Monthly Archives: Abril 2008

I don’t Know

Lily Allen actualitza el seu myspace amb dues noves cançons de l’àlbum que està preparant. Dues cançons molt més tranquiles, amb influències de Feist, si hem de fer una comparació per la veu, i amb menys tocs de reggae que en l’àlbum anterior. Potser una Lily més madura? La veritat és que I don’t Know i I could say són cançons molt més “de relax” i que, tot i jugar amb la mateixa espontaneitat amb paraules malsonats “fucking fantastic etc etc” intenta arribar més lluny al teu interior i despertarte aquell ensonyament que se’t desperta quan escoltes una cançó que cala dins teu.

Anuncis

Viva la vida!

Per fi tenim Coldplay!! després de molt de temps de no sentir-ne a parlar el quartet liderat per Chris Martin torna amb el que serà el seu 4t album. S’han dit moltes coses d’aquest últim album que sortirà el pròxim 17 de juliol amb el nom de “Viva la vida or death and all his friends”: que si s’han volgut inspirar en la música llatina, que si van venir a gravar a les esglésies de Barcelona… i pel que sembla en el seu primer single, Violet Hill,  l’únic que podem escoltar de moment, i que el grup permet baixar gratuitamet durant aquesta setmana, la influència de l’església i el seu “ambient” es poden percebre notablement!

Viva la vida consta de 10 noves cançons, gravades a Londres, Barcelona i Nova York i segons Chris Martin ens mostra una nova direcció del grup. Una cosa diferent als 3 anteriors, amb més blues i guitarres distornsionades, i abandonarà el falset que tenien X&Y, Parachutes i A rush of blood to the head.

Pel que fa a Violet Hill…la veritat és que a primera vista m’ha decepcionat, molta distorsió, una veu massa forta i poc melodiosa, i un aire un pèl…depriment. Potser és la primera escolta, tots sabem que  moltes de les cançons de coldplay no les assaboreixes fins haver-les sentit 3 o 4 cops.

http://www.myspace.com/coldplay


Hollywood is not Spain

Mucho hemos oído (y leído) sobre la huelga de guionistas de Hollywood, pero en realidad sabemos muy poco sobre el trabajo que se realiza en esta profesión. Para conocer de primera mano cual es la situación de los guionistas en nuestro país, hemos hablado con la organización Guionistas Asociados de Cataluña (GAC), que nos ha hecho saber las quejas y reivindicaciones de este sector de profesionales.

Irene Carreras, coordinadora del GAC, reconoce que no hay ningún guionista que no trabaje por vocación, puesto que no existen convenios ni contratos fijos que den seguridad a su trabajo: “El guionista trabaja como freelance por obligación. Muchos trabajan sin contrato y eso consecuentemente hace que no haya condiciones previas y hayas estado trabajando en un producto para después oír que al final no se compra o que te pagan la mitad”.

Desde el GAC se ha realizado un baremo de salarios estándar sobre los servicios que realiza un guionista. Por ejemplo, por un capítulo de 26 minutos de una telenovela, se piden 3.200 euros; por un capítulo de una sitcom, 8.000; por un gag de unos 20 segundos se piden 120 euros. Pueden parecer cifras excesivas, pero hay que tener en cuenta que son en bruto y que se sitúan en el contexto de una profesión en la que un mes tienes trabajo y los otros cuatro no.

La rutina del guionista

Para poder entender un poco más las quejas de los guionistas catalanes, necesitamos adentrarnos en su rutina de trabajo. Dani Puig, Graduado Superior en Cine y Audiovisuales y actualmente miembro de la Escuela Superior de Cine y Audiovisuales de Cataluña (ESCAC), explica que, a diferencia de Hollywood, el guionista aquí no cobra por horas, sino que cobra por producto. Es por ello por lo que se suele trabajar como freelance, dado que normalmente se paga el producto ya hilvanado. Que los guionistas sean empleados fijos de una productora es algo poco habitual. Pese a todo, esto también depende de los encargos que reciban: “Los más frecuentes son los guiones de publicidad pero también hay encargos de ficción y guiones para programas tipo Buenafuente o Polònia. En estos es donde normalmente trabaja un equipo de guionistas fijo, como es Minoria Absoluta”.

El guionista, paradojalmente, cuenta muy poco en el proceso de producción. Él es quien crea los textos, el que da vida a los personajes, el que nos hace reír o llorar delante un televisor. Pero no cuenta siempre con la última palabra de lo que sucede en el guión. El productor –el que paga- es quien muchas veces define el hilo que llevara la trama, pues exige al guionista un producto multitarget que implica la aparición de nuevos actors: más niños, más abuelos o hasta un homosexual para hacer de la serie un artículo de amplio consumo que, muchas veces, ha acabado siendo exprimido de todo su jugo interior.

La situación del sector

Actualmente no existe ningún convenio que regule el trabajo y derechos de los guionistas de Cataluña. “Aún no hay acuerdo entre los guionistas catalanes ni españoles. Justo ahora estamos haciendo las primeras reuniones para saber como afrontar lo que pediremos a los productores catalanes” aclara Irene, que desde el GAC, y en colaboración con las asociaciones de actores y directores profesionales de Cataluña, Unión de Músicos de Cataluña, Asociación de Profesionales de la Danza y Asociación de Regidores del Espectáculo de Cataluña, se ha propuesto realizar un proyecto de convenio, la PEPA, para conseguir mejoras en el sector. “Aún estamos pensando como se configurara la PEPA- explica Irene– la idea es que el sector artístico en general se regule laboralmente de forma correcta y adaptada”.

Precisamente, y con relación a las primeras reuniones de la PEPA, el pasado mes de diciembre se realizó una manifestación de los guionistas en la Plaça Sant Jaume de Barcelona. “La manifestación fue un éxito. Fueron guionistas de series como Ventdelpla o Porca Misèria y pedimos reunirnos con los presidentes de las asociaciones de productores, los directivos de Televisió de Catalunya i Televisión Española y con el consejero de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserres” explica Dani Puig.

En la manifestación, el director de GAC, Albert Plans, comparó la situación de los guionistas catalanes con la de los americanos. “Nos gustaría seguir las reivindicaciones americanas, porque ellos reivindican mejorar su convenio. Nosotros queremos reivindicar tener nuestro primer convenio”, fueron sus palabras. Y es que un convenio en el sector ayudaría a cobrar lo que es justo, recibir la retribución que corresponde según el éxito de la obra, respetar la integridad moral de los guiones y, sobretodo, reconocer públicamente el trabajo del guionista.

La PEPA, nombre que usa la Plataforma Sindical de Artistas de las Artes Escénicas, pretende unir fuerzas para reclamar esta mejora en las condiciones laborales de la administración. Para eso, el GAC está haciendo cambios para pasar de ser una asociación a convertirse en sindicato y poder conseguir pactar un buen convenio.

Entre los objetivos principales de la PEPA se cuenta que los guionistas puedan cotizar en la Seguridad Social acogiéndose al régimen de Artistas, o que se modifiquen las leyes que pautan las relaciones entre sindicatos y patronales, de manera que todas las asociaciones de trabajadores del sector audiovisual puedan negociar acuerdos con los productores – en la actualidad, tan sólo los sindicatos mayoritarios pueden firmar convenios con los productores -. Los guionistas también quieren incluír en el texto cuestiones de horarios y salarios -que están estancados- igual que de contratos o de beneficios obtenidos por la distribución del proyecto audiovisual final, tanto en territorio nacional como extranjero.


Las actuaciones para conseguir una mayor protección laboral no se reducen al ámbito autonómico. En la Conferencia sobre Guión Europeo, celebrada en Salónica, Grecia, el pasado 2006, la Federación de Guionistas Europeos (FSE) redactó el Manifiesto Europeo del Guionista, que solicita a gobiernos que facilite la labor del guionista tanto otorgando subsidios, excepciones fiscales o planes de inversión, como subvencionando su labor. De la misma forma, también requiere que la legislatura de cada país reconozca al guionista como el autor del film, y que apoye la libre circulación de profesionales entre todas las naciones. El manifiesto también hace un llamamiento a académicos, críticos, festivales y museos para que reconozcan la labor del colectivo

La Huelga de Hollywood

El pasado 13 de febrero, tanto productores como guionistas de ficción redactaron el nuevo convenio de la asociación Writers Guild of America. Casi cuatro meses después del inicio de la huelga de guionistas de Hollywood, la aprobación del escrito ha marcado el fin de una de las peores crisis del mercado cinematográfico estadounidense.

El esperado documento contiene cambios en materia de salarios mínimos, escritura para los nuevos medios de comunicación, reproducción de obras a través de nuevas tecnologías, o fondos de pensiones y salud, entre otros.

Son las nuevas tecnologías y los nuevos medios los asuntos que tienen carácter primordial en el texto. Su importancia resulta evidente, especialmente si se tiene en cuenta el gran boom de producciones de ficción para Internet y móvil – los llamados webisodios, videologs o webcasts -, o el aumento del uso de televisión por Internet que se ha dado en los últimos años. Para dar respuesta a estos fenómenos, el convenio tanto protege a los escritores de los nuevos formatos, como garantiza que todos los guionistas – tanto los que escriben para formatos tradicionales como los que lo hacen para los nuevos medios- reciban un mayor tanto por ciento de las ganancias obtenidas a partir de la descarga, venta, alquiler y visionado online de sus contenidos. De la misma forma, también prevé que reciban ingresos a partir de toda publicidad añadida, entre otras medidas. Se puede decir que el nuevo convenio resulta un paso de gigante para que los guionistas normalizen su trabajo en una sociedad digital.

¿Pero puede ser que el reciente convenio de guionistas de Hollywood haya ayudado a la PEPA a hacerse oír? Según Dani Puig, las dos reivindicaciones son tan distintas que no se pueden comparar, pues los guionistas americanos ya tienen convenio pero además una fuerza mucho mayor: “Hollywood es Hollywood y allí cuando los sindicatos hacen presión se para la industria. Aquí todo es más puntual”.

En los últimos años, con la aparición de internet, el DVD y la gran cantidad de canales por los que la gente adquiere los productos, productores y televisiones han cerrado el grifo y han apretado a los guionistas, sobre todo en la propiedad intelectual. Será muy dificil pues llegar al mismo punto que ellos. Los autores no tienen derechos y las leyes de propiedad intelectual favorecen a aquellos que tienen más poder.

Según Irene Carreras “El trabajo de guionista es muy parecido al de periodista, se lleva el trabajo a casa, le pueden o no comprar su proyecto, se ha de dar de alta a autónomos para cobrar a final de mes 50 euros…por eso le hace falta una regulación” y eso es lo que intentan hacer todos los trabajadores de las artes escénicas con su unión.

Irene piensa que la huelga de Hollywood ha servido para “hacer más visible nuestra situación, aunque la gente no llega a entenderla”. Cree además que, aunque sí es verdad que en España se compran muchas series hechas en EEUU, el ruido que se ha hecho de la huelga ha sido excesivo comparado con el poco ruido que se da a los de aquí. “ El tema ‘guión’ está en el inicio de la producción y cuando ésta empieza -en series y pel·liculas- hace años que el guión está escrito”.Por eso la huelga de Hollywood no ha afectado a Cataluña: “No nos ha hecho aumentar la producción ni ha tenido consecuencias muy graves para las televisiones, pues el ritmo es muy lento y cuando se está redactando la temporada décima en América, en España estamos emitiendo la octava, por lo tanto, el mercado está cubierto y bien cubierto”.


Keith Haring

Aquests dies a Terrassa podem trobar una exposició imprescindible de visitar. Es tracta de “Keith Haring. Obra sobre paper”, una Retrospectiva sobre aquest artista de la generació pop que ha adornat llibretes, marcs i parets de moltes cases.

Keith Haring va néixer al 1958 i molt aviat va endinsar-se en el món del dibuix i en el fet de permetre que el seu art no fós tansons de sala sinó que estigués a l’abast de tothom i als llocs més públics. L’artista volia que la seva obra fós entesa des del primer moment, creant un estil esquemàtic i plàstic considerat naif i senzill però que dins seu amagava tota una reflexió, que  convertia els seus dibuixos en simbols i icones -que ell mateix reutilitzaria al llarg de les seves obres-.

Gràcies al seu estil, Haring també va ser considerat un dels màxims exponents del graffitti als anys 80, amb les seves obres al metro de Nova York, o els seus murals de rehivindicació social a les parets de moltes ciutats. I és que Haring es va caracteritzar per la lluita constant. Les seves obres van estar lligades sempre a la denúncia de temes socials com els tabús amb el sexe, les drogues, la religió, i i a l’eradicació de la pandèmia del segle XX (i XXI) el SIDA.  Al 1989, ja malalt de Sida, va venir a Barcelona i va dibuixar un enorme mural on es podia llegir “Todos juntos podemos acabar con el Sida”. Un any més tard, moria deixant un llegat de bebès brillants, gossos i humans barrejats i fins i tot metamorfosejats i símbols sexuals i futuristes com les piràmides i els platets voladors.

Al Centre Cultural trobem la seva obra agrupada en sèries temàtiques:

  • The Valley (1989): Haring dóna vida als textos de W.S Bursoughs amb pintures de robots, nens i éssers fabulosos
  • Stones (1989):L’entusiasme per la pintura japonesa i xinesa feta amb tinta queda palesa en aquesta col·lecció de traç de línia.
  • Andy Mouse (1986): l’any 1986 Haring  crea juntament amb Andy Warhol aquesta  col·lecció de serigrafies
  • Blueprint Drawings (1990): Es tracta d’una sèrie amb missatges bíblics, estructurada com si fossin distintes estacions d’un calvari. Al costat d’imatges que representen el triomf, n’hi ha altres d’humiliació i ensorrament, i s’intercalen situacions de felicitat, lluita i destrucció.

Ets ateu?

Quan es diu “soc ateu” exactament què es diu?

Què és ateu? segons la definició, atea és una persona que té una falta de creença sobre l’existència d’algún Déu. Però què és exactament un Déu? Perquè un pot considerar-se ateu perquè no creu en Déu entès com al déu que els religions prediquen, però pot considerar-se ateu si creu que hi ha alguna coseta allà adalt, o allà baix, o on sigui, que està present? Pot considerar-se atea una persona que té una “corazonada” que hi ha alguna cosa més? Una amiga em deia que ella és atea i que reconeix que això té problemes: aquella fe que es té a l’aferrar-te a una cosa que saps que estarà allà pel bo i pel dolent a ella li manca. Clar que creu en la bondat de la gent però a la nit, quan estàs sol i tens algún problema a qui encomanar les teves preocupacions?

Potser el que em refereixo no és un “Déu” sinó el meu pròpi subconscient, però…i la tranquilitat de pensar, mira no està de més encomanar la meva sort a aquesta cosa “omnipotent”


Cometas en el cielo – Khaled Hosseini

cometascielo.jpg

Segurament Cometas en el cielo és un dels llibres més valorats del 2007 i inicis del 2008. Primer de tot degut a la pel·licula (ja sabem tots que la gent més que llegir va al cinema) i segon, per la temàtica i per com Khaled Hosseini l’ha tractat.

Cometas en el cielo és un llibre que parla sobre l’Afganistan. Però no només sobre l’Afganistan del que ara tots sentim a parlar per les noticies, sinó de l’Afganistan dels anys 70. No l’Afganistan pobre, trist i derruït que hi ha a l’actualitat, sinó l’Afganistan que va haver fa un temps, i no tant com ens pensem molts de nosaltres.

Amb Cometas en el cielo Khaled Hosseini, aconsegueix endinsar-nos en la història contemporània d’aquest territori de manera senzilla i entenedora, tant per la precisió de les descripcions, com per la tria dels personatges, que representen punts característics de la cultura afgana de manera precisa i correcta.

Però per poder explicar de manera entenedora el que ens mostra aquest llibre sobre el món arabo-musulmà primer de tot hem de tenir en compte el món dins el que s’inscriu aquesta història, les guerres, les creences i la conjuntura mundial en que es trobava la humanitat en el moment en que Hosseini ens situa l’acció:

El 17 de Juliol de 1973 es va posar fi als 48 anys de monarquia de Sha Zahir. El seu cosí, Daoud Kan, aprofitant que el monarca es trobava de viatge, va realitzar un cop d’estat que va establir la república, amb ell com a president. A partir d’aquesta data la història de Kabul comença a moure’s entre guerrilles, batalles i faccions.

Al 1981 milers de refugiats marxen de Kabul, que estava ocupat pels Shorawi, els comunistes. D’entre aquests refugiats trobem a Amir, protagonista de la història, que marxarà amb el seu pare a Estats Units per a iniciar una nova vida lluny de la guerra afgano-soviètica que assolarà el seu país fins al 1989. Així doncs el que podem conèixer de Kabul per part d’Amir és tot l’anterior a la guerra afgano-soviètica: el Kabul de les tradicions, en les que encara es feien guerres d’estels, en que hi havia una diferència de classes, ètnies  i religions, els hazara els servents (Hassan, el seu millor amic ho és) i els pastún, que tenen la supremacia racial.

També trobem la irrupció de les idees occidentals: els films com Rio Bravo o Los siete magníficos podien veure’s a Kabul. Hi havia una introducció de la cultura occidental, com també una irrupció de les idees occidentals racistes, com el nazisme, que són caldo de cultiu per als radicals que creuen que els pastún són superiors.  Així doncs trobem ja una discriminació històrica entre ètnies, entre els hazaras, xiites, i els pastuns, sunites. Diferencies i lluites que seguien presents en la societat dels anys 70.

En la vida quotidiana dels 70, Hosseini ja ens presenta diferències en la forma de veure la religió i, sobretot, la interpretació del Coran i la Shari’a. Se’ns presenten ja als musulmans que podríem anomenar, “moderats” que són aquells musulmans que poden o no seguir la tradició, les oracions, etc. són creients però no fan cap interpretació radical de la Shari’a, i els musulmans “radicalitzats” els quals creuen en una supremacia ètnica dels pastun i en que cal una reeducació per a tornar a l’ordre establert pel profeta.

Així doncs, Amir marxa d’Afganistan i ens deixa d’explicar en primera persona el que viu el seu país, tot i que les conseqüències de totes les lluites i trifurques les trobarà anys més tard, quan torni a buscar al seu tiet Rahim Kan, i a Hassan. Tot i això, en el llibre ens podem trobar referències sobre el que va passant a Kabul. Fets importants per a entendre la història posterior que ens explicarà el protagonista.

La guerra afgano-soviètica va ser un conflicte armat en que les forces soviètiques van donar suport al govern marxista del Partit Democràtic Popular d’Afganistan en contra els fundamentalistes islàmics, els Muyahidins. Els muyahidins, nom que sentim molt a l’actualitat, eren les persones que feien la Yihad. Lluitaven contra el règim pro-soviètic. I en el context de la Guerra Freda, van trobar suport d’Estats Units, Aràbia Saudita, Pakistan i altres regions musulmanes. Estats Units veia en l’enemic soviètic un gran perill i va ajudar als Muyahidins a guanyar la guerra. En el llibre podem veure com fins i tot el pare d’Amir, Baba, com li diu ell, s’alegra quan el president d’Estats Units del moment, Ronald Reagan, qualifica els Sorawi com “l’imperi del mal”.

Al 1989 els russos (roussi) es van retirar d’Afganistan després de lluites infructuoses amb els Muyahidins, i entre el 1992 i el 1996 l’Aliança del Nord va assumir el comandament de Kabul. Kabul va veure’s dividida aleshores en diferents faccions: Massoud, Rabbani i Muyahidins. Aquestes faccions van fer que la vida a la ciutat fós un continu perill: per a anar d’un barri a l’altre t’arriscaves a que et caigués un míssil o t’apuntessin amb un Kalashnikov, i la gent fins i tot va excavar túnels subterranis per a desplaçar-se d’un barri a l’altre sense patir un accident.

Així va ser com quan, al 1996 els Talibans van expulsar l’Aliança del Nord, els afgans van creure que finalitzava la seva vida en perill. Creien que arribava una època de llibertat i el fi de la violència als carrers. La gent cansada de batalles, míssils i explosions, ballava i s’alegrava de l’arribada dels talibans, que restablirien la pau a la ciutat.
Però els Talibans comencen el seu regnat del terror: al prendre Kabul sorgeixen com una alternativa caracteritzada per la predominancia Pastún i el rigorisme religiós extrem. Tots aquells que creien que amb la seva arribada acabarien els abusos dels senyors de la guerra, van veure com els talibans es proposaven imposar la seva versió de la Shari’a, la llei islàmica, per aconseguir l’estat de pau. Imposaven la obligació de dur barba llarga fins al pit, que les dones portessin burka i la prohibició a que poguessin treballar;  els càstigs exemplaritzants, com les lapidacions, i els hazara com a poble secularment sotmès als pastun. Així al 1998 succeeix un dels fets que es relaten al llibre: la massacre dels Hazaras de Masar-i-Sharit.

L’any 2001 és quan Afganistan comença a ser conegut a causa de l’atemptat de les Torres Bessones. A partir d’aleshores, a Estats Units es comença a parlar de Kabul, dels Muyahidins, els talibans i d’Afganistan en general. Estats Units bombardeja Afganistan i l’Aliança del Nord puja al poder, fent que els talibans reculin. Tot i així, Afganistan segueix sumida en la misèria, els 20 anys de guerra continuada que han patit els civils i les poblacions es veu reflectida en els carrers i en la nova forma de vida dels habitants, com pot veure Amir al tornar al seu país. I és que 20 anys volen dir que la vida de molts nens ha estat sempre marcada per la violència, que molts joves han crescut tansols amb això, i que hi ha molta població que no coneix el que és la pau. 20 anys volen dir que les tradicions han quedat enterrades en moltes de les persones que han mort, que la forma de vida que es vivia als anys 70 ha donat pas a una altra forma de vida molt diferent a la que milers de persones havien viscut. I això és el que coneixem ara els occidentals. Després d’anys sense saber situar en un mapa Afganistan (com diu el mateix Baba) ara els occidentals ens trobem amb una regió destrossada, pobre, sense cap més història (que nosaltres coneguem) que la guerra i la pobresa.

En el llibre, fins i tot Amir, al tornar al seu país es sent com un estranger: veu davant seu un fanatisme religiós que abans no existia, la destrossa econòmica de la guerra i la gana i desgràcies que els Talibans no han eradicat, malgrat la fe que la gent tenia en això. Veu també la por amb la que viuen els seus compatriotes, abandonats a la seva sort per les potències internacionals. Aquests canvis entre pensaments i les formes de vida dels afgans es troben molt ben representats amb els personatges. 

Però el més destacat del llibre és el fet que presenta unes situacions i uns personatges amb els que et pots identificar: els sentiments i la vida dels personatges, les seves actituds a vegades contradictòries, d’altres covardes, l’antiheroi que hi ha en el mateix protagonista que fa que l’arribem a estimar és el que ens permet endinsar-nos dins la història, fet que aprofita l’autor per a donar-nos una classe magistral sobre diversos aspectes a tenir en compte al parlar dels musulmans.

Podem dir doncs, que Cometas en el cielo és un llibre escrit pensant molt en els occidentals i en com creiem nosaltres que és el món del protagonista. És un llibre que ens vol ajudar de manera amena i quasi sense adonar-nos-en, a treure’ns clixés i a tenir més empatía pels immigrants. Per entendre una part de la història que ens afecta a tots i que ha passat no de forma aïllada, sinó dins un context mundial i com a conseqüència de diferents actes, tant nacionals com internacionals. Però també és un llibre que ens parla d’amor i de fidelitat. De les debilitats humanes, i que ens reflexa el cantó més terrenal dels seus personatges. Malgrat parlar de cultures i religions, el llibre té dins seu l’ànima humana, els sentiments de les persones per sobre de tot, i l’amistat, que no coneix fronteres, ni religions, ni cultures.

Cometas en el cielo és un cant a l’amistat i a l’amor, a les misèries de l’home, però també a les seves grandeses, i per això és un llibre que cal llegir, per a veure que dins de totes les cultures, per més diferències que tinguem uns i altres, l’amor i l’amistat són universals.

 Puntuació: 8 /10

T’agradarà si t’agrada: conèixer una mica de què parlen els mitjans i una història que està molt relacionada amb Europa, tot i que no ho pensem

El millor: Que ens fa entendre coses i erradicar clixés

El pitjor: és una mica made in Hollywood