Monthly Archives: Juliol 2017

L’amic retrobat – Fred Uhlman

portada_lamic-retrobat_fred-uhlman_201703271104

L’any 1971 Fred Uhlman va escriure “Reunion” traduït en català com “L’amic retrobat” i que es presenta al món com una història sobre els valors de l’amistat. Què dir d’una història que té més de 40 anys i que parla sobre successos tan transcendentals com són la segona guerra mundial i la infantesa robada? Doncs que te n’adones de com en aquest quasi mig segle han canviat les coses, no només històricament – tenim la sort (aquí a Europa) de no viure en el món d’entre guerres – sinó moralment.

L’amic retrobat és la història d’uns valors que amb el pas del temps sembla que s’hagin anat fonent entre nosaltres, que vivim en un món cada cop més connectat i en canvi més aïllant. És la definició de la companyonia, dels descobriments que fas quan ets jove, de les pors que t’assetgen a la nit i que la manera que les resolguis conformaran el teu jo futur. I és la història de l’honestedat, del compromís, de les relacions forjades a càmera lenta. I és nostàlgia. No només nostàlgia per com evoluciona la vida i com hi ha persones que apareixen i desapareixen de la teva pròpia història deixant una empremta més o menys profunda. Nostàlgia pel que suposava abans i el que suposa ara tenir un amic.

Tenim amics? Facebook em diu que uns 360, quasi un per a cada dia de l’any. Whatsapp, Skype i Hangouts em permeten que em comuniqui amb algunes persones amb qui fa anys que no he compartit una taula, però la veritat és que a l’hora de trucar per telèfon, quan tinc una tarda lliure (de les poques que tinc) algun cop em sento buida. A qui puc dir que m’acompanyi al cinema? Si aquest amic treballa fins tard, l’altre no fa res sense la seva parella i a aquesta no li va el plan, el de més enllà viu lluny i quedar ens suposa un trasbals d’horaris i certa mandra que provoca que el tan comú “hem de quedar” es vagi allargant en el temps… Tenim “amics” sí, però estem cada cop més sols, i som cada cop més egoistes.

És per això que trobar un llibre així, més enllà de comprovar com n’era de diferent la manera d’escriure de fa 40 anys, i com diferent també era la manera de divertir-se, de conèixer a l’altre abans de tants imputs externs que ens fan interactuar de manera superficial, et reconnecta amb el teu propi jo i et reclama tornar a buscar relacions reals. No cal buscar mitges taronges, ni a l’amor ni a l’amistat, però sí que hauríem de començar a dir les coses pel que són, i tornar a esforçar-nos a assolir, més enllà de la quantitat, la qualitat.

L’amic retrobat et retroba amb una necessitat humana que hem de regar i alimentar per a tenir. Si, necessitat, perquè som éssers socials vivint en un univers infinit, i necessitem tenir arrels, coses que ens enganxin al present, a la vida. Amistats que ens enriqueixin, però que també ens demanin un esforç de nosaltres mateixos per fer-nos sentir vius en vida, que som escriptors de la nostra pròpia història i no pas els simples espectadors que ens estem convertint.

Fred Uhlman ens presenta una petita reflexió sobre l’amistat i el creixement personal. Sobre com tothom tenim alguna cosa a oferir a l’altre, i sobre com els altres poden influir en nosaltres mateixos.

Nota: 7’5

 


La Mala Dona – Marc Pastor

maladona

“Ara sóc una veu dins el teu cap. O el recitar d’algú a qui estimes a la vora del llit, o un company d’estudis que no sap llegir en silenci, o un record desenterrat per una olor. Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera (…) ”

Un inici així tan sols pot ser el preludi d’una bona novel·la i així és com comença “La Mala dona” de Marc Pastor, la reconstrucció dels terribles crims comesos per Enriqueta Martí, la vampira del carrer ponent, una assassina en sèrie (diuen) que va atemorir la Barcelona de principis de segle XX.

I si ja la primera pàgina promet, la resta de pàgines ens transporten a una Barcelona fosca, que recorda a la que ens descriu Carlos Ruiz Zafón a la trilogia “El cementiri dels llibres oblidats”: fosca, sòrdida, freda i decadent, la Barcelona de les llums i les ombres, dels rics i els pobres, dels silencis dels oblidats. I en aquest ambient és en el que es mouen dins la foscor l’Enriqueta i els seus còmplices, per arraconar a les seves víctimes, per a torturar-les, assassinar-les, prostituir-les i fins i tot  convertir-les en ungüents per acontentar a una alta societat que veu en els infants com a objecte per a consumar les seves perversions més profundes, com a solució miraculosa a les seves malalties, o ambdues coses.

I dins aquest ambient també si mouen en Moisès Corvo i Juan Malsano, antiherois que buscaran malgrat les dificultats que trobaran pel camí, tant de la màfia com les mateixes autoritats policials, qui s’amaga darrera les estranyes desaparicions d’infants que assolen la ciutat.

 

La Mala Dona és un llibre que enganxa. Enganxa per la manera de ser dels personatges, per l’aire de màgia negra que respira, pel morbo d’algunes escenes que posen els pèls de punta, per les salvatjades que explica que poden ferir més d’una sensibilitat,i per la perfecta atmosfera enigmàtica i expectant que crea de la nit de la ciutat.

 

Nota: 8’5

 


Un corredor de fons

Avui he vist una parella al parc. Una parella que deixava de ser-ho. Ell es mirava la noia com un estaquirot davant seu, i pujava la mà i se la posava a la boca en una contorsió de dolor que mostrava als allà presents el que estava sentint de veu de la seva estimada.

Les bicis estaven al seu costat, una d’elles amb una cadireta… parella, pare i mare… una altra història que anava per llarg i que acaba truncada. I dins meu sento una veu que em relata el que està veient el noi ara mateix: Un huracà d’emocions que s’ho endú tot per endavant. Un tsunàmi que està destrossant els seus principals puntals i que el deixa quasi en estat de coma. Veig la tristor d’ell plorant sobre el seu llit. La necessitat de sentir l’escalfor d’algú que abans tenies a l’abast i que de sobte ha passat a ser un estrany. La sensació recorrent de tenir un nus a l’estómac, i les setmanes vivint i actuant com un zombie, sentint que estàs buit, incapaç de retenir res més que imatges de records antics.

I m’imagino el seu futur: una cursa d’obstacles per endavant. Una cursa llarga, i que pot ser més o menys ràpida d’acabar però que té final.

I he volgut cridar-li “Resisteix!” Que tot això es basa en no enfonsar-se! Que en aquell moment, les 9 del matí d’un dia laborable, en aquest parc devíem ser pocs, però segurament, molts dels que hi érem hem viscut aquesta situació que ara el devasta.

I que passaran els anys i, que ja ho sabem, que res serà igual. I les ferides hi seran però, amb el temps, cicatritzades. I en un raconet del seu cor tindrà una crosta, una línia fina que delatarà una part del que va viure aquell 2017, però que no l’impedirà seguir bategant, vivint, gaudint. Passaran els anys i arribarà altre cop la calma.


En defensa d’Afrodita

baixa

Com portaries arribar a casa i trobar-te el teu home al sofà amb una altra dona, o un altre home, tranquils i amorosos mirant la televisió? Segurament per a la majoria de la gent seria un xoc enorme i possiblement com llançar un atac unilateral sense previ avís i de potencial catastròfic inabastable en la seva relació, però alguns, pocs, ho trobarien el més normal del món, els demanarien un espai i s’apuntarien a aquell moment de calma després d’una dura jornada de treball.

Què és el que ens fa monògams? Per què… realment ho som? A “En defensa d’Afrodita” diverses autores ens expliquen els motius pels quals cal lluitar contra la cultura de la monogàmia, lligant-la amb el patriarcat i amb la violència vers les dones i explicant els motius pels quals elles consideren necessari lluitar contra aquest estil de vida imposat nascut de la cultura de la propietat privada.

Conceptes com “dependència” i “gelosia” prenen forma de manera molt diferent i obres els ulls davant un “amor romàntic” que el que fa és apagar la teva felicitat a força d’establir unes normes en la parella que la limiten i que només serveixen a la llarga per patir o per caure en automatismes que no porten cap mena de felicitat.

Davant això el llibre ens presenta noves formes d’estimar que volen obrir-se pas en la societat, sense prometre un camí fàcil, ja que cal lluitar contra segles d’aprenentatge i contra gran part de la societat que segueix vivint l’amor de la manera que els condicionants socials li diuen que l’ha de viure.

Davant això… milers de dubtes, i la necessitat de fer una reflexió pausada i profunda sobre com volem viure l’amor i per extensió la nostra vida. Un canvi així es fa difícil de pair i comportarà dia a dia nous reptes: el repte de la gelosia, de la dependència, de la manca de seguretat… però també pot comportar grans felicitats. Un repte però que potser no tots necessiten, perquè per ells renunciar a tenir més d’una parella no suposa molt més que renunciar a moltes d’altres petites coses que quotidianament i per afavorir la convivència i la nostra pròpia vida hem de renunciar. No es pot tenir tot. El que compta és com respons la pregunta “I jo? Amb què em quedo?”


Mariona – Pilar Rahola

mariona

Si d’alguna cosa me n’he adonat llegint “Mariona” de Pilar Rahola, és que a l’escola vam passar per la història de Catalunya bastant de refilón. I no, no és que no fes cas a classe, de fet la història sempre ha estat una de les meves assignatures preferides, però si bé he reconegut molts noms, d’altres, com el d’ Abdó Terrades o la simple paraula “Bullanga” no els havia sentit (ni llegit) mai.

Val a dir que tampoc seré jo qui ara em cregui al peu de la lletra el que explica Pilar Rahola, més que res perquè la seva objectivitat explicant la història la tinc més que qüestionada, però si que he de reconèixer que poder viure la història de la mà del poble planer ha estat una bona manera d’endinsar-m’hi i d’empatitzar amb aquella gent que, cansada de tanta injustícia al final decidia posar en risc la seva vida per a intentar construir una realitat millor.

Mariona m’ha agradat però se m’ha fet llarg i en algun moment difícil de seguir. La protagonista, a la que acompanyem al llarg de tota la seva vida, va evolucionant davant els impediments i dolors que li porten les circumstàncies que li han tocat viure, un segle de revoltes, de lluita pels drets, de guerres que s’emporten als fills lluny de casa per a, segurament, no tornar. Una evolució que la transforma radicalment i passa de ser la nena somiadora a una dona ruda i resolutiva, que ha perdut la por i que accepta el que passa al seu voltant i hi participa d’una manera que mai abans hauria imaginat. I Rahola explica la seva evolució mitjançant les seves reaccions davant els esdeveniments polítics i socials de Barcelona i Gràcia, on viu la protagonista: les lleves, la còlera, el ludisme, la lluita de classes… però per la manera en què està escrit, molt sovint et trobes, de sobte, perdut en pensaments i reflexions i flashback que et distreuen de la línia argumental del moment.

Nota: 6’5