Un matí d’hivern

Va baixar lentament les escales. Una a una, a poc a poc, quasi en stop motion. Cada passa era un fotograma que, de forma precisa, s’anava materialitzant esglaó rere esglaó, fins arribar a la porta que s’intuïa enmig de tota aquella foscor. Amb la mà dreta va agafar el mànec i va empènyer, i un raig de llum va penetrar a tot el passadís, fent-li entornar els ulls. Una estrebada més i el sol li va escalfar la cara, i ella, amb els ulls closos li va permetre aquella carícia de retorn a la realitat.

Va sortir del portal i es va posar bé la bufanda. Va apujar la cremallera de la jaqueta tot el que va poder i va observar el núvol d’aire fred que sortia de la seva boca en aquell matí d’hivern. Amb les mans a la butxaca es va posar a caminar, buscant l’escalfor del sol a les galtes, sentint-se des de feia molt de temps viva. Un pare pedalejava direcció contrària, duent a la seva filla petita a la cadireta de darrere, i la nena la va somriure. Ella va moure els llavis retornant-li.

Caminava amb seguretat. Passes llargues i fortes. Havia decidit que res no l’afectés i ho estava aconseguint. Va rebuscar entre les butxaques per treure el paquet de cigarros i l’encenedor i es va aturar un moment a engegar el Lucky i fer una calada llarga, per després treure-la lentament projectant el fum en una filera fina que s’enduia tots els seus maldecaps.

Cada cop que, de sobte, una imatge li penetrava el cervell, un crit, un gest brusc, cada expiració de fum se l’enduia. Va seguir caminant, travessant el parc, creuant-se entre corredors i gent que passejava el gos abans d’anar a la feina. Es sentia cada cop més lleugera. Va arribar a l’entrada de casa i es va donar uns segons per acabar el cigarro. Una darrera calada i va llençar-lo a terra, aixafant-lo amb força amb el peu dret. Va treure les claus i va entrar a casa. Lentament, es va treure la roba i va engegar la dutxa. Es va posar entre els vapors i va deixar que l’aigua regalimés entre els seus cabells, va sospirar. Les imatges eren cada cop més tènues i els crits s’anaven ofegant.

Va embolicar-se amb una tovallola i va travessar el passadís en la penombra que creaven les persianes baixades del menjador. Va posar el 3/24, com feia habitualment, va obrir la motxilla i en va treure el ganivet. L’havia posat en una bossa i la sang havia anat regalimant fins a convertir-se en un petit bassal al seu interior. Amb cura el va extreure i el va començar a netejar a l’aigüera. A les notícies explicaven que havien trobat un cadàver en un habitatge proper a Arc de Triomf. Ella, tranquilament, sense emoció, va seguir netejant aquell ganivet, suaument. Un cop net, el va tornar a deixar al calaix.

Anuncis

Any nou, nous propòsits

10 dies han passat des que va començar el 2018 i encara estic donant voltes als propòsits que vull complir aquest any. No és que ho hagi fet mai, però si que és cert que 2017 ha estat un any d’auto-coneixement intensiu i això s’ha d’aprofitar per millorar aquells defectes que he trobat que tinc o per començar a construir projectes o reptes que sempre he tingut i que he deixat de banda.

I per què encara hi estic donant voltes? perquè no vull ser d’aquelles persones (tot i que sé que ho acabaré sent en algun moment) que es proposen anar 5 dies al gimnàs i acaben trepitjant-lo per a fer la matricula i punt. Vull ser realista, i per això cal serenor per decidir realment què puc i què no puc fer.

Aquí van els meus reptes pel 2018!

  1. Prioritzar les connexions humanes a les virtuals i desintoxicar-me del mòbil tot i que potser sembla una mica radical això, ara que potser assistim a la primera investidura d’un president per Skype XD
  2. Un cop a la setmana, escriure del que sigui, de pensaments, d’emocions, d’un llibre, d’una pel·li o d’una notícia, és igual! el que importa és practicar, com estic fent ara mateix!
  3. Tornar a córrer, però amb la calma. No vull retornar a antigues rutines de córrer un dia si un dia no cada setmana, perquè hi ha moltes altres coses que m’agraden que hauria d’abandonar, però sé que em va bé fer-ho i vull aprendre a compaginar-ho amb altres activitats esportives que em són beneficiaries per la meva salut.
  4. Confiar. Confiar més en mi, en la gent del meu voltant que m’estima, i confiar en això: en que m’estimen tal i com sóc, i en que no he de deixar de ser així per intentar agradar a tothom, perquè mai aconseguiré agradar a tota la gent que em trobo pel camí.

 


Reflexions post-electorals

eleccions

Després de la intensa campanya viscuda i del llarguíssim dia d’ahir, vull deixar escrites unes quantes reflexions sobre com està ara mateix Catalunya:

  1. Amb aquests resultats els independentistes no tenen legitimitat per a un full de ruta unilateral. Per què? Per què tot i ser majoria en escons les votacions demostren que tenim un poble dividit en dos. S’ha acabat això “del mandat democràtic del poble” perquè no es pot considerar “poble” només a una meitat .
  2. Els independentistes podrien caure en l’error de voler eixamplar la base de l’independentisme amb la crispació, seguint amb la confrontació amb Espanya, quan el que ens convindria realment és començar a treballar per aconseguir millores reals en poc temps: millor finançament, més autogovern, etc. Tot això es podria fer sense deixar enrere la voluntat d’arribar a la independència, però segurament baixaria l’independentisme si ja aconseguim millores sense ser independents.
  3. Per la banda “unionista” ha guanyat la “venjança”. Ha guanyat el no voler parlar i el “que se pudran en la carcel”. Però no només això, també han guanyat les polítiques de dretes que crec que molta gent ha votat sense saber… ha desaparegut la lluita entre eix dreta-esquerra; Catalunya avui és de dretes, i les esquerres que representen CUP, En Comú i PSC s’han vist afectades per la polarització identitària.
  4. Rajoy no escoltarà als independentistes ni als que volen canvis. No té motius. Per què escoltar-nos si ja tenim a Arrimadas al Parlament amb força per fer que tot quedi igual? Com va dir Aznar: “Se partirá antes Catalunya que España”.
  5. Aquests resultats fan més difícil una reforma constitucional que és necessària, no només per resoldre el problema territorial, sinó per blindar drets que al 78 no existien

Coco

coco-155051069-large.jpg

Les campanyes electorals són molt intenses i quan el que t’estas jugant és el rumb que ha de prendre el país, us ho podeu imaginar! Però per sort, encara la setmana passada vaig trobar un raconet per poder anar a veure una petita obra d’art, com la majoria de les pel·lícules de Pixar: COCO.

Què dir de Coco que no hagueu escoltat ja? que sí, que cal anar amb el paquet de Kleenex a mà per assecar-vos la llagrimeta que us caurà cap el final de la pel·li. Que segurament quan veieu a la Coco sentireu aquelles ganes de retornar a abraçar a la teva avia, tan fràgil, tan adorable, tan petita després d’haver estat un puntal de la família. I que tornareu a reubicar les prioritats, molts cops oblidades per les ànsies de grandesa i de reconeixement. Amb això no vull dir que s’hagin de deixar perdre els somnis, ni que no hagis de lluitar pel que vols. Però si que és veritat que no tot val en aquest trajecte, i que el suport i l’empatia en la família per ajudar a l’altre a arribar al que vol ser és un element bàsic que tots els que en formem part hem de treballar.

Una altra de les coses que ens ensenya Coco, és com les aparences enganyen, i de la necessitat de la comunicació. Molts cops els malentesos arriben per no haver explicat el que sents.

I per últim també parla dels records, de la memòria, fent un homenatge a la nit de morts mexicana que et fa veure-la d’una manera que, jo al menys, no havia imaginat. Com ja va fer a Inside Out, John Lasseter ens parla de la importància de no oblidar, de saber els teus origens, com a puntal en l’estabilitat humana. La importància de saber qui ets i d’on provens per a mantenir un equilibri i seguir amb els peus a terra, sense que això impliqui que t’hagin tallat les ales, sinó al revés, tenir un matalàs en el que saber que pots caure en moments de fragilitat.

 

Nota: 8’5/10

 


Buscant a la mitja taronja

ANDRÒGIN-dibuix-del-segle-XIX-sobre-landrògin-de-Plató

Un altre exercici del curs d’iniciació a la novel·la. aquest cop escriure una història d’amor de 2100 caràcters basat en una teoria científica, filosòfica, etc…

Explica Plató al seu llibre “El Banquet” que, al principi de tot, els éssers humans érem andrògins i de forma esfèrica, com una taronja, i teníem un mateix cos i dues cares oposades, la d’un home i la d’una dona. Però Zeus es va enfadar i ens va voler castigar, dividint-nos en dues parts i, des d’aleshores, estem condemnats a voltar pel món fins a trobar la nostra altra meitat, la nostra mitja taronja.

I així ha passat els anys en Manel, buscant aquesta part que el farà un tot. El sorprenent és la capacitat humana per acceptar gat per llebre, doncs durant aquests anys, en cada relació que ha tingut ha cregut haver-la trobat. I amb cada trencament i posterior nova relació, altre cop la veritat absoluta: “Aquest cop sí. És ELLA”. És ella, perquè no es lleva de mal humor als matins com la meva ex, o perquè no és vegetariana i puc menjar carn sense que em facin cara de fàstic com la meva segona ex. Però al final, sempre ha resultat que aquella veritat havia estat un auto-engany.

I el Manel se sent ja una taronja espremuda, sense més suc a oferir. Ara el que vol és estirar-se al llit i gaudir de les seves grans dimensions, fent mandres sense trobar la cama o el braç o el colze de la persona del costat. Dormir a la dreta, o a l’esquerra, o en sentit perpendicular al del llit, sabent-lo tot seu. Gaudir del que vulgui a la tele. I menjar pizza sense tenir ningú que li demani aquell últim tall que estava guardant des de la primera queixalada perquè semblava el més gustos i que, per no sentir-se egoista, sempre acaba cedint.

Sona el timbre. Genial, la seva pizza ja ha arribat, i ja té l’episodi de la sèrie que tant li agrada preparat al televisor. Obre la porta i se’n penedeix immediatament d’anar amb el seu xandall més vell.  Té a davant a una preciosa motorista amb la seva quatre formatges fumejant als braços. Ella li fa un somriure i li diu que són 15 euros. Enrojolat va a buscar la cartera mentre ella espera a la porta, mirant l’interior del pis. “Oh! M’encanta aquesta sèrie!”- comenta distreta. I ell aleshores ho sap: “Aquest cop sí. És ELLA”.


Història televisada

EAST AND WEST GERMANS CLIMB THE BERLIN WALL FILE PHOTO.

Estava al llit quan va sentir uns crits que sortien de la televisió en un idioma estrany. Es vaig aixecar sigil·losament per seure darrera la porta, raconet habitual des d’on mirar la televisió sense que els pares la veiessin. Una dona deia alguna cosa sobre un mur. Va treure una mica el cap i va veure els seus pares emocionats mirant la tele.

– Vaig a agafar una ampolla de cava! – va dir el pare, i ella es va quedar aterrida esperant la bronca monumental, però ell, en veure-la, la va abraçar:

– mico que fas aquí?

– és que he sentit uns crits molt estranys a la tele…

Ell la va portar a la falda de la mare

– Vols un Colacao? Això ho hem de celebrar!

La mare va acollir la Laura entre els seus braços i ella va mirar el televisor. Un munt de persones estaven davant i damunt un mur molt alt, i cridaven i cantaven, onejant banderes eufòrics.

– Què passa mama? Què fan?

– Amor, tiren el mur de Berlin!

– Què és el mur de Berlin, mama?

– Berlín és una ciutat com Barcelona, mico, i aquest mur la divideix i no deixa passar a la gent d’un cantó a l’altre. Imagina’t que aquí hi hagués un mur que separa el nostre carrer del que viuen els avis, i que no et deixessin passar a veure’ls!

A la Laura no li podia entrar al cap una barbaritat així

– Però per què el divideix?

– Per problemes polítics… és difícil d’explicar… però no et preocupis, perquè ho estudiaràs!

Era el 9 de novembre de 1989, tenia 6 anys i estava veient en directe com queia un símbol de la guerra freda. 28 anys després, el seu fill estava davant el televisor quan es va escoltar “Visca la república!”. El Parlament havia declarat la independència de Catalunya.

– Per què criden mama?

– Perquè estan molt contents perquè s’ha declarat la independència amor meu

– I què és la independència?

– Vol dir que ja no formem part d’Espanya

– I aleshores, no podré veure a la Júlia i l’Alvaro més? – va preguntar en Biel alarmat

– Si, amor! això no té res a veure! ara no deixaran d’haver-hi carreteres per anar a visitar-los, no?

– Aleshores què canvia?

Al televisor es veia l’escala del Parlament plena a vessar i es sentia el cant dels segadors. Realment eriçava la pell i feia emocionar

-Crec que no canviarà res en realitat…

– Per què no canviarà mama?

– Seria molt complicat d’explicar-ho amor meu, però saps què? D’aquí uns anys m’ho explicaràs tu, perquè sortirà als llibres d’història!

– Val mami! jo t’ho explicaré! -va dir en Biel i va córrer a buscar la motxilla per tornar a l’escola.

Mentre, la seva mare pensava en aquella jornada històrica, que contràriament a la de feia 28 anys, resultava ser agredolça.


Blade Runner 2049

original

Avui llegia a Fotogramas que  Blade Runner no ha tingut la repercusió que pensaven que tindria quan la van anunciar.

No l’ha tingut malgrat posar a Ryan Gosling i afegir a Harrison Ford per a vincular-la amb la Blade Runner original en una cinta que podia funcionar en realitat perfectament sola, però també val a dir que potser és que no van tenir en compte que Blade Runner no és una cinta per a “tots els públics” i que ni tan sols la Blade Runner original va agradar quan va sortir.

No ens trobem davant una pel·lícula fàcil, lleugera. Estem parlant d’un món distòpic en el que ens volen fer reflexionar sobre qui som, i què ens fa ser o no ser humans i no merament objectes. Tampoc ens trobem en una pel·lícula d’acció i aventures com podria semblar al ser ciència ficció. Aquesta posició “equidistant” (ara que està tant de moda aquesta paraula) pot portar a equívocs i que hi hagi gent que surti decepcionada de la sala. Els que ja van veure el film precedent però, no quedaran decebuts: 160 minuts d’endinsar-se dins la ment d’un replicant que considera que no té capacitat de decidir perquè no té ànima però que en realitat no pot passar per alt sentir el que sent al seu interior. L’aparició de Ford, una mica forçada, intenta reforçar el vincle amb la primera pel·lícula, però sobretot el que fa és predir el futur d’una propera entrega o entregues per descobrir finalment com acaba aquesta guerra entre humans i replicants.

Nota 7’5/10