Monthly Archives: gener 2008

Proves de fotoshó

retocada2.jpg
perretoca.jpg
Anuncis

Eau de PSC… (jodete)

Avui llegia per a l’exàmen d’història del periodisme un dossier sobre unes xerrades que es van fer al 1985 sobre la relació entre periodisme i poder (entendre’s el govern i els tiburones de l’economia) i, justament avui llegeixo a la Vanguardia una noticia sobre el nostre govern, el PSC, que és si més no, sorprenent per la manera en què està tractada. La noticia és que el PSC llença per aquesta campanya uns sobrets de perfum amb els que presenten els valors de les seves propostes i del seu propi partit: Confiança, igualtat, progrés i eficàcia.

No sé jo si serà molt eficaç aquesta idea ja que si ens hem de basar en l’olor que fa aquest perfum per a votar-los hi haurà molta gent que el trobi empalagós, d’altres potser el troben excessivament floral, o alguns diràn que conté elements massa hippies i “esquerristes”. Tampoc sé jo si aquesta idea, després de llegir (o veure) el genial llibre de Patrick Süskind, El Perfum, molts de nosaltres no pensarem que és un tant…psicòpata?

I és que és molt fort pensar que potser demà, quan vagis a la perfumeria et trobaràs al costat del prestatge d’olors de les famoses – kate moss, Antonio Banderas, Carmen Sevilla, etc-  el prestatge d’olors electorals. A la merda el vot secret quan pagues a caixa! i a més… i si es dóna el cas que no t’agrada l’olor que ha patentat el teu partit? acceptaràs portar la d’un altre que per l’olor t’agrada més? i en aquest cas…podràs viure amb la contradicció que això representa?

Per altra banda, aviat podrien aparèixer els gangsters olfactius. Qui no et diu que algú pot reconèixer la colònia que portes i si no està d’acord amb els teus “suposats ideals” increpar-te? o coses pitjors s’han vist…

Però retornant a la noticia de La Vanguardia i al que he llegit al dossier sobre periodisme i política, una cosa m’ha quedat ben clara: És veritat que el paper que el periodista feia abans, que era el de defensor de les llibertats i de les millores ciutadanes, s’ha extinguit. Com enteneu sinó que el periodista que ha cobert aquesta notícia no hagi posat el crit al cel només en veure que es gasten els diners per a la campanya electoral, no en informar als ciutadans com caldria fer en una bona democràcia, sinó en petits regals encara més “xorres” que el llapis que et donen cada cuatre anys.

eau.jpg


retocs

Avui he fet unes fotos per aprendre a utilitzar el photoshop! i què millor per a veure els seus efectes que retocant la cara humana (com fan a les revistes i així surten totes d’envejables!XD) i aquest és el resultat: senseretocar.jpg

Foto original
fotocorregida.jpg

Foto retocada

Perdoneu la pose però volia imitar una mica als fotologs que es troben por estos mundos de dios XDD

anda que no ho he passat bé ajajajaja


Com s’han portat els reis?

Aquest any m’he portat súper bé, o això és el que he fet creure als reis perquè no s’han estat de res i m’han omplert l’arbret de regals! Aquí sota la llista:

– la familia mr potato ( si per mi, però al David li deixaré XD)
– la colonia Escada mmmh!
– un conjunt de roba interior
– money que sempre va bé ( i més ara que venen rebaixes!)
– entrades per anar al llibertí
– unes arracades d’swarovski ( no sé com s’escriu XD)
– un llibre de Catalunya Romàntica (pel Q però jo també el faré servir XD)
– una cadira súper xula i còmoda per a l’habitació
– un pijama per dormir a casa el Q
– i les sabatilles clar! XD
– dues samarretes del Dsigual XD
– un set de pinturetes
– un vestit
– una llibreta i un boli per a les rodes de premsa

-un número de loteria (encara no sé si ha tocat XD ai ai aiiiiii)

I això, doncs que l’any ha comensat perfecte i esperem que continuï així! que no ens gastem molta pasta en les rebaixes, que total ja ens han regalat tot allò que necessitem, que no ens matxaquin molt a la universitat que no ens ho mereixem, que a casa hi hagi bon rotllo i que els caps de setmana siguin solejats per poder sortir d’excursió!

I pel que fa als propòsits …aquest any la veritat és que ni ho he pensat… suposo que els de sempre no? aprovar-ho tot, endreçar l’habitació d’una vegada ja XD, i no dic anar al gimnàs pq pa qué! si tothom sabem que això és mentida XD

Us deixo una llisteta de música per a començar amb bon peu l’any!

Familiar Feeling

Love is in the air 

Catch my disease 

Staple it together 

One way or another


Cassandra’s Dream

A tothom que sent el nom de Woody Allen li ve al cap la comèdia i la constant reflexió que aquest director novaiorquès presenta sobre la religió, el sexe i la vida en general. Però també li ve al cap l’humor absurd, els diàlegs corrosius i hilarants, les preguntes sense resposta o les frases que fan història. Doncs bé, a Cassandra’s Dream, un film que s’endinsa en la moral humana, com ja va fer el director amb Delitos y Faltas l’any 1989, es troba molt poc d’aquest Allen. I si al 89 va sumar a parts iguals drama i comèdia, a Cassandra’s Dream veiem un predomini del drama, fins i tot es fa necessari titllar-ho com a tragèdia.

Cassandra’s Dream tanca el cicle de films d’Allen rodats a Londres, després del drama tan valorat per la crítica Match Point i la més desapercebuda Scoop, i en ella el director torna a explorar un dels seus temes més recurrents: l’assassinat i les seves conseqüències.

Que l’acció es situï a Londres no ha d’estranyar al seu públic, doncs és ben sabut per tothom que aquest director està molt més ben vist i valorat per la crítica europea que per l’Americana, i ell, conscient del gran públic europeu que mou, ha sabut explotar aquest fet i abandonar el seu preuat Manhattan per explorar altres escenaris europeus, arribant fins i tot a Barcelona, on ha aconseguit, amb tansols la seva presència la millor publicitat per a fer anar en massa als cinemes (bona tècnica de marketing!).

La trama de Cassandra’s gira entorn a dos germans, Ian i Terry, que decideixen arreglar els seus problemes econòmics acceptant la proposició que els fa el seu ric tiet. A partir d’aquí, Allen ens fa palpar els sentiments i emocions dels dos germans, obligant-nos a pensar que hauríem fet en el seu lloc.  En un homenatge a Crímen y castigo de Dostoievski, el director ens presenta a la moral com a protagonista, i veiem com els personatges viuen en un conflicte constant amb ells mateixos.

El problema principal de la pel·lícula però, radica en el fet de tenir una bona trama, però que aquesta estigui plantejada amb uns personatges i uns diàlegs que no li fan justícia. Els dos germans, a mans d’Ewan Mc Gregor i Collin Farrel, ens sorprenen pel gir que Allen fa dels papers: si imaginàvem a Farrel com a l’home dur, Allen ens el presenta com al germà atormentat pel crim que ha comès, mentre que al romàntic i “innocent” Mc Gregor el trobem com a l’home ambiciós, tansols preocupat pel seu gran futur. Aquest gir, que podria resultar molt interessant, no fa el seu efecte degut a la interpretació dels seus actors i al fet que els personatges no esta del tot definits, motiu que provoca una certa monotonia en la interpretació, reforçada per la lentitud de la trama. D’altra banda Allen també ens sorprèn amb l’actriu que fa el paper de jove aspirant a gran actriu, ja que no trobem a Scarlett Johanson, assídua d’Allen en els seus últims films, sinó a Hayley Atwel, que tot i que no ho fa malament, no sorprèn gratament als més aficionats a la musa del director. Tot això, juntament amb la lentitud de la trama, que s’estanca a la meitat del film, genera una certa decepció en el públic.

Però no es pot dir que el film d’Allen sigui dolent: El director aconsegueix en tot moment que els espectadors estiguem dins de la història, i si bé el final arriba precipitadament, el seu resultat, tràgic com anuncia el títol del film, compleix les expectatives del públic.

Els plans llargs, que  deixen als personatges omplir la pantalla amb la seva interpretació, fent que l’espectador observi atentament els seus actes; el muntatge, que conforme va arribant al final del film ens fa créixer la tensió emocional, juntament amb la música, allunyada del jazz que identifica a Allen, i que acompanya les accions dels personatges amb el seu compàs, aconsegueixen una atmosfera de fatalisme que ens genera un nus a la gola, que ens fa veure el futur que espera als germans, que no poden fer res per evitar-ho.

Això és el que ens trobem al veure Cassandra’s Dream. Un film que s’allunya de les comèdies negres a les que ens tenia acostumats aquest director, i que s’endinsa en la frontera entre el bé i el mal, al vendre’s l’ànima al diable com el Faust de Goethe, a la tragèdia grega de Cassandra. I com Cassandra, condemnada a que ningú cregui en les seves profecies i que davant el desastre no es faci res, els espectadors veiem el futur que espera als protagonistes i no podem fer res per a salvar-los del desastre. El director novaiorquès ens converteix en personatges de Bergman en estat pur: ens fa viure una atmosfera dramàtica i ens fa sentir incompetents, que no podem fer res per a canviar la tragèdia que, tard o d’hora, es menjarà als protagonistes. Woody Allen ens fa veure com no podem fer res per a canviar el destí.