Monthly Archives: gener 2007

Suprimis-los-lis-ho si-us-plau

*The police- Message in a bottle*

Aquest és un mail per a tots els incondicionals d’escriure bé el català a tot arreu i sense cap permisivitat tècnica ni personal. És un mail en resposta a alguns comentaris que he rebut per a que escrigui millor. Primer de tot m’agradaria dir que com a tot bloc publicat a internet tothom pot expressar la seva opinió i deixar els comentaris que vulgui, però la veritat, em fa una mica de ràbia pensar que hi ha gent que es pren l’esforç d’escriure un comentari tansols per a dir-me que tal paraula no existeix o que posi els pronoms febles quan cal posar-los. Per què? perquè almenys podrien comentar que el post els ha agradat, o que no tenen la mateixa opinió en un o altre tema, simplement això. Per què si tansols volen comentar per a dir que no els agrada la meva forma d’escriure, aleshores simplement que tanquin la meva pàgina i no el llegeixin, no?

D’altra banda, tenen raó, el català cal escriure’l bé, però sent un bloc personal, en el qual escric el que em passa pel cap i en el moment que em passa pel cap, és lògic que faltin pronoms, i coses per l’estil, més que res perquè normalment quan parlem quotidianament, no ens dediquem a parlar amb pronoms, etc, sinó que li diguin al Montilla.

Al final serà cert que tants radicalismes amb el català i tot l’únic que fem és malmetre’l perquè

1- si tant tiquis-miquis sóm creiem que la gent que està aprenent el català voldrà parlar-lo per a que li diguin que ho fa malament?

2- les llengues són vives, i van variant. Voto com en Montilla per a que suprimim els pronoms febles! suprimim-los-lis perque només los hi són per a fer-nos-us equivucarnus quan lus li hem de culucà! XD


Continuum

mayer.jpg

potser més acustic, més tranquil, més ús de la veu i menys instrumentació. La veu no s’amaga i la música sols serveix per a donar forma als buits vocals recordant una mica al jazz, una mica a stereophonics en la seva època més tranquila i fosca, però sense arribar a l’oscurisme, seguint un caire optimista. Potser John Mayer torna amb el seu nou disc als seus origens, més proper a your body is a wonderland o not myself que a clarity o bigger than my body, encara que amb una bateria que sempre apareix a totes les seves cançons.

El disc és tranquil i segurament no ha desilusionat a cap dels aficionats de mayer, segueix una linia que ja va marcar en els seus primers senzills i que potser he trobat massa repetitiva. Aquestes són les cançons que formen Continuum:

Waiting on the world to change

I don’t trust Myself (with loving you)

Belief ( la que menys)
Gravity : lenta però amb un final que es talla de cop

The heart of life : com si el cantant ens expliqués un conte. una estructura marcada i pujada sonora amb “l’estribillo”.

vultures :Mayer s’apunta a la moda bee ges recuperada per scissor sisters i modula la veu per oferir-nos petits falsets que fan bastanta gracia XD

stop this train:guitarra i piano i la veu de john mayer en un inici lent i amb la incorporació de tots els elements per a tornar al falset, aquest cop més moderat, i a petites dosis. Recorda a Magic Numbers en algunes parts, en especial forever lost

slow dancing in a burning room : no podia faltar la balada, amb una guitarra menys dolça, a trossos estrident

bold as love :sembla que se li hagin tarat les guitarres, o les maquines o el que sigui, XD

Dreaming with a broken heart

in repair

i’m gonna find another you


Qui diu que ser marieta no és ser valent?

Comprova-ho! clica a la foto!

marieta.JPG


Antoni Miró: activista social o oportunista?

foto_195930_cas.jpg

Antoni Miró ha volgut seguir amb el seu estil provocatiu, com ja va fer l’any passat amb la desfilada de presos a la Model de Barcelona, aquest cop fent desfilar a 8 africans sense papers en una passarela decorada únicament amb unes caixes de mercaderia i una pastera.
Val a dir que els models han agraït a Miró el fet d’haver-los permès exercir de models per un dia. Molts d’ells estàn encantats i reconèixen que si el dissenyador els tornés a cridar per a fer una desfilada dirien que sí sense pensar-ho, però no ha reaccionat així l’Associació de Residents Senegalesos a Catalunya (ARSC) l’ARSC, que inicialment va trobar molt bona la proposta, i que fins i tot va ajudar a Toni Miró a trobar als possibles models, ara s’ha manifestat en contra d’un acte que consideren frívol i que ha aprofundit poc en el tema que ells creien que es volia mostrar. Mawa Ndiaye, vicepresident de l’associació diu que lamenta “haver perdut una gran ocasió per parlar d’una cosa tan important com és el dolor i el sofriment que sent aquesta gent”. I és que s’ha frivolitzat amb un problema molt important com és el de les pasteres i de la gent que mor intentat trobar una vida millor.
Molts podran pensar que per aquests immigrants ha estat una sort que Toni Miró els hagi agafat per a treballar un dia (perquè recordem que tansols és un dia) i que els hagi pagat (només) 100 euros, a part de prometre’ls-hi una camisa ( fet que trobo encara de més mal gust). Hi ha gent que diu que a aquest sense papers, Toni Miró els ha dignificat. Dignificat? més aviat ha utilitzat el fet que siguin sense papers per pagar-los una quantitat mínima de diners, a part d’aprofitar-se del rebombòri mediàtic que la seva “transgressió” suposa.
És clar que els nois immigrants estan contents! Jo també estaria contenta si em paguen 100 euros per a desfilar, especialment si no tinc feina, però això no treu que una persona que em pagués tansols aquesta quantitat quan en realitat els sous són molt més elevats, s’estigui aprofitant de mi. Molt pitjor és la frase del dissenyador al respecte: “És l’únic que puc fer per ells”. Amb els diners que aquesta propaganda li ha suposat i les poques despeses que ha tingut gràcies als “sous” que els ha pagat, podria muntar una associació i ajudar-los de debò, no?
No, no em queixo perquè trobi que el que ha fet Miró estigui malament, molta gent podria donar oportunitats de feina als immigrants que arriben, sense tenir prejudicis ni pensar en que són d’una cultura o raça diferent, perquè al cap i a la fi, tots som persones amb unes creences o altres però per a treballar tots estem capacitats. Del que em queixo és que Miró presenti la seva desfilada com a una oportunitat per a ajudar als immigrants i fer saber el seu patiment quan si els hagués volgut ajudar de debò, els hagués pogut contractar durant uns mesos, els hagués pogut aconseguir feina, els hagués pogut pagar un sou digne, i hagués pogut fer una autèntica conscienciació del que significa voler marxar d’un lloc per a buscar una vida millor, el que vol dir anar amb pastera, sense frivolitzar amb un simbol de mort com poden ser els vaixells que es veien a la seva pasarela.


El Mètode Grönholm

 tit_metode.JPG

Ahir vaig anar a veure El mètode Gronholm, després de 3 temporades i per poc quedar-nos sense entrades, vam aconseguir dos seients per a la sisena fila del teatre Poliorama. Vam arribar i només començar sen’s presenten els 4 candidats per a un lloc de treball. Cadascú diferent, vides personals convulses, proves basades en casos reals però que ratllen la ficció i l’estupidesa, de fet arriben a ser indignants. Actituts diferents per a reaccionar a situacions cada cop més extravagants fins arribar a un final que no et deixa indiferent.

El mètode Gronholm és una obra de teatre escrita basant-se en casos reals de mètodes per a contractar al personal, i la veritat, després de veure això, me n’alegro de com han estat les meves entrevistes de treball, de no haver-me trobat amb “fills de puta” que veient això, existèixen, i que a més et matxaquen psicològicament.

Tots sabem que es diu que a la feina el personal no té cabuda, però algú de nosaltres és tan inhumà com per a poder fer-ho?


Fer periodisme pot ser perillós depèn de qui et toqui

Ahir vaig anar a fer una entrevista a una dona molt estranya. Bé de fet no vaig anar sola, vaig anar amb el Roger, el Xevi i el Benji, tots 4 en cotxe cap a la garriga, residència de la nostra protagonista. Quan vam arribar el primer que vam veure va ser una casa una mica antiga però súper bonica, modernista, amb els sostres decorats amb flors de guix i…llastima, amb les parets pintades de verd pistatxo i lila. No quedava malament però la pintura que havia fet servir la dona era per a passar dos capes i no una…

A més d’això, la dona tenia un sofà ple de llibres i l’alfombra quasi ni es veia de fulls, llibretes i més llibres que l’envaien. Ens va dir que aquell era el seu lloc de treball. Tot molt guay si, no faltava com no podia faltar en aquella casa també el joc de cartes del tarot, més aviat 3 jocs de cartes del tarot, l’encens i que ens oferís tè per a fer l’entrevista, tot i que tots ens vam decantar pel cafè, amb llet de soja esclar, no n’hi havia de vaca. Abans d’això però, la nostra protagonista va aprofitar per a fer-nos una demostració tribal de com avivar la llar de foc de casa seva, bufant per una espècie de tub que feia que les espurnes anéssin petant cada cop més fort. Nosaltres mentres, anavem preparant les coses, el minidisc, les proves de veu, el micro, i les diferents preguntes que teniem de fer per a 10 minuts d’entrevista. De repen sentim un GROAAR GROAAR ( no Joel, no ets tú fent de lleó) es tractava d’una granota de fusta que tenia un pal que al rascar-lo amb la seva “pell” feia el típic soroll de granota. Encara no sé perquè va fer això la dona però mira…una anècdota.

Després de mitja hora per a preparar el cafè ( només teniem 30 minuts per a començar a fer una entrevisa) la dona va venir amb 5 gots per a cadascú. Nosaltres ja ens haviem descalçat i haviem segut al “seu lloc de treball” com ella ens havia dit, quan el roger, al deixar el seu got de cafè al terra veu com aquest peta, tota l’alfombra plena de cafè… de què va servir treuren’s les sabates XD. La sort és que per sort era llet de soja i crec que la llet de soja no és tan “pastosa” com la de vaca i vam poder diluir bastant la taca amb el color de l’estora, que va quedar d’un taronja amarronat que tampoc estava malament.

Total, 20 minuts per a fer una entrevista, una dona que parla durant hores i que li encanta, i nosaltres 4 amb fred, jo amb ganes d’estornudar i aguantant-me i el roger patint perquè no es treia del cap haver trencat un got.

El resultat, malgrat que no us ho pogueu creure, va quedar acceptable. La dona ens va parlar de l’espai i de com és d’important per a ella i per a les seves obres, ens va parlar del mètode alexander, que es veu que és com estirar-te i reconèixer el teu cos ( a mi em sona molt a yoga) i coses per l’estil. Una mica rara, la veritat, però…quina casa!


a l’espera

m’està matant aquesta espera per a saber la nota de disseny gràfic. Un exàmen que igualment…no crec que hagi anat bé…Es tractaven de 30 preguntes tipu test però amb una sorpresa: podia haver una resposta bé, dues, tres o cap, per tant, si calculem les possiblititats dóna que la resposta bona pot ser:

a

b

c

ab

bc

ac

bc

abc

0

9 posibles solucions multiplican per 30 preguntes dóna que tenies de decidir entre 270 respostes entre les quals tansols 30 d’elles eren correctes. Bastant difícil no? Em sembla que no haurà anat gaire bé, fins i tot un amic meu que sempre treu de promig notable-excelent, tansols ha fet bé 8 respostes… imaginem el pitjor no? però és que no sóc capaç d’imaginar el pitjor i després passa el que passa, un cabreig i una depressió de caball però mira…

Ja veurem, a les 11 o torno a mirar ( segur que abans XD)