Monthly Archives: Desembre 2010

Bon any i que us portin moltes coses els reis!

Moltes coses han de passar perquè a partir d’aquesta tarda tingui temps per escriure alguna cosa al bloc, i és que a partir de les 14h ja tinc vacances de nadal! Que per cert es presenten bastant bé…amb un 31 sopant amb amics, un 1 dinant en familia i a partir del 6 a Paris (si la neu ho permet que sembla que si per ara)

Així que us desitjo una bona entrada d’any, espero que us carregueu de força per complir tots els propòsits que us heu marcat!

Anuncis

papes o avis?

Avui he llegit que Elton John s’ha convertit en pare i m’ha donat que pensar. tenir un fill és un acte molt bonic, sigui perquè el pareixes, l’adoptes o per una mare de lloguer. Però arriba un moment que crec que és – o pot ser- egoista tenir-lo.  Per exemple en el cas d’Elton John. Si que és cert que al nen no li faltarà de res amb el pare que tindrà, però Elton John té 62 anys! ens hem de començar a plantejar si un és pare amb 62 anys o ja s’hauria de dir avi. Perquè aquest nen quan en tingui 20 tindrà un pare de 82 anys i quan en tingui 40 tindrà sort si  encara té pare, i això no és natural crec.

Que la gent siguem pares cada cop en una edat més avançada fa que es perdin dues coses:

1- que els avis puguin gaudir dels seus nets i els nets dels seus avis jugant i aprenent amb ells, doncs no faràs ajupir a una yaya i que jugui a futbol amb 80 anys,

2- que els nens tinguin pares que més aviat haurien d’exercir d’avis. I no ho dic amb pares de 40 – 45 anys, però a partir dels 50 ens ho hauriem de plantejar…perquè fas que el nen hagi d’assumir rols que potser no està preparat per tenir.

Aquests nens que tenen 25 anys i pares de 90 necessiten trobar rapidament una estabilitat que actualment no es pot trobar abans dels 30. Tenen responsabilitats que tot bon f ill vol exercir però que potser encara no poden assumir, com cuidar dels pares, ajudar-los en el seu sustent, etc.

No ho tinc del tot clar això de ser pare tant gran…tot i que cal deixar clar que millor tenir un fill amb 62 anys estant segur que el vols tenir i que l’educaras el millor que pots que no pas tenir-lo amb 30 sense haver-ho desitjat i sense poder oferir-li allò que necessita!


Històries de Nadal

Diumenge passat al diari Ara apareixien algunes reflexions sobre el nadal. Entre elles sortia la meva! me l’han retallada -com totes suposo, perquè demanaven 800 paraules i això no entrava en un espai tant reduit-  però igualment em va fer molta il·lusió =)

us enganxo la imatge escanejada per compartir la meva reflexió amb vosaltres ( a sota el que vaig enviar)

Em demaneu que expliqui un Nadal que m’hagi marcat més que els altres. I no puc. Simplement és impossible. I és que tots els Nadals són especials!

Els primers, quan ets petit, perquè et despertes a les 6 del matí com a molt tard i notes el pes dels regals que han portat els reis. Veus un tros de carbó i l’agafes amb respecte pensant “ostres…la trastada que vaig fer l’altre dia el rei…l’ha vista!”. Obres els paquets estripant el paper ràpidament i intentes endevinar que hi ha a cada caixa, cada qual més grossa. Després dius el vers i t’aplaudeixen els pares i els tiets i notes les orelles com se’t posen vermelles i una satisfacció que t’omple el pit.

D’adolescent perquè són les vacances de l’escola! Pots quedar amb els amics, buscar-te un noviet amb qui passejar amb els guants entrellaçats i anar a jugar al bingo mentre cantes línies i números fent rimes pujades de to. I els dies de família veus els teus cosins petits patint per si es porten malament I a últim moment els reis no li porten el seu cotxe de carreres o els seus patins en línia.

I actualment, perquè  prepares el dinar per la família, sabent que us retrobareu tots i que sempre dieu el mateix, que us heu de veure més, però és complicat perquè la rutina i els compromisos acaben fent que la gent més propera a tu, la que porta la teva sang, estigui més allunyada del que voldries. Prepares la taula, la copa de vi i la del cava, saps que brindareu i que tothom estarà content d’estar aquí i veus els petits, que demanen alguns jocs  i que canten o reciten de memòria i sense que se’ls entengui encara gaire, el vers de Nadal tot emocionats pujats a la cadira.

No puc decidir-me per tan sols un Nadal, perquè en cada Nadal he viscut experiències noves. Ha canviat la meva forma de veure algunes coses conforme he anat creixent. Les il·lusions s’han renovat i l’alegria ha canviat d’un bàndol a l’altre.


Casablanca – Michael Curtiz

Ahir, després de l’empatx de turrons i vi que portavem de 3 dies de menjars familiars, vam decidir estirar-nos al sofà per veure una de les pel·licules més mítiques de la història del cine: Casablanca. Rodada el 1942 el film ens explica la història de Rick Blaine, un americà afincat a Casablanca, una ciutat pont entre l’atemorida Europa dels nazis i la lliure Amèrica.

Casablanca és una ciutat on arriba gent de diferents llocs d’europa fugint del Nazisme. Arribar fins allà suposava arribar a la França lliure i per tant tenir certa protecció, però sortir-ne per arribar a la llibertat absoluta era molt difícil. El mercat negre, on s’aconseguien visats i salvaconductes es reunia, com la majoria de gent, al cafè del Rick, el “Rick’s café” que, neutre a tot, permet que la gent busqui els seus contactes i faci i desfaci els seus assumptes mentre ell no es vegi posat al mig.

Però tot això canviarà quan arribi al seu cafè per aconseguir dos visats el líder xec i heroi de la resistència Victor Laszlo, acompanyat de Ilsa, una vella coneguda de Rick amb qui tenen alguns assumptes pendents…Rick haurà de recordar i afrontar el passat del que volia fugir.

Amb uns diàlegs molt treballats i interpretacions magnifiques, Casablanca no ha passat de moda. La veus avui i tansols te n’adones dels anys que té pel blanc i negre i els actors que hi apareixen. No puc dir que sigui la millor pel·licula mai rodada però si que és un film rodó, que ha deixat diverses frases per a la posteritat, que et parla de la història d’europa de forma molt completa i en que es tracta un tema tant trillat com els triangles amororos, l’amistat i l’honor d’una forma que no et sembla reiterativa.

 


Bon nadal!

Bon nadal a toots! us deixo amb la felicitació que més us agradi! podeu triar! 😛


Les millors lectures del 2010

Aquest any he tingut l’oportunitat de llegir molt al tren. D’alguns n’he fet ressenya, d’altres no ( a veure si tinc temps!)  però us en vull recomanar 5 que, encara que no són actuals, val la pena llegir si és que no ho heu fet ja. (i si us pot servir d’idea per reis, millor que millor!)

Per filòsofs i persones que cerquen la pau de l’ànima:  El velo pintado – William Somerset Maugham

Per amants de la història (d’arreu) i del feminisme: Criadas y Señoras – Kathryn Stockett

Per a qui es vol posar en la pell dels altres: El curiós incident del gos a mitjanit – Mark Haddon

Per Hedonistes – El Retrato de Dorian Gray – Oscar Wilde

Per anti-belicistes: Mil sols esplèndids – Khaled Hosseini


La llei Sinde

El passat desembre el govern va decidir incloure a la Llei d’Economia Sostenible una disposició adicional per a regular les descàrregues a Espanya. Sigui o no sigui degut a les pressions que segons Wikileaks Estats Units va fer al 2007, amb ella el Govern pretenia tancar les pàgines web que faciten sense permís la descàrrega d’arxius protegits per dret d’autor, és a dir: pel·lis, música, llibres o videojocs. Finalment l’oposició va tombar el projecte ahir, però aixo no impedeix que  pugui ser aprovada en un futur.

Per sort la llei no parlava de sancions als internautes com si que passa a França i el Regne Unit, tansols es pretenia tancar les webs on es pot baixar cultura gratuitament. per què és això: cultura. I estic d’acord en que si et baixes molts i molts llibres és una putada pel pobre escriptor, però per música? Gràcies a les cescàrregues gratuites molts músics arriben a molta més gent, i arribar  a molta més gent significa poder omplir una sala de concert més fàcilment. Potser hi ha vividors del “cuento”, com Alejandro Sanz, que tansols volen fer cd’s i vendre milions de còpies, que els donin el seu premi habitual -que tothom sap que no mereix però com que això dels premis és per “mamoneo” doncs és el que hi ha- i que no els interessa donar-se a conèixer per viure de la gràcia de la professió que és fer directes.Potser és perquè li fa falta tans retocs de so i de veu que no es veu capacitat per sortir amb la guitarra i fer alguna cosa decent; sap que perdria la majoria de la gent que l’escolta.

D’altra banda, per què és ilegal queem baixi coses per internet si pago canon pel disc dur, per l’mp3, pels cds verges, per la gravadora…i a sobre em venen internet amb més megues perquè em vagi ràpid quan em baixo les coses!

La cultura hauria d’estar a l’abast de tothom. Després ens queixem que aquí es vegi Gran Hermano, no es llegeixi i no es tinguin inquietuds culturals, però quines facilitats donem a la ciutadania? Tot és caríssim! Si s’abaratissin les coses la gent no aniria a llocs de descàrrega, o almenys no tanta gent. Si un llibre costés 6 euros enlloc de 36 la gent no se’l baixaria per internet (tothom sap que, a més, llegir des de la pantalla és una tortura quan són moltes pàgines). Si el cinema costés 4 euros enlloc de 8 la gent veuria les pel·lis en pantalla gran, que sempre impressionen més i fas més festa si surts de casa. I així amb moltes coses…

D’altra banda, i com diu el meu pare, que és jugador d’escacs: ” per què una canço té propietat intel·lectual i una partida d’escacs meva es pot baixar des de la base de dades del chesbase i no passa res?” i és cert. Tot pot ser propietat intel·lectual! o estem desprestigiant l’intel·lecte d’uns per elevar a la màxima potència el d’altres?

si voleu més informació clicant aquí teniu un link on explica què és la llei Sinde