’l i busca la manera més serena de viure’l. I ho fa meditant, que, com diu Thich Nhat Hanh “No és una evasió, sinó una trobada serena amb la realitat”.

Així doncs no cal que si tens un problema t’imaginis vestit de monjo budista, amb el cap rapat o levitant; Imagina‘t prenent consciència de la teva respiració, aprofundint sobre cada part del teu cos i descobrint gustos i textures que segurament mai has observat amb consciència; Pren una distància prudencial sobre allò que t’amoïna i assimila-ho a poc a poc per cada porus de la teva pell.