Un corredor de fons

Avui he vist una parella al parc. Una parella que deixava de ser-ho. Ell es mirava la noia com un estaquirot davant seu, i pujava la mà i se la posava a la boca en una contorsió de dolor que mostrava als allà presents el que estava sentint de veu de la seva estimada.

Les bicis estaven al seu costat, una d’elles amb una cadireta… parella, pare i mare… una altra història que anava per llarg i que acaba truncada. I dins meu sento una veu que em relata el que està veient el noi ara mateix: Un huracà d’emocions que s’ho endú tot per endavant. Un tsunàmi que està destrossant els seus principals puntals i que el deixa quasi en estat de coma. Veig la tristor d’ell plorant sobre el seu llit. La necessitat de sentir l’escalfor d’algú que abans tenies a l’abast i que de sobte ha passat a ser un estrany. La sensació recorrent de tenir un nus a l’estómac, i les setmanes vivint i actuant com un zombie, sentint que estàs buit, incapaç de retenir res més que imatges de records antics.

I m’imagino el seu futur: una cursa d’obstacles per endavant. Una cursa llarga, i que pot ser més o menys ràpida d’acabar però que té final.

I he volgut cridar-li “Resisteix!” Que tot això es basa en no enfonsar-se! Que en aquell moment, les 9 del matí d’un dia laborable, en aquest parc devíem ser pocs, però segurament, molts dels que hi érem hem viscut aquesta situació que ara el devasta.

I que passaran els anys i, que ja ho sabem, que res serà igual. I les ferides hi seran però, amb el temps, cicatritzades. I en un raconet del seu cor tindrà una crosta, una línia fina que delatarà una part del que va viure aquell 2017, però que no l’impedirà seguir bategant, vivint, gaudint. Passaran els anys i arribarà altre cop la calma.

Anuncis

En defensa d’Afrodita

baixa

Com portaries arribar a casa i trobar-te el teu home al sofà amb una altra dona, o un altre home, tranquils i amorosos mirant la televisió? Segurament per a la majoria de la gent seria un xoc enorme i possiblement com llançar un atac unilateral sense previ avís i de potencial catastròfic inabastable en la seva relació, però alguns, pocs, ho trobarien el més normal del món, els demanarien un espai i s’apuntarien a aquell moment de calma després d’una dura jornada de treball.

Què és el que ens fa monògams? Per què… realment ho som? A “En defensa d’Afrodita” diverses autores ens expliquen els motius pels quals cal lluitar contra la cultura de la monogàmia, lligant-la amb el patriarcat i amb la violència vers les dones i explicant els motius pels quals elles consideren necessari lluitar contra aquest estil de vida imposat nascut de la cultura de la propietat privada.

Conceptes com “dependència” i “gelosia” prenen forma de manera molt diferent i obres els ulls davant un “amor romàntic” que el que fa és apagar la teva felicitat a força d’establir unes normes en la parella que la limiten i que només serveixen a la llarga per patir o per caure en automatismes que no porten cap mena de felicitat.

Davant això el llibre ens presenta noves formes d’estimar que volen obrir-se pas en la societat, sense prometre un camí fàcil, ja que cal lluitar contra segles d’aprenentatge i contra gran part de la societat que segueix vivint l’amor de la manera que els condicionants socials li diuen que l’ha de viure.

Davant això… milers de dubtes, i la necessitat de fer una reflexió pausada i profunda sobre com volem viure l’amor i per extensió la nostra vida. Un canvi així es fa difícil de pair i comportarà dia a dia nous reptes: el repte de la gelosia, de la dependència, de la manca de seguretat… però també pot comportar grans felicitats. Un repte però que potser no tots necessiten, perquè per ells renunciar a tenir més d’una parella no suposa molt més que renunciar a moltes d’altres petites coses que quotidianament i per afavorir la convivència i la nostra pròpia vida hem de renunciar. No es pot tenir tot. El que compta és com respons la pregunta “I jo? Amb què em quedo?”


Mariona – Pilar Rahola

mariona

Si d’alguna cosa me n’he adonat llegint “Mariona” de Pilar Rahola, és que a l’escola vam passar per la història de Catalunya bastant de refilón. I no, no és que no fes cas a classe, de fet la història sempre ha estat una de les meves assignatures preferides, però si bé he reconegut molts noms, d’altres, com el d’ Abdó Terrades o la simple paraula “Bullanga” no els havia sentit (ni llegit) mai.

Val a dir que tampoc seré jo qui ara em cregui al peu de la lletra el que explica Pilar Rahola, més que res perquè la seva objectivitat explicant la història la tinc més que qüestionada, però si que he de reconèixer que poder viure la història de la mà del poble planer ha estat una bona manera d’endinsar-m’hi i d’empatitzar amb aquella gent que, cansada de tanta injustícia al final decidia posar en risc la seva vida per a intentar construir una realitat millor.

Mariona m’ha agradat però se m’ha fet llarg i en algun moment difícil de seguir. La protagonista, a la que acompanyem al llarg de tota la seva vida, va evolucionant davant els impediments i dolors que li porten les circumstàncies que li han tocat viure, un segle de revoltes, de lluita pels drets, de guerres que s’emporten als fills lluny de casa per a, segurament, no tornar. Una evolució que la transforma radicalment i passa de ser la nena somiadora a una dona ruda i resolutiva, que ha perdut la por i que accepta el que passa al seu voltant i hi participa d’una manera que mai abans hauria imaginat. I Rahola explica la seva evolució mitjançant les seves reaccions davant els esdeveniments polítics i socials de Barcelona i Gràcia, on viu la protagonista: les lleves, la còlera, el ludisme, la lluita de classes… però per la manera en què està escrit, molt sovint et trobes, de sobte, perdut en pensaments i reflexions i flashback que et distreuen de la línia argumental del moment.

Nota: 6’5


microplaers quotidians

Surto de la feina i m’endinso en la vegetació del parc. D’entre les branques es comença a perfilar un mamut, i a la dreta hi trobo una esplanada a l’ombra on poder gaudir de la fresca en aquest dia de calor infernal.

Miro la gent estirada a la gespa: una parella, els dos morens, cabells arrissats, roba còmoda, casual que en diuen; són d’aquelles persones que se les veu compromeses amb la societat i les injustícies quotidianes. Ell li explica alguna cosa tot vehement, gesticulant amb els braços allò que pensa sobre algun tema que per ells és profund i important, o simplement els connecta, i ella el mira, abduïda pels seus ulls.

Continuo.

Recolzat en un arbre dels voltants hi trobo un noi amb una guitarra, esgarrapant amb les mans les cordes amb el cap cot, mentre el seu company,davant seu, li explica una història d’un amic en comú.

Passo el mamut. i m’apropo a la font on els ànecs passegen i picotegen els troços de pa que els hi tiren els guiris. Un corredor se’m creua sense samarreta. “Valent i inconscient” penso en sentir la picor dels rajos de sol a la meva pell. Són les 2 del migdia de finals de juny! El corredor s’atura a la font, posa el cap sota l’aigua i se’m torna a creuar tot xop per continuar la seva ruta.

Arribo al carrer que va a l’estació.

Un noi que porta un rickshaw surt d’un garatge de lloguer de bicicletes dient adéu amb la mà a la propietària. Miro endins i la veig asseguda, amb una revista a la mà, escoltant la melodia que surt del fil musical. Quotidianitat en estat pur.
Baixo les escales i m’integro en l’opresiva foscor de l’estació.

Just acaba de passar el meu tren. Veig com s’allunya, però no em fa rabia. Fa temps que he decidit que això no és motiu per protestar. M’assec i espero els 12 minuts que trigarà a passar el pròxim tren, dedicant-me a assaborir el menjar del tupper que em vaig preparar ahir al vespre. A l’andana de davant s’atura un tren curt. Veig una parella que baixa les escales i en veure’l es posa a córrer cap a la porta que tenen més propera,  arrossegant com poden una maleta cadascun. Pugen al tren i es feliciten xocant les mans i amb un somriure. “Misió compler-ta” sembla que es diguin. Somric.

Quines històries més estan succeint al meu voltant? Al nostre voltant? què m’estic perdent? avui he tingut la sort de connectar-me, d’estar desperta veient, sentint, els milers de micromons que cada dia tinc al meu voltant.

Els microplaers que veus i que et fan ser part d’una història, com si estiguessis en una altra dimensió,sent un protagonista més, però amagat, indirecte, fantasma.

Les petites coses quotidianes que en veure et fan ser còmplice i et fan treure un somriure. No és això la felicitat?


13 reasons why

descarga (3)

No és fàcil parlar de 13 razones sense fer-ne spoilers.

I no és fàcil tampoc fer-ho prenent distància. Perquè justament és el que la Hannah vol que NO facis. I perquè parla de tu i de mi, de situacions que ens han passat a tots.

Haguem estat, o siguem la Hannah o un altre dels protagonistes. I en parla de manera molt intensa i dramàtica, com ella és, i la seva personalitat t’engoleix i no et deixa fer un pas enrere, fugir per treure’t la culpa. Allunyar-te per no sentir-te part d’aquest horror. La Hannah et fa ser conscient. Et fa responsable. Però a la vegada i sense voler-ho explicant la seva veritat et demostra que tothom en tenim una.

Com diu Matt Simons  “tothom té les seves raons”: tothom té els seus motius, conscients o no, per actuar d’una manera o una altra. I potser, o bé, més ben dit, segur,  no ens justifiquen, però la veritat és que molts cops prenem decisions sense saber exactament perquè i sense saber com aquestes poden afectar als altres. Estem en pilot automàtic. Potser ens caldria baixar el ritme i prendre consciència dels nostres actes, de la nostra vida en definitiva, i deixar de fer les coses com a acció-reacció? Potser no cal deixar de ser impulsiu, però si de fer les coses per impulsos?

Però la Hannah no només et transporta a la teva època d’institut, també et fa sentir adolescent en l’actualitat. Qui no ha pensat en voler aturar el temps, en baixar-se per un moment de la vida i veure-la passar sense ser-ne part activa. I qui no s’ha sentit enganxat en un rol, en mantenir un estàtus… però sobretot, qui no s’ha sentit sol en una societat que cada cop et porta més “likes” més “followers” però a la vegada menys amistat real i de carn i ossos?


Un dia fosc

No sé perquè hi ha dies en què, sense que hagi passat res, vas amb un biorritme més baix.

Hi ha dies en els que sembla que el teu cos faci excedent de llàgrimes i a qualsevol oportunitat s’obren les comportes dels ulls per treure aquesta sobreproducció.

Hi ha dies en què no sortiries del llit adormida en els teus pensaments, i dies en que no obriries la boca. Dies en els que no veus més enllà dels teus peus i que sents un núvol negre dins la teva ment que no et deixa pensar amb coherència.

Per sort aquests dies sempre hi ha llums que els fan més lleugers. Somriures que s’enganxen, abraçades que escalfen, acudits que et desperten, o simplement companyies que en silenci et reconforten.

I aleshores entens que aquesta negror és sols la negror d’un moment. Un punt negre dins la teva claredat quotidiana. I valores aquests moments perquè t’ajuden a posar els peus a terra i veure qui hi ha al teu costat i com d’afortunada ets en realitat. I l’únic que pots pensar és: gràcies!!


Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit

descarga (2)

Si ets dona ho saps. Saps que molts cops has hagut de callar davant l’arrogància d’algun home que paternalment t’ha volgut explicar alguna cosa que tu coneixies amb més profunditat.

I segurament pots comptar amb els dits de més d’una mà els cops que t’han dit “Histèrica”

I has tingut por de tornar tard a casa a la nit, i has buscat estratègies per tal d’evitar que algun home, dit així crua i clarament, et violés.

I el fort és que això sembla normal. És normal que les dones tinguin por a ser violades. I ho vivim tant feliçment i encara hi ha gent que fins i tot justifica aquestes atrocitats amb un “es que anava provocant”. És lògic que la dona, és a dir, una meitat de la societat, senti por d’anar pel carrer de nit? no ens coarta això la nostra llibertat? no ens fa ser més esclaves? Per què no es fa res per a solucionar-ho?

I més preguntes: és lògic que quan ens queixem hi hagi homes que ens diguin que “no tots els homes són iguals?” Ja ho sabem que no però el fet de defensar que no tots els homes són iguals perquè aquests visquin tan tranquils, no fa que la violència vers les dones disminueixi.

Podem tractar el problema real i arrencar-lo d’arrel?

A moltes reflexions ens porta el llibre de Rebecca Solnit “Els homes m’expliquen coses”. Ens parla del paternalisme, del sentiment de superioritat de l’home, del sentiment de possessió sobre la dona i del poder. Ens fa reflexionar sobre el que s’ha aconseguit fins ara i el que queda per endavant.  Ens incita a seguir lluitant per, ni més ni menys que ser IGUALS. I ens fa sentir part d’un col·lectiu del que, en siguem conscients o no, en formem part, patint les conseqüències del que això suposa.

Solnit ens vol fer prendre consciència. I ens explica que hi ha alternativa. I que hi ha coses que no, no són normals. Potser seria hora de començar a fer-ne més cas…