Monthly Archives: Juliol 2008

Eurogames

L’altre dia la Pilar Rahola escrivia un article a La Vanguardia en que mostrava la seva opinió en contra dels Eurogames. Vaig estar totalment d’acord amb els seus arguments i és que no entenc perquè cal fer uns jocs per a homosexuals, tot i que són oberts per a tothom que vulgui participar-hi, si els jocs olímpics de tota la vida ja són jocs per a homosexuals, i per a heterosexuals i per a asexuals! Crec que els Jocs olímpics no han de dónar importància a la sexualitat de les persones, sínó que han de valorar la capacitat esportiva de la persona, la perseverància, l’esforç, etc. i aquells que arriben als jocs són aquells que han lluitat i perserverat, independentment de les seves afinitats sexuals.

Amb l’entrada dels Eurogames em dóna per pensar si, aleshores, un/a homosexual que participarà a Pekín el pròxim agost no hauria de renunciar a participar-hi perquè ja té els “seus” jocs olímpics. La resposta és ben simple i fins i tot ens sembla estúpida: no! no ha de renunciar, perquè ningú l’està menyspreant per ser homosexual! aleshores perquè “co**” uns jocs olímpics per gays,  i a sobre pagats amb diners públics? Crec que aquests jocs són més una trampa per a crear un guetto per molts gays que se senten, ells sols discriminats pels seus pròpis prejudicis, que no pas una necessitat imperant per a que siguin acceptats per a la societat. En altres paraules fer uns jocs per a homosexuals quan els jocs olímpics de sempre no han discriminat la causa homosexual no és, de cap manera, contribuïr a la normalització de gays i lesbianes en la societat.

Crec que aquests jocs són més una forma de treure diners a molts gays, i de fer de Barcelona una ciutat capital de turisme gay, doncs ja se sap que en gran part és un col·lectiu amb més capacitat econòmica i per tant client potencial per a poder-li treure els diners, deu pensar l’Hereu de Barcelona. Em fa ràbia que hi hagi gent que utilitzi la rehivindicació d’un col·lectiu, siguin gays, siguin defensors de no utilitzar transgènics, siguin mares solters, per a lucrar-se creant-ne un negoci.

Anuncis

Crònica del primer dia del Summercase’08

Hola! ja ha acabat el summercase i amb ell els meus dos dies de cronista musical! per ara a la Vanguardia ja està publicada la crònica que vaig fer sobre el divendres, us deixo un enllaç per si la voleu llegir! i aquí poso algunes fotos!

El gran reto del Summercase’08

Actualització: Aquí teniu la d’ahir: Nunca es tarde para volver (a triunfar)

La veritat és que va ser un gran dia. Al sortir de la feina em tremolaven les cames dels nervis però en arribar allà tota l’adrenalina acumulada va marxar entre concert i concert! m’ha agradat molt aquesta experiència, si pogués repetia!

The breeders

The breeders

Esperant que comenci Antonia Font

Esperant que comenci Antonia Font

Antonia Font

Antonia Font

The Kooks

The Kooks

Sex Pistols

Sex Pistols


La puta feina

La puta feina és un llibre de Matthew Tree en que se’ns presenta l’estupidesa humana. Així directament. I és que veritablement, és estúpid passar 12 hores (o més) de les 24 que té un dia treballant, suportant la pressió de tenir un cap, que poca gent té la sort de tenir-lo bona persona, o sent el mateix cap, amb les conseqüents anades d’olla i l’endur-te les preocupacions de la feina a casa que això comporta.

A La puta feina, Tree ens presenta diferents anècdotes reals de gent que ha patit a les seves pròpies carns el que és tenir un cap “malparit”, o la -suposada- conciliació laboral, els pactes il·legals i la amoralitat de les grans empreses.

Total un pa que es dóna cada dia i que fa que els que estem bé donem gràcies a Déu ( o al que sigui, ja que Tree no creu en Déu) per estar com estem. Per estar com estem!!! que vol dir 8 hores treballant a la feina, però també algunes horetes de trajecte en el que no es podria dir que és temps lliure precisament,  més també la pèrdua de temps d’haver de dinar potser a la mateixa empresa, total, una suma de coses que fan que coneguem millor al nostre company de despatx que a la nostra parella… No és d’estranyar que a l’estiu hi hagi tants divorcis així!

Així doncs, cal que fem un canvi d’aquesta vida que tansols fa que no visquem la vida! (i cal recordar que a no ser que siguis budista i/o creguis en la reencarnació només n’hi ha una!) i que la malgastem amb males estones i treballant per a poder viure-la quan siguem grans i, digueu-me com, de gran, me’n podré anar a fer una ruta maya, si depèn com arribes amb varius a les cames, les vertebres cascades i que et costa respirar…

No és plan de llançar-se a l’aventura i abandonar aquest sistema en que ens ha tocat viure (tot i que alguns ho fan!) però potser hi ha petites coses que ens poden permetre VIURE, i això és el que ens vol explicar Matthew Tree a La puta feina, un llibre que recomano perquè t’hi pots sentir identificat, tot i que, per mi, ranqueja una mica…ja que crec que no és un text gaire el·laborat, que ha estat escrit sabent que el publicarien ja només pel nom. Més que un llibre és potser una mena de conferència o fòrum ple d’exemples, que no va malament tenir al cap per a aprendre a valorar el que és realment important en aquest món.

Nota: 6’6/10

t’agradarà si t’agrada: llibres de l’estil 13’99€, curts i pròxims

el millor: és interessant veure què cal fer per a no treballar

el pitjor: crec que potser li falta donar-li més repassades per a millorar l’estil


Preparats, llestos…ja!

ja tenim les entrades per demà! només ens queda dormir molt aquesta nit, preparar els entrepans per dinar i sopar al forum i a ballar!!!


Vaig a fer de cronista al Summercase!!!

Doncs si! això que sentiu! em vaig presentar al concurs que feien a La Vanguardia digital per a ser cronista per 2 dies del Summercase a Barcelona, i avui m’han trucat i m’han dit que sóc la guanyadora!!! no vegeu com m’he posat! estava caminant pel carrer i quan he penjat el mòbil i li he cridat al Joel que havia guanyat se m’ha trencat fins i tot la nança del bolso del salt que he fet XDDD.

Estic súper contenta! m’ha fet tanta il·lusió que no trobo les paraules per dir-ho! si us voleu imaginar com estic, doncs imagineu-me cridant!!!!

Doncs res que aquest cap de setmana ens anem el Joel i jo cap al parc de Fòrum a fer unes fotos i unes cròniques i barrejar-nos en l’ambient i disfrutar dels concerts GRATIS de the kooks, the verve, sex pistols, blondie, the raveonettes, Maximo park, tiga, kaiser chief, los planetas, etc etc etc i a sobre es publicaran les meves cròniques a La Vanguardia!!!! què més puc demanar?? WAAAAAAAAAAAh


Gracias por fumar

Una de les coses que té el fet d’acabar una carrera és que et dóna temps per fer tot allò que al llarg de 2 inacabables trimestres tenies de deixar de banda. Un d’aquests plaers és el cinema (no el fumar! el títol és el de la pel·lícula!) i l’últim film en caure ha estat “Gracias por fumar”.

Aquesta pel·lícula, dirigida per Jaron Reitman, va sortir al 2006 fruit de l’adaptació de la novela que Christopher Buckley després que sorgís la campanya antitabac a EEUU.

Gracias por fumar ens situa en al ment de Nick Naylor, cap de relacions públiques de la indústria del tabac i, per tant, un dels homes més odiats de Nord-Amèrica.  Però el do de Nick és que sap parlar i que domina una de les coses que poques persones saben fer, el fer raonaments lògics. Nick s’autodenomina (en privat) juntament amb 2 companys amb feines igual de criticades que la seva “l’esquadró de la mort” i és conscient que la seva feina es denominada per l’opinió pública d’immoral. Però ell té clar que ell no és el que fa que la gent fumi, ell no és el que col·loca a la boca d’un nen el seu primer cigarret. Ell sols diu que la gent ha de tenir llibertat per a triar, i que si una persona llegeix en una caixa que el tabac pot matar, ella és lliure per dir si vol que el mati o no.

Una obra que rehivindica el dret a triar i el fet que el no fumar s’ha d’inculcar des de casa i no pretendre que una caixeta de tabac faci agafar por als joves. Són els pares els que han d’ensenyar als seus fills els perills del tabac o de qualsevol altre element nociu.

I després de lloar el fet que tothom és lliure de fumar o no, no us penseu que estigui contra les normes, jo, com la pel·lícula crec que s’ha de fer tot el possible perquè “no ens fumin” però considero que no és madur que les persones que han fumat, tot i que el tabac sigui adictiu, demanin a les tabacaleres una indemnització si es posen malaltes, el dret a decidir té això, que pots decidir malament i cagar-la…però ells ja sabien les conseqüències!


Sarkozy i els Jocs Olímpics

Avui s’anunciaven tots els dispositius que el regim xinès està preparant amb l’objectiu que els jocs olímpics no tinguin cap incidència.

I mentre s’anuncia això és inevitable pensar en els fets que han passat al llarg dels últims mesos i, més concretament, des del passat mes de març, quan va haver la revolta de monjos budistes i població civil a Lhasa i la forta repressió que aquests van patir.

Els incidents del març han fet que augmenti la pressió internacional sobre la Xina i el Dalai Lama per a que reiniciin les negociacions que porten a terme des que, el 1959, el líder tibetà va veure’s obligat a exiliar-se a la Índia i que van finalitzar sense solució fa uns mesos. I enmig de tot aquest embolic internacional, sobta i decepciona la posició que ara ha adoptat Sarkozy. El president francès va anunciar el passat mes de març que, davant dels atemptats sobre els drets humans que el règim xinès perpetuava, realitzaria un boicot als Jocs Olímpics de Pequín. Segons Sarkozy, les seves condicions per assistir als jocs eren 3: el fi de la violència contra la població, l’alliberament dels presos polítics i que es fes llum sobre els esdeveniments tibetans i el diàleg sinotibetà. D’aquestes 3 condicions, cap s’ha complert de forma íntegra, però això no ha impedit que el president francès i actual president rotatori del consell de la UE anunciï la seva assistència a la inauguració dels jocs i que a més ho justifiqui dient: “No crec que humiliant a la Xina fem avançar la qüestió dels drets Humans, sinó que cal un diàleg franc i directe. No es pot boicotejar a un quart de la humanitat”.

On han quedat les seves 3 condicions? On ha quedat la defensa dels drets humans, que lluny d’avançar amb els jocs, s’ha vist encara més afectada, com denuncien Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres, entre d’altres. Catherine Baber, directora d’Amnistia Internacional per la regió d’Asia-pacífic, va declarar en la presentació de l’últim informe sobre les olimpíades que els jocs “han actuat com a catalitzador per augmentar l’ús de la detenció sense judici”.

Beijin 2008 sembla ser una eina que el Partit Comunista xinès està disposat a utilitzar per a mostrar al món el seu poder i desenvolupament, però també com a propaganda per a validar la seva política.

Segurament és cert que el millor per a defensar els Drets Humans es mitjançant un diàleg franc i obert amb les autoritats xineses, però esperem que, un cop finalitzats els jocs, temes com el genocidi contra els tibetans i contra Falun Gonc, els presoners polítics, la pressió contra la minoria musulmana Uigur, no quedin oblidats, perquè potser “humiliant a la Xina no farem avançar la qüestió dels drets humans” com diu Sarkozy, però no per això hem d’humiliar a tota aquesta gent que ha vist atònita com es deixava de lluitar de la nit al dia per la seva causa.