Monthly Archives: Mai 2009

De campanya

Aquests últims dies m’està sent impossible actualitzar el bloc. Alguns us preguntareu per què, d’altres ja sabeu que els partits estan en campanya i que, com a treballadora d’un partit, aquestes setmanes estan sent de feina esgotadora. Dijous 21 es va donar el tret de sortida cap a les eleccions europees. Què significa això? doncs que vam anar a la tradicional penjada de cartells a les 12 de la nit i ja va començar l’eufòria administrativa dins el partit, i és ques’han de fer moltes i moltes coses! coordinar autocars, fer credencials, ajudar amb els actes, notes de premsa, mítins, interventors, apoderats… vaja, una llista sense fi que ens porta hores i hores de feina!

El divendres va haver el míting principal a Terrassa, amb Felipe González. Era el meu primer míting i va sortir molt i molt bé! el pavelló es va omplir i fins i tot hi havia gent fora veient i escoltant a Felipe, Montilla, Navarro i Maria Badia des d’un televisor.

El que més m’agrada per això, és que en temps de campanya vé més gent al partit, i la conèixes i fas més amistat, com també amb els companys, ja som una familia!

Després els caps de setmana s’han d’aprofitar i clar no hi ha temps per descansar! i a sobre també tenim el Barça, que ens obliga a cridar i fer festa quasi cada setmana! COPA, LLIGA, CHAMPIOOONS!!!!!!!!!!!


Warning sign

A warning sign I missed the good part then I realized I started looking and the bubble burst I started looking for excuses Come on in I’ve gotta tell you what a state I’m in I’ve gotta tell you in my loudest tones I started looking for a warning sign When the truth is, I miss you Yeah the truth is, that I miss you, so A warning sign You came back to haunt me and I realized That you were an island and I passed you by And you were an island to discover Come on in I’ve gotta tell you what a state I’m in I’ve gotta tell you in my loudest tones That I started looking for a warning sign When the truth is, I miss you Yeah the truth is, that I miss you so And I’m tired I should not have let you go Ooooooooooooooooo So I crawl back into your open arms Yes I crawl back into your open arms And I crawl back into your open arms Yes I crawl back into your open arms


Caront

Mai m’hagués esperat això del cel. Un lloc insalubre i desendreçat en que la gent pul•lulava d’una banda a l’altra sense ordre ni sentit. Tots perduts entre un munt de cossos humans: persones amb trajos que havien passat de moda ja a l’època victoriana, dones quasi nues, nens amb els genolls i els colzes tots pelats, homes amb armadures, o amb casaques o vestits que semblavenfets en un altre planeta. La ferum era insoportable, o el meu nas eduardià em tenia educat a olors més refinats. El cas és que no hagués pensat mai que arribar al cel, a la vera de Nostre Senyor fos com estar en un dels pitjors barris de la meva ciutat natal, Londres. De sobte es va fer un silenci sepulcral. Davant nostre es movia alguna cosa. entre els rumors de la gent vaig sentir el so d’uns rems i el regalimeig constant del riu que avançava a uns metres d’allà on era. Un cop sec ens va indicar que la barca havia parat. L’expectació es palpava en l’ambient. I una veu glacial, profunda i atronadora a la vegada va dir un nom. I un altre, i un altre. D’entre la gentada alguns van començar a demanar pas. Els altres els esgarrapaven, desesperats demanaven compassió al barquer, mossegaven als agraciats, que entre empentes i trepitjades es van anar apropant a la barca mentre es seguien cridant persones: Sandra Borghese, Thomas Malon, Edward Smith. Aquest era jo. Vaig iniciar el seguit d’empentes de tibades a l’esquena i excuses per la trepitjada de peus que vaig haver de donar per poder arribar al costat d’aquella veu, i perfi vaig veure aquell riu que havia sentit abans. Una aigua tèrbola i negra, de la que sortien remolins sincronitzadament, com si cantéssin una melodia silenciosa i armònica. Vaig alçar el cap, la barca començava a estar plena, i vaig mirar el que ens faria creuar aquella massa fosca: era Caront! era un avi, esprimatxat, amb la barba blanca i grisa, llarga, despoblada i bruta. Vestit tansols amb un drap que li tapava les parts. Se li podien contar tots els ossos del cos. La pell era cetrina, verdosa, el cap despoblat, amb una ínfima quantitat de pels grisos i mal posats. L’única brillantor que denotava vida eren els seus ulls, negres, foscos i brillants, emmarcats per unes parpelles que li queien, cansades, amb ganes d’apagar-se ja. Quants anys debia haver fet aquell mateix recorregut? El que jo faria per no tornar mai més? el que m’havia enviat el majestuos Déu Titànic? Caront em va posar la mà sobre l’espatlla i amb força em va fer parar. “Les 2 monedes” de la butxaca de la levita vaig agafar un feix de bitllets i li’n vaig allargar un. Darrera meu notava els ulls fixes al meu clatell dels milers d’ànimes que encara no havien pogut passar perquè no tenien res per donar al barquer. Em vaig girar per donar-los el que tenia “Fes-ho, dona’ls tot el que tens. Un acte caritatiu però, no et salvarà del teu destí” m’etzibà el barquer.

La mitja hora que va durar el traspas d’una banda del riu a l’altre va ser una de les pitjors de la meva existència: la imatge del que tansols ens havia passat feia unes hores a uns quants dels que estavem allà seguia ben present a la meva retina. veia els plors dels nens petits, agafant-se fortament al coll de les seves mares, treient fum per la boca pel fred que tenien, flotant en el gèlid mar que poc a poc els anava congelant fins a deixar-los sense vida. recordava els crits dels que encara erem al vaixell mentre aquest s’enfonsava. Mentre ens deien que no hi havia bots salvavides suficients, i enmig de la foscor, sols acompanyats de les estrelles que ens feien sentir encara més petits, sentiem els crits d’agonia de la maquinària. El trencament de les peces del tità que ens havia transportat fins a la mort. Sons que ressonaven a les nostres orelles i que ens feien desesperar.

Quan finalment vam arribar a l’altra banda tots estavem glaçats. El silenci s’havia apoderat de nosaltres i caminavem lentament, un rere l’altre com ànimes en pena, pujant el camí rocós que s’aixecava davant nostre.  El camí serpentejava d’un cantó a l’altre, rodejat d’esquelets de pins i altres arbres secs i fantasmagòrics. Al girar l’últim revolt es va erigir davant nostre una mena de castell negre, gegant, imponent.

De la porta entreoberta sortia una llum esperançadora: ja acababem l’excursió. Vam entrar tots entre suspirs de tranquilitat i ens vam anar aseient als racons que ens oferien les columnes de metres d’alçada, que estaven dispersades per l’estança. Semblava una mena de catedral. L’alçada immensa, les llums de les espelmes que dibuixaven ombres a les parets, es reflectíen en els ulls de l’enorme figura que davant, asseguda en un tro ens vigilava.

No. Això no era el cel. Em vaig disposar a girar cua abans que Caront marxés d’aquella illa, quan una veu fantasmal em va aturar. “Edward. Para”. Les cames van fer el que el meu cor no volia que féssin: es van quedar clavades, i un ploriqueig va sortir dels meus llavis: “Però per què? què he fet jo? he deixat el lloc a les dones, he mort! he mort com tanta altra gent en aquest enorme vaixell maleït! per què em castigues?”. Tu ho saps molt bé. No has mort per pietat, per compassió, per voler ajudar a l’altre, sinó per un pecat capital mólt més fort del que ets capaç de reconèixer, la Sobèrbia. Ets tan orgullós, tan poc modest, que devies deixar veure la teva valentia davant els altres, i això és el que t’ha portat aquí”


Al divan

El meu psicòleg sempre diu que m’enamoro d’homes que necessitarien visitar-lo. Potser és que sóc una mica com Woody Allen i m’agrada mantenir relacions amb un divan que es trobi entremig.

I és que si  recordo la meva “filmografia” amorosa, certament que el bon home té raó: el meu primer nòvio tenia un transtorn obssessiu  compulsiu sobre la situació en que devien col·l0car-se les coses a cada moment. Les sabatilles devien posar-se a la tercera rajola contant per l’esquerra de la porta de l’entrada de l’habitació, mirant cap a fora del llit per poder-se llevar i col·locar-se-les sense tocar el terra amb els peus descalços. A més, el nòrdic havia d’estar perfectament alineat, fins tal punt que un dia em vaig despertar i s’havia dedicat a fer quadrar les línies de l’estampatdels llençols de forma que seguíssin perfectament la línia imaginària que aniria del meu nas fins a la “cueta” del final de l’esquena.

El meu segon nòvio era un artista melancòlic que necessitava estar trist per poder-se inspirar. Així que la seva vida quotidiana es basava en la cerca de la infelicitat humana per a poder dibuixar el “sublim” la” bellesa de la desgràcia”. Però com més desgràcies veia més immune es tornava. Era com si el seu cor cada cop es fes més dur a l’horror. L’últim cop que el vaig veure marxava a la India a buscar la seva “musa” i havia decidit anar-hi sense res més que el que li entrava a la seva bossa de mà i sense bitllet de tornada, per veure si així descobria la seva pròpia desgràcia. Encara deu ser allà, revolcant-s’hi.

El meu tercer nòvio estava enamorat del seu llit. Volia passar-se la vida dormint i vivint dels seus pares. Considerava totalment innecessàri treballar perquè pensava que gràcies als avenços de la medecina els seus pares viurien el suficient com per poder-se tirar una bona vida sense esforçar-se almenys fins els 60 anys. Després s’imaginava que els seus germans per pena l’acollirien a casa, o que potser tindria un fill que no seria com ell i aconseguiria pagar els seus capricis sense haver de retocar ni una mica la seva passivitat. Ara, hi havia un problema, això suposava no poder gastar en les coses innecessàries: no cinemes, no sortides, no concerts i no petits luxes que fan més alegre la vida. La relació va acabar quan per reis em va caure una cafetera italiana. Vaig considerar que ja n’hi havia prouno em podia fer un cafè al bar per estalviar-me l’euro… potser si hagués estat una Nespresso…

I el quart nòvio…el quart nòvio me l’he buscat que tingui un divan pròpi, però no que s’hi assegui ell, sinó que sigui el que et mira des de l’altra cadira, t’escolta i et diu el que has de fer o no has de fer amb la teva vida. El meu psicòleg segueix tenint raó, és un noi que si, necessita anar a la consulta, però a obrir-la ell  i a treballar-hi!


Millorar

L’altre dia van dir-me que calia que m’esforcés una mica més.És cert que la feina no havia rutllat com al principi pensava. Semblava com si el món s’hagués confabulat per ser diferent a com ens havien explicat a classe de Marketing. Però és que és especialment horrorós haver-se de llevar a les 6 del matí per poder aprofitar els matins i fer almenys un client. No és digne de persones de la nostra qualitat, amb traje d’Armani i sous que arribaran en poc temps al milió de dòlars al mes, el llevar-nos com la plebe.

Per això havia decidit adoptar una postura més còmoda, i fer targetes a l’espera que algú truqués a la meva porta i fer-me d’or. Però a l’empresa no entenen això com una nova tàctica de vendes. Tenen el cap quadrat. No veuen que així la gent se n’adona de la importància del que els volem vendre? Per molt que els hi vaig dir que l’eslògan era “És tan imprescindible que no ens fa falta ni oferir-t’ho, vindràs tu a buscar-ho” em van dir que era una manera de justificar la meva falta de motivació i la vagueria acumulada. El cap va venir i em va dir que no rendia prou a la feina, que si no entenia el mot “millorar”. Millorar? vaig estudiar 3 anys a una de les més prestigioses facultats de Harward, pel màster se’m rifaven a 3 campus nord-americans, els meus pares tenen contactes amb els homes de pasta de Silicon Valley i el meu cap em demana Millorar?

“No en tens prou amb els meus credencials?”, vaig dir-li després d’enumerar-li la meva vida estudiantil, i ell, que ja s’havia allunyat en direcció a la porta del meu despatx, es va girar i, lentament va treure de dins de la butxaca de la seva jaqueta un paper doblegat. Dels llavis se li escapava mig somriure irònic “si aquestes són les teves cartes, aquí te’n regalo una altra” i em va estirar el full de fi del contracte i un boli.


De pont…a casa

Com a fidel seguidora de la Llei de Murphy, aquest pont l’estic passant amb febre a casa (ja és mala sort eh…) i com que no tinc res a fer, a part de la feina de la UOC que no tinc ganes d’acabar, he estat buscant música per internet. I he trobat una cosa que no sé com definir: és com una mena d’Antonia Font surrealista, amb lletres estranyes, irracionals i estúpides, però amb una música que enganxa i que fa que no pensis en el que diu (malgrat ser català!). Es diu Estanislau Verdet. Us deixo amb el seu Myspace