Monthly Archives: febrer 2010

El retrato de Dorian Gray – Oscar Wilde

He tardat molt de temps en agafar un d’aquells grans clàssics que hi ha a la majoria de biblioteques de totes les cases: El retrato de Dorian Gray. I he tardat molt perquè l’agafava i el tornava a deixar, em cansava la forma amb que estava escrit, i no entenia les voltes i voltes que donaven a un mateix tema. Però l’altre dia al cine vaig veure el trailer de la pel·lícula que faran de la novela que va escriure Oscar Wilde i em va venir de gust, tant de gust que fins i tot dinava sola per poder devorar el llibre sense que em “molestéssin” els meus companys de feina.

Oscar Wilde m’ha fascinat. I per molts motius. En primer lloc, perquè m’ha ensenyat a veure que un llibre et pot fascinar, que no és el mateix que agradar. Per fi he entès la sensació amb que em deixen algunes novel·les, que t’endinsen en el fons de la trama, et fan patir amb els seus protagonistes, però no t’aporten aquella serenor o tranquilitat en l’esperit que et dona allò que t’agrada. En segon lloc perquè l’he trobat una fàbula perfecta del comportament i la vilesa de l’ésser humà, com també un bon retrat del segle XIX. I en tercer lloc perquè crec que no dista tant de la realitat actual i de l’esclavitud per la bellesa que encara seguim vivint (i com de patètic és seguir vivint-hi).

He de reconèixer que Wilde utilitza una forma d’expressar-se que a vegades es fa ferregosa, i que és un llibre que has d’agafar amb ganes, però els seus pensaments fan que et plantegis cadascún dels temes dels que parla. Que reflexionis sobre l’art, l’hedonisme, la bellesa, la moralitat…

D’altra banda també m’ha impactat la forma tan oberta amb que tracta l’homosexualitat. El pintor, Hallward, expressa unes emocions i sentiments clarament homosexuals cap a la seva font d’inspiració, Dorian Gray, i malgrat que en cap moment es parli d’altra cosa que d’amistat, es pot interpretar clarament la realitat dels sentiments de Hallward, cosa important si no oblidem que estem al segle XIX, en una societat tancada i cruel com és la societat anglesa d’aquella època, segons la descriu el mateix Wilde (Encara té més gràcia si pensem que 5 anys després de publicar aquesta obra, l’autor va ser acusat de sodomita i obligat a fer dos anys de treballs forçats)

En part, sembla que “El retrato de Dorian Gray” sigui una mica la història de la seva vida: involucrat en escàndols per haver mantingut amistat amb Alfred Douglas, vividor de la bellesa i exclòs de la moralitat de la seva època pel fet de ser homosexual… Oscar Wilde et deixa amb una idea inquietant al cap i és que no saps si l’autor critica durament el viure la bellesa i allunyar-se del que és moral o fa al contràri. La seva vida era inmoral per la seva època, però això no vol dir que ell creiés que estava fent coses fora de la moralitat… Com en tot el seu llibre, Wilde aconsegueix que segueixis reflexionant sobre si la naturalesa de l’ésser humà és viure tansols la bellesa, en si ens hem imposat uns limits que no ens permeten ser qui som i si aquests límits ens fan pervertir la nostra ànima o fan el contrari.


A single man – Tom Ford

Et lleves i penses: “tansols has d’aguantar a que passi aquest dia”. A qui no li ha passat això? qui no ha sentit un dolor tan gran que durant unes setmanes, uns mesos, ha hagut de fer l’esforç de llevar-se cada matí, aparentar ser una persona equilibrada, crear un hermetisme dels teus sentiments per poder tirar endavant i fer el que “s’espera de tú”?

George Falconner, el protagonista de “A single man” fa això des de fa 8 mesos, des de que la seva parella durant 16 anys mor en un accident. Falconner és professor universitari, de 52 anys i homosexual en un món on la homosexualitat és invisible.  Ha perdut la seva parella i està vivint la por a la soledat. Té una amiga intima amb qui en algun moment va tenir més que una amistat que ella no ha superat. Té un jove estudiant que lluita per acceptar la seva naturalesa i que veu en ell un punt de suport i vol establir-hi  una relació. I enmig de tot això, els dubtes existencials l’envaeixen.  El director,Tom Ford, juga amb tot això i ens presenta tots els pensaments de George, cada moviment que fa en un dia en que moltes coses poden canviar. I hi juga amb una estètica que recorda els anys 60 (em va semblar veure alguns guiños a Audrey Hepburn i a l’època, com el llibre que llegeix Jim o l’estètica de Charlie, però no n’entenc gaire jo)  i amb una cura enorme pels detalls; amb una precisió milimetrada, com no podia ser menys d’un adicte a l’estètica i a la moda com és el dissenyador.

El millor de “A single man” és com arriba a “calar” dins teu. Als 5 minuts ja em queia la llagrimeta. I no, no és un dramón, però et fa sentir tan identificat en algunes situacions que no pots més que recordar-les i sentir aquesta pressió al pit que sent el personatge, les ganes d’acabar amb tot o la frustració per sentir-te tan vulnerable. Colin Firth representa a la perfecció tota aquesta barreja de sentiments, com també ho fa la seva amiga intima, Juliane Moore, que  ens presenta la desesperació i, fins i tot, una certa humiliació que la fa rebaixar-se d’una forma que pots palpar perfectament.

Per últim comentar que John Kortajarena fa un paper bastant curt que no m’esperava, tenint en compte la quantitat d’entrevistes que li han fet els mitjans espanyols i les frases que ha dit estil “con Collin Firth connectamos”. Kortajarena ho fa bé, si, però és un paper anecdòtic i secundari, no ens enganyem perquè sigui espanyol!!


Nine

Dilluns vam anar al cine a veure “Nine” malgrat les meves reticències (tinc una ràbia irracional a Penélope Cruz, crec que degut a la seva amistat amb Pedro Almodóvar) i què ens vam trobar? amb un gran llistat d’artistes però, en la meva opinió, amb una pel·licula sense fil conductor.

El film vol explicar la història de Guido, un director de cine que ha de fer una pel·licula i que no troba la inspiració enlloc. Per això recórre a la seva amant, Penélope Cruz, la seva musa, Nicole Kidman, la seva dona, Marion Cotillard, una periodista sexy, Kate Hudson, la seva musa en vestuari, Judi Dench, la seva Mamma, Sofia Loren i el seu amor platònic infantil, Fergie.

Així que 7 dones per un sol home, una per cada dia si vol, i total per què fer? per tenir cadascuna una o dues cançons que no tenen cap unió ni cap lògica entre elles i que no enriqueixen en res la continuitat del guió. Per mi va ser com quan a vegades al “Cor de la ciutat” es posaven a fer aquelles escenes de musical per perdre un quart d’hora i poder així arribar al capítol 2257.

Estic sent molt cruel i en realitat la pel·licula no em va desagradar, va estar bé per passar una bona estona, però no espereu que us solucioni la vida ni que sigui un enorme espectacle visual (per això aneu a veure Avatar). He de remarcar l’actuació de Pe perquè encara que no m’agradi he de reconèixer que va ser espectacular. La seva cançó va ser de les més impactants – ajuda molt el fet que sembli bastant putilla la noia – i actuant és de les que ho fa millor. També em va agradar molt la cançó de Kate Hudson, Cinema Italiano, menys italiana i més ràpida, molt “cool”.

Però bé, també he de dir que no estic molt acostumada als musicals. Si em poso a contar he vist Mamma Mia i West Side Story així que no tinc gaire credibilitat… millor aneu vosaltres mateixos i mireu què us sembla!! Per cert, dos coses més…de debò Guido el veieu tan sex symbol? (més aviat sembla una mica pervertit, té un puticlub a la seva ment!!)  i… mare de Déu senyor amb la pobra Sofia Loren, què s’ha fet!!!


Amerrika i FotoPres’09

Aquest dissabte i diumenge han estat un cap de setmana de temàtica oriental: dissabte visita al caixaforum per veure el FotoPres’09 i diumenge cine, “Amerrika”.

Al FotoPres’09 vam poder veure les obres de fotografia documental premiades per l’obra social “La Caixa”. Imatges de conflictes d’arreu del món i realitats socials no acceptades com la transexualitat, entre d’altres.

D’entre totes les exposicions, la més impactant és la que ha guanyat el primer premi, l’obra d’Emilio Morenatti sobre la violència de gènere al Pakistan. Us deixo un link perquè veieu la cruesa amb que la vida  ha tractat aquestes dones (tot i que si podeu aneu a veure-ho en directe, les fotografies són impactants, teniu fins el 21 de febrer!)

Amb “Amerrika” vam descobrir com la vida al sortir de la complicada Cisjordània (amb el conflicte israel-palestina, la construcció del mur de separació, els controls per poder traslladar-se d’un cantó a l’altre…) pot seguir sent complicada per culpa del racisme i la falta d’informació respecte la resta de cultures que tenim tots en general.

El film explica els esforços d’integració que fa una dona palestina a l’instal·lar-se a Amèrica per iniciar una nova vida i conseguir un futur millor pel seu fill adolescent. Al llarg de la pel·licula fem un repàs del succeït després del 11-S: la invasió d’Irak per part del govern de Bush, l’enderroc de Sadam Hussein i la por de la ciutadania a l’amenaça terrorista i a l’orient mitjà en general.

El bo d'”Amerrika” és que et demostra una realitat dura com és  el racisme present en la societat occidental i la dificultat que això comporta als orientals per a integrar-se però d’una forma optimista, amb tocs d’humor i sense posar molta cruesa en el tema. Segurament molts de nosaltres coneixem algú que ha passat per les situacions que viu Muna, la protagonista, que pel fet de ser immigrant no troba una feina relacionada amb la seva titulació universitària, i que per tenir la pell de diferent color pateix la discriminació dels blancs. Però Muna ho viu amb optimisme i sense deixar-se trepitjar, demostrant al seu fill que no perquè et facin sentir inferior o diferent tu has de creure-t’ho.


Senyors Tranquil


“diga’m com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento però hauria de marxar…”

Normalment no m’agrada la música en català. Em fixo molt en les lletres i n’hi ha que les trobo massa fàcils, poc treballades però Jenesaispop m’ha fet coneixer un nou grup que trobo interessantt!!!!

Són els senyors tranquil , un grup amb reminiscències a Kings of Convenience i amb lletres en català. No sé gaire més d’aquest duo a part que es diuen David Amills i Gad Sans i que David Amills, Damills pels col·legues, feia versions de portishead i new order entre altres, en estil bossanova (i amb un anglès terrorific).

I res més! que aquest és el primer disc del duet i que tenen una cançó que m’encanta “La turista del carrer”, que podeu escoltar al seu myspace.


43 anys per jubilar-me

Doncs si, com ho sentiu, em queden 43 anys per poder jubilar-me si tot va bé i al final els “veinteañeros” ens podem jubilar (perquè tal com va tot ves a saber…).

Aquesta setmana la gent ha agafat una súper emprenyada monumental perquè el govern ha posat sobre la taula un canvi en l’edat de jubilació. La proposta del govern és fer que la gent es jubili als 67 anys (actualment és als 65),frenar la jubilació anticipada i establir procediments de càlcul de la pensió de la jubilació que garanteixin millor la correspondència entre cotització i prestació, evitant perjudicis als treballadors que han tingut problemes al final de la seva vida laboral (acomiadaments, etc).

Tot això per què? finament: perquè cada cop ens morim més tard i conseqüentment cada cop hi ha més avis que cobren la pensió durant més temps. Tenint en compte que els joves cada cop ens inserim al mercat laboral més tard, si augmentem l’edat de jubilació almenys allargarem la vida laboral d’aquests futurs pensionistes i tindrem més gent pagant les pensions.

Problema? si fem que la gent de més edat segueixi treballant durant més temps conseguirem (a part de putejar-los) que pels joves sigui més difícil accedir al mercat laboral. Que segueixin tenint contractes precàris, que els becaris tinguin cada cop edats més avançades… i per tant, com tot cercle viciós, que la solució torni a ser modificar l’edat de jubilació perquè hi ha més jubilats que gent treballant. El que cal fer és afavorir i estimular que els treballadors que vulguin continuar treballant puguin fer-ho, però que els joves que volen COMENÇAR a treballar també ho tinguin fàcil!

Està molt bé començar a mirar el futur, perquè si que cada cop vivim més i hi ha més avis als que hem de mantenir la gent que treballem (hoy por ti, mañana por mi que diuen) però això s’ha de fer bé, mirant sobretot pels joves, que són el futur i posant més control sobre les incapacitats temporals, les jubilacions anticipades, etc.


És la guerra!!

Ja sabia que aquest any seria mogut en tema política: no fa ni una setmana que vaig escriure-ho i ja s’està liant! Ahir ens diuen que Carretero abandona Reagrupament per problemes interns i que 12 membres de l’executiva marxen amb ell perquè no es posen d’acord en la forma de realitzar les llistes electorals per les properes eleccions. Avui ens diu Carretero que deixa de ser el president però que segueix dins de Reagrupament i que dona tot el seu suport a Laporta. Laporta en canvi diu que es presentarà fent el seu propi projecte i que Carretero hi està benvingut. Després Mas celebra el seu aniversari amb un pastís amb el nou logo (que sembla una cara rara i que crec que pot passar de moda molt però que molt ràpid) súper naif de CiU molt a l’estil Mr. President americà. I per últim ja hi ha la rèplica crítica a l’anunci del PSC de “Temps difícils. Gent seriosa“:

Això és la guerra!!