Monthly Archives: Abril 2010

coses que passen


els pollastres transgènics culpables de l’homosexualitat

Segons Evo Morales la culpa de l’homosexualitat la tenen els pollastres transgènics. Si si, com ho llegiu: “quan un home menja pollastres carregats d’hormones femenines tenen desviacions en el seu ser com a homes”. I jo em pregunto: així les lesbianes potser és que mengen pollastres carregats amb testosterona? i aleshores és que els trangènics existeixen ja des d’abans de l’època romana.

Ja està bé d’intentar justificar una tendència sexual com si fos una cosa negativa, no? ultimament estem sentint massa disbarats sobre l’homosexualitat: que si els cures pederastes en realitat són gays, que si els homosexuals ho són pq han menjat aliments transgènics… per favor! no podem ser més oberts de ment i deixar de pensar que l’homosexualitat és una desviació o una enfermetat? seriem tots més feliços.


Alicia en el país de las maravillas – Tim Burton

Tim Burton torna a portar a la gran pantalla la clàssica història que Lewis Carroll va explicar a la seva nena preferida: “Alicia en el país de las maravillas”. I la torna a portar en dos versions: 2D i 3D i amb una Alicia més grandeta i ja en edat de casar-se (és curiós, a Carroll el van acusar de pedòfil per passar molta estona amb l’Alicia de 12 protagonista del seu conte!)

En aquesta adaptació, Alicia torna al submón al que va anar quan era petita per ajudar a enderrocar a la Reina Vermella que ha instaurat un regne basat en el terror i la por. Alicia intentarà, juntament amb els seus amics: el conill blanc, el barreter boig o el gat de Chesire, entre d’altres, derrocar la reina vermella i retornar el poder a la seva germana petita.

Ho reconec, no coneixia res de Tim Burton: no he vist la novia cadàver ni Big Fish però no em crida l’atenció: veia el seu estil una mica grotesc i  desagradable. Tampoc em venia molt de gust veure el film per les coses que havia sentit de Lewis Carroll: que era pederasta i que Alicia era la nena que més li agradava. Si busques la biografia de l’escriptor no et quedes gaire tranquil: Charles Lutwidge Dodgson, veritable nom de l’escriptor, també era fotograf i el que més li agradava fotografiar era a nenes fins a 16 anys. De fet va fer diverses imatges de nus, però la major part de la seva obra ha estat destruida (en gran part per les acusacions de pederastia que ja en vida l’assetjaven).

Podeu veure algunes de les imatges a continuació:

l’Alicia real, Alice Liddell

un dels nus fets per Carroll

Carroll va haver de conviure amb l’acusació de pederastia mentre vivia, ja que això no va fer que seguís estant sempre rodejat de nenes i que quedés amb elles per dur-les a passejar i explicar-los històries. Una d’aquestes històries va ser “Alicia al país de les meravelles”un conte del que la petita Alice va quedar encantada i li va demanar que el fes escrit. I Carroll així ho va fer.

Si l’heu llegit haureu vist com Tim Burton ho haurà tingut facil per poder aplicar la seva estrafalària visió de les coses a la cinta, ja que el llibre és delirant en bastants punts. Hi ha qui creu que l’autor havia pres drogues al fer-lo i, de fet, l’amanita muscari, que era una droga bastant habitual a l’època, genera a qui la pren la sensació de ser massa baix o massa alt, cosa que a l’Alicia li passa sovint.

Tot i això Tim Burton no aconsegueix impresionar-me. Tot el que vaig veure ahir era el que pensava i, en general, vaig trobar que la pel·li era bastant plana, no havia cap moment de tensió i la música era repetitiva. A més, la dèria de fer les pel·licules en 3D està conduint a que, cada cop que hi ha alguna escena amb algun monstre, la persecució sigui sempre igual: el monstre avança cap a nosaltres, es para, ens fot un crit ensenyant totes les dents i obrint la boca tant com pot, i segueix corrents.

Pel que fa als papers dels personatges, Jonny Deep per mi ja és sempre Jack Sparrow, li posin barba i rastes o una cabellera taronja i ulls de color verd (hi ha un moment de l’actuació que és una mica deplorable). La reina blanca (Anne Hattaway) és molt però que molt pava i te una actuació molt sobreactuada (valgui la redundancia). Si jo fós Alicia no m’hagués posat del seu costat! En canvi, la reina vermella, Helena Boham Carter, té el paper perfecte per ella, és creïble tot i tenir un cap que és inaguantable per cap cos.


Fills del banc d’esperma

Avui he llegit  a la contra l’entrevista a Elizabeth Marquardt, una científica que demana que es sapiga la identitats dels donants de semen perquè així els seus fills sàpiguen les seves arrels. M’ha deixat una mica descol·locada tal afirmació perquè porta molts elements de reflexió que potser no ens haviem plantejat però també perquè alguns arguments morals que ella feia no em semblaven correctes.

Algunes de les seves afirmacions:

“El més urgent és fer una crida internacional per a que s’obligui a desvetllar la identitat dels donants de semen als seus fills biològics” : crec que, si potser és just pels seus fills (ja ho rebatré després) no és just pel “pare” perquè un donant de semen no està pensant que vol tenir un fill quan està donant el semen, i a més ho fa sense que la resta de gent tingui perquè saber aquest acte (altruista o per diners, que també pot ser) per tant disminuirà enormement el número de donants.

Sobre perquè els fills han de saber l’identitat del pares, Marquardt argumenta:

“hi ha moltes malalties que tenen uncomponent genètic hereditari”: en això estic d’acord. Però es podrien trobar altres solucions, com tenir un banc amb els noms i tansols en cas de necessitat poder-se posar en contacte amb el pare.

“el fill té el dret a la pròpia identitat, saber d’on venen els seus gens”: Crec que si que pot ocasionar problemes el fet de no saber d’on vens, però potser més en el fet de l’adopció, pel fet de pensar que has tingut uns pares que t’han deixat a uns altres. En les families per fills que provenen d’una inseminació artificial, tens un referent, no t’han “abandonat” i l’altre referent genètic tampoc t’ha abandonat, al contrari gràcies a un fruit altruista d’algú has pogut cobrar vida. I saber qui és aquesta persona pot ser bo segurament pels fills, però i per la persona? saber d’on venen els teus gens implica conèixer i relacionar-te amb el teu pare, i aquest “pare” volia ajudar a una mare però no volia un fill i tenir contacte amb ell suposa un canvi molt gran en la seva vida.

parlant d’ altres motius contra l’anonimat posa el següent: “evitar la possiblitat que acabis emparellante o mantenint relacions sexuals amb un germà o germana biològics” i com a exemple explica que dos germans biològics  es van arribar a casar sense saber que eren germans, després d’haver estat adoptats i educats per separat: I jo em pregunto, ser germans és més que néixer en el mateix úter. Perquè son germans dues persones adoptades. Influeix l’ambient i influeixen les vivènvies que has viscut amb aquesta persona. Perquè per ella és tan important que s’hagin casat dos germans biològics que no ho sabien? estic d’acord en que és perillós potser per la genètica i que no volem crear cèsars tarats degut a tansols relacionar-se amb la mateixa sang, però ells no eren germans i no s’estimaven per ser germans, es van conèixer i es van enamorar i això no és antimoral perquè realment no ho sabien. A més en aquest cas no parlem de fills nascuts per una donació de semen sinó de germans adoptats per dues families diferents, així que marxa d’estudi.

La científica també parla sobre el dret del nen a ser educat – en el possible- pels pares biològics: aleshores una mare no pot tenir un fill amb un donant perquè no sabrà qui és però si se’n pot anar al llit amb qualsevol que no vulgui tenir fills, quedar-se embarassada i tenir el fill perquè així el nen sabrà qui és el seu pare i potser pot obligar al pare a que eduqui amb ella al nen? No sé si això serà bo per la salut mental d’aquesta criatura.

i per últim, ella considera que les dones van als bancs de semen perquè “el mascle imposa la seva fantasia de sexe sense compromís fins el punt d’eliminar qualsevol implicació emocional” i considera que “elles accepten aquestes relacions perquè són les úniques disponibles“. No crec que siguin les úniques, i a més si les dones no segueixen aquest patró imposat pels homes de “m’enrotllo amb tú i després passo de tú” els homes hauràn de canviar el patró no? resistència passiva se’n diu? Perquè, si no vols que t’utilitzin, no et deixis utilitzar, i si et deixes utilitzar no et queixis!

Pots llegir la entrevista aquí:

Elizabeth Marquardt, que aboga por desvelar la identidad de los donantes de semen
“¡Menos mal que el comercio de semen se ha globalizado!”
LLUÍS AMIGUET  – 09/04/2010
Tengo 39 años. Me hice científica social porque era hija de divorciados y quería estudiar muchos casos como el mío. Casada, dos hijos… Es imposible que mi propio estatus no afecte a mi trabajo. Un hijo de donación de esperma también tiene derecho a saber quién es su padre

He realizado una investigación de las relaciones padre-hijo en hijos convencionales, adoptados y en otros nacidos de una donación de semen u óvulos. En total, he estudiado 1.845 casos.

¿Qué ha aprendido?
Lo más urgente es hacer un llamamiento internacional para que se obligue – también en España-a desvelar la identidad de los donantes de semen a sus hijos biológicos.

¿Tantos son?
Centenares de miles en todo el mundo. Y esos hijos de donaciones – que empiezan a organizarse-tienen poderosas razones: la primera es que muchas enfermedades tienen un componente genético hereditario cuya detección es imprescindible para su tratamiento y prevención.

Un argumento sólido.
Tras hablar con todos esos hijos de donantes, yo creo que también lo es el derecho a la propia identidad: saber quién eres y de dónde vienes. Cuesta creer que puedes negarle a un hijo el derecho a saber de dónde vienen sus genes, pero eso está sucediendo ahora mismo en muchos países.

¿Otros motivos contra el anonimato?
Otro fundamental: evitar la posibilidad de que acabes emparejándote o simplemente manteniendo una relación sexual ocasional con un hermano u hermana biológicos.

¿No es una posibilidad remota?
No lo es, por ejemplo, en áreas residenciales donde se concentran por diferentes motivos muchas parejas de lesbianas que han sido inseminadas por donación anónima. No es tan raro que se produzcan en esos vecindarios indeseables coincidencias ignoradas.

¿Algún caso concreto?
En Inglaterra, un hermano y una hermana biológicos llegaron a casarse – sin conocer su parentesco-tras haber sido adoptados y educados por separado. Lo descubrieron tarde.

Un caso aislado.
No sabemos cuán aislado. ¡Menos mal que el comercio de semen se ha globalizado! Pero ese riesgo sigue ahí y no es menor.

¿El semen se compra y vende por todo el planeta?
Como una mercancía. El mayor banco del mundo está en Dinamarca y tres cuartas partes del semen llega a EE. UU. del exterior.

Eso minimiza el riesgo para EE. UU.
Sería fácil evitarlo en todas partes si se desvelara a los hijos la identidad de esos donantes. Pero lo triste es que hemos llegado a estas situaciones límite porque se han confundido derechos.

¿Qué derechos?
Hoy nadie cuestiona el derecho de la persona a la paternidad sin injerencia del Estado.

Afortunadamente.
Pero de ahí se ha pasado burdamente a la convicción generalizada de que el Estado debe facilitar a cualquiera -cualquiera que sea su sexo o edad- tener todos los hijos que quiera y cuando quiera.

¿Cuál es el problema?
El problema es que esa convicción no tiene en cuenta los derechos de esos hijos.

¿En qué sentido?
La Convención Internacional de los Derechos del Niño consagra el de tener un nombre y nacionalidad y -en lo posible- el de ser educado por los padres biológicos.

“En lo posible”.
A los hijos de donación se les niega no sólo ese derecho, sino el mero conocimiento de sus padres biológicos en virtud de un contrato privado previo a su nacimiento entre el banco de semen, donante y receptores.


La siguiente pregunta es: ¿por qué llegan las mujeres hasta el banco de semen?

¿. ..?
En el 2001 dirigí un estudio en once campus universitarios con entrevistas personales con 1.000 mujeres estudiantes sobre su modo de relacionarse con los chicos.

Sugerente.
Descubrí que la proporción de 4 a 6 – hay muchas más chicas que chicos-ha favorecido en el campus una moral de posguerra…

¿En qué sentido?
Sucede como cuando acabó la guerra y en Europa y EE. UU. faltaban hombres. Como hay muchas más chicas disponibles en los campus, los chicos imponen sus valores.

¿Cómo?
El noviazgo tradicional ha desaparecido y hoy existen dos grupos: el de parejas muy unidas y otro, mayor, en el que el player (jugador) elige a su slut (pendón) en un ritual llamado hooking up (enrollarse).

Ligar no es nada nuevo.
Lo nuevo es que consista sólo en un encuentro sexual sin relación previa ni posterior y que al día siguiente ese código imponga a los “enrollados” que, si se ven en clase o en el bar, ni siquiera se saluden.

¿Por qué cree usted que pasa eso?
Porque el varón impone su fantasía de sexo sin compromiso hasta el punto de eliminar cualquier implicación emocional.

¿Y ellas se conforman?
¡No! Pero esas son las únicas relaciones disponibles. ¿Cómo se sentiría usted si, después de comer con alguien, al día siguiente su comensal no le saludara al verle?

Comer no es exactamente lo mismo.
No es que ellas esperen -ni tal vez deseen- largos noviazgos a la antigua, pero de no comprometerse a negarles el saludo…

Antes quedaba al menos una amistad…
Esa desconexión entre emociones y sexo está pasando y pasará factura.


Croàcia

Aquesta setmana santa hem anat a Dubrovnik, una ciutat considerada patrimoni de la humanitat situada a la costa del mediterrani. Dubrovnik és considerada la perla de l’adriàtic per la bellesa dels seus carrers i l’encant dels seus voltants.

La costa croata em va recordar moltíssim a la nostra costa brava: els pins a tocar de l’aigua, les roques, el mar blau…era com una Tossa en gran!

Després de demanar un taxi i comprovar com a Croàcia són molt catòlics, semblants als italians i no tenen taximetre i per tant et fan una factura a “ull” fent “mmmmm…30 euros”,  la primera nit (vam arribar a Dubrovnik a les 23h) ens va sorprendre el casc antic. No hi havia gaire gent quasi, els llocs estaven tancats però la ciutat s’obria tota majestuosa davant la pluja. La barreja de les gotes i la llum de les faroles la feia brillar i donava la sensació d’estar en un castell de joguina gegant. Vam sopar rapid en un bar que vam trobar obert i vam tornar a l’hotel per agafar forces pel dia següent. Cal dir que si voleu anar a Croàcia millor que busqueu hotels amb bastantes estrelles perquè les 4 estrelles d’aquí no són les 4 d’allà, més aviat, si l’hotel estigués aquí, se li restarien almenys 2 de les estrelles.

Al  divendres el vam dedicar a visitar tota la zona de les muralles, parant-nos a cada fort que ens trobavem per veure les illes dels voltants: Lokrum, Kolocep, Daksa, Lopud… i també l’altra banda, potser podiem veure Serbia des d’allà! Després vam sopar a Gil’s un restaurant situat a tocar de la muralla on vam poder (el Pol va poder, a mi no m’agrada) probar el peix de croàcia i el seu vi blanc, que està bonissim (i també té una graduació molt bèstia, com 14º!!!)

Dissabte vam agafar la moto per escapar-nos a Cavtat i veure tota la costa amb la brisa a la cara. Era el segon cop que agafavem una moto cadascún, el primer els dos junts, i va ser molt divertit veure com un autobús de la IMSERSO es posava negre i ens atacaven tot d’ulls d’avis rabiosos aixecats a davant de l’autobús perquè anavem a  60km/h i no ens podien avançar.

Amb la moto també vam poder pujar a dalt de tot de les muntanyes que rodegen la ciutat de Dubrovnik, i vam comprovar les vistes espectaculars, descobrint encara més illes que al dia següent.

I per la nit a sopar altre cop, però abans trobant-nos una processó al mig de la Stradun i anant a tastar vi al deVinos, on un cambrer molt simpàtic ens va posar una copa a cadascún amb la seva recomanació juntament amb un plat de formatges i d’oli d’oliva verge.

Diumenge ja era quasi l’últim dia i vam llogar un cotxe per anar a Sèrbia a veure Boka Kotorska. Quan vam arribar a la frontera la policia ens va mirar i ens va dir ” la llicencia del cotxe està caducada”. I vam haver d’estar esperant com dues hores fins que per algún motiu providencial se’ls va ocorrer la idea que pagant una multa de 100 euros podriem tornar a Dubrovnik. I com que pagant Sant Pere canta un cop pasada la visa vam poder girar cua per anar a buscar als homes que ens havien llogat el renault. Però lluny de tornar-nos la pasta van decidir aprofitar-se de la nostra condició de guiris i ens van dir que ens deixaven un cotxe més gran, que no estava caducat que això era culpa dels polis i que, com que l’oferta de cotxe gratis al dia seguent no podia ser perquè ja marxavem, ens portaven a l’aeroport. Amb cotxe nou més gran i luxós vam anar altre cop a la frontera on ens van reconeixer i deixar passar directament amb un somriure als llavis i vam poder arribar a Perast a l’hora de dinar. Perast semblava un poble de la mafia siciliana! la majoria de gent estava extreta de la pel·li “El Padrino” i tenien pinta d’italians. Era molt sospitosa la seva forma de fer: s’asseien en una cadira i amb una cervesa miraven un punt fix d’una muntanya, després venia algú altre i feia el mateix i així repetidament. Allà el Pol va poder exercir les seves dots de Sherlock Holmes, adivinant qui eren veins, qui era familia i fins i tot si es queien bé o no. Acabat el dinar vam anar a Kotor per passar la tarda i a les 18h ja vam tornar a Dubrovnik per anar a sopar un arròs negre al “Nautika”.

I aquesta ha estat la nostra setmana santa! Val moltíssim la pena anar a Croàcia! en resum: vi bo, vistes bones, mafies clandestines, policies il·legals i avis amb mala llet, viatges en moto, el sol a la platja, muntanyes enigmàtiques… tot impresionant!