Monthly Archives: Març 2006

scotish rules (part 2)

*Jerk it out- Caesars*

Els escocesos duen faldilla per a poder fer l’amor amb les seves nòvies i que no es noti en cas d’accidents desafortunats (rollu…weii noiiiis a supaaaaààà (s’obre la porta) u_u)

Anuncis

Villepin a la corda fluixa

El Contracte de Primera Experiència (CPE), contracte indefinit destinat a menors de 26 anys amb el qual el govern francès pretén reactivar l’ocupació juvenil, ha provocat nombroses protestes i vagues arreu de França.
El govern de Villepin ha volgut presentar el CPE com un contracte que donaria experiència als joves estudiants. Amb aquest, suposadament es permetria una inserció directa al treball i s’obriria així el dret a la formació. El cert és que el CPE permet als empresaris acomiadar als joves estudiants sense cap mena de justificació en els primers 24 mesos de feina. Segons el govern, amb aquesta clàusula s’afavoreix el dinamisme de l’economia i la creació de nous treballs, malgrat aquestes paraules, el cas és que aquest fet trenca amb el dret dels treballadors, com afirma l’ ex-ministre d’economia francès, Dominique Strauss-Kahn, i a més, va en contra el conveni de la Organització Internacional de Treballadors (OIT), que estableix que cap treballador pot ser acomiadat sense motiu, i que aquest acomiadament suposa un atac al dret laboral.
Tampoc està clar que amb aquestes reformes es garanteixi l’estimulació a la creació de treball, més aviat, sembla ser que, com esmenta Strauss-Kahn, “ no crea nous treballs, substitueix als treballadors que havia abans”.
Estem davant de la creació d’una feina inestable i temporal. Inestable perquè crea temor als treballadors, que poden ser acomiadats per qualsevol motiu, ja sigui professional com personal, el motiu real, de fet, sols el sabria l’empresari. Temporal perquè incentiva que els empresaris puguin contractar a joves, els quals els garanteixen sous més baixos i fidelitat per a poder així seguint treballant . Es tracta doncs de la creació d’un treball precari que no garanteix cap mena d’equilibri econòmic, ja que no aporta estabilitat als treballadors al no tenir cap garantia al fi del contracte ni de quan aquest pot finalitzar.
Joves i sindicalistes es revolten i cada cop aquestes protestes obtenen més ressò per a atacar així un problema que ens afecta a tots i totes.

scotish rules

*comfortably numb- scissor sisters*
no us heu preguntat mai perquè els escocesos van amb faldilla? és un dels dubtes que últimament, i potser perquè és dilluns i els dilluns és el dia habitual en el que el cervell comença a pensar, m’ha sorgit al cap. Hi ha diverses teories, però la més veraç ( i la que podriem contrastar i presentar a la profe d’història de la comunicació social per a fer l’article que vol) és la que proposa l’anouke. segons ell i cito textualment ” deu ser mes comode per pasturar… o anar al lavabo al mig del camp mentre estas amb el ramat i aixi no perdre temps per sortir corrents si una ovella s’escapa”. És una bona tesi, ja que és cert que a Escòcia hi ha un munt de zones verdes per a pasturar. A més, és muntanyós i no poden fer com els holandesos i anar en bici, cosa que com totes les noies sabem no és recomanable de fer si dus faldilla ( és súper incòmode a més de tenir més de 2 rombus segons a quines hores). Una altra teoria desenvolupada és que potser és per poder fer “altres coses” amb les ovelles. Aquesta versió és deguda a les hores que són de la nit, no la tingueu en compte, però…si aznar contava ovelletes per a dormir amb franco sobre elles…com les deuen contar els escocesos?

Diane Arbus: revelacions

*i’d rather dance with you-The kings of convenience*
La fundació “La Caixa” presenta a Barcelona l’exposició “Revelacions” de Diane Arbus, fotògrafa estadounidenca que va fotografiar la cara més dura del “somni americà”.
L’exposició, que es podrà visitar fins el 14 de Maig, constitueix la retrospectiva internacional més completa de l’obra de la fotògrafa i consta de més de 200 fotografies procedents de col·leccions públiques i privades de tot el món. Amb l a mostra es pretén un apropament a l’artista, al seu mètode de treball i les seves influències intel·lectuals. Es perrmet així conèixer a la fotògrafa novayorquesa mitjançant l’exposició de les seves càmares, cartes, quaderns de notes i escrits, però, sobretot, amb les seves fotografies, retrats de personatges rebutjats per la societat que volen representar una al·legoria de l’Amèrica de postguerra, i una exploració de les relacions que s’estableixen entre aparences i identitat, entre teatre i realitat.
Diane Arbus (1923-1971) va començar a treballar amb la fotografiadurant la dècada dels quaranta, al costat del seu marit, en un negoci de fotos de moda que tenien els dos. Més tard va entrar a treballar a l’estudi de Lisette Model i influenciada per l’artista va definir el seu estil, qualificat com una mena d’antropologia contemporània dels Estats Units de postguerra.
“Revelacions” compleix un doble objectiur: mostra l’obra més representativa de la fotògrafa, com també fotografies innèdites, i a més es centra en el seu mètode de treball mitjançant dues sales que combinen fotografies i contactes, com també recreacions de l’espai de treball de l’artista estadounidenca. Les sales habilitades per a l’exposició desvetllen un estil directe i sincer tot i tractar un espai quotidià i senzill. Dues d’elles a més, aprofundeixen en el terreny personal d’Arbus. En una primera trobem part de la seva biblioteca personal i també extractes dels seus projectes, com també una vitrina amb les dues càmares que va utilitzar al llarg de la seva trajectòria i cartes on explica les frustracions i satisfaccions al fer el canvi d’una a l’altra.
Un altre espai és el dedicat a la seva biografia. Es tracta d’un collage immens de fotos d’infantesa, talls de noticies, cartes i llibretes amb anotacions. Una última sala de lectura presenta la bibliografia d’Arbus.
El significat de l’obra d’aquesta artista pot ser perfectament explicat si ens endinsem una mica a la seva biografia.
Diane Arbus era una dona decidida però vulnerable i angoixada. Conscient de la seva fragilitat, Arbus va perseguir un objectiu: la fotografia havia de poder reflexar una bellesa de la foscor i de la soledat humana, volia aconseguir plasmar mitjançant les seves fotografies, la heroicitat de la gent que vivia apartada del somni americ+a: dragqueens, prostitutes,gegants,nans, contrafets o idiotes.
L’any 1959 Diane va rebre l’encàrreg de fer un dossier fotogràfic per a al revista Esquirre, dossier que va aparèixer al juliol de 1960 amb el títol “El viatge vertical”, basat en el món novayorquès. Ja abans d’aquesta publicació havia començat a recollir material per a un nou projecte editorial “El cercle complet”, que es va publicar el 1961 a la revista Harper’s Bazaar i que constava de cinc imatges i un text de la pròpia Arbus.
El 1962, la fotògrafa va començar a distanciar-se de la Nikon que havia usat fins al moment, una càmara de 35 mm, la predilecta de la majoria de documentalistes de l’època, i va seguir el seu treball amb una càmara de format quadrat , una Rolleiflerx de 2 ¼. , que li permetia trobar més claretat en les imatges i una relació més directa amb la gent que fotografiava. Diane, per aquella època viatjava constantment: en metro, observant els passatgers, anava a Coney Island, on s’assajaven espectàcles de circ, o seguia a algú que l’interessava i arribava a un acord amb ell per a fer un posat.
Arbus va rebre la beca Guggenheim Felowships el 1963 i el 1966, amb la proposta “ritus, usos i costums americans” que constava de diferents temes: guanyadors de premis, matrimonis i travestits.
La primera exposició seva en una galeria d’art va wer el 1969 i l’únic comprador va ser un fotògraf, Bevan Davies, que va adquirir dues fotografies per 150 dòlars. El passat mes de novembre, Sotheby’s va subastar “el gegant” una de les seves fotografies més conegudes, per 262.000 dòlars.
A Diane Arbus, la van trobar sense vida a la banyera de casa seva a Nova York, l’any 1971. S’havia pres una sobredosi de barbitúrics i s’havia tallat les venes. Tenia 48 anys.
En el moment de la seva mort, Arbus ja era una fotògrafa influent, malgrat que només una petita part de la seva obra era coneguda. Al funeral, on va acudir molt poca gent, un dels seus amics, Richard Avedon va comentar-li a un altre, Frederick Eberstadt “com m’agradaria ser un artista com Diane” pel que Frederick va respondre “No, no t’agradaria”.

“Revelacions” em va sorprendre des del primer moment en que vaig entrar. No en sabia res de l’artista i el fet de poder aprendre’n tantes coses en l’exposició em va animar a seguir després més coses de la seva vida, buscant per internet i a l’última sala, on havia llibres on podies llegir coses sobre l’artista.
Les sales on s’exposaven les fotografies estaven dotades d’un caire d’intriga i d’intimitat que permetia encara entrar més a fons en el pensament de Diane Arbus: coses que ella havia dit o escrit estaven escrites a la paret i et permetien entendre com n’era d’important per a ella la fotografia.
Imatges que em van impactar van ser la del jove amb rul·los a casa seva, ja que permetia veure com un home podia treure al màxim la seva feminitat, i et feia pensar en com la nostra vida està estipulada per uns models: un home amb les ungles pintades, amb rulos i les celles depilades no podia formar part de la societat, era una pària, era un element a no tenir en compte per al somni americà perquè no s’atenia a les seves normes, tot i que veient la imatge no veiéssis això, sinó que veiéssis la feminitat que pot tenir un cos masculí. Una altra fotografia que em va sobtar va ser la del bebè. La cara d’un nen petit. Inicialment hauries de pensar que maco i evocaries dins el cap coses boniques, però fixant-me en la fotografia, havia alguna cosa monstruosa en aquella careta, potser eren els ulls molt oberts per la por, o la boca, que estava oberta de manera estranya: Diane Arbus podia treure de la bellesa una certa monstruositat i de la monstruositat una certa bellesa.
Però sense dubte, la fotografia que més m’ha agradat és una de les sèries que hi ha sense títol. En ella apareix la cara de Diane Arbus, la ciutat i les seves llums i un home cridant i la faldilla d’una dona. La fotografia és una sobreposició de fotografies i va ser feta de manera involuntària per Arbus, i tot i així la va conservar i ha arribat fins a nosaltres amb aquesta exposició. Crec que justament, aquesta fotografia involuntària és la fotografia que més mostra com era Arbus: una dona que buscava per la seva ciutat, Nova York, persones desubicades o a gent normal, tranquila que passava pel carrer. Una dona que sempre tenia els ulls oberts, que sempre observava el món quotidià, el món que cada dia ens envolta, i que hi trobava aquella cosa que podia titllar de diferent, d’especial, de bonic. Una dona que sabia trobar la bellesa a tot arreu i que volia plasmar-la per a demostrar que això podia ser possible. Una dona que ens volia revelar el secret de la bellesa i demostrar que fins i tot en les coses innvoluntàries aquesta pot existir.


Indecisió

*surprise ice- The Kings of convenience*
Quan ets mala persona i quan no ho ets? Què és el que posa els límits als teus pensaments, al que et fa estar actuant malament o sols et fa viure el moment?
A vegades sents que el teu interior està trencat, que tot s’enfosqueix i vas a les palpentes, camines sense saber per on estas caminant i segueixes el camí amb menys obstacles, potser no una llum, però el que ofereix més senyals i et facilita arribar a bon port. I si a vegades el bon port no és on vols arribar? i si t’agrada caminar per la indecisió? què has de fer? l’inestabilitat? la idea de l’aventura? la tranquilitat? la certesa de que no cauràs? No pots caure encara que el terreny sigui pla? potser els fantasmes són pitjors que els obstacles materials.