Monthly Archives: Juny 2008

HOLIDAYS!

Per fi per fi per fi! ja tinc vacances i potser ja sóc llicenciada en periodisme! ja he aprovat totes les asignatures i només em queda la nota d’aquesta, que han estat 3 hores d’examen non stop que el callo que tinc a la mà treia foc ja XD però crec que estarà aprovat, perquè em sabia totes les preguntes almenys i les he respost, no sé si li agradarà com, però es poden rapinyar dècimes per arribar al 5 almenys.  i ara ja sóc lliure per anar a l’ikea XD i comprar felpa i anar a correr per la nit i al cine, i sortir de passeig i tooooooooot oleeeeeeeee


P-U-T-O PIE

AAAAAAAARfh sóc una desgraciada. Resulta que em queda només per acabar la carrera 5crèdits optatius, i resulta que vaig i agafo Politica internacional Europea perquè penso, home això és súper interessant, és una bona manera d’aprendre a veure el context del perquè de les noticies internacionals. I Fins ara molt bé, he après moltíssim, que si el De Gaulle era un esquizo, que si al pobre Gorbatxov se li va anar la Perestroika de les mans, que si Gomulka va ser menys radical del que creien els polacs, que si  UK i França sempre estan donant pel sac… i molt bé, tot això m’ho sé, però no em sé de PE A PÀ els Pu…s tractats de Maastrich (matrix pels amics XD) Amsterdam i Niça, ni els Headline Goals, ni els Plans Fouchet, ni els milions d’institucions que tenen la CECA, la PESC, la OTAN, la CAME, el Pacte de Varsòvia, etl nosekèmés estic mooooooooolt cansada i porto 3 dies somian amsterdams i troikes i revolucions populars per acabar amb el comunisme, i

JA NO PUC MÉS

demà l’exàmen, i suspendré perquè porto uns nervis de Co…ons i no puedo maáaaaaaaas! i no acabaré la carrera aquest any per culpa d’això…mira que trist… u.u


Coldplay ha tornat!

El primer cop que vaig sentir Coldplay vaig dir que eren el meu grup preferit. Parachutes em va encantar des de la primera cançó fins la última i tot i les crítiques actuals que s’han sentit, que si era un grup molt comercial, jo el recordo com un grup que en els seus inicis no agradava a tothom, era de les cosetes rares que es podien sentir, cançons tranquiles, importància de la lletra, que tot i que diguin que és fluixeta, n’he vist de molt pitjors (eh, buleria buleria ). Potser era per l’edat, amb 18 anys, per la situació, no sé perquè, però em posava coldplay en repetició durant tota la tarda, i a vegades plorava sentint trouble, o easy to please, i altres cantava en veu baixa don’t panic o yellow. I ara, que han tornat, reconeixo que tot i que no he deixat de dir que coldplay era el meu grup preferit, van deixar de sortir a la meva ipod, i exceptuant cançons de culte com don’t panic, no es trobaven a la meva llista de preferits. I és que X&Y va ser una gran decepció, i tot i que em vaig aprendre gran part de cançons per anar al concert al Sant Jordi, amb el que més gaudia en el directe era amb les cançons antigues, i amb les cançons B que, oh quina curiositat, ningú sabia (perquè en els concerts sempre hi ha un munt de gent “guay” que en realitat li interessa un bledo la música del grup en qüestió?). I Ara, amb aquest nou disc, tenia por. Por que Coldplay tornés a allunyar-se del que a mi m’agradava. Que anés altre cop a la deriva buscant l’easy listening comercial que fins i tot em va dur a vergonya aliena (ho he dit!) amb swallowed in the sea o white shadows.

I Chris Martin m’ha sentit! em va espantar en sentir Violet Hill, la única que es trobava per la xarxa, ja que era un estil molt més estrany, amb connotacions a Arcade Fire i sense voler arribar tant a la (falsa) majestuositat. Life in Technicolor és per mi una obra mestra (estic trencant les normes del periodisme afirmant una cosa de forma molt heavy!) amb el seu estil oriental, la veu de martin més suau i allunyada del falset que va utilitzar a X&Y, i el piano que podrà ser un recurs fàcil però en Coldplay sempre funciona

Nota: 7/10

El millor: cada cop t’agrada més

El pitjor: l’has d’escoltar més d’un cop perquè t’agradi. Viva la vida és bastant llarga

T’agradarà si t’agrada: Travis, Arcade Fire (les cançons més light), experimentar amb la música

Et recomano: Lost! , Life in Technicolor,


Classe sobre Europa- I

Aquests dies estic estudiant per l’exàmen de Politica internacional europea i com que he de repassar, he pensat en fer un post per mi mateixa on posar totes les idees que he anat aprenent mentre llegia la lliçó.

Què és Europa? Hi ha moltes definicions, segurament el millor seria dir que Europa és la UE però també és en part USA i Rússia, ja que han significat molt al llarg de la construcció de la realitat en que vivim actualment.

Es pot dividir la construcció d’europa en 4 etapes:

1- Sistema Europeu d’Estats (1645-1945)

2- Europa Bipolar (1945-1950)

2- Europa comunitària (1950-actualitat)

3- Nova Europa (1990-actualitat)

Sistema europeu d’estats: Al 1645 es firma el tractat de Westfalia i es posa fi a la guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants. A més es dóna pas a una nova estructura, es passa de l’autoritat múltiple a una autoritat nacional amb la creació de 2 lleis: ius foederis (principi de sobirania) i ius territorialis (principi de contingència) i es passa d’un imperi a tot un seguit d’estats nació. Aquesta creació d’un estat nació modern comporta 3 principis: no ingerència, igualtat de tots els estats i sobirania territorial.  Al 1814-1815 amb el Congrés de Viena a la fi de l’imperi de Napoleó s’estableix un  concert europeu amb 5 estats: UK, França, Rússia, Prússia i Àustria. En el congrés hi ha vencedors i perdedors i es decideix retornar a l’antic absolutisme instaurant tres principis: legitimitat, ingerència i balance of power (equilibri de poders), és a dir, que els estats faran pactes molt volàtils per a establir un equilibri en bé de tota la comunitat.  Aquests pactes volàtils s’han de tenir molt en compte alhora de parlar de la creació d’Europa, ja que han estat un fet constant al llarg dels anys.

Amb l’arribada de Guillem II al poder a Alemanya, aquest s’allunya d’aquest equilibri de poder i du a terme una westpolitik, una politica dura per a col·locar a Alemanya al front de tot europa. Europa es divideix aleshores en 2 blocs:

Triple Entente: França, UK, Rússia

Triple Aliança: Austria-Hongria, Alemanya, Itàlia

Europa Bipolar: A la fi de la SGM Europa es veu arrosegada al mig de la Guerra Freda entre dues potències no europees: USA i URSS. El món ara es dividirà en dos blocs també: OTAN i Pacte de Varsòvia i Europa tindrà dos problemes, a part del problema alemany, tindrà el problema soviètic, ja que la URSS és de naturalesa expansionista i s’està consolidant a Europa de l’est.

Europa Comunitària: És un procés paral·lel a l’Europa Bipolar. En aquesta etapa es parla de crear una comunitat de seguretat (Barry Buzan). Es volen crear tot un seguit d’instruments que afavoreixin a que els estats estiguin lligats entre ells i per tant no puguin conflictuar. En aquesta etapa a més, apareixeran els processos supranacionals amb la creació d’institucions com la OECE o la CECA, amb un cert Spill over, és a dir, anar primer pels pactes i cooperació econòmica i comercial, que és més fàcil, per arribar amb el pas del temps a una cooperació política.

Nova Europa: Trobem 4 propostes per a referir-nos a Europa:

Europa de l’atlàntic als urals: Exclou a USA i UK. És la proposta de De Gaulle i Gorbatxov. En aquesta proposta és en la que entra el debat sobre la seguretat europea o la seguretat transatlàntica. De Gaulle proposa la Europa des patries, mentre que Gorbatxov proposa la Casa Comuna europea.

De Portugal a Polònia: En ella s’exclou URSS i USA. És la proposta en que  alemanya apareix com a potència central i és vista com un perill ja que col·loca a Alemanya com a centre. Hi ha perill d’una nova Mitteleuropa. És la visió que proposen els PECOs que volen apropars-se a Europa Occidental i sortir de l’esfera soviètica

Europa occidental: És una proposta basada en la creació d’organismes institucionals i es deixa a fora a USA i URSS. Es demana transparència mitjançant una institució que uneixi a tots els estats occidentals democràtics entorn unes idees i polítiques comunes.

Europa ampliada de l’OSCE ( de Vancouver a Vladivostok): és la proposta menys operativa ja que engloba dins europa a URSS i USA, un fet difícil ja només per les distàncies geogràfiques i fronteres territorials


Pencil Squeezing

Legint el blog del Joel em va picar la curiositat pels dibuixos de Michael Gillette, primer de tot pel cognom (ja ho sé, una mica xorres però vaig pensar joer Gillette XD) i després per les magnifiques portades que va fer pels llibres de 007. Us deixo amb dos imatges seves que he trobat al bloc i que tot i parlar d’un personatge controvertit, fan treure un somriure


Vampire weekend. Una nova revelació!

Ja feia temps que no em trobava amb aquell sentiment de “osti! has descobert una cosa genial”, com em va passar amb Kings of Convenience ja fa uns anys, o The Kooks. Ara Vampire weekend m’han tornat a tranportar a aquelles sensacions gràcies al seu àlbum de debut, que duu el seu mateix nom, i que és una finestra d’aire fresc a l’indie pop.

Barrejes de música tradicional, estil afro i cadències reggae són el que configuren la música d’aquests 4 estudiants de Columbia University.

Música que, a mi, em transporta a les festes tradicionals i balls folk, però també em recorda a la frescura de Arctic Monkeys, Arcade Fire, Belle & Sebastian… estils molt diferents al seu però que, en el seu esperit, tenen algunes similituds:

Nota: 9/10

T’agradarà si t’agrada: el reggae, música africana, indie similar a The kooks,

Les millors: One (Blake’s Got a New Face), A-punk

http://www.myspace.com/vampireweekend