Monthly Archives: Setembre 2010

posem-nos d’acord!

Jo sé que hi ha molts tipus de constitucions en les dones. Hi ha qui pesa més, qui pesa menys, qui medeix metro i mig o la que arriba quasi als dos metres. Si mirem la classificació de tipus en les dones trobem:

1- Pera o triangle

2- Triangle invertit

3- Rectangle/regla

4- Guitarra

5- Poma

de totes aquestes classificacions tansols 1 (una!!) no té curves definides. Si veiem que hi ha 5 i sols una d’elles és sense corbes podem deduir facilment que són poques les dones que s’ajusten a aquest cànon. Pero això a la passarel·la no li interessa.

Per això a Milàn han decidit que Helena Miró i els seus vestits per talles grans no desfilin aquest any, segons ells perquè les models estan massa gordes. La pregunta és: massa gordes o tenen curves?  Molta gent està en contra de la prohibició però n’he sentit d’altra que diu que és normal, que les models han de complir uns requisits. Vull aclarir uns quants punts que (segons la meva opinió) són bàsics:

1- Encara vivim, volguem o no, en un món molt masclista en el que la dona ha d’estar guapa i ser un objecte sexual. Tot això va molt per davant de ser intel·ligent i tenir caràcter. En què ha canviat ser una dona d’èxit d’abans a ara? en que abans era ser guapa i tenir un bon marit i ara és ser guapa i tenir un bon càrrec ( i un novio/marit envejable)

2- No puc assegurar que la moda sigui un referent en el que es reflexen les nenes/noies/dones de tot el món. De fet les passarel·les tenen molt poca repercusió en els mitjans informatius. Però si que és cert que, vulguis o no, s’estableix un cànon de bellesa del que ha de ser la dona: alta i prima.

3- Jo no nego que les models no hagin de complir uns requisits. Quan dic que no estic d’acord a que desfilin models per sota la 36 (perque ningú es creu que facin la 38…) no és perquè tingui enveja (tema recurrent dels fanàtics de la moda) ho dic perquè, malgrat que a totes les feines hem de complir uns requisits, com a dona no estic d’acord amb els requisits que els fan complir a elles, atempten contra la nostra feminitat i com a col·lectiu ens hem de queixar.

4-Acceptar els requisits que demanen a les models: medir 1’80 i fer una talla inferior a la 36 és denigrar-nos com a dones i admetre el masclisme de la societat.

5- No vull canviar a aquestes models per models que facin la 44 i això suposi que elles estiguin malament de salut. El que vull és que els requisits que compleixin les models siguin a favor de la nostra salut física i mental. I si això significa que una model ha de tenir una 40, endavant, si ha de tenir la 36, endavant. La talla és segons constitució i salut.

6- La gent que assegura que aquestes dones no permeten que es vegi l’art dels seus vestits que em perdoni, però fer art és adaptar-se al cos de la dona i que la roba quedi bé, no fer un drapet que només es pot posar una escombra perquè quedi bé. Així és molt fàcil fer art. Per mi és molt més difícil el que fa Helena Miró. O que feia Gaudí? s’adaptava a l’ambient…això és ser un artista!!!

7- Faltant una mica al respecte com els dissenyadors ens han faltat a nosaltres: creieu que aquesta gent:

ens ha de dir el que hem de pesar i si podem o no desfilar?

Us deixo (a dalt) una imatge de les models que compleixen els requisits i les que no les compleixen, a veure quina us agrada més ( i no mireu la roba, mireu les cametes, els bracets i la cara per decidir quin és el model de dona que voleu):


A partir d’octubre començo mitja jornada. Ho he demanat a la feina malgrat que això signifiqui una reducció considerable del sou. Ho faig per poder fer un postgrau que començarà al febrer, però pensant que potser tindria una feina a les tardes vaig demanar a recursos humans de treballar tansols als matins ja el mes que ve. Ara potser la feina no surt però si m’ho penso potser fer un “mig” parón laboral em va bé.

Una de les coses que sempre he volgut fer és escriure, però per això es necessita temps. I treballant durant mitja jornada podria utilitzar les tardes per a documentar-me i escriure allò que fa un any vaig començar i es va quedar a mitjes. M’agradaria molt poder-ho fer. Organitzar-me bé i prendre-m’ho seriosament. Anar avançant escrivint cada dia una mica, per poder descartar si no m’agrada. ja se sap que quan escrius 4 coses són per la paperera  i 1 està mitjanament bé.

Estaré a mitja jornada durant un any… serà durillosobretot perquè significa no poder independitzar-me i això si que em fa pal… però todo sea por una buena causa!!=)


tothom té un mal dia

Aquesta setmana està sent molt trista… no sé el motiu però ja des de dimecres em pesaven els braços i estic molt cansada. I avui a sobre plou… No m’agrada la pluja. Quan plou sento que la melancolia m’atrapa. Com si tingués un pes a l’esquena que no puc deixar anar. Les celles se m’arrufen com si estigués preocupada i no somric tant. Quan parlo també tinc menys força. A més somio coses estranyes i com que sóc tan autosugestionable després ho passo malament! en els somnis d’aquesta setmana he somiat fins i tot en zombies i com que m’estic empapant de David Linch, les escenes de terror agafen dimensions bastant espectaculars pel que jo estic acostumada. Mare meva, si el meu somni tenia escenes semblants a les de  Blue velvet i jo ni tan sols l’he vist!

Potser és perquè sóc piscis i és com si al ploure les gotes d’aigua, amb el seu moviment, revolucionessin el meu element. Potser és que a tots ens passa una mica, i per això diuen que a Noruega o a paisos on plou molt sovint la gent no viu tant feliç.


La Màscara del rei Artur – Pilar Rahola

Avui el President Montilla ha anunciat quan seràn les eleccions: el 28 de novembre, el dia del Barça-Madrid  un dia en que el tancament dels diaris tindràn difícil decidir quina es la noticia de portada . Aprofitant aquest fet he pensat en fer la crítica d’un dels llibres que m’he llegit a l’estiu: La máscara del rei Artur, el llibre que Pilar Rahola va publicar després de ser l’ombra d’Artur Mas durant uns mesos (els previs a Sant Jordi, com no podia ser menys).

Si en una cosa incideix la Rahola mentre llegeixes el seu llibre és en el fet que ha humanitzat el seu personatge principal. I això no se li pot negar. Si abans veiem a Artur Mas com el Ken de la Barbie, després de llegir el llibre el veus amb els peus més a terra. Sembla una persona súper humil, treballadora i diferent a la resta de polítics. Fins i tot diria que se’l podria canonitzar. Rahola pinta a Artur Mas com una persona fora de les típiques trifulques quotidianes dels partits i allunyat de la lluita per la foto i la poltrona. Ell el que vol és ajudar a construïr un país. És una persona de paraula, amic dels seus amics, seriós i que està amb tú en els moments difícils.

Rahola també es dedica a trencar els tòpics sobre la seva enemistat amb Pujol o amb Duran i LLeida, la imatge de pijisme de la seva familia, la de titella a les ordres d’un “pinyol”, etc. Total que Rahola ens presenta al candidat perfecte per a les properes eleccions, mentre que deixa al PSC com el diable.

A mi m’ha agradat el llibre: és fàcil de llegir, interessant i amè. Però clar…no pots deixar de pensar que és un llibre de campanya electoral. Perquè, tot i que es diuen alguns defectes del candidat de CiU a la presidència, queda molt ben parat. Potser caldria ara fer un llibre de tots els candidats a la presidència per a que estiguéssin tots en les mateixes condicions, perquè no es pot negar que, amb els temps que corren, humanitzar als polítics, tot i que diguis que són uns “cascarrabies” o es lleven de mal humor, sempre va bé.

Entre el llibre, l’ambient caldejat que hi ha en la societat i la campanya que estan fent des de CiU realment el PSC ho tindrà molt dificil per remuntar el que les enquestes senyalen com un fracàs. Us deixo amb un dels exemples de contra-campanya dels de convergència:

campanya: el canvi real

contracampanya


Cap de setmana a Reus

Aquest cap de setmana el Pol m’ha fet una sorpresa i m’ha portat a Reus! Hem anat a dormir a una casa modernista i hem pogut veure el delta de l’ebre des de l’aire gràcies a una excursió amb avioneta que ell havia programat!!

Veure el Delta de l’Ebre amb vista d’ocell és genial. veus la sorra, l’aigua dolça com es barreja amb l’aigua del mar, les tonalitats que agafa l’entorn: una mica de verd aquí, turquesa allà, blau fosquíssim més endins… Per sort feia molt bon dia: molt de sol i no gaire vent (s’agraeix si vas amb una mini avioneta) així que no vaig passar gens de por, sols una miqueta quan va fer l’aterratge. La única llàstima és que em van sabotejar el meu micro i amb el soroll que fa l’avió quan vola ningú em sentia, així que vaig estar una hora parlant sola i sense que ningú em respongués! Després em van dir: “estaves molt callada, que no t’agradava?” per dissimular.

Bromes a part, val la pena fer una excursió d’aquest tipus ni que sigui una vegada a la vida, per saber què és. Estem molt acostumats a viatjar en avió i veure el món des de la finestreta abans d’aterrar, però veure-ho des de tots els cantons no sempre és possible.

Després de l’excursió vam anar a visitar Reus. És petit però té bastants racons modernistes que val la pena veure. Però sobretot el que més em va agradar va ser el museu dedicat a Gaudí.

A mi m’agrada molt l’arquitectura i potser per això ho vaig disfrutar tant, però crec que encara que no estiguis molt familiaritzat amb el tema, el poder tocar les maquetes d’edificis tant coneguts com la Pedrera o la Sagrada Familia o veure com l’arquitecte vivia o calculava els pesos per fer els seus edificis és impactant. Us ho recomano!


La Clave Gaudí – Esteban Martín i Andreu Carranza

M’ha passat amb molts pocs llibres, concretament amb aquest fan 2, el no suportar una lectura tan terrible però seguir llegint perquè si no l’acabo no em sento amb el dret de criticar-lo com ho faré.

La clave Gaudí és una novel·la pèssima. Primer de tot perquè ja comença malament el títol, que tindria gràcia en català per jugar amb el doble sentit de “clau”.

El pitjor del llibre és que ja només començar a llegir no te’l creus. Intenta seguir l’estela de el codigo da Vinci seguint la mateixa estructura d’intercalar històries estil: capitol 1-3-5-7 és la història A i el 2-4-6 la B, molt fàcil i de resultats bastant pessims si les dues històries no tenen cap mena de sentit.

La lectura és de vergonya aliena: primer de tot per nyonyo i cursi. Segon per l’esoterisme barat i les classes d’història gratuites i innecessàries.

I tercer, perquè el tema està més que exprimit: Un noi descobreix que un parent seu formava part d’una secta secreta i acaba tenint ell tot el poder per solucionar una cosa que porta segles amagada però que ara és de vital importància i a sobre no té ni Piiii idea de com fer-ho i els dolents el volen matar

Però no és només per això que el llibre és horrible. És que a sobre està escrit amb una prosa que ratlla la superficialitat. Autors! hi ha coses que no es parlen!! no hi ha forma d’entrar en aquestes converses perquè entre els personatges s’estan dient obvietats a la vida real no es dirien! Però no només els diàlegs són surrealistes; les accions no es queden curtes intentant que passis por i aconseguint que la novel·la sigui pitjor que un film de terror de serie B.

Us poso un exemple (possible spoiler):

Con el segundo golpe le separé la cabeza del cuerpo, que cayó pesadamente sobre la mesa, rodó golpenado las copas y se detuvo junto a una botella de champán. La música se interrumpió  (…) Y ocurrió algo que aún hoy, al recordarlo, me impresiona: sus labios articularon una palabra, “mamá”, Y sus ojos se cerraron para siempre.

siusplau, deixeu-me entonar un enorme i indignat VAAAAAAAAAAAAMOOOOOOOOOOOOOOOOOS!!!!!

L’únic que m’ha agradat del llibre és la portada i si Gaudí aixequés el cap de la tomba per llegir el llibre segur que acabaria odiant el seu propi dibuix.