Monthly Archives: Novembre 2010

Manel

Després del comentari que em va deixar el Josep a Senyors Tranquil no em va quedar més que escoltar una mica més de música en català.

Això porta temps, i més quan treballes d’administrativa en un despatx on no para de sonar el telèfon i, per tant, no pots escoltar música mentre estas treballant. Per això he començat amb els que tenia més a prop: Manel. La meva parella tenia el CD al cotxe i a l’estiu ja li vaig agafar per veure si me’ls podia posar a l’Ipod. La operació encara no ha estat possible per culpa del meu portàtil, però poc a poc algunes cançons si que he sentit i a base de repetició m’han acabat agradant.

De Manel em costa una mica la veu del noi. No arriba a totes les notes pel meu gust, però hi ha lletres que són molt bones ( i gràcies a això i a que les entenc, els escolto i m’acaben agradant); com la de la cançó de ” Els guapos són els raros”, “En la que el Bernat se’t troba” (que em recorda a la Turista del carrer de Senyors tranquil) o “el Mar”, sobretot “el mar”. La versió de Pulp també em fa bastanta gràcia, “La gent normal”, el típic que ens pasa a tots que volem el dels altres xd

Sé que Manel no serà un d’aquells grups que eem posaré perquè et passi el temps més ràpid quan vas a córrer però si que és un bon acompanyant quan agafes el cotxe per anar de cap de setmana.

Els podeu sentir al seu myspace

 


No hi ha terceres persones – Empar Moliner

L’altre dia vaig agafar de la biblioteca un llibre d’Empar Moliner. A falta d’idees per llegir vaig pensar que alguna cosa light i curta m’aniria bé pel trajecte en tren cap a Barcelona de cada dia.

A “No hi ha terceres persones” Empar Moliner ens presenta 10 histories curtes amb 10 protagonistes cadascún més estrambòtic que l’altre. Des de la yaya macarra i yonki a la dona amb un marit adorable però amargada de la vida. Moliner ho escriu tot amb sarcasme, humor negre i sarcasme. Són històries urbanes, d’aquelles de persones que podrien estar vivint entre nosaltres, però lluny de descriure la seva “desgraciada” vida amb un caire alegre, l’autora aconsegueix que tinguin una pàtina de tristor i un gust desagradable que no m’acaba d’agradar.

Tal i com em va agradar llegir Millor que no m’ho expliquis, d’Imma Monsó (llibre d’històries curtes que recomano). “No hi ha terceres persones” no el recomanaria. Són històries que no transmeten cap mena d’optimisme i ha estat una decepció que m’he endut d’aquesta escriptora que, tot i que considero exagerada en la seva forma de fer i parlar, m’ha fet riure amb les seves ocurrències a la televisió.


Final de les eleccions

Ja s’ha acabat la campanya. Ja tenim nou president. Com diu la frase, a la tercera va la vençuda i Artur Mas ja sap que ara si, ni pactes ni res, ja té el despatx presidencial a la Generalitat. Els socialistes han tingut una derrota grandiosa tot i que per adevacle el de ERC que ha perdut més de la meitat dels escons.

Ara el Parlament serà mogudet, amb l’entrada de Laporta amb 4 diputats i C’s amb 3. Per sort no ha entrat PxC, si no per mi hagués resultat vergonyós ser catalana. com han pogut votar tanta gent un partit que en la seva propaganda parla de “neteja ètnica?”.

També serà moguda l’activitat al C/Nicaragua. Montilla va dir que no es tornaria a presentar com a candidat així que d’aquí res caldrà fer un congrés per triar al nou primer secretari del partit.

Però més enllà de parlar del que em semblen els resultats, volia parlar de la campanya en si, perquè ha hagut coses – d’entre els anuncis i cartells que he trobat cutres-  que he trobat encertades.

Per exemple,  el cartell que més m’ha agradat ha estat el de ICV

Verd esperança! ho trobo súper original i molt encertat.

També he trobat original el fulletó de Reagrupament que es va trobar la meva sogra al cotxe:

Fa que te’l llegeixis eh!! 😉

Com anunci de TV trobava bé el 3r espot de la campanya de Montilla, feia que et sentissis bastant identificat.

 

a vosaltres, quins us han agradat?


A tres dies de les eleccions…

bueno bueno buenoooo!! Per fi s’acaba la campanya! Una campanya que podriem resumir amb alguns punts:

– videos eròtics: Nebrera i JSC

– discusions estil programació de antena 3 o tele 5 entre els dos partits majoritaris

– videojocs racistes

– falta d’informació com sempre per culpa dels blocs electorals

– catalunya – independentisme – federalisme com eixos bàsics del debat

Per què encara que tots ens han parlat de la crisi i de que ells són els millors per solucionar-la tampoc ens han dit gaire. Uns ens han dit que posaran solucions “d’esquerres”. Els altres que estimularan l’economia dels empresaris. Però tampoc ens han dit molta més cosa no sigui que el “poble ras” no ho entenguem. La campanya s’ha basat en el país i en la seva independència quan jo crec que tampoc és que, després del 28, quan canvii el govern, es dictarà la independència de Catalunya i tampoc crec que això sigui possible en molt temps, diguin el que diguin Reagrupament, SI o ERC.Que si, que si la gent vota partits que volen la independència anirem un pas endavant per aconseguir-la (i no entraré en si és millor o pitjor perquè és fotre’s en un “berengenal”), però això és un punt més de la campanya. Tenir la independència no és la única cosa que cal fer per governar un país i m’hagués agradat saber la resta de programa, com les polítiques socials, mediambientals, els estímuls a l’economia, etc.

Ara està molt bé, tots han defensat el seu programa. Després ja veurem què passa, perquè un cop tens una cadira per seure es fa difícil aixexar-te a canviar allò que deies que volies canviar…


quin perill!

mireu aquest home:

i si voleu, en podeu saber més clicant aquí

És que és tant fort… com pot ser que després de dir coses tant bèsties com:

“Estas mujeres que aún no huelen a ácido úrico... este olor a santidad, que parecen lionesas de crema, limpias, todo dulce… de primer rasurado, que no pica”

segueixi a la tele tan tranquil i digui ai només són gustos de cadascú, Ni disculpar-se ha fet, encara que sigués hipòcrita.

Quin fàstic que em fa salvador sostres…FAAASTIIIICC mare meva què s’ha pensat per després dir que era una conversa privada i sobre els gustos de cadascún…malalt que està malalt…i persones així estan a la tele de tertulians… u.u

I no t’ho perdis! que després en el seu bloc diu:

“a difusió que se n’ha fet em sembla lamentable, tant per fer el joc als qui fan aquest tipus de coses com per l’escàndol que ha causat una normalíssima conversa entre amics, insisteixo que privada i en el to que es tenen aquesta mena de converses privades, sobre els tipus de cossos que ens agraden o ens deixen d’agradar.”

Sobre els tipus de cossos que ens agraden!!! t’agraden les nenes joves i encara dius que no tens un problema? per favor quant malalt “suelto” que corre pel món…encara que després de sentir el que va dir sobre haití, no sé de què m’estranyo…


Nou bloc!

com que últimament estic fent molts post sobre cine he decidit obrir un nou bloc on agrupar les entrades sobre el setè art.

es diu Cineclub i en ell hi haurà crítiques tant d’estrenes com clàssics que estigui veient, tot i que segurament seguiré postejant de cine també aquí, encara està per decidir.

us deixo amb el link: cineclub

i la última entrada que hi he fet: Eva al desnudo


Sant Narcís a Girona

Aquest any, per Tots Sants, enlloc de menjar castanyes i panallets o disfressar-nos de bruixes o qualsevol altre ésser fosc de la nit, hem decidit passar-lo a Girona. Allà la castanyada passa a segon terme ja que són les festes de Sant Narcís, el seu patró, aquell que va atacar als francesos amb mosques gegants quan van profanar la seva tomba.

Girona, en la meva opinió, és la capital més bonica de Catalunya. El cel sempre és màgic: amb núvols ratllats i colors rogencs. Les cases de l’ Onyar reflexades a l’aigua tenen molt encant (el contrast entre la fantasia i la realitat, perquè mirant-les directament…tela) i els jardins et traslladen a una altra època. A més la tardor encara la fa més bonica, perquè  les fulles agafen colors vermells i grocs i el terra cruix mentre camines entre els arbres.

Per Sant Narcís Girona estava a tope de gent. 3 nois improvitzaven una obra sobre Sant Narcís al mig del carrer. Carnicers venien embutits en parades a l’aire lliure i els nens anaven plens de globus amb forma d’espasa o gosset. A la plaça del vi els minyons de Terrassa intentaven un 2 de 9 amb folre i manilles i l’aconseguien descarregar.

Tota la gentada esclatava d’alegria. És una sensació genial, de formar part d’una cosa important, i això que jo només estava mirant a la plaça!

Després tocava una passejada pels Galligants i anar a buscar aigua a la font del Bisbe. També contemplar les escales de la catedral tot prenent un cafè i recordant l’escena d’Agnòsia que es va gravar allà.

Vam acabar la visita donant una ullada al museu d’història dels jueus, pensant en Woody Allen, el nas dels jueus, i el conflicte amb Palestina.

Com cada cop que vaig a Girona, torno a casa pensant que m’agradaria poder anar-hi a viure! Alguna feina de periodista a la vista?? 😉