Monthly Archives: Novembre 2009

Ànsies de protagonisme

No ho entenc. M’indigna. Em sulfura. M’entren ganes de dir PROU!!!!
El què? el comportament dels polítics de la nostra societat. Avui 12 diaris han publicat una editorial conjunta que du per nom “La dignitat de Catalunya“. 12 diaris!!! això vol dir 12 linies editorials que s’han posat d’acord per defensar allò que creuen que Catalunya mereix: que el Tribunal Constitucional resolgui la sentència tenint en compte que els ciutadans catalans l’hem ratificat i que és fruit d’un doble pacte: Parlament de catalunya i Corts Generals.

Què em cabreja? doncs que aquest acte ha estat de 12 diaris i ara tots els partits s’estàn apuntant al carro de “jo també hi sóc”. No podeu ser més honestos? Els partits són com una persona histriònica-teatral, que necessita que tothom la miri. Si per alguna casualitat perden ser el centre d’atenció s’enfaden, es pugen a la taula i comencen a cridar i a dir el que sigui perquè tothom es giri i els miri a ells. I la veritat…això ja cansa. Perquè no han estat ells els que s’han posat d’acord per defensar l’Estatut. I mira que ells no són 12 linies editorials diferents! han estat uns altres,els diaris…i que s’hi adhereixin està molt bé, però que en facin un ús partidista és deplorable… el protagonisme no se’l mereixen ells sinó els diaris.


Matar a Hitler, de Roger Moorhouse


Fa un temps vaig anar a veure Valkiria, el film que protagonitzava Tom Cruise sobre un dirigent nazi que intentava atemptar contra el dictador. La pel·licula em va encantar, encara que, tot s’ha de dir, jo en temes que tractin d’història i Europa, sóc molt receptiva, així que quan vaig veure a la biblioteca el llibre de Roger Moorhouse sobre matar a Hitler no vaig dubtar ni un moment en agafar-lo.

Matar a Hitler no és una novela però si el que voleu és trobar-hos un munt d’aventures i històries per deixar volar la vostra imaginació és el llibre adient. En ell Moorhouse en situa en la vida quotidiana d’un munt de persones que van voler acabar amb el Führer, amb un home carismàtic i encisador per a molts i monstre per a molts d’altres.

El Coronel Von Stauffenberg apareix, com és de suposar, en una de les històries, la de l’anomenada operació Valkiria, però no és l’únic que va intentar matar al dictador. Hi ha molts més comandants i alts càrrecs que van provar sort en aquesta complicada tasca. Fins i tot gent del carrer, amb la dificultat afegida que això comportava. D’entre els intents d’assassinat al Führer que més m’han apassionat destacaria el de Georg Elser.

Georg Elser va intentar matar a Hitler amb una bomba de rellotgeria en una famosa cerveseria de Munich. Per aconseguir-ho va estar durant més de 30 dies cavant un forat – durant la nit sense que ningú el veiés- en una de les columnes de l’interior del recinte, per a poder col·locar-hi una bomba que prepararia, gràcies als seus coneixements de rellotgeria, perquè explotés mentre Hitler realitzava el discurs de cada any. Degut a la seva feina, que havia de fer amagat de tothom i intentant aprofitar els moments de trànsit -pocs per la nit- perquè no es sentís com picava la pedra, Elser va acabar amb els genolls magullats, però va aconseguir col·locar el mecanisme de rellotgeria que havia d’acabar amb la vida del dictador i marxar cap a la frontera per ser lluny d’allà mentre aquest esclatava. Però el destí li va jugar una mala passada. Hitler va realitzar un discurs molt més curt que als anys anteriors i va marxar ràpidament de la cerveseria i la bomba va esclatar quan ja la majoria de gent i dirigents nazis havien abandonat el local. Elser va ser interceptat a la frontera i van sospitar d’ell: duia el material que havia utilitzat per picar la columna i tenia les cames magullades. Elser va acabar assassinat per ordre de Hitler el 1945.

Un altre dels possibles assassins de Hitler va ser Maurice Babaud, que va intentar matar a Hitler en la celebració que es feia del cop d’estat de 1923. En aquesta celebració es muntava una mena de desfilada en la que ell creia que podria disparar al dictador i acabar amb la seva vida i la guerra. Però quan va passar el dictador aprop seu la multitud es va aixecar i li va impedir tenir un bon angle de visió per matar-lo, així que va haver de desistir de la seva idea. Després de nous intents per acostar-se al dictador va ser arrestat al considerar-lo sospitós i el van guillotinar el 1941.

Aquestes són dues de les històries que explica Roger Moorhouse a Matar a Hitler…i com aquestes en podria explicar moltes més, però potser és millor que, si us interessa, agafeu el llibre, descobrireu un munt de coses que et demostren com, en situacions extremes hi ha homes que opten per mesures extremes i com aquestes mesures haguéssin pogut canviar la nostra realitat actual.


Triage

Què pensen els reporters de guerra quan arriben a la nostra realitat, després d’haver viscut un munt d’atrocitats i d’haver passat coses que cap de nosaltres podem imaginar? Un dia un reporter de guerra va venir a la uni i ens va explicar que tots ells tenien les 3 “D”: Depressed, Drunk, Divorced.
A Triage, el protagonista no té les 3 D però expressa molt bé el sentiment que aquell reporter de la uni ens va voler transmetre: El fet que veus coses tan dures que molts cops es fa insuportable pensar que tú encara estas viu. Que al final portes la camara per a filtrar la realitat, per no veure tot el patiment del teu voltant, per crear un caire d’irrealitat i objectivitat al que està passant davant teu.
Triage també parla de l’amistat, de la mort, de la necessitat de l’éssr humà de sentir-te reconfortat, de trobar una resposta

El treball dels personatges està molt aconseguit, la connexió del psiquiàtra amb el franquisme i les voltes que pot donar la vida molt ben connectades, i la sensació d’ansietat que transmet Collin Farrell fa que en alguns moments t’arribi a costar respirar i et continguis la llagrimeta.

Potser el que he trobat menys aconseguit és el decorat…si estem als anys 80 i van vestits com dels anys 80 perquè tenen un sofà del segle XXI i alguns mobles d’Ikea?

En definitiva, una pel·licula per veure, que et farà remoure per dins i pensar, pensar en que molts cops veiem una imatge en un diari i no ens aturem ni per un moment a pensar la història que porta darrera, no tansols dels personatges que hi surten, sinó dels que estan darrera l’objectiu i que estan vivint situacions extremes que molts de nosaltres ni tan sols valorem.
triage


Misread

Es pot ser amic d’una persona amb qui has compartit més que una amistat durant molt de temps? jo penso igual que kings of convenience…

If you wanna be my friend You want us to get along Please do not expect me to Wrap it up and keep it there The observation I am doing could Easily be understood As cynical demeanour But one of us misread… And what do you know It happened again A friend is not a means You utilize to get somewhere Somehow I didn’t notice friendship is an end What do you know It happened again How come no-one told me All throughout history The loneliest people Were the ones who always spoke the truth The ones who made a difference By withstanding the indifference I guess it’s up to me now Should I take that risk or just smile? What do you know It happened again What do you know

Aquest any ha estat per mi un any de molts canvis, de la uni a la vida laboral, de tenir parella a no tenir-ne, de viure a casa els pares a viure independitzada… He conegut a molta gent en menys de mig any, he viscut coses bones i dolentes, he madurat, m’he descobert a mi mateixa i m’he sorprès gratament en algunes coses, i he vist que he de fer un esforç per a millorar d’altres. He après a ser menys ingènua (encara em queda molt camí per això), he après que he d’aprendre a valorar-me jo mateixa i no a fer-ho perquè els demés ho fan per mi. He viatjat, anat a concerts, exposicions, cinema… i el més important. He tancat dues portes que tenia obertes i que no em deixaven evolucionar. I sóc feliç d’haver-ho fet, perquè significaven prendre decisions dures que he pres, fent-me veure que sóc més forta del que penso. Encara em sento una mica perduda, a vegades no sé cap on tirar, però tinc les coses clares, sé on vull anar a parar, cosa que molta gent desconeix encara.

Estic fent una valoració de l’any encara que no hagi acabat, però és que per mi ara mateix acaba, és com qui creu que la caiguda del mur de Berlín, fa 20 anys, va donar fi al segle XX. Per mi és el començament d’una nova era!!! =)


Boat behind

kings

Ahir vaig anar de concert a escoltar Kings of convenience i… no puc dir res. em van deixar sense paraules. Era el primer cop que aquest grup de Bergen venia a Barcelona i l’actuació va ser espectacular (per dir-hos que em va agradar més que Coldplay, que són el meu grup preferit!).

Un ambient tranquil, dins el marc del palau de la música, que estava ple per tots els racons. La música tranquila, el so de les guitarres, el violí que et portava a l’extrem del patiment i la tristesa per tornar-te a dur en uns segons a l’esperança.

El millor d’Erlend Oye i Eirik Boe és que sonen igual que quan poses la música a casa. No canvia res! a part de les improvitzacions de guitarra que fan als finals, que tot el públic segueix amb entusiasme.  Waah! va ser un concert per recordar, un dels millors de la meva vida, per la simpatia dels dos, per la música, per fer-nos cantar know-how , perquè el seu nou disc és preciós, per les seves lletres… perquè… millor que els escolteu i així podreu comprovar-ho!